El quenya (pronunciat: kwéɲə) és un idioma creat per J. R. R. Tolkien en el context de la seva obra literària referida a la Terra Mitjana (El Senyor dels Anells, El hòbbit, etc.).
En aquest marc, el quenya és la llengua pròpia dels elfs que varen arribar a Vàlinor, els Calaquendi.
Deriva de l'eldarin, la llengua comuna de tots els elfs nascuts a Cuiviénen. Se'n distingeixen tres variants dialectals, corresponents a cadascuna de les cases que arribaren a Vàlinor: el quenya pròpiament dit és la llengua dels Nóldor de la casa de Finwë, el vanyarin és la llengua dels Vànyar de la casa d'Ingwë i el telerin la dels Teleri de la casa d'Olwë.
Els mateixos Vàlar adoptaren com a propi aquest idioma quan els elfs s'establiren a Vàlinor.
A la Terra Mitjana, el quenya es perdé progressivament després de la prohibició imposada per Elwë (conegut amb el nom de Thíngol), rei dels Síndar, en conèixer els fets de la matança dels germans d'Alqualondë.
Així, arribada la Tercera Edat, l'època en què transcorren els fets narrats a El Hòbbit i El Senyor dels Anells, el quenya tan sols és una llengua d'estudi, com ho és el llatí en els temps moderns. Probablement, na Galàdriel sigui la darrera dels elfs que tingués com a llengua mare aquest idioma, que es pot llegir en el seu poema de comiat de la Terra Mitjana: Namárië.
Història En quenya, com també passa a les altres llengües inventades per Tolkien, cal distingir dos eixos cronològics de desenvolupament:
Extern: tracta de l'evolució de les concepcions de la llengua durant la vida del seu creador. Intern: tracta de l'evolució històrica de la llengua dins del món imaginari propi en què es parla.
Història externa Tolkien començà cap al 1915Data dels primers escrits sobre el quenya: The Qenya Phonology and Lexicon a Parma Eldalamberon n.12 (cf. p.XII) i el poema Narqelion a Vinyar Tengwar n.40 (cf.p.7) l'elaboració del quenya (amb l'ortografia qenya, que encara va fer-se servir fins ben entrats els anys 1940) quan encara estudiava al col·legi d'Exeter. Aleshores ja s'havia familiaritzat amb les llengües germàniques antigues com el gòtic, el nòrdic antic i l'anglès antic, i s'havia iniciat en el finès després de llegir el Kalevala, que per a ell significà una descoberta que el deixà "totalment embriagat".Cartes n.163 p. 302.
El quenya no és pas la primera llengua construïda que hagués imaginat Tolkien,A l'assaig Un vici secret menciona unes altres tres llengües, l'animàlic, el nevbosh i el naffarin. però és la primera de la qual no només n'hi ha unes poques traces. És també la llengua a partir de la qual va desenvolupar-se l'escenari lingüístic de la Terra Mitjana. Al costat de l'element purament personal, sembla que el fons germànicParma Eldalamberon n.12 p.X-XI. fou al començament el pou a partir del qual va començar a desenvolupar-se la llengua, abans de ser fortament influenciada pel finès. Més endavant, Tolkien va disminuir la visibilitat d'aquesta afiliació eliminant algunes traces massa evidents, i àdhuc reconegué la important influència del llatí i del grec clàssic.Cartes n.144 p.251.
Cronològicament, la invenció de llengües va fer que Tolkien elaborés un món imaginari i unes primeres narracions, així que no es pot considerar com un fruit, sinó més aviat com un dels motors dels seus texts. L'autor va haver d'insistir en aquest punt més endavant: "Ningú no em creu quan dic que la meva llarga narració és un assaig de creació d'un món en el qual una forma de llengua que sigui agradable a la meva estètica personal pugui sembla real. I tot i així és cert."Cartes n.205 p.374.
Tolkien imaginà des del començament el quenya segons els mètodes aleshores dominants en la lingüística diacrònica, tot afrontant l'existència de diverses varietats, i no va trigar, doncs, a inventar altres llengües èlfiques completament diferents però semblants al quenya, derivades d'un mateix soc. La més important fou el gnòmic, que després de múltiples transformacions havia d'esdevenir el sindarin dels estats més tardans de la seva mitologia.
L'escriptor no cessà mai d'experimentar amb les seves llengües inventades, i va fer passar el quenya per incessants revisions de gramàtica i de vocabulari, el qual va acumular-se tant que va donar diferències molt marcades entre els seus estadis de desenvolupament: el quenya dels anys 1930, il·lustrat pels poemes de l'assaig Un vici secretEls monestres i les crítiques i altres assaigs p.247-275. es distingeix fàcilment de les formes més conegudes dEl Senyor dels Anells o d'El Silmaríl·lion. Tanmateix, el quenya romangué sempre central en l'escenari lingüístic, i la seva evolució fou relativament contínua fins a la mort de Tolkien el 1973, contràriament a la del sindarin, que va patir diverses remodelacions molt importants.
Història interna En el marc del seu univers fictici, el quenya és la llengua dels elfs que varen sorgir de dues tribus dels Èldar a Vàlinor, al continent d'Aman: els Nóldor i els Vànyar, que havien desenvolupat dos dialectes lleugerament diferents. Els de la tercera tribu, els Teleri, que s'havien instal·lat a Aman a Alqualondë parlaven una llengua propera, el telerin. miniatura|upright=3|Principals divisions dels elfs i en cursiva els noms de llurs primers senyors (en francès). El quenya descendeix de l'eldarin comú, la llengua dels Èldar durant llur gran marxa de Cuiviénen a Vàlinor. L'eldarin deriva del quendià primitiu, la llengua primordial inventada pels primers elfs a Cuiviénen. El quenya derivava de les formes que feien servir els Vànyar i els Nóldor. La varietat parlada pels antics Teleri havia donat lloc al telerin a Aman i al sindarin a Beleríand, a l'oest de la Terra Mitjana. Les parles dels Nàndor derivaven també de l'eldarin comú.« Quendi and Eldar » a The War of the Jewels p.357-424.
Després de l'exili d'una gran part dels Nóldor a Beleríand, l'ús del quenya va estendre's per la Terra Mitjana, on va fer que es desenvolupessin noves particularitats dialectals divergents a allò que es parlava a Aman. Tanmateix, va ser suplantat en ús quotidià pel sindarin, llengua autòctona de Beleríand, ja que els exiliats eren minoritaris dins la població dels Síndar, i perquè l'ús del quenya va ser prohibit pel rei Thíngol, ja que era la llengua dels Nóldor, els assassins dels Teleri d'Aman governats per Olwë, el seu germà. Des d'aleshores, el quenya va esdevenir una llengua secundària, que s'aprenia ja d'adult, una llengua de cultura i de cerimònies reservada als contextos formals, una situació comparable a l'estatus que va tenir el llatí en la història més moderna d'Europa. Mitjançant els actes culturals els Nóldor varen transmetre-la a un poble d'homes, els Dúnedain de Númenor. Tot i així, però, encara era el sindarin llur llengua quotidiana.Helge K. Fauskanger, Quenya – The Ancient Tongue, paràgraf "Internal history" a Ardalambion .
Abans de la publicació dEl Senyor dels Anells, la situació esra diferent, el quenya només era la llengua de la primera tribu dels elfs,<ref group="Nota">Els Vànyar dEl Silmaríl·lion, però Tolkien va canviar-los el nom diverses vegades.</ref> que es feia servir amb una forma fixada com a llengua vehicular entre els elfs, mentre que la segona tribu, els Nóldor, tenien la seva pròpia llengua, el noldorin, que primer es parlava a Vàlinor i després a Beleríand, on va quedar fortament alterada.Lhammas aThe Lost Road p.165-198. Quan Tolkien revisà l'escenari lingüístic de la seva mitologia, transformà aquell noldorin i va atribuir-lo als Síndar amb el nou nom de sindarin. El terme de noldorin, tanmateix, va sobreviure, eprò com a nom del dialecte del quenya que ara parlaven els Nóldor.
Denominacions El quenya es caracteritza per un gran nombre de noms en els escrits de Tolkien. El mot quenya, apel·lació més corrent, és un endònim sorgit d'un adjectiu que significava al començament èlfic, que va concretar-se per designar únicament la llengua que varen desenvolupar els Vànyar a Vàlinor. Quenya és la forma pròpia del dialecte dels Nóldor; en el dialecte dels Vànyar, s'anomenava quendya.The War of the Jewels p.73 i 360-361.
La llengua té també alguns exònims en altres llengües del món imaginari de Tolkien: goldorin en telerin (és a dir, noldorin), nimriyê en adûnaic (és a dir, llengua dels Nimîr, nom dels elfs en aquesta llengua), cweneglin o cwedhrin en gnòmic (és a dir, èlfic), una versió dels anys 1915-1920 del que més endavant va ser el sindarin després de molts canvis.
La llengua anomenada sense precisió èlfic a El Senyor dels Anells no és pas el quenya, sinó més aviat el sindarin, la llengua vernacla dels elfs en l'època en què transcorre l'obra.
D'altres denominacions més esporàdiques en anglès es basen en la geografia del món fictici: valinoreà (llengua de Vàlinor), aval·lonià (llengua d'Avallónë), eresseà (llengua de Tol Eressëa). En la versió catalana de Francesc Parcerisas es resumeixen en llengües més cultes (El Senyor dels Anells: El Retorn del Rei, cap. 8 "Les Cases de Guariment", pàg. 197; de l'edició de l'editorial Vicens Vives del 2002).
Dialectes i registres Des de la creació del quenya, Tolkien va imaginar que allò derivava en diversos dialectes o registres. Aquesta idea va perdurar durant tot el desenvolupament de la llengua, però les divisions que va considerar van variar d'acord amb les modificacions aportades a l'escenari lingüístic. Tanmateix, a la pràctica, Tolkien només abordà els usos dialectals en termes de variació relacionats amb un quenya "estàndard".
En l'escenari lingüístic final hi ha de tres a quatre formes de quenya: El vanyarin: dialecte dels elfs Vànyar a Vàlinor. El noldorin: dialecte dels elfs Nóldor, diferent del vanyarin principalment en certs punts fonètics. Es parlava al començament a Vàlinor, però aquest dialecte va estendre's a la Terra Mitjana quan s'hi exiliaren la majoria dels Nóldor, on va continuar evolucionant abans de ser suplantat com a llengua materna, i aleshores va establir-se com a llengua de cultura entre els Nóldor.Carta de J.R.R. Tolkien a Dick Plotz (c. 1966-1967) a Édouard Kloczko, Dictionnaire des langues elfiques p. 193-194. És en aquest dialecte dels Nóldor exiliats que es va escriure el poema Namárië,;The Road Goes Ever On, p. 66-67. es tracta del dialecte més emprat per Tolkien. El quenya clàssic: forma escrita de la llengua que preservava els usos antics, tal com la coneixien els Dúnedain.
Fonètica i escriptura Consonants El quenya té les consonants següents, transcrites en l'alfabet fonètic internacional (API). Al costat es marquen les representacions ortogràfiques que imaginà Tolkien per a una transcripció llatinitzada. Labial Dental Alveolar Palatal Velar Labiovelar Glotal Oclusiva p p b b t t d d tʲ ty dʲ dy k c/k g g kʷ qu/q gʷ gw Nasal m m n n nʲ ny ŋ ñ ŋʷ ñw Fricativa o Aproximant f f v v θ th/þ s s z z ç hy/h j y x h ʍ hw w w h h Lateral l̥ hl l l Vibrant r̥ hr r r
Observacions: quan una casella conté dos signes, el primer designa una consonant sorda i el segon la consonant sonora corresponent; des del punt de vista de la fonètica articulatòria, ty, dy i ny són més exactament classificats com a dentals o alveolars palatalitzats. La presentació adoptada fa destacar els diferents ordres de consonants del sistema fonològic de la llengua més que no pas la realització fonètica precisa dels sons individuals.
Les consonants p, t, c, f, s, m, n, l, r poden ser geminades. En la versió llatinitzada es marca amb consonants dobles i amb la ela geminada en la versió catalana.
El quenya segueix regles fonotàctiques força exigents quant a la distribució consonàntica:
No s'admet a començament de mot un grup de consonants, comença obligatòriament per una vocal o una única consonant. Només s'admet a final de mot les consonants -t, -n, -s, -l, -r i el grup -nt.Es produeix en l'estadi tardà del desenvolupament de la llengua per Tolkien; el quenya primitiu permetia altres combinacions en posició final.