El llatí ( o ) és una llengua clàssica, de la branca itàlica de la família de llengües indoeuropees. El llatí era parlat originalment pels llatins del Latium (actualment conegut com a Laci), la zona del baix Tíber al voltant de Roma, Itàlia. A través de l'expansió de la República Romana, es va convertir en la llengua dominant a la península Itàlica i, posteriorment, a tot l'Imperi Romà, convertint-se en una llengua de comunicació transcultural i transterritorial. A partir de l'evolució de la versió vulgar sorgiren les llengües romàniques existents avui, i ha influït enormement en moltes altres llengües, inclosos l'anglès i l'alemany. Les arrels llatines apareixen amb freqüència en el vocabulari tècnic utilitzat en camps com la teologia, les ciències, la medicina, la botànica o el dret.
El llatí clàssic es va mantenir com a llengua de cultura internacional durant molts segles. El llatí es va mantenir com a llengua de culte de l'Església catòlica fins al Concili Vaticà Segon. Avui dia no hi ha parlants nadius de llatí, però és l'idioma oficial de l'estat del Vaticà. El llatí és encara una llengua estudiada, traduïda i analitzada arreu del món, predominantment a Occident.
Visió general L'Imperi romà era la garantia del manteniment del llatí en la versió clàssica. Amb la caiguda de l'imperi, la llengua del carrer va accelerar l'evolució i passà a l'estadi del llatí vulgar, que va canviar fins a formar les llengües romàniques actuals.
La majoria de llengües europees, sobretot les romàniques, han manllevat molt de vocabulari directament del llatí clàssic, sobretot per termes d'ús tècnic, científic o cultural. Alhora, el llatí també s'utilitza en la classificació taxonòmica dels éssers vius. Hi ha hagut diversos intents de reintroduir el llatí clàssic en la vida quotidiana, però cap no ha reeixit.
Elements que integren el llatí Des que el llatí arribà al poble indoeuropeu de la península Itàlica (itàlics), la seva parla, que era essencialment indoeuropea, va rebre la influència de les parles dels pobles itàlics que els romans van sotmetre (substrat mediterrani), dels pobles amb els quals van conviure sense dominar-los ni dependre'n (adstrat), i amb les parles dels pobles a què temporalment van estar sotmesos (superstrat).
El substrat està format per elements del volsc, el falisc i el venètic.
L'adstrat està integrat per peces provinents de l'osc, l'umbre i el grec.
El superstrat del llatí és un conjunt de trets originaris de la llengua etrusca.
El nucli indoeuropeu és l'element més abundant en llatí, tan pel que fa a la gramàtica com pel que fa al lèxic. El substrat mediterrani proporcionà al llatí el nom d'algunes plantes i animals que van conèixer en arribar-hi. Els adstrats osc, umbre i grec són responsables de l'alfabet (el darrer) i d'allò relacionat amb déus i mites. En darrer lloc, el superstrat etrusc és responsable del lèxic del teatre i de l'endevinament.
Períodes en la història de la llengua llatina
La història del llatí comença al i arriba, si fa no fa, fins a l'edat mitjana; se'n poden distingir tres períodes: Arcaic o etapa de formació. Des que neix fins que la societat romana entra en l'òrbita cultural de Grècia (hel·lenització), entre els segles VIII aC i II aC. Autors destacats d'aquest període són Appi Claudi Cec, Livi Andronic, Naevius, Ennius, Plaute i Terenci. Clàssic o Edat d'Or. En una època de profunda crisi econòmica, política i cultural; l'elit cultural crea, a partir de les varietats del llatí col·loquial, un llatí estàndard (administració i escola) i un llatí literari (literatura). Això succeí, aproximadament, als segles I aC i I dC. És l'Edat d'Or de les lletres llatines i els autors més destacats són Ciceró, Juli Cèsar, Titus Livi, Virgili, Horaci, Catul i Ovidi. Postclàssic. La llengua parlada s'allunya progressivament de la llengua estàndard, que l'escola tracta de conservar, i de la llengua literària. Aquesta distància creixent farà que de les diverses maneres de parlar llatí neixin les llengües romàniques. I la llengua escrita, que també s'allunya, tot i que menys, es transformà en el llatí escolàstic o curial. Tardà. Els pares de l'església comencen a preocupar-se per escriure en un llatí més pur i literari, abandonant el llatí vulgar dels primers cristians. A aquest període pertanyen Tertul·lià, Jerònim d'Estridó (sant Jeroni) i sant Agustí. Medieval. El llatí com es coneixia ja no es parla; per tant, el llatí literari es refugia dins l'àmbit de l'Església catòlica, la cort i l'escola, convertint-se en el vehicle de comunicació universal dels intel·lectuals medievals. Mentrestant, el llatí vulgar continuava la seva evolució a ritme accelerat. Les llengües romàniques van aparèixer progressivament, i el llatí continua com a llengua franca i culta. No es pot donar una data en què es deixés d'utilitzar com a llengua materna; no hi ha data en la qual es pugui situar la mort del llatí, perquè evoluciona en les llengües romàniques de manera progressiva. Renaixentista. Al Renaixement la mirada dels humanistes es torna cap a l'antiguitat clàssica, i l'ús del llatí cobra una nova força. Petrarca, Erasme de Rotterdam, Lluís Vives, Antonio de Nebrija i molts altres escriuen en llatí, i també en la seva pròpia llengua. Científic. La llengua llatina sobreviu en escrits científics fins ben entrat el . René Descartes, Isaac Newton, Baruch Spinoza i Gottfried Leibniz van escriure algunes de les seves obres en llatí. Contemporani. Actualment l'ús del llatí és el més reduït de la història. Tot i així, no ha deixat mai d'estudiar-se i d'utilitzar-se per escriure. En són bons exemples el diari digital Ephemeris, el programa radiofònic Nuntii Latini i els poemes de Geniève Immé. Segueix el model del llatí clàssic aprofitant el lèxic llatí de totes les èpoques.
El llatí va ser i és encara una assignatura rellevant en la majoria dels plans d'estudi occidentals, en què es manté, per raons culturals, per augmentar la consciència lingüística dels alumnes i com exercici de la lògica. En alguns països és una matèria obligatòria en l'educació secundària, com a Itàlia, l'estat espanyol, Dinamarca, Suècia, Hongria, Croàcia, Sèrbia, Bulgària, Veneçuela i Romania. En altres apareix com una optativa, com a Austràlia, Bèlgica, Anglaterra, Canadà, França, Alemanya, Irlanda, Polònia, Estats Units, Portugal i Finlàndia.
Orígens i expansió miniatura|Regió del Laci a Itàlia on va sorgir el llatí.
miniatura| La major extensió de l'Imperi Romà sota l'emperador Trajà (vers 117 dC) i la zona governada per parlants llatins. Dins d'aquest vastos dominis s'hi parlaven a més moltes altres llengües.
El llatí apareix cap a l'any 1000 aC al centre d'Itàlia, al sud del riu Tíber, amb els Apenins i el mar Tirré a l'oest, en una regió anomenada Laci (corresponent aproximadament a l'actual Laci), d'on prové el nom de la llengua i el dels seus primers habitants, els llatins.
En els primers segles de l'antiga Roma, des de la fundació al , el llatí era una llengua tosca, que amb prou feines podia tenir manifestacions literàries o científiques; tenia una extensió territorial limitada al voltant de la ciutat de Roma i algunes parts d'Itàlia, i una població escassa. Era una llengua bàsicament rural. Així ho demostren les etimologies de molts termes del culte religiós, del dret o de la vida militar. Destaquen els termes stippulare ('estipular'), derivat de stippa ('palla') o emolumentum ('emoluments'), derivat de emolere ('moldre el gra') en el llenguatge del dret.
En aquest sentit, els llatins, ja des de l'època clàssica almenys, parlaven d'un sermo rusticus ('parla del camp'), oposat al sermo urbanus, prenent consciència d'aquesta varietat dialectal del llatí. «En el camp llatí es diu edus ('cabrit') el que a la ciutat haedus amb una a afegida com en moltes paraules».Varró. La lengua latina, 5, 97.
Després del període de dominació etrusca i la invasió dels gals (390 aC), la ciutat va estendre el seu imperi per la resta d'Itàlia. A la fi del , Roma s'havia imposat als seus veïns de la península Itàlica. Els etruscs van deixar la seva empremta en la llengua i la cultura de Roma, però els grecs, presents en la Magna Grècia, van dotar el llatí d'un ric lèxic.
El llatí de la ciutat de Roma s'imposà a altres variants d'altres llocs del Laci, de les quals, amb prou feines, van quedar alguns retalls del llatí literari. Això va fer del llatí una llengua amb molt poques diferències dialectals, al contrari del que passà amb el grec. Es pot qualificar, doncs, al llatí de llengua unitària.
Després, la conquesta de noves províncies que engrandiren el territori, primer la de les Gàl·lies per part de Juli Cèsar fins a la de la Dàcia (Romania) per part de Trajà, co'porta l'expansió del llatí per un immens territori i la incorporació d'una ingent quantitat de nous parlants.
Paral·lelament a l'expansió territorial de Roma, el llatí es desenvolupà com a llengua literària i com a lingua franca, alhora que el grec, que havia tingut aquests papers amb anterioritat. Des del , amb Plaute i Terenci, fins a l'any 200 amb Apuleu apareix una forma de llatí que no té cap variació substancial en un territori ja molt ampli.Llatí, castellà i altres llengües romàniques - El lèxic llatí - Llatí 2n (en castellà).
Influències o estrats del llatí El llatí és una llengua itàlica en què la majoria d'elements gramaticals i la major part del lèxic provenien de l'evolució natural de dialectes i parles indoeuropees. L'idioma original dels grups llatins que es van instal·lar a la península Itàlica es va veure influït pel contacte amb parlants d'altres grups tant indoeuropeus (oscos, umbres, grecs, celtes) com no indoeuropeus (etruscs, cretencs, picens, il·liris i lígurs, entre altres).
Solen distingir-hi tres tipus d'influència sociolingüística: Substrat, degut a parlants que van ser assimilats a la llengua llatina. Adstrat, provocada pel contacte amb altres pobles. Superstrat, rebut per part dels pobles que temporalment van sotmetre als llatins.
Aquesta distinció, però, pot no resultar del tot operativa; per exemple, l'etrusc va poder ser-hi a la vegada substrat, adstrat i superstrat, segons l'època a la qual es faci referència.
Substrat miniatura|Difusió de la llengua osca La influència del substrat es refereix a canvis lingüístics causats per algun tipus de formes lingüístiques que hagin estat assimilades; determinades llengües haurien ocupat la regió abans que s'hi difongués el llatí. A vegades es parla, per indicar aquestes llengües, del substrat mediterrani, que proporcionà al llatí el nom d'algunes plantes i animals que haurien de conèixer quan van arribar a la zona; són llengües molt poc conegudes, car queden només unes poques restes escrites, algunes de les quals encara no han pogut ser desxifrades. Tot i així, la llengua etrusca fou clarament un dels substrats del llatí arcaic existent a la primerenca ciutat de Roma i als seus voltants.
Pel que fa a l'osco úmbric, és interessant observar-ne la influència sobre el llatí. Hi estan configurades algunes característiques fonètiques i fonològiques que més tard apareixeran en les llengües romàniques, com són unes determinades palatalitzacions i monoftongacions, car molts parlants de llengües itàliques en romanitzar-se conservaren certs trets fonètics propis; fins i tot, de manera marginal dins de les llengües romàniques.
Fenòmens d'aquesta mena són la influència cèltica a la qual s'atribueix la lenició de les consonants intervocàliques o la [i] francesa, el basc (o alguna llengua semblant), al qual s'atribueix l'aspiració de la /f/ castellana en /h/, o l'influx eslau, culpable de la centralització de les vocals romaneses.