fou un físic italià, nacionalitzat posteriorment estatunidenc, guardonat l'any 1938 amb el Premi Nobel de Física i conegut pel desenvolupament del primer reactor nuclear i el desenvolupament de la teoria quàntica. És reconegut com un físic que destacà tant en l'àmbit teòric com en l'experimental, i un dels més importants del .
Des del 1939 fou professor de física a la Columbia University, i col·laborà en els primers assaigs i investigacions de la bomba nuclear (projecte Manhattan). Descobrí les reaccions en el nucli produïdes per neutrons amb moviment lent, i observà que aquests eren absorbits més fàcilment pel nucli atòmic que les partícules accelerades. Investigà la teoria de l'estructura fina dels espectres i la formació dels raigs còsmics. Entre les seves obres es destaca Elementary Particles (1951).
Biografia Primers anys El seu pare, Alberto Fermi, era inspector general del Ministeri de Comunicacions, i la seva mare, Anada de Gattis, era mestra d'escola. Es va interessar per la física als 14 anys, després de la lectura d'un vell text d'escrit en llatí. El seu historial acadèmic va ser excel·lent, gaudint d'una gran memòria que li permetia recitar La Divina Comèdia de Dante i gran part dels textos d'Aristòtil. miniatura|Sisena Conferència Solvay (1930). Podem veure Enrico Fermi el segon de la fila posterior per la dreta al costat de John Hasbrouck van Vleck i Werner Heisenberg En la seva joventut Enrico gaudia aprenent física i matemàtiques i compartint els seus interessos amb el seu germà gran, Giulio. La mort d'aquest de forma sobtada d'un abscés a la gola el 1915, pertorba a Enrico i fa augmentar la seva dedicació a l'estudi de la ciència. Segons ell mateix, cada dia passava per davant de l'hospital on van morir Giulio fins que es va fer insensible a la pena.
Una de les seves primeres referències de consulta per a l'estudi de la física fou un llibre que es trobà al mercat local de Campo de' Fiori a Roma. El llibre de nou-centes pàgines anomenat Elementorum physicae mathematicae, fou escrit en llatí pel jesuïta Andrea Caraffa, un professor del Collegio Romano, i cobria temes com les matemàtiques, la mecànica clàssica, l'astronomia, l'òptica i l'acústica. La gran quantitat d'anotacions trobades al llibre eren mostra que Fermi el va estudiar intensament.
Posteriorment, Enrico va fer amistat amb un altre estudiant interessat en la ciència anomenat Enrico Persico, i els dos van col·laborar en projectes científics com per exemple la construcció d'un giroscopi, i la mesura del camp magnètic de la Terra. L'interès de Fermi per la física va anar en augment quan un amic del seu pare, Adolfo Amidei, l'encoratjà regalant-li diversos llibres sobre física i matemàtiques, que va llegir amb gran avidesa.
Tenia una gran facilitat per a resoldre problemes de física teòrica i una gran capacitat de síntesi; destacava per la seva senzillesa en la resolució de problemes. Fermi començava les investigacions amb les línies més bàsiques del raonament matemàtic, després produïa solucions completes als problemes en què més s'endinsava i que considerava més importants.
Escola Normal Superior de Pisa El 1918 es va matricular a l'Escola Normal Superior de Pisa per a cursar estudis de física. Per tal d'entrar a l'Institut, els candidats havien d'escriure un assaig. Per al seu assaig que tenia per tema: Característiques del so. Amb 17 anys, el jove Fermi va decidir derivar i resoldre una anàlisi de Fourier basant-se en l'equació diferencial parcial de les ones en una corda. L'examinador, el Professor Giulio Pittato va entrevistar Fermi i va concloure que el seu assaig va ser encomiable fins i tot per a un doctorat. Enrico Fermi va acabar en primer lloc en la classificació de l'examen d'entrada. Durant els seus anys a l'Escola Normal Superior de Pisa, Fermi va fer bon equip amb un company estudiant anomenat Franco Rasetti amb el qual solia fer bromes sense mala intenció. Més tard, Rasseti es va convertir en amic proper i col·laborador de Fermi.
Fermi va aconseguir el doctorat l'any 1922. El 1924 va impartir classes a la universitat de Florència. Va residir durant un any a la ciutat alemanya de Göttingen, així com uns mesos a Leiden, llocs en els quals es va dedicar a realitzar investigacions en el camp de la física.
Professor a Roma L'any 1927, a l'edat de 24 anys, va ser nomenat professor de la Universitat de Roma, convertint aquesta ciutat en un dels centres d'investigació més importants del món. El nomenament fou atorgat en guanyar una oposició convocada pel Professor Orso Mario Corbino, director de l'Institut de Física. Corbino va ajudar a Fermi a seleccionar el seu equip, que va ser ràpidament completat amb científics notables com Edoardo Amaldi, Bruno Pontecorvo, Franco Rasetti i Emilio Segrè. Per tal de fer estudis teòrics només, s'afegí també Ettore Majorana al grup que posteriorment s'anomenà amb el sobrenom dels nois de via Panisperna (degut al nom de la carretera en què se situaven els laboratoris de l'Institut). El grup va anar abordant els seus -ara famosos- experiments, però el 1933 Rasetti va deixar Itàlia per Canadà i els Estats Units, Pontecorvo se'n va anar a França i Segrè es quedà a Palerm exercint de professor.
Durant l'estada a Roma, Fermi i el seu grup van fer importants contribucions a molts aspectes teòrics i pràctics de la física. Aquestos inclouen la teoria del decaïment beta, amb la inclusió del neutrí postulat el 1930 per Pauli, i el descobriment dels neutrons lents, que fou necessari per provar el pivotament pel treball dels reactors nuclears. El seu grup va bombardejar sistemàticament elements amb neutrons lents i, durant els seus experiments amb urani, per molt poc no van poder observar la fissió nuclear. En aquesta època, la fissió es pensava improbable -si no impossible- majorment en el camp teòric. El pensament se centrava a obtenir elements amb un nombre atòmic més gran gràcies al bombardeig de neutrons a elements més lleugers. Ningú pensava que els neutrons pogueren adquirir prou quantitat de moviment com per dividir un àtom més pesant en dos fragments conformant elements més lleugers. Això no obstant, la química Ida Noddack va criticar el treball de Fermi i va suggerir que alguns dels seus experiments podrien haver produït elements més lleugers. En aquell temps, Fermi en va descartar la possibilitat sobre la base dels seus càlculs.
El 1930 fou convidat a donar cursos d'estiu per la universitat nord-americana de Michigan, passant des de llavors la majoria dels estius als Estats Units, fent treballs científics i donant conferències, i impartint posteriorment classes a les universitats de Columbia, Stanford i Chicago.
Les seves habilitats de gran científic, combinant la rama teòrica i aplicada de la física nuclear, eren reconegudes per tothom. Ell va influenciar gran part dels físics que van treballar amb ell, com per exemple Hans Bethe, qui va estar dos semestres treballant amb Fermi a començaments dels anys 30.
Quan Fermi va enviar la seva famosa publicació del decaïment beta a la prestigiosa revista Nature, l'editor de la revista la va rebutjar, a causa del fet que "contenia especulacions que eren massa allunyades de la realitat". Per això, Fermi va veure la seva teoria publicada en italià i en alemany abans que es publiqués en anglès. La Nature va publicar eventualment el seu informe del decaïment beta el 16 de gener de 1939.
L'any 1938 establí definitivament la seva residència als Estats Units fugint del règim feixista italià.
El Projecte Manhattan El 1938, Fermi va rebre el Premi Nobel de Física a l'edat de 37 anys, «per les seves demostracions de l'existència de nous elements radioactius produïts per irradiació amb neutrons, i pel seu descobriment relacionat de reaccions nuclears provocades per neutrons lents».
miniatura|Fermi (baix a l'esquerra), Leó Szilárd (segon per baix a la dreta), juntament amb la resta de l'equip del Chicago Pile One. Després de rebre el Premi Nobel a Estocolm, ell i la seva dona Laura, i els seus fills van emigrar a Nova York. Això fou així a causa de les lleis antisemites promulgades pel règim feixista de Benito Mussolini que va amenaçar a Laura, que era jueva. A més, les noves lleis van impedir el treball de la majoria de l'equip d'investigació de Fermi.
Poc temps després de la seva arribada a Nova York, Fermi començà a treballar a la Universitat de Colúmbia.
El desembre de 1938, el químics alemanys Otto Hahn i Fritz Strassmann van enviar un manuscrit a Naturwissenschaften donant part del descobriment d'un nou element, el bari, després de bombardejar urani amb neutrons;O. Hahn i F. Strassmann Über den Nachweis und das Verhalten der bei der Bestrahlung des Urans mittels Neutronen entstehenden Erdalkalimetalle (Sobre la detecció i característiques dels metals alcalinoterris formats per la irradiació d'urani amb neutrons), Naturwissenschaften Volum 27, Número 1, 11–15 (1939). Els autors van ser identificats com a treballadors de l'Institut Kaiser-Wilhelm-Institut für Chemie, Berlin-Dahlem. Rebut el 22 de desembre de 1938. simultàniament, els resultats foren comunicats a Lise Meitner. Meitner, i el seu nebot Otto Robert Frisch, van interpretar correctament aquests resultats producte de reaccions nuclears de fusió.Lise Meitner i O. R. Frisch Desintegració d'Urani per Neutrons: Un nou tipus de Reacció Nuclear, Nature, Volum 143, Número 3615, 239–240 (11 de febrer de 1939). Data de la publicació: 16 gener de 1939. Meitner s'identifica com a investigador a l'Institut de Física, de l'Acadèmia de Ciències, Estocolm. Frisch s'identifica com a investigador de l'Institut de Física Teòrica, Universitat de Copenhaguen. Frisch confirma aquest fet experimentalment el 13 de gener de 1939.O. R. Frisch Physical Evidence for the Division of Heavy Nuclei under Neutron Bombardment, Nature, Volum 143, Número 3616, 276-276 (18 de febrer de 1939). La publicació data del 17 de gener de 1939. [L'experiment per aquesta carta a l'editor es va efectuar el 13 de gener de 1939; veure Richard Rhodes The Making of the Atomic Bomb 263 i 268 (Simon i Schuster, 1986).]
La interpretació de Meitner i Frisch del treball de Hahn i Strassman va creuar l'oceà Atlàntic amb Niels Bohr, que anava a donar lliçons a la Universitat de Princeton. Dos físics de la Universitat de Colúmbia treballant a Princeton, Isidor Isaac Rabi i Willis Lamb, van informar-se d'aquest esdeveniment i van conduir Enrico Fermi a Columbia. Degut a aquesta situació, Bohr es va desplaçar de Princeton a Columbia per veure a Fermi. Al no trobar-lo a la seva oficina, Bohr baixà al ciclotró i va trobar Herbert L. Anderson. Bohr el va agafar del muscle i li va dir: "Jove, vaig a explicar-li quelcom nou i sorprenent en física." Era clar per un gran nombre de científics a Columbia que haurien de provar de detectar l'energia que desprenia la fissió nuclear de l'urani procedent de reaccions gràcies al bombardeig amb neutrons. El 25 de gener de 1939, un equip de la Universitat de Colúmbia va dur a terme el primer experiment de fissió nuclear als Estats Units,H. L. Anderson, E. T. Booth, J. R. Dunning, E. Fermi, G. N. Glasoe, i F. G. Slack La Fissió de l'Urani, Phys. Rev. Volum 55, Número 5, 511–512 (1939). Citació institucional: Laboratoris de Física de Pupin, Universitat de Colúmbia, Nova york, Nova york. Rebut el 16 de febrer de 1939. que es va fer a les instal·lacions de Pupin Hall; els membres de l'equip eren Herbert L. Anderson, Eugene T. Booth, John R. Dunning, Enrico Fermi, G. Norris Glasoe i Francis G. Slack. L'endemà, la Cinquena Conferència de Física Teòrica de Washington va començar a Washington, D.C. sota els auspicis de la Universitat George Washington i la Carnegie Institution of Washington. Allà, les notícies de la fissió nuclear duta a terme van ser difoses encara més, cosa que va potenciar l'experimentació en aquest tipus de reaccions.