LAzerbaidjan (), oficialment la República de l'Azerbaidjan (), és l'estat més gran de la regió del Caucas, localitzat entre l'Àsia occidental i Europa oriental.<ref>L'Azerbaidjan pot considerar-se part de l'Àsia i/o d'Europa. La classificació mundial de regions de l'ONU ubica a l'Azerbaidjan a l'Àsia occidental; The World Factbook , National Geographic, la RAE i la Encyclopædia Britannica també l'ubiquen a l'Àsia. En canvi, nombroses fonts col·loquen l'Azerbaidjan a Europa, com per exemple la BBC, la Unió Europea i el World Atlas.</ref> Limita a l'est amb el mar Caspi, al nord amb Rússia, al nord-oest amb Geòrgia, a l'oest amb Armènia i al sud amb l'Iran. L'exclavament de Nakhtxivan limita amb Armènia al nord i a l'est, amb l'Iran al sud i a l'oest i comparteix una petita frontera amb Turquia al nord-oest. El seu nom sembla derivar d'Atropatene (terra del foc), que era com s'anomenava la regió, una satrapia de l'imperi persa. La consciència nacional àzeri es va formar durant la segona meitat del i principis del . El seu nom en neo-persa antic és Adharbadhagan o Adharbayagan; en armeni Atropatakan; i en siríac Adhorbaighan.
L'Azerbaidjan compta amb una herència cultural històrica i antiga. A més d'ésser el primer estat de majoria musulmana en tenir òperes, teatres i obres teatrals, és un dels estats musulmans amb més suport al secularisme i a la tolerància religiosa. L'any 1918 es va establir la República Democràtica de l'Azerbaidjan, la primera república secular i democràtica del món islàmic, però passà a formar part de la Unió Soviètica des de 1920 fins a la seva independència l'any 1991. Poc després, durant la Guerra de l'Alt Karabakh, Armènia va ocupar la regió de l'Alt Karabakh i d'altres territoris i enclavaments circumdants que estaven sota el poder azerbaidjanès. La República de l'Alt Karabakh, que va sorgir a la regió, continua sense el reconeixement diplomàtic de cap estat i encara és considerada de iure com a part de l'Azerbaidjan, malgrat ser independent de facto des del final de la guerra.
L'Azerbaidjan és una república constitucionalista, secular i unitària. És un dels sis estats turquesos independents, és membre actiu del Consell Turc i de la comunitat TÜRKSOY. A més, té relacions diplomàtiques amb 158 estats i és membre de 38 organitzacions internacionals. És un dels membres fundadors de la GUAM i de la Comunitat d'Estats Independents (CEI). El 9 de maig de 2006, l'Azerbaidjan va ser elegit membre del nou Consell de Drets Humans per l'Assemblea General de les Nacions Unides.
Després d'obtenir la seva independència, l'Azerbaidjan va aconseguir un nivell alt de desenvolupament humà, econòmic i d'alfabetització, a més de nivells baixos d'atur i d'homicidis comparats amb altres estats de la CEI i d'Europa oriental. L'1 de gener de 2012, l'estat va començar el seu període de dos anys com a membre no permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
Geografia
miniatura|Gavina a la costa de la mar Càspia, a Bakú. Limita a l'est amb la mar Càspia, al nord amb Rússia i Geòrgia, a l'oest amb Armènia i al sud amb l'Iran. La capital és Bakú. Inclou el territori de l'Alt Karabakh, de població armènia i declarat en rebel·lió (de fet, està controlat per Armènia), i la República Autònoma de Nakhtxivan, un enclavament entre Armènia i l'Iran. La meitat de la seva superfície està coberta de muntanyes. La part del territori habitat pels àzeris a l'Iran (fora de la república de l'Azerbaidjan, per tant), es coneix com a l'Azerbaidjan iranià.
Clima
miniatura|Mont Bazardüzü, el punt més alt de l'Azerbaidjan. El clima de l'Azerbaidjan està influenciat particularment per les masses d'aire fred provinents de l'Àrtida dutes per l'anticicló escandinau, de Sibèria i de l'Àsia central. Tanmateix, el paisatge variant de l'Azerbaidjan afecta la manera en què aquests fenòmens interactuen amb el clima. El Gran Caucas protegeix el país de la influència directa de les masses d'aire fred que provenen del nord, la qual cosa comporta la formació d'un clima subtropical a moltes de les planes i altiplans del país. A més a més, aquestes zones es caracteritzen per tenir alts índexs de radiació solar. Gràcies a la seva diversitat geogràfica, a l'Azerbaidjan es poden trobar nou dels onze climes existents a la classificació climàtica de Köppen. Nogensmenys, el clima subtropical àrid amb estius càlids i hiverns temperats és el que predomina a la major part del país, també a la capital. Les temperatures més fredes (-33 °C) i més càlides (46 °C) al país foren registrades a les regions de Julfa i Ordubad. La precipitació màxima anual cau a Lankaran (1600 a 1800 mm) i la mínima a Abşeron (200 a 350 mm). La caiguda de neu es redueix a les zones altes i muntanyoses, sobretot al nord.
Història
miniatura|Declaració de la independència de l'Azerbaidjan La regió va ser ocupada successivament pels perses, l'Imperi Romà, els àrabs, turcs i mongols. Després va ser annexionada a l'URSS. Per tant, la seva història depèn de la de les grans potències dominants.
Al a la zona existia el regne de Manna, fins que els medes el van conquerir. Dins l'imperi persa era una satrapia extensa, juntament amb el Daguestan actual. Sota Alexandre el Gran fou una satrapia, el governador de la qual, Àtropat, la va fer independent el 323 aC. Més tard fou un domini de la dinastia arsàcida dels parts. Va passar als sassànides el 226. En aquest temps era coneguda com l'Albània del Caucas pels seus habitants aghuans o aluqans (vegeu Aghuània).
L'Islam es va convertir en la religió predominant a partir de les invasions àrabs del . Avui dia encara aglutina les creences dels seus habitants, malgrat els intents soviètics per reduir la influència de la religió. La conquesta àrab fou obra d'Hudhayfa ibn al-Yaman al-Absi, en temps del califa Úmar ibn al-Khattab. El governador persa que residia a Ardabil va pagar un tribut de 800.000 dírhams a canvi que cap habitant fos esclavitzat, del respecte als temples del foc i les seves cerimònies i de la protecció contra els nòmades kurds de Balasagan, Saballa i Shatrudhan.
Els àrabs es van instal·lar a diferents llocs: Rawwad al-Azdi a Tabriz; Baith al-Rabia a Marand; Mur ben Ali al-Rudayni al sud del llac Urmia, entre d'altres. Progressivament foren absorbits per la població autòctona iraniana. A la meitat del els rawwàdides eren considerats kurds. Després de la revolta de Babak, el poder del califat es va afluixar. La dinastia sadjida fou encara nominalment una dinastia de governadors que finalment es van rebel·lar; al seu darrere van seguir dinasties indígenes. Després del kharigita Daysam va seguir el daylamita Mazurban ben Muhammad; els daylamites foren substituïts pels rawwàdides kurds (983-1070).
Les onades turques van ser l'origen de les ètnies que viuen actualment al país, barrejades amb els guerrers turcomongols que hi van arribar després. Els seljúcides foren els primers a portar població turca; entre el i el XIII la població del país va passar a ser de majoria turcòfona. El 1136 l'atabeg Ildigiz va prendre el poder, i enfrontat als ahmadílides van dominar la zona fins poc abans del 1200 quan es va imposar el domini dels xas de Coràsmia, que va durar de fet fins al 1231, seguits dels mongols, primer com a seu d'un govern militar, i després com a possessió dels Il-Khan amb Hulagu (1256); els mongols residiren a Maragha i després a Tabriz. Als Il-Khan els van succeir els djalayàrides, substituïts al seu torn pels kara koyunlu i ak koyunlu (1378-1502).
Després fou dominat per la dinastia persa dels safàvides i objecte de disputa amb els otomans que van dominar sovint la regió del 1514 al 1603, fins al temps d'Abbàs I el Gran. Amb la invasió afganesa (1722-1728) els otomans van recuperar la zona fins que en foren expulsats per Nàdir-Xah Afxar. Amb la dinastia Zand que va seguir, Azad Khan es va revoltar a l'Azerbaidjan, i també els kurds dumbuli de Khoy i altres caps tribals. En aquest segle () va patir una fragmentació que recorda la del feudalisme europeu, amb diversos nobles governant petites àrees en les seves fortaleses. Quan es va establir la dinastia Qajar en 1757 la província fou residència de l'hereu de la corona.
La frontera entre Pèrsia i L'Imperi Rus, a l'Araxes, es va modificar pel tractat de Gulistan del 1813, després de la derrota persa a mans russes, el nord del país va entrar a formar part de l'imperi tsarista. La frontera final es va establir pel Tractat de Turkmantxai del 1828. Es van expulsar la majoria d'armenis que vivien a la regió i Bakú va passar a ser la capital. Els russos volien explotar les reserves de petroli descobertes a la zona i van instal·lar un règim dur de control. La frontera amb Turquia fou delimitada el 1914 i encara va patir una modificació amb Rida Shah quan Pèrsia va cedir a Turquia un petit territori al nord del Mont Ararat.
Descolonització, comunisme i liberalisme
El 1905 la província en la seva part sud va prendre part activa en la revolució persa. El 3 d'abril de 1908, d'acord amb Gran Bretanya, van arribar al país tropes russes per protegir la població estrangera a Tabriz. Van perllongar la seva estada fins a la Primera Guerra Mundial, i no el van evacuar fins al 1917 en esclatar la revolució russa. El 8 de juny de 1917 els turcs entraven a Tabriz i instal·laven un govern turcòfil. La província no va tornar a Pèrsia fins al 5 de setembre de 1921.
A la part russa es va formar un govern del Musavat que va controlar diverses zones enfrontat a poders bolxevics i menxevics que van crear alguns estats efímers. Va formar part de la República Federal de Transcaucàsia (26 de març de 1918) que després d'un període d'autonomia va esdevenir independent poc després (22 d'abril de 1918); els comunistes van prendre el poder a Bakú i van proclamar la Comuna de Bakú (8 de maig de 1918).
El dia 26 de maig de 1918 la República Federal quedà formalment dissolta i el Musavat va proclamar una república a Gandja amb els tres districtes occidentals (28 de maig de 1918) mentre els comunistes controlaven la resta; la república va quedar sota ocupació militar turca el juny i el seu govern va esdevenir un titella otomà. Els bolxevics van perdre el poder a Bakú (31 de juliol de 1918) i l'endemà es va formar un nou govern menxevic anomenat Dictadura de la Càspia Central que va acollir a forces britàniques (un petit contingent el dia 4 d'agost i el gruix de les forces el 17 d'agost de 1918). Al sud, a Lenkoran, es va formar la Dictadura Militar provisional de Mugan, amb suport de les forces d'intervenció. El 14 de setembre de 1918 els britànics abandonen Bakú davant l'arribada de les forces turques a les portes de la ciutat, i l'endemà els turcs i els seus aliats mussavatistes entraren a Bakú dirigits per Nuri Pasha. La Dictadura de la Càspia Central desaparegué. El 24 de setembre de 1918, el Mussavat, amb el control de Bakú junt amb els turcs, reitera la proclamació d'independència de l'Azerbaidjan.