La música és l'art que mitjançant l'ordenació dels sons en el temps, produeix un efecte estètic i/o emotiu en l'oient. S'expressa mitjançant la combinació de sons, tenint com a elements constitutius la melodia, l'harmonia, el ritme i el timbre. Es manifesta en l'organització dels sons i els silencis en el temps. És l'art de la generació, manipulació i combinació —en simultaneïtat o en successió— dels sons, produïts per veus humanes o per instruments, a la recerca d'una bellesa formal i/o de l'expressió d'emocions, o de complir certes funcions, i produint missatges dotats d'unitat, continuïtat i coherència.
Les seves manifestacions s'acostumen a sotmetre a dictats que tenen validesa dins d'un context cultural concret, tot i que des del s'ha dit sovint que la música és un llenguatge universal, idea que ja es troba en el poeta Samuel Rogers, en Christopher NorthWatson, Derek: Dictionary of Musical Quotations. Wordsworth. P.7 i 8 i en Carl Maria von WeberWillems, Edgar: El valor humano de la educación musical. Paidos: Buenos Aires, 1975. Pàg.180 (aquests darrers ja en ple Romanticisme). Habitualment aquestes normes són les de la melodia i les del ritme (i del timbre); i a les societats occidentals, també les de l'harmonia.
En algunes manifestacions musicals no s'aprecia una voluntat veritablement artística —entesa com a vinculació a uns principis estètics, voluntat de sotmetre l'espectador / oient a una experiència estètica—; per tant, existeixen manifestacions musicals que són més aviat formes de comunicació i manifestacions culturals no necessàriament (ni prioritàriament) artístiques. La primera voluntat de la música no sempre és l'artística.
Com a art sonora, requereix dos moments o processos creatius per viatjar del creador al receptor o oient: la composició i la interpretació. Malgrat que en alguns casos —com la improvisació— ambdós poden estar indissolublement units, no per això deixen de ser dues fases diferents però del tot necessàries, àdhuc en els repertoris tradicionals.
La música ha acompanyat les societats humanes des dels seus orígens, amb formes, funcions, manifestacions i productes molt diversos, segons cada context i moment. L'expressió musical és una constant de l'espècie humana malgrat que el camp semàntic del mot no sigui plenament coincident a tot arreu i en totes les llengües com en el cas de l'àrea islàmica de llengua àrab en què no inclou el cant a la mesquita.Malm, W.P. (1985): Culturas musicales del Pacífico, el Cercano Oriente y Asia. Madrid: Alianza. P. 81
Alguns corrents filosòfics han posat l'èmfasi en el seu caràcter efímer i en el fet que només existeix veritablement en el moment en què sona. Per això adquireix tanta importància l'estudi dels elements que permeten fixar-la; tradicionalment ha estat la notació i més modernament l'enregistrament; per a altres, la societat en què es donen els processos que la integren.
Ha estat sobretot l'etnomusicologia la que ha posat l'accent en el fet que la música no és sols —o potser no és tant— un producte —de la composició i la interpretació— sinó que més aviat —i sobretot— és un procés, un conjunt de processos, d'accions humanes que es donen en la societat.Això porta a Christopher Small a parlar del verb musicar en lloc del substantiu música Sibertrans Paral·lelament, ha destacat el paper que té la música com a creadora de consciència de grup i d'identitats col·lectives, com en els himnes nacionals, religiosos o esportius.
A part de constituir l'essència de fenòmens ben vius a la nostra cultura com el concert i els enregistraments, la música continua servint a una considerable varietat de funcions vinculades als rituals, a la coordinació del moviment corporal, la comunicació, la socialització, etc., a més de l'entreteniment o l'oci.
Etimologia El mot música prové directament del terme llatí musica que el pren del grec μουσική/mousiké (de les muses), adjectiu que dona com a implícit el substantiu τέχνη/techne (art o tècnica), de manera que el conjunt seria l'art o la tècnica de les muses, figura de la mitologia grega i romana. Originàriament, doncs, el mot no indicava cap art en particular sinó en general a totes les arts de les muses, i es referia a quelcom de perfecte i bell.
Diverses accepcions del concepte miniatura|Música: un mateix mot amb connotacions molt diverses per a persones diferents Al darrere del mot i del concepte música, hi ha, i hi ha hagut, una gran diversitat de significats que a voltes s'exclouen respectivament, i a voltes se sobreposen. Entre aquestes destaquen: La música com a so organitzat. Algunes de les definicions més freqüents de música són les que ho fan en relació al so: l'art del so organitzat, o l'art de produir sensacions mitjançant els sons i els silencis. Aquestes definicions han estat especialment acceptades i aprofundides d'ençà del en què s'inicià l'estudi científic de les relacions entre so i percepció.
En aquest context s'inscriu la definició que s'atribueix a Edgard Varèse de música com a so organitzat,Goldman, Richard Franko. 1961. “Varèse: Ionisation; Density 21.5; Intégrales; Octandre; Hyperprism; Poème Electronique. Instrumentalists, cond. Robert Craft. Columbia MS 6146 (stereo)” (a: Reviews of Records). Musical Quarterly 47, no. 1. (January):133–34. Pàgina 133 i també la de l'Encyclopaedia Britannica que en la seva 15a edició descriu que «atès que no hi ha sons que puguin ser descrits com a inherentment no-musicals, en cada cultura els músics han tendit a restringir la franja de sons que estaven disposats a admetre». És John Blacking el que afegeix un detall important a la definició de Varèse: «la música és so humanament organitzat». La música com a experiència subjectiva. Una altra de les definicions de la música –com a mínim des que la va donar Jean-Jacques Rousseau al seu Diccionari de la MúsicaRousseau, Jean—Jacques (1977): Dictionnaire de Musique. París. Minkoff. (ed. facsímil) la vincula a sensacions plaents, agradables, a l'oïda. Alguns sons organitzats queden fora del concepte de música en produir sensacions no plaents. Aquesta definició posa èmfasi en la variabilitat del que pot ser i pot no ser considerat música, en com un mateix producte pot ser—ho o no en contextos culturals diferents. En aquesta línia, Jean-Jacques NattiezNattiez, Jean—Jacques. 1990. Music and Discourse: Toward a Semiology of Music. Translated by Carolyn Abbate. Princeton: Princeton University Press. ., Pàgines 47—48 opina que atès que la música és allò que la gent decideix de reconèixer com a tal, el soroll és tot allò que és reconegut com a ingrat. Música com a llenguatge (vegeu llenguatge musical). Una dimensió que s'inicia al , basant-se en la capacitat comunicadora de la música —com si fos un llenguatge— que permet expressar emocions, i a la possibilitat d'articular-ne la forma prenent com a punt de partida l'articulació del llenguatge i, en concret, les lleis de l'oratòria i la retòrica. Aquesta capacitat expressiva renovà la seva vigència en el Romanticisme i es revalidà al sobretot de la mà de la música per al cinema, la de les bandes sonores. Així i tot, grans personalitats han posat en dubte aquesta capacitat de la música d'expressar emocions concretesStravinsky, Igor: Poética musical; en forma de seis lecciones. Barcelona. Acantilado, 2006. Música com una categoria de la percepció. Aquest enfocament cognitiu, menys habitual, assegura que la música no és només so, o ni tan sols la seva percepció, sinó més aviat una representació interna que construeixen conjuntament la percepció, l'acció i la memòria, i ve influïda pel cognitivisme. Altres arts com per exemple la dansa també estan sotmeses a aquest punt de vista. Música com a aprofundiment històric i antropològic. El camí i l'evolució del pensament musical corre en paral·lel al camí de l'home en la història. L'antropologia ha trobat en l'etnomusicologia respostes que altres estudis sobre l'home no arriben a donar. Música com a constructe social. Les teories postmodernes estableixen que la música ve definida, sobretot, pel seu context social. Des d'aquest punt de vista, doncs, la música és tot allò que algú determina que és música, ja sigui feta de silenci, de sons o de performance. La famosa obra 4′33″ (4 minuts i 33 segons) de John Cage és a l'origen d'aquesta concepció de la música. Música com a cura del cos i/o de l'esperit (vegeu musicoteràpia). De molt antic i en moltes societats s'han valorat les qualitats alliberadores de la música, ja sigui creant-la, interpretant-la o escoltant-la. Els partidaris d'aquesta accepció hi inclouen la participació en manifestacions musicals col·lectives de tota una societat, per exemple en nombroses societats africanes subsaharianes. Música com a sinònim de música instrumental. En el llenguatge popular encara continua essent habitual sentir a parlar de la música i el cant com a dues realitats separades.
A causa d'aquesta varietat de definicions i d'enfocs conceptuals, l'estudi de la música es porta a terme d'una gran varietat de maneres i amb enfocaments i mètodes igualment diversos, tot i que aquestes disciplines i vies d'estudi també han, si no creat, almenys desenvolupat aquestes accepcions. Entre aquestes nocions de la música cal destacar les que es porten a terme des de l'acústica, la teoria de la música —ella mateixa també dividida en altres disciplines, la musicologia, l'etnomusicologia, l'antropologia, la interpretació o la història de la música.
L'organització del discurs musical Des del punt de vista de la música, hom considera que el so musical, compta amb quatre qualitats o característiques en les quals recolzen els elements bàsics del discurs musical: L'altura del so, que depèn de la freqüència amb què vibra el material que produeix aquest so, i que ens permet distingir si un so és més o menys agut o greu. En la immensa majoria de cultures musical, no totes les altures són utilitzables musicalment sinó sols aquelles que estan a una determinades distàncies de les altres. Així cada cultura crea el seu sistema melòdic amb els seus intervals, les seves escales enteses com l'ordenació dels sons que apareixen en una peça de música; la suma de totes les disponibles en una cultura configuren un sistema tonal que ve caracteritzat, sobretot, pels intervals entre aquests sons, i per la importància i les funcions que fa cada un d'aquests.Nettl, B.(1985): Música folklórica y tradicional de los continentes occidentales. Madrid, Alianza. pàg. 33. La durada del so, que distingeix entre sons més llargs o més curts, i estableix les relacions de proporcionalitat d'aquestes diferències de durada. De manera semblant a com les altures generen un sistema melòdic i tonal, les durades generen un sistema rítmic i mètric propi de cada cultura musical. La intensitat, que depèn de l'amplitud de l'ona i permet distingir entre sons forts i sons fluixos i la gradació entre ells. El timbre, que depèn tant del material que vibra en l'instrument que produeix aquest so, com del material i la manera com és excitat perquè entri en vibració. Ens permet distingir quin instrument emet aquest so i —juntament amb la textura ens permet situar—nos ràpidament en l'estil o la cultura a la qual pertany una música.
D'aquestes, emergeixen els elements bàsics que organitzen el discurs musical: La melodia entesa com a successió de sons musicals en funció de les seves respectives altures.