Els almohades (de l'àrab , i. e. ‘els monoteistes' o ‘els unitaristes’) (1121-1269) foren un moviment religiós amb un fort influx amazic que va inspirar diversos estats a l'extrem occidental del món islàmic al . Conqueriren tot el nord d'Àfrica, fins a Egipte, i l'Àndalus (1145-1146). Cal entendre per dinastia almohade la dels imams o califes que van dirigir el moviment (emparentats després del segon califa, que va donar lloc a la dinastia mumínida) quan el moviment religiós esdevé també polític, mentre que les dinasties que van sortir a la seva ombra o del seu desmembrament, tot i que van defensar el mateix corrent religiós, són conegudes pels noms propis de cadascuna.
La seva història es compon de tres fases principals: una d'expansió (1117-1163) que va durar fins a la mort del primer califa; una altra d'apogeu (1163-1199); i una tercera de declivi (1199-1268) fins a la seva desaparició, primer a al-Àndalus (1229) i després al Magrib (1268).
Probablement, el cabdill (i califa) més famós dels almohades siga Abu-Yússuf Yaqub al-Mansur (1184-1199). Al-Mansur es va guanyar aquest apel·latiu per la batalla d'Alarcos contra Alfons VIII de Castella, el 1195. El seu successor, però, Muhàmmad an-Nàssir (1199-1214), també es va fer famós per la derrota a la batalla de Las Navas de Tolosa, el 1212.
Història Els orígens La dinastia s'origina amb Ibn Tumart, membre dels masmuda, una tribu amaziga de la serralada de l'Atles. Ibn Tumart era fill d'un lamparer en una mesquita, era petit i deforme i vivia com un devot captaire, i ja era conegut de ben jove per la seva pietat. De joves va fer el hajj a la Meca, d'on va ser expulsat per criticar la laxitud dels altres, i des d'allà va arribar a Bagdad, on va assistir a l'escola del teòleg ortodox Abu-l-Hàssan al-Aixarí. Va combinar els ensenyaments del seu mestre amb parts de les doctrines d'altres mestres i la mística d'Al-Ghazalí. El seu principi fonamental fou un estricte unitarisme que negava l'existència independent dels atributs de Déu, per ser incompatible amb la seva unitat i, per tant, amb una idea politeista. Ibn Tumart, de fet, va representar una rebel·lió contra el que ell percebia com a antropomorfisme en l'ortodòxia musulmana. Seguint aquests principis radicals, ell i els seus partidaris es van enfrontar amb els almoràvits, que havien imposat una rígida ortodòxia malikí, però que amb prou feines havien transformat els costums populars poc d'acord amb l'Alcorà. Si bé va ser Ibn Túmart qui va crear la doctrina que va atorgar cohesió i fonament al nou moviment polític i religiós, va ser el seu seguidor i successor al capdavant d'aquest, Abd al-Mumin el que va aportar el geni militar per convertir-lo en un gran imperi que va dominar el Magrib i al-Àndalus.
Expulsat de Marràqueix el 1120 per les autoritats almoràvits amb què s'havia enfrontat malgrat les escasses diferències doctrinals que tenia amb aquestes, Ibn Túmart es va instal·lar a la seva regió natal del Sus. Allí va predicar contra els almoràvits i, a finals del 1121, els seus seguidors el van reconèixer com a mahdi. Poc després es va traslladar a Tinmal, on va haver de repel·lir successives campanyes almoràvits. El seu moviment va anar estenent-se per les muntanyes, si bé no va aconseguir conquerir la propera capital almoràvit, que va atacar el 1129-1130. Poc després d'aquesta derrota, a l'agost del 1130, va morir Ibn Túmart, i el va succeir al capdavant del moviment Abd al-Mumin. Aquest va tenir complicat fer-se acceptar per tots els seguidors del difunt i només ho va aconseguir el 1133. Durant aquest temps, es va amagar la mort del fundador del moviment almohade. Aleshores, els almohades s'havien apoderat ja de part de l'Alt Atles.
Lluites contra els almoràvits Fases de l'expansió almohade.|miniatura|upright=2 En el 1132, Abd al-Mumin va dirigir la seva primera campanya militar, contra les tribus de la regió del riu Draa, al sud del Gran Atles. Encara que se'n desconeix el resultat, se sap que quan va tornar a Tinmel es va proclamar califa. Els primers anys del seu regnat van ser de redoblament de les correries contra els almoràvits.
A continuació va tenir lloc la llarga campanya de set anys (1139-1146) que va concloure amb la derrota total dels almoràvits. La primera derrota d'aquests els va privar de gairebé tota la Tadla. Fins i tot alguns grups de Cenhegies de la muntanya es van passar a les files almohades. Cap al 1140 i després de diverses campanyes amb sort diversa, els almohades van aconseguir apoderar-se de l'alt Sus. Fins aleshores els xocs no van deixar un clar vencedor: mentre que els almohades s'estenien sense fre per les muntanyes, els almoràvits seguien controlant les planes. La lluita contra els almohades va quedar a partir del 1139 en mans del nou hereu al tron almoràvit, Taixfín ibn Alí, que havia destacat en la lluita contra els cristians de la península Ibèrica i havia substituït com a tal el seu germà Sir, mort. Aleshores, però, els almoràvits van perdre el control de l'alt Sus. Mantenint-se a les muntanyes, els almohades van avançar per les valls de l'Atlas mitjà i el van sotmetre fins a la línia del Muluya. A finals del 1141, a les successives campanyes havien dominat l'Atlas mitjà i gran part de la zona dels oasis, inclòs Tafilalet. Els almoràvits van perdre el contacte amb la seva regió d'origen, el Sàhara. Cap al 1142-1143, els almohades van assolir els voltants de Tremissèn, on se'ls va unir la tribu Kumiya, a la qual pertanyia Abd al-Mumin. El 1142, es van apoderar de gran part del Marroc septentrional muntanyós, encara que sense infligir grans derrotes a l'enemic. L'any decisiu de la contesa va ser el de 1145. Al febrer d'aquest any, va morir defensant Orà Ben Ali; els almohades van conquerir immediatament la ciutat. Després van fer el mateix amb Oujda i Guercif. Seguidament, el califa es va tornar cap al Marroc per conquerir per fi les ciutats de les planes. Van caure a les mans Fes, Mequines, Salé i Ceuta al maig del 1146. L'almirall de la flota enemiga es va passar a les seves files. Al juny va començar el setge a Marràqueix, que va ser presa pels almohades el 24 de març de 1147. L'emir almoràvit va morir en els combats. La resta de l'any Abd al-Mumin es va dedicar a purificar la ciutat i aixafar una revolta al Sus, encara que no va deixar d'enviar un petit contingent a al-Àndalus, on els Estats cristians estaven realitzant importants conquestes.
Mentre es verificava el setge de Marràqueix, els almohades van perdre diverses importants ciutats (Ceuta, Tànger, Salé i Algesires), fonamentalment per alçaments contra ells. Entre maig i juny del 1148, però, van aixafar els rebels i van recuperar les places. Aquestes victòria els va deixar expedit el pas a la península ibèrica.
Dinastia mumínida Abd-al-Mumin va mantenir en secret la seva mort durant dos anys, fins que va tenir prou influència. Entre el 1130 i la seva mort el 1163 va eliminar els almoràvits i va estendre el seu poder sobre tot el nord d'Àfrica fins a Egipte, convertint-se en emir de Marràqueix el 1149; el 1152 foren ocupades Alger, Bugia, la Qala dels Banu Hammad i Constantina; el 1159 Tunis, Mahdia, Sfax i Trípoli de Líbia (aquestes tres últimes arrabassades als normands).
Els almoràvits de Badajoz i Còrdova no estaven d'acord amb el moviment independentista de l'Àndalus, i la Taifa de Mértola és annexionada el 1145 a la taifa de Badajoz. Abu-l-Qàssim Àhmad ibn Hussayn ibn Qassi va anar al Magrib, es va entrevistar amb el califa almohade Abu-Yaqub Yússuf ibn Abd-al-Mumin i va tornar amb tropes que el van ajudar a recuperar el seu regne i el domini de Jerez de la Frontera, Arcos, Ronda i Niebla. El 1146 ja Xeres i Cadis van reconèixer el sobirà almohade i el 1147 es va ocupar Sevilla; El 1148 almoràvits ja només conserven Granada, que va caure en mans almohades en 1155, i les illes Balears, on van marxar nombrosos partidaris dels almoràvits i des d'on es feien atacs constants a les costes del nord d'Àfrica, i que va caure en 1203.
Una delegació d'emirs andalusins va anar a Salé per reconèixer el poder almohade el 1150; el 1170 els almohades transferiren la seva capital a Sevilla fundant la gran mesquita la torre dels quals, la Giralda, es va erigir el 1184 per magnificar la marca de Yaqub al-Mansur; el 1172 van dominar l'Àndalus oriental i després València, Jaén i Múrcia.
Els prínceps almohades van tenir una més llarga i distingida carrera que els almoràvits. Els successors d'Abd al-Mumín van ser homes capaços que inicialment van dur a molts jueus i cristians a refugiar-se en els creixents estats cristians del regnes de Portugal, Castella i Aragó, però al final es van torna menys fanàtics que els almoràvits. El títol d'al-Mansur, el victoriós, va ser guanyat per la derrota que va infligir a Alfons VIII de Castella a la batalla d'Alarcos el 1195. Però ja a l'Àfrica del nord començava la lluita contra els prínceps almoràvits Banu Ghàniya de Mallorca, que, mercès a la marina, es van estendre cap aquesta zona. Muhàmmad an-Nàssir (1198-1211) va poder dominar als Banu Ghàniya (1205).
Expansió per la península ibèrica 321px|miniatura|La capital de l'al-Àndalus almohade va ser Sevilla. A l'esquerra de la imatge, la Torre del Oro, fortificació albarrana del qual el primer cos és una construcció almohade de 1221. La petició d'auxili del senyor de la Taifa de Mértola, Ibn Qasi el setembre-octubre del 1145 va impel·lir el califa a enviar un primer contingent militar a al-Àndalus a la primavera de l'any següent. Alfons VII de Lleó, que aleshores assetjava a un general almoràvit a Còrdova, va abandonar el setge en conèixer la notícia al maig. També durant la primavera l'almirall de la flota almoràvit, que s'acabava de passar a les files almohades, va sotmetre a Cadis a l'autoritat del califa. Al mateix temps que s'esdevenia el llarg setge de Marràqueix, diversos senyors andalusins més van acceptar l'autoritat del califa almohade, la qual cosa després va facilitar la conquesta de la península.
L'enviat del califa, un antic almoràvit, va passar a la primavera del 1147 a la península ibèrica on, cooperant amb les forces Ibn Qasi, que s'havia alçat contra els almoràvits, va aconseguir sotmetre Jerez, Niebla, Mértola i Silves a l'Algarve, Beja i Badajoz. Al gener del 1148, les forces almohades i els seus penjats van conquerir Sevilla. Els almoràvits es van encastellar a Carmona. Una gran rebel·lió de les tribus del Sus i de l'Atles occidental, que es va estendre a Ceuta, Tànger i Sigilmasa, va detenir temporalment l'expansió. No només gran part del Magrib marroquí es va alçar contra el califa, sinó que també ho van fer els territoris andalusins que se li havien sotmès, excepte Ronda i Jerez. L'assetjament d'Alfons VII al general almoràvit Yahya ibn Ganiya, a qui va fer pagar tribut, va impel·lir-lo a acordar-se amb els almohades. A canvi del seu auxili, els va cedir Còrdova i Carmona. Alfons va intentar novament conquerir Còrdova, però l'arribada d'auxilis vinguts del Magrib, de Niebla, Ronda i Jerez el van fer parar a l'empresa i retirar-se.