Milà (Milan en llombard, [miˈlãː], Milano en italià, [miˈlaːno]) és una ciutat italiana, la més important i poblada del nord d'Itàlia. És la capital de la regió de la Llombardia i de la ciutat metropolitana homònima, centre d'una de les àrees metropolitanes més poblades d'Europa, a més de ser el segon municipi més poblat del país, després de Roma. Té una importància econòmica a nivell nacional, regional i europeu i és conegut com la capital financera i econòmica del país.
Geografia esquerra|miniatura|El Duomo
Milà està a la secció nord-occidental de la Vall del Po, aproximadament a mig camí entre el riu Po al sud i els peus dels Alps amb els grans llacs (llac Como, llac Maggiore, llac de Lugano) al nord, el riu Ticino a l'oest i el riu Adda a l'est. El terreny de la ciutat és pla, el punt més alt és a 122m sobre el nivell del mar.
Clima esquerra|miniatura|Un dia de boira al centre de Milà.|152x152px Milà té un clima subtropical humit, (Cfa), segons la classificació climàtica de Köppen, o un clima temperat continental segons la Classificació climàtica de Trewartha (Do). Destaquen els hiverns boirosos.
El mes de gener la temperatura mitjana és de 2,5 °C (màximes de 6 i mínimes de -1 °C) i el de juliol de 23,5 °C (màximes de 29 i mínimes de 18 °C). La pluviometria mitjana és de 1017 litres i no presenta un dèficit acusat als mesos d'estiu (67 litres al juliol i 89 litres l'agost).
Història Època cèltica Milà va ser fundada cap a l'any 590 aC, per una tribu celta pertanyent al grup dels ínsubres, pertanyent també a la cultura golasecca. El nom original, que ens arriba per autors llatins amb el nom de Mediolanum (Tàcit i Plini el Vell) o Mediolanium (Titus Livi) i per d'altres de grecs com Μεδιόλανον (Polibi, Plutarc i Cassi Dió) o com Μεδιολάνιον (Estrabó), apareix en un antiga inscripció celta com a Meśiolan (on probablement la ś representa el so /d/).
En base als descobriments arqueològics, l'oppidum celta de Milà devia tenir la mateixa ubicació i extensió que l'assentament de Golasecchia, que era més antic, però no s'han mai trobat construccions defensives urbanes, cosa que pot explicacar l'atribució de la definició de poble donada per Polibi i Estrabó. S'estima la superfície de l'assentament gal a unes dotze hectàrees, ocupant la zona on avui hi ha la piazza San Sepolcro.
Època Romana Després d'haver sigut el poble més important dels celtes de l'Insubria, Milà va ser conquerida pels romans l'any 222 aC. després d'un llarg setge comandat pels cònsols Gneu Corneli Escipió Calvus i Marc Claudi Marcel. La conquesta va quedar interrompuda per l'entrada a la península italiana d'Hanníbal, que es va aliar amb la població celta. No seria fins als primers anys del segle II aC que els ínsubres i els bois es van sotmetre definitivament a la dominació romana.
A causa de la posició estratègica de rereguarda, Milà va tenir una importància estratègica militar per a les campanyes de Cèsar durant la conquesta de la Gàl·lia. En els anys del 58 aC al 50 aC Milà es va convertir en el centre més important de la província de la Gàl·lia Cisalpina i, arran del seu desenvolupament econòmic, l'any 49 aC, Cèsar atorgaria a la ciutat el títol de municipium.miniatura|Maqueta de fusta conservada al museu arqueològic de Milà, que mostra una reconstrucció de la Mediolanum romana|esquerra|194x194pxTàcit la descriviria com a «firmissima Transpadanae regionis municipia». Sota els romans va continuar guanyant importància. Hi van néixer els emperadors romans Didi Julià i Publi Septimi Geta. Juli Cèsar conqueriria la Gran Bretanya amb soldats principalment vinguts de Mediolanum, i per aquest motiu la creixent importància militar va anar acompanyada d'un creixent reconeixement polític. En el moment de la subdivisió de l'imperi romà per Dioclecià l'any 286, Milà esdevingué, juntament amb Trèveris, la capital de l'Imperi Romà d'Occident.
El 303, l'emperador Maximià hi va establir la seva residència imperial permanent (abans havia estat la residència temporal d'algun emperador), i hi va ser enterrat. L'any 381, Gracià desplaça oficialment la cort imperial d'Augusta dels Trèvers a Mediolanum; això durarà fins al 404, any en què Honori es va traslladar a Ravenna.
Constantí arribaria a un acord l'any 313 a Milà amb Licini per permetre a tots els ciutadans de l'imperi, i per tant també als cristians, la llibertat de practicar les seves creences gràcies a la promulgació de l'Edicte de Milà (també anomenat Edicte de Constantí). Immediatament després es van començar a construir nombroses basíliques paleocristianes a la ciutat. Dècim Magne Ausoni escriurà sobre el Mediolanum dels anys 380-390:
«A Mediolanum tot és digne d'admiració, hi ha una gran riquesa i hi ha nombroses cases nobles. La població és d'una gran capacitat, eloqüència i afabilitat. La ciutat ha crescut i està envoltada per un doble cercle de muralles. Hi ha el circ, on la gent gaudeix dels espectacles, el teatre amb graons en forma de falca, els temples, la fortalesa del palau imperial, la ceca, el barri que pren el nom de les termes hercúlies. Els patis amb columnates estan adornats amb estàtues de marbre, els murs estan envoltats per un mur de terraplens fortificats. Els edificis són els uns més imponents que els altres, com si fossin rivals, i ni tan sols la comparació amb Roma en disminueix la grandesa».
En el període del bisbe Ambròs i de l'emperador Teodosi I, que van declarar el cristianisme l'única religió de l'imperi amb l'Edicte de Tessalònica, Milà va ser el centre més influent de l'Església occidental. L'antic Mediolanum estava defensat per una muralla amb torres i quatre fortificacions, el Castrum Vetus, el Castrum Portae Novae, l'Arx Romana i el Castrum Portae Jovis. Les muralles romanes de Milà, així com les portes antigues de la ciutat van ser destruïdes durant el setge de Milà de 1162 per Frederic Barba-roja, i posteriorment van ser substituïdes per les muralles medievals.
Edat mitjana Alta edat mitjana Invasions barbàriques La ciutat va continuar sent la capital de la província de la Gàl·lia Transpadana (l'actual Ligúria) i residència del vicari d'Itàlia. Milà va seguir després els esdeveniments de la decadència de l'Imperi Romà. L'any 402 dC, després d'un llarg setge, la ciutat va repel·lir els visigots comandats pel rei Alaric: després d'aquests fets, l'emperador Honori va decidir de traslladar la seu de la capital de l'imperi de Milà a Ravenna. El 452 va ser ocupada i saquejada per Àtila. La desintegració de la societat tardoantiga i la consegüent caiguda de l'Imperi Romà d'Occident va tenir el contrapès del primer assentament a Milà d'un poble germànic: el dels Hèruls d'Odoacre. El 476, Odoacre hi va establir la seva residència.
L'any 493, en aquest context, els gots dirigits per Teodoric van derrotar a Odoacre, que poc abans havia deposat l'últim emperador romà d'Occident, Ròmul August, i posar fi així a la història de la civilització romana en aquesta part d'Europa. Tanmateix, la situació política i militar cada cop més precària va causar a la ciutat diversos problemes i Milà va ser destruïda per primera vegada l'any 539, any en què l'emperador romà d'Orient Justinià I, decidit a reconquerir els territoris imperials d'Occident, va atacar el rei gòtic Teodat enviant els generals Belisari i Narses a Itàlia al comandament de les seves tropes, i va iniciar d'aquesta manera la guerra gòtica.
L'any 539, per culpa de desacords i baralles entre els dos generals, Milà es va trobar a mercè dels gots del rei Uraia, que van incendiar la ciutat i massacrar la població. Els gots van ser responsables de la destrucció de les estàtues de marbre i dels grans edificis de la Milà romana, tant edificis civils com temples, fins a les grans i riques vil·les dels patricis, que van ser sistemàticament destrossades i finalment incendiades juntament amb tota la ciutat. Milà va ser reconquerida, el 559, per Narses, i reconstruïda per aquest últim. Durant el breu període romà d'Orient, Milà podria haver estat elevada a capital de la diòcesi italiana (Nord d'Itàlia), però no hi ha proves documentals certes d'aquest fet.
Al , amb l'entrada dels longobards a la vall del Po, Milà va patir saquejos i espolis, que van durar diverses dècades, als quals va seguir un primer període de renaixement. La capital del domini longobard era a prop de Pavia, però Milà també va exercir aquesta funció durant un breu període sota els regnats d'Agilulf i Teodelinda i el seu fill Adaloald, des del 604 fins cap al 626. El regne longobard va acabar l'any 774 amb la conquesta de la capital del regne, Pavia per Carlemany, el qual va fer presoners l'últim rei Desideri i la seva dona, es va proclamar Gratia Dei rex Francorum et Longobardorum i més tard, l'any 800, va ser coronat a Roma per Lleó III com a sacre emperador romanogermànic.
La comuna La importància de Milà es va confirmar quan va esdevenir la seu d'un comte imperial i d'un bisbe. Amb la deposició de Carles el Gras (887), l'autoritat del govern central carolingi va cessar i van ser els comtes i bisbes locals que van exercir el poder local de facto: la ciutat va evolucionar cap a un municipi lliure, estenent progressivament la seva influència a gran part de la Llombardia al . En particular, es va establir el municipi modern l'any 1117: en aquell any es va testimoniar per primera vegada l'activitat dels cònsols de Milà.
L'augment de la importància de la ciutat i que tenia una independència de facto van provocar una inevitable lluita pel poder amb el Sacre Imperi Romanogermànic, el qual reclamava la sobirania. Després del setge de Milà de 1158, l'emperador Frederic I va convocar la Dieta de Roncaglia per deliberar sobre la qüestió de la sobirania, posant Milà de nou sota el bàndol de l'imperi per negar-se a rebre un podestà imperial, i el 1162 les tropes imperials van destruir Milà amb suport de Pavia, Cremona, Lodi i Como, el que els va assegurar el control de Llombardia.
miniatura|La Batalla de Legnano, del pintor Amos Cassioli La ciutat va renéixer després de la victòria de la Lliga Llombarda a la batalla de Legnano del 29 de maig de 1176. Mentrestant, Milà havia optat per governar-se a través dels cònsols. Tanmateix, també per qüestions de discòrdia interna, al pas de al es va produir una transició al règim de podestàs, que eren cridats i venien des d'altres ciutats del nord d'Itàlia (com Brescia, Lodi, Piacenza, Bolonya, Como, Vercelli, Bèrgam, Màntua, Gènova, Parma, Venècia, Mòdena, Cremona, Pavia, Reggio de l'Emilia i Forlì) amb l'esperança que fossin imparcials a l'hora de governar. La procedència d'aquests podestàs, per tant, cobrien gran part del nord d'Itàlia, mentre que la ciutat més llunyana de la qual va ser cridat un podestà a Milà sembla ser Forlì.
Baixa edat mitjana Senyoriu de Milà A la baixa edat mitjana Milà va ser l'escenari d'una lluita de les famílies nobles Della Torre (també coneguts com Torriani) i Visconti pel control de la ciutat, lluita que guanyarien els Visconti, i més tard el poder passaria a la família Sforza cap a mitjans del segle XV, un cop començat el Renaixement. El 1197, s'hi va establir el poder de la família Torriani o Della Torre. El 1226, Milà va restablir la Lliga Llombarda i va encapçalar la lluita contra l'emperador Frederic II; aquest va assetjar Milà el 1239, però no la va poder ocupar i el partit güelf va triomfar el 1240, i poc després Pagà II Torriani era aclamat capità del poble. Els Torriani van regir la ciutat i Napoleó Torriani fou reconegut per l'emperador Rodolf el 1275.
Senyoria dels Visconti