LImperi nou, de vegades referit com a Imperi egipci, és el període de la història de l'antic Egipte entre el i el , que comprèn les dinasties XVIII, XIX, i XX. L'Imperi nou (1570-1070 aC) va succeir al segon període intermedi i va ser succeït pel tercer període intermedi. Va ser l'època més pròspera d'Egipte i va marcar el seu zenit com a potència.
Situació històrica Possiblement com a resultat del govern estranger dels hicsos durant el segon període intermedi, l'Imperi nou a Egipte va guaitar de crear un tap entre el llevant i Egipte, i va assolir la seva màxima extensió territorial. Es va estendre cap al sud a dins de Núbia i va retenir extensos territoris al Pròxim Orient. Els exèrcits egipcis van lluitar contra l'exèrcit hitita pel control de l'actual Síria.
La dinastia XVIII comprèn alguns dels faraons més famosos, inclosos Amosis I, Hatshepsut, Tuthmosis III, Amenhotep III, Akhenaten i Tutankamon. La reina Hatshepsut es va concentrar a estendre el comerç exterior egipci, i va enviar una expedició comercial al País de Punt. Tuthmosis III («el Napoleó d'Egipte») va desenvolupar l'exèrcit, que va dirigir amb èxit, i va crear l'imperi més gran que mai havia contemplat Egipte.
Un dels faraons més ben coneguts de la dinastia XVIII és Amenhotep IV, que va canviar el seu nom pel d'Akhenaten en honor d'Aten i el culte exclusiu a Aten, la qual cosa s'interpreta sovint com al primer intent de monoteisme de la història. El fervor religiós d'Akhenaten seria la raó perquè va ser posteriorment esborrat de la història egípcia. Sota el seu regnat, al , l'art egipci va florir i va assolir un nivell de realisme sense precedents.
Cap al final de la dinastia XVIII, la situació havia canviat radicalment. Ajudats per l'aparent falta d'interès en els afers internacionals de l'Akhenaten, els hitites havien guanyat gradualment més influència a Síria i Palestina i havien esdevingut una potència més gran en la política internacional. Una potència que tant Seti I com el seu fill Ramsès II van haver d'enfrontar.
miniatura|esquerra|Imperis egipci i hitita, pels volts del temps de la batalla de Cadeix La discussió del poder de l'antic Egipte com a estat nació va arribar al seu punt àlgid durant el regnat de Ramsès II («el Gran») de la dinastia XIX. Aquest va ambicionar de recuperar territoris al llevant que havien estat ocupats per la dinastia XVIII. Les seves campanyes de conquesta van culminar en la batalla de Cadeix, en què va liderar els exèrcits egipcis contra els del rei hitita Muwatallis II i va caure en la primera emboscada militar coneguda de la història, però gràcies a l'arribada de Ne'arin, Ramsès va poder concentrar les seves tropes i capgirar la batalla contra els hitites. Ramsès II també és conegut pel gran nombre de nens que va tenir amb les seves diverses esposes i concubines; la tomba que va construir per als seus fills, molts dels quals va sobreviure, a la vall dels Reis ha demostrat ser el complex funerari més gran d'Egipte.
Els seus successors immediats van continuar les campanyes militars, tot i que l'increment de problemes a la cort -la qual en un moment donat va posar un usurpador (Amenmesse) al tron- va fer més difícil de retenir-ne el control efectiu pel faraó sense incidents. Es considera àmpliament que l'últim "gran" faraó de l'Imperi nou fou Ramsès III, un faraó de la dinastia XX que va regnar unes quantes dècades després de Ramsès II. Al vuitè any del seu regnat, els Pobles de la mar van envair Egipte per terra i mar. Ramsès III els va derrotar en dues grans batalles terrestres i navals. Va declarar que els havia incorporats com a pobles sotmesos i els havia establerts al sud de Canaan. La seva presència a Canaan hauria contribuït a la formació de nous estats en aquesta regió, com els filisteus, després del col·lapse de l'Imperi egipci. També es va veure obligat a lluitar contra la invasió de tribus líbies en dues grans campanyes al delta occidental d'Egipte entre els anys 6 i 11 del seu regnat, respectivament.
Fou costum durant l'Imperi nou que faraons posteriors, especialment durant la dinastia XIX, usurpessin les inscripcions reials.
miniatura|esquerra|Relleus col·lossals de Ramsès II al temple dedicat a ell a Abu Simbel
Primeres campanyes militars Amosis I (1550-1525 aC), tot i ser descendent directe dels governants de la XVII dinastia tebana, és considerat el primer sobirà de la dinastia XVIII perquè fou l'unificador d'Egipte. Aquest rei va prosseguir la seva activitat militar a Àsia; al cap de poc, va prendre la ciutat de Sharuhen (en l'actual franja de Gaza). Aquesta regió tenia gran importància geopolítica i econòmica, ja que controlava el principal pas d'Egipte cap al nord, a la franja costanera. És molt probable que les primeres campanyes asiàtiques d'Amosis estiguin relacionades amb les operacions militars contra els hicsos; les ciutats del Canaan meridional sembla que estaven en l'àrea d'influència d'Àvaris.
Les guerres contra els hicsos i a Àsia van permetre la formació d'un exèrcit organitzat i veterà. La major ocupació dels primers reis de la dinastia XVIII va ser continuar l'obra d'Amosis, és a dir, aconseguir el domini militar tant a Núbia com en el llevant, com en el cas del seu fill, Amenhotep o Amenofis I (1524-1504 aC.), que va estendre la frontera més enllà dels límits del regnat anterior.
El successor d'Amenhotep, Thutmose o Tuthmosis I (1504-1492), va realitzar importants incursions sobre Canaan i Síria, i arribà fins a l'Eufrates.
Economia miniatura|Treballadors egipcis. Pintura en una tomba tebana. Les campanyes militars, a més de proveir gran quantitat de tributs, possibilitaven l'expansió econòmica. Les explotacions mineres eren organitzades directament pel govern faraònic, i protegides mitjançant la presència militar. Entre aquestes destaquen:
D'or, pedra i diorita (utilitzada aquesta última per a l'elaboració d'escultures) de Núbia. El governador egipci de Núbia posseïa el títol de "supervisor de les mines d'or d'Amon". De coure i de pedres precioses (turquesa) del Sinaí. D'or, pòrfir i alabastre al desert oriental.
És interessant l'elecció dels "déus protectors" de les explotacions mineres: Amon, molt popular a Núbia, de les d'or d'aquest país, i Hathor de les de turquesa del Sinaí. La riquesa minera era monopolitzada pel govern, que la utilitzava per a la construcció i reparació d'edificis públics, especialment temples, palaus i necròpolis, de manera destacada a Tebes. Era comú sepultar els reis i els membres de la família reial a la capital; fou així com la necròpoli reial es va situar davant Karnak, a l'alçada de Tebes, però en el marge occidental del Nil, o sigui, l'oposat.
Estava en auge el comerç a gran escala, amb Àsia o amb altres punts de la Mediterrània oriental que, d'altra banda, no s'havia interromput en cap moment davant la presència hiksa al delta durant el període intermedi. Hi ha proves que el comerç a través de la mar Roja i l'oceà Índic va assolir un gran desenvolupament. Les fonts egípcies esmenten intercanvis amb el país de Punt (identificat en l'actual Somàlia), i es van trobar objectes egipcis de la dinastia XVIII a la regió equatorial d'Àfrica oriental, un fet que, si bé en si mateix no demostra l'abast de les expedicions comercials egípcies, testimonia el desenvolupament comercial dels pobles de la conca de l'Índic.
Regnats de Tuthmosis II a Tuthmosis IV
Tutmose II o Tuthmosis II (1492-1479), el fill de Tutmose I, va haver d'esclafar una revolta a Núbia durant els seus primers anys de regnat. També li va tocar reforçar les seves possessions al Sinaí i detenir invasions de beduïns, a la frontera amb Aràbia. El traspàs de poders era aprofitat per les regions sotmeses per rebel·lar-se, ja que era un moment de debilitat de la monarquia. La successió de Tutmose II va resultar conflictiva. La legitimitat del faraó s'aconseguia mitjançant el matrimoni d'aquest amb la seva germana; així, en aquest cas en particular, es buscava mantenir pura la descendència de la família del fundador, Amosis. Però, durant la dinastia XVIII, no hi va haver, -en la majoria dels casos- descendència masculina de la unió entre germans, per la qual cosa els reis anomenats Tuthmosis (I, II i III) són fills d'esposes secundàries.
Això va possibilitar, després de la mort de Tuthmosis II sense descendència legítima masculina (tampoc ell no era estrictament legítim en el sentit que era fill d'una esposa secundària), l'ascensió d'Hatxepsut, la seva germanastra i esposa reial, la sang de la qual era més pura. Hatxepsut, amb el suport del clergat d'Amon, es va proclamar faraona (1473-1458), i relegà Tuthmosis III, fill de Tuthmosis II. La coronació d'una dona com a faraona era un cas atípic, però tenia precedents. En el regnat d'Hatxepsut, se situa l'auge del comerç amb el país de Punt, per la mar Roja. El principal interès era l'encens utilitzat per als rituals egipcis. Fins i tot, Hatxepsut va aconseguir produir encens en el mateix Egipte. miniatura|Tuthmosis III, Museu Egipci, El Caire Morta Hatxepsut, Tutmose III o Tuthmosis III (1479-1425 aC), fill de Tuthmosis II, va començar a regnar de fet. Segons alguns autors, va ser qui va eliminar les referències a Hatxepsut en els temples. Des del començament del seu regnat, va haver de fer front a revoltes a Síria, patrocinades pel regne hurrita de Mitanni (al nord de Mesopotàmia). Va derrotar la confederació siriana comandada per Cadeix a la rodalia de Meguidó (Canaan): els va sorprendre per la rereguarda, i després va prendre la ciutat. Va enfortir el seu poder a Canaan, i va seguir cap a Síria, on va prendre diverses ciutats sirianes prohurrites. Fins i tot, arribà a creuar l'Eufrates. L'arqueologia mostra durant aquesta època grans destruccions a les ciutats de Canaan i Síria que poden haver estat provocades per les campanyes de Tutmose. A més, va realitzar unes quantes expedicions militars més a Núbia. Les campanyes de Tutmose III van acumular gran quantitat de botins i tributs, fins i tot de potències estrangeres, com Xipre, Creta, Babilònia i Hatti. Va construir temples a Karnak (prop de Tebes, al sud), i a Heliòpolis i Memfis (al nord).
Durant el regnat del fill de Tutmose III, Amenhotep o Amenofis II (1427-1400), es va intensificar la guerra amb Mittani. Aquest sobirà va fer una campanya en què va rebre tribut de Mittani i d'Hatti (regne de l'actual Turquia central). Les campanyes periòdiques dels faraons de la dinastia XVIII semblen estar dirigides a aconseguir el reconeixement i tribut de les ciutats estat de Síria i Canaan, i de potències estrangeres (mitjançant la força o la intimidació), a més d'intentar minvar la influència de Mittani (no es tractava d'enfrontaments directes entre les dues potències, Egipte i Mitanni).
Amb Tuthmosis IV (1400-1390), va començar un període de pau, amb aliances matrimonials entre els reis hurrites i egipcis, i es va enfortir la posició a Núbia i al llevant. Tuthmosis IV va fer construir gran quantitat de temples -especialment al nord- dedicats al culte solar (Ra), per contrarestar el poder del culte al déu Amon, concentrat aquest a la capital, Tebes.
Administració i diplomàcia durant els regnats d'Amenhotep III i Akhenaton
El ministre Amenhotep és un bon exemple d'una carrera política ascendent durant el regnat d'Amenhotep III, que destaca per una bona organització i estabilitat, i que és considerat l'apogeu de la dinastia XVIII.
Pel que fa al govern de les possessions estrangeres, a Núbia hi havia un governador egipci; en canvi, a Àsia, l'hegemonia egípcia es basava en relacions entre el gran rei (d'Egipte) i el petit rei vassall (de cadascuna de les ciutats asiàtiques).