fou un físic alemany, considerat com el pare de la teoria quàntica i un dels físics més importants del , que va ser guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1918.
Biografia miniatura|Un jove Planck durant la seva època d'estudiant (1878)
Planck era originari d'una família amb gran tradició acadèmica: el seu besavi Gottlieb Jakob Planck (1751-1833) i el seu avi Heirich Ludwig Planck (1785-1831) van ser professors de teologia a la universitat de Göttingen, el seu pare Wilhem Johann Julius von Planck (1817-1900) va ser professor de dret a Kiel i Múnic, el seu oncle Gottlieb Planck (1824-1907) va ser també jurista a Göttingen i un dels pares del Codi Civil d'Alemanya.
Va néixer el 23 d'abril de 1858 a Kiel, Holstein, del matrimoni de Julius Wilhem amb la seva segona esposa Emma Patzig (1821-1914). Va ser batejat amb com Karl Ernst Ludwig Marx Planck, d'aquests noms, Marx, una variant de Markus avui obsoleta o potser un error per Max que és una forma curta de Maximilian, va ser escollit com el nom principal.Christoph Seidler, Gestatten, Marx Planck, Spiegel Online, 24 d'abril del 2008. Però quan tenia deu anys ja signava amb el nom de Max que va utilitzar al llarg de tota la seva vida.Wie hieß Max Planck wirklich? Max-Planck-Gesellschaft (Com es deia Max Planck realment. Societat Max Planck)
Tenia quatre germans (Hermann, Hildegard, Adalbert i Otto) i dos germanastres (Hugo i Emma), fills del seu pare amb la seva primera esposa. Va passar a Kiel els seus sis primers anys, un dels seus primers records era la marxa de les tropes prussianes i austríaques per la ciutat el 1864 durant la Guerra dels Ducats amb Dinamarca, el 1867 la seva família es va traslladar a Múnic on es va matricular en el Maximilians gymnasium (Institut Maximilians). Els seus companys de classe eren fills de famílies conegudes de Múnic. Entre ells es trobaven el fill del banquer Heinrich Merck, el futur matemàtic Walther von Dyck i Oskar Miller, fundador més endavant del Deutsches Museum. Als 16 anys va obtenir el seu Schulabschluss o graduació. Com mostrava talent per la música (tocava l'orgue, el piano i el violoncel), la filologia clàssica i les ciències, va dubtar a l'hora d'escollir la seva orientació acadèmica. En consultar al professor de física Philipp von Jolly aquest va respondre que en física l'essencial ja estava descobert, i que quedaven pocs buits per omplir, concepció que compartien molts altres físics del seu temps. Planck, que va respondre al seu professor que no tenia interès a descobrir nous mons sinó en comprendre els fonaments de la física, finalment es va decidir per aquesta matèria.
Planck es va matricular per al curs 1874/75 a la Facultat de Física de la Universitat de Múnic. Allà, sota la tutela del professor Jolly, Planck va portar a terme els seus propis experiments (per exemple sobre la difusió de l'hidrogen a través del platí calent) abans d'encaminar els seus estudis cap a la física teòrica. A més dels seus estudis, va ser membre del cor de la universitat on el 1876/77 va compondre una opereta titulada «Die Liebe im Walde» i el 1877 va realitzar amb altres dos companys un viatge per Itàlia. Visità Venècia, Florència, Gènova, Pavia, els estanys de Como i Lugano, el llac Maggiore, Brescia i el llac de Garda.
El curs 1877/78 el va realitzar a Berlín, a la Universitat Friedrich-Willhems, on va rebre les ensenyances dels cèlebres físics Hermann von Helmholtz i Gustav Kirchhoff. De Helmholtz va dir Planck que no preparava les classes, que constantment canviava el que estava escrit a la pissarra i que semblava tan avorrit com els estudiants. El resultat era que pocs estudiants anaven en la seva aula. Al final només van quedar tres estudiants, entre els quals hi havia el mateix Planck i el més tard astrònom Rudolf Lehmann-Filho. En canvi de Kirchhoff deia que les seves classes estaven preparades meticulosament, però que sovint resultaven àrides i monòtones, i que els estudiants admiraven l'orador, no el seu discurs.Hermann, Armin. Max Planck, mit Selbstzeugnissen und Bilddokumenten 7a edició. juliol de 2000, editorial Rororo. Rienbeck bei Hamburg Malgrat aquesta opinió desfavorable sobre Helmholtz com a professor, va travar una amistat amb ell. En aquesta època es va dedicar paral·lelament pel seu compte a l'estudi de l'obra de Rudolf Clausius, que va admirar el seu discurs comprensible i la seva claredat, sobre els principis de la termodinàmica. Va ser en aquest tema en el qual va treballar per preparar la seva tesi de doctorat, que va dur per títol «Über den zweiten Hauptsatz der mechanischen Wärmetheorie» (Sobre el segon principi de la termodinàmica ) i que va presentar el 1879 a Múnic, amb 21 anys.
El juny del 1880 va presentar la tesi Gleichgewichtszustände isotroper Körper in verschiedenen Temperaturen (Estats d'equilibri dels cossos isotròpics a diferents temperatures) per tal d'obtenir l'habilitació per exercir a la universitat.
Amb la finalització de la seva tesi d'habilitació, Planck va tornar a la Universitat de Múnic on es va convertir en un professor no remunerat en espera que li oferissin un càrrec acadèmic. Tot i que inicialment va ser ignorat per la comunitat acadèmica, va basar el seu treball en el camp de la teoria de la calor i va descobrir un darrere l'altre els mateixos principis de la termodinàmica que Gibbs sense adonar-se'n. Les idees de Clausius sobre l'entropia van tenir un paper important en el seu treball.
L'abril del 1885 la Universitat de Kiel va nomenar Planck professor associat de física teòrica, durant aquesta època va continuar treballant sobre l'entropia, especialment en la seva aplicació a la química física i va proposar una explicació basada en la termodinàmica per a la teoria de Svante August Arrhenius sobre la dissociació química dels electròlits.The historical development of quantum theory, Jagdish Mehra i Helmut Rechenberg, Springer-Verlag, (Google books: Quanta and Molecules, pàg. 32)
Quatre anys més tard, el 1889, va ser nomenat successor de Kirchhoff a la Universitat de Berlín, presumiblement gràcies a la intercessió de Helmholtz, i el 1892 es va convertir en professor a temps complet. El 1907, després de la mort de Boltzmann, Planck va rebre l'oferiment del càrrec que aquest havia ocupat a Viena, però ho va rebutjar per quedar-se a Berlín.
Des del 1905 fins al 1909, Planck va ser el cap de la Deutsche Physikalisches Gesellschaft (Societat Alemanya de Física). El 1913, es va posar al capdavant de la universitat de Berlín. El 1918 va rebre el Premi Nobel de física «en reconeixement dels serveis que va prestar al progrés de la física amb el seu descobriment dels quanta d'energia». Des del 1930 fins al 1937, Planck va estar al capdavant de la Kaiser-Wilhelm-Gesellschaft zur Förderung der Wissenschaften (KWG, Societat de l'emperador Guillem per a l'Avanç de la Ciència).
Durant la Segona Guerra Mundial, Planck va intentar convèncer Adolf Hitler que perdonés els científics jueus. Després de la mort de Max Planck el 4 d'octubre de 1947 a Göttingen, la KWG es reanomenà com a Max-Planck-Gesellschaft zur Förderung der Wissenschaften (MPG, Societat Max Planck).
Els descobriments de Planck, que van ser verificats posteriorment per altres científics, van donar pas al naixement d'un camp totalment nou de la física, conegut com a mecànica quàntica i van proporcionar els fonaments per a la recerca en camps com el de l'energia atòmica. El 1905 va reconèixer la importància de les idees sobre la quantificació de la radiació electromagnètica exposades per Albert Einstein, amb qui va col·laborar al llarg de la seva carrera.
Família Planck es va casar el març del 1887 amb Marie Merck (1861-1909), germana d'un company de l'escola, i es va traslladar amb ella a un apartament subarrendat de Kiel. Van tenir quatre fills: Karl (1888-1916), les bessones Emma (1889-1919) i Grete (1889-1917), i Erwin (1893-1945).
A Berlín, la família Planck va viure a una vila a Grunewald, al número 21 del carrer Wangenheimstraße. D'altres professors de la Universitat de Berlín vivien a prop, com per exemple el teòleg Adolf von Harnack, que es va convertir en un amic íntim de Planck. Aviat la casa dels Planck es va convertir en un centre social i cultural. Nombrosos científics de renom, com Albert Einstein, Otto Hahn o Lise Meitner eren visitants habituals. D'altra banda, a la casa de Helmholtz s'havia establert la tradició de trobar-se per a fer música, actuant en aquesta concerts tot sovint el seu amic i compositor Karl Klingler.
Després d'uns anys feliços, el juliol de 1909 Marie Planck va morir, possiblement a causa de la tuberculosi. El març del 1911 Planck es va casar amb la seva segona dona, Marga von Hoesslin (1882-1948) i el desembre d'aquell any naixia el seu cinquè fill, Hermann (1911-1954).
Durant la Primera Guerra Mundial Erwin, el quart fill de Planck va ser fet presoner pels francesos el 1914, mentre que el seu fill gran, Karl, va morir en acció a la batalla de Verdun. Grete va morir el 1917 mentre donava a llum el seu primer fill i la seva germana va morir de la mateixa manera dos anys més tard, després d'haver-se casat amb el vidu de Grete. Les dues netes van sobreviure i van ser anomenades com les seves mares. Planck va suportar estoicament aquestes pèrdues.
El gener de 1945, Erwin, amb qui tenia una relació especialment estreta, va ser condemnat a mort pel Volksgerichtshof (Tribunal del poble) nazi per la seva participació en el complot del 20 de juliol de 1944 per assassinar Hitler. Erwin va ser executat el 23 de gener de 1945.
Professor a la Universitat de Berlín A Berlín, Planck va ingressar a la Societat de Física local. Més tard va escriure sobre aquest moment: "En aquell temps jo era essencialment l'únic físic teòric allà, les coses no van ser fàcils per a mi perquè vaig començar a esmentar l'entropia, però això no estava gaire de moda, ja que es considerava com un fantasma matemàtic"., Snipped extract Gràcies a la seva iniciativa, les diferents societats locals de física d'Alemanya es va fusionar el 1898 per formar la Deutsche Gesellschaft Physikalische, (DPG, Societat Alemanya de Física), Planck va ser-ne el president des del 1905 fins al 1909.
Planck va ser professor a Berlín durant 37 anys i va ser apreciat pels seus alumnes com a mestre, segons Lise Meitner "sec, una mica impersonal", "sense fer servir notes, sense cometre errors, mai vacil·lant, el millor professor que he escoltat mai". Però no va originar una veritable "escola" perquè hi havia pocs estudiants de postgrau; el nombre dels seus estudiants graduats va ser de només 20, entre ells:
1897 Max Abraham (1875–1922) 1904 Moritz Schlick (1882–1936), Fundador del Cercle de Viena 1906 Walther Meißner (1882–1974) 1906 Max von Laue (1879–1960), Premi Nobel de Física del 1914 1907 Fritz Reiche (1883–1960) 1912 Walter Schottky (1886–1976) 1914 Walther Bothe (1891–1957), Premi Nobel de Física del 1954
Recerca científica miniatura|Fotografia de Planck de l'any 1918, quan va rebre el Premi Nobel de Física per la seva contribució a la mecànica quàntica.