Les llengües cèltiques són un grup d'idiomes pertanyents a la família indoeuropea, en la qual s'hi inclou el gaèlic irlandès, el gaèlic escocès, el manx, el gal·lès, el còrnic i el bretó. Totes les llengües incloses en aquest grup són originàries dels pobles celtes d'Europa.
Orígens Les llengües cèltiques històricament deriven d'un conjunt de dialectes del proto-indoeuropeu, que cronològicament ocupa una posició intermèdia dins de la família indoeuropea, fent la seva aparició després de les llengües anatòlies (2000 aC), el grec (1400 aC), les llengües índiques (1000 aC), les llengües iràniques (700 aC) i les llengües itàliques (600 aC), però abans que les llengües germàniques (segle I dC), l'armeni (), el Tocari (), les llengües eslaves (segle IV), les llengües bàltiques () i l'albanès (). Aquest dialecte s'anomena protocelta i pot derivar directament de les primeres llengües indoeuropees o bé d'un idioma designat com a italo-cèltic.
Les llengües cèltiques van ser parlades pels pobles celtes, una sèrie de tribus de l'Europa Central i Occidental que compartien unes característiques culturals similars: creences religioses, estructura social, estils artístics, sistemes de producció i altres, però sobretot, aquests pobles parlaven una llengua comuna, o més aviat una sèrie de dialectes intel·ligibles entre si. El nom que utilitzaven per designar-se a si mateixos era *gal- o *Kel- com mostren els noms de les seves llengües i els noms dels pobles celtes: Galli (pobles gals de la Gallia, que comprèn bàsicament França i Bèlgica, Gálatae o Gálatai (celtes de Galàcia al centre de l'actual Turquia), Galaici (celtes del nord-oest d'Hispània) Gaelige (celtes d'Irlanda) Keltoi (nom general utilitzat pels grecs) Per això els grecs els anomenaren keltoi i els romans galli (pronunciat gal·li).
El nom celta prové del grec keltoi, nom que usaven els geògrafs grecs a la primera meitat del I mil·lenni aC per designar els pobles que habitaven a l'Europa central. La primera referència a aquest poble la trobem en l'Ora Marítima d'Aviè, procònsol a l'Àfrica en el 336 dC, basant-se en un original grec del , encara que es troben escampades diverses mencions als celtes d'Hecateu de Milet, Heròdot i Aristòtil.
L'aparició de les llengües cèltiques està marcada pel debat sobre les hipòtesis al respecte, diverses d'elles mútuament excloents. Aquestes hipòtesis han afectat la classificació filogenètica de les llengües cèltiques. Alguns autors classifiquen les llengües cèltiques insulars com una unitat davant les llengües cèltiques continentals. Una altra classificació propugna l'existència d'una relació entre el gal i les llengües britàniques d'un origen més arcaic, davant del goidèlic, el celtiber i el lepòntic.
Prehistòria dels pobles celtes El terme celta (keltoi) és d'origen grec, que podien haver manllevat dels ibers o els lígurs. Els celtes probablement es deien a si mateixos *gal-, és a dir, gals (derivats: gàlata, gallec, galaic).
No sembla possible discernir ètnies pròpiament celtes entre els primers grups d'indoeuropeus que van penetrar a l'Europa central. Només fins al amb el sorgiment de la cultura de La Tène és raonablement segur identificar els portadors d'aquesta cultura com a parlants de llengües cèltiques. Els primers pobladors indoeuropeus podrien haver estat els portadors de la Cultura dels camps d'urnes del que es van expandir ràpida i extensament per Europa cap al . Els portadors d'aquesta cultura es van expandir descendint pel marge dret del Roine ocupant Llenguadoc, Catalunya i el baix vall de l'Ebre. Una altra línia d'expansió els va portar a Bèlgica i al sud-est britànic. A partir del , altres pobles presumptament indoeuropeus (potser pre-celtes i pre-il·liris) van ser els portadors de la cultura de Hallstatt (Ferro-I), estenent-se en aquesta fase per l'interior de la península Ibèrica (s. VII). Al els pobles presumptament indoeuropeus van ser desplaçats del nord-est ibèric a mans dels íbers, quedant així els celtes d'Ibèria aïllats de la resta de pobles celtes continentals.
Des del segle IV aC, els celtes continentals inauguren la cultura de La Tène, específicament celta (Ferro II). En aquesta fase, els celtes van acabar d'ocupar el nord i centre de França (la Gàl·lia), així com la major part de les illes britàniques. També es van estendre pels Balcans, arribant fins i tot a una comarca de l'Àsia Menor, que serà coneguda com a Galàcia. En aquesta època es construeixen importants viles fortificades, que serveixen de centres comercials i polítics. És també en aquest període quan el druïdisme, descendent dels antics cultes megalítics de la Gran Bretanya i Irlanda, s'introdueix entre els celtes de les illes, passant posteriorment al continent.
Història i referències clàssiques A partir dels segles i aC, alguns autors clàssics ofereixen dades concretes sobre la història dels pobles celtes. Els romans van fer servir el terme galli per referir-se a diversos pobles celtes entre els quals hi hauria els gals, els gàlates, o regions com la Gàl·lia, Gallaecia o Galitzia. No obstant això, encara que els romans denominaven a les tribus amb els seus noms individuals (aedui, belgae, helvetii, boii…), reconeixien certes característiques culturals entre aquestes. La unitat lingüística d'aquests pobles és posada de manifest per Tàcit en percebre la similitud entre les llengües britòniques i les gal·les i sant Jeroni va deixar constància en els seus escrits que la llengua dels gàlates resultava semblant el dialecte gal de trèvers.
En totes les migracions que van fer els celtes, la seva llengua els va acompanyar allà on fossin, al s'estenien per gran part d'Europa, des de l'actual Turquia (Galàcia) fins a Portugal. No obstant això les llengües cèltiques van trobar refugi a la romanització a l'extrem nord-occidental d'Europa, a les illes Britàniques. A partir del , els celtes acusen la creixent pressió militar dels germans pel nord i, una mica després, la dels romans pel sud. En poques dècades «tota la Gàl·lia està ocupada», excepte Irlanda. De tota manera, la presència romana a la Gran Bretanya va ser també d'escassa durada, el que va permetre a les llengües cèltiques d'aquesta illa (gal·lès) sobreviure i, més tard, tornar al continent (Bretanya). Encara en el , els celtes van dur a terme la seva potser darrera expansió: els escots irlandesos van envair Caledònia i li van canviar el nom pel d'Escòcia.
Declivi Tot i que antigament van ser parlades àmpliament a l'Europa occidental en el primer mil·lenni aC, des dels temps romans han experimentat un declivi gradual, o bé reemplaçades primer pel llatí i després per les llengües romàniques a França, Portugal, Itàlia i Espanya, o bé desplaçades i substituïdes per altres branques com la germànica a les illes Britàniques i l'Europa Central o l'eslava als Balcans, o bé per la dissipació i integració del poble celta i de les seves llengües dins de noves realitats històriques. Malgrat aquests fets, hi va haver petites illes lingüístiques que van sobreviure bastant temps a aquest influx, havent-hi testimonis de gàlates parlants de llengua cèltica al segle IV dC.
Les llengües cèltiques van mantenir més vigor a les illes britàniques. Allà les llengües natives gaèliques i britòniques van mantenir la seva hegemonia fins a l'edat mitjana, sent la llengua predominant en el Regne d'Escòcia i en els comtats i regnes irlandesos i gal·lesos. El seu declivi a la Gran Bretanya va començar amb les invasions anglosaxones, quedant reduïda la seva presència després de la Muralla d'Offa a Gal·les i al Regne d'Escòcia. Uns segles més tard també van començar a perdre pes i presència les llengües cèltiques en aquestes regions i a Irlanda degut principalment la pèrdua d'independència política i cultural, així com per l'aïllament econòmic, en detriment del llavors puixant Regne d'Anglaterra al , si bé aquest procés es va donar de manera lenta i constant des de segles enrere. La llengua parlada a l'illa de Man es veuria molt influenciada per aportacions nòrdics, fruit de les successives invasions vikingues.
L'origen del bretó, tot i que es podria pensar fàcilment per la seva situació geogràfica que és un reducte de la llengua gal parlada en època preromana en l'actual França, es remunta a migracions de britànics (principalment de les zones de Cornualla i Gal·les) al que fugien de les invasions anglosaxones a la Gran Bretanya, establint-se després de creuar el canal de la Mànega a la costa d'Armòrica, l'actual Bretanya. Alguns d'aquests britans van arribar fins i tot a la península Ibèrica, a les regions de Galícia i Astúries.
Malgrat el seu lent declivi amb els segles, avui dia encara sobreviuen, tot i que únicament, quatre llengües de la branca cèltica, limitades a petites regions d'Europa: el gaèlic irlandès o irlandès a Irlanda, el gaèlic escocès o escocès (nom que porta a la confusió amb l'scots, també anomenat escocès) a Escòcia, el gal·lès a Gal·les i el bretó a Bretanya. Així mateix, fins al a la Cornualla es parlava el còrnic, de gran semblança amb el bretó i el gal·lès. Fins a principis del a l'illa de Man s'hi parlava el manx. També, fruit de l'emigració, hi ha petites colònies de parlants de llengua cèltica a la Patagònia argentina i en algunes parts del Canadà.
No obstant això, en major o en menor mesura però en la majoria dels casos molt reduït, generalment les llengües posteriorment parlades en regions de llengua cèltica mantenen un substrat cèltic en el seu vocabulari, com poden ser el castellà, el francès, el portuguès, l'anglès o l'alemany.
Literatura Els textos de les llengües cèltiques continentals són molt escassos i la majoria són petites inscripcions, monedes, glosses i noms. Les inscripcions en gal van del al segle I dC, destacant el Calendari de Coligny (del ), i solen estar escrites en lletres llatines. Quant al lepòntic n'han estat trobades, escrites amb l'alfabet etrusc i de dates anteriors al , al nord d'Itàlia. També en celtibèric s'han trobat petites inscripcions en pedra o en bronze procedents des del fins al segle I dC, entre les quals hi ha el Bronze de Botorrita.
No obstant això, les llengües cèltiques insulars sí que disposen una extensa i variada literatura, essent de les més antigues d'Europa. Escrita originalment en monuments petris en escriptura ogham a Gal·les i, principalment, a Irlanda des del segle IV fins al VI dC, posteriorment es van redactar manuscrits en irlandès durant l'Edat Mitjana, com el Cicle d'Ulster o els Annals dels quatre mestres.
Ja en el es destaquen dos escriptors en irlandès, Michael Hartnett i el premi Nobel Seamus Heaney. També existeix des de l'edat mitjana literatura en bretó, gaèlic escocès i gal·lès, en alguns casos mantenint-se viva avui en dia.
Classificació de les llengües cèltiques Les llengües cèltiques són una de les branques de la família indoeuropea, i dins d'aquesta queda englobada dins de la branca occidental indoeuropea i en les llengües centum. L'estudi de les llengües cèltiques antigues s'ha basat ocasionalment en conjectures a causa de la manca de fonts primàries. La classificació interna de les llengües cèltiques es pot fer des de dos punts de vista.
Classificació geogràfica miniatura|Percentatge de parlants d'irlandès. miniatura|Distribució poblacional dels parlants del gaèlic a Escòcia. miniatura|Distribució poblacional dels parlants del bretó. miniatura|Distribució poblacional dels parlants del gal·lès. miniatura|Retrocés del còrnic al llarg del temps.
La subdivisió geogràfica d'aquestes llengües ens porta a classificar-les en dos grups: Llengües cèltiques insulars Llengües goidèliques El gaèlic escocès, a Escòcia. El gaèlic irlandès o irlandès, a Irlanda, essent llengua oficial de la República d'Irlanda. El manx, a l'illa de Man Llengües criolles basades en llengües goidèliques