fou reina del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda (1837-1901) i emperadriu de l'Índia (1876-1901). El seu regnat, que fou el més llarg de la història de les illes britàniques després del d'Elisabet II, marcà una època en la vida quotidiana de la població i de tot el llarg britànic, el victorianisme.

Més enllà de valoracions polítiques o socials, el regnat de la reina Victòria significà la gran expansió colonial britànica vers l'Àfrica i l'Àsia, la revolució industrial del país que, malgrat que ja s'havia iniciat al , fou en el quan el procés es consolidà i s'expandí enormement. Dinàsticament, Victòria I fou l'últim monarca de la casa dels Hannover que regnà el país i que donà pas a la nova dinastia, també germànica, dels Saxònia-Coburg Gotha.

Naixement i família

Nascuda el 24 de maig de 1819 a les 4:15 h al Palau de Kensington,Woodham-Smith, p. 15–29 era filla del duc de Kent, Eduard del Regne Unit, i de la princesa Victòria de Saxònia-Coburg Saafeld. La princesa era neta per via paterna del rei Jordi III del Regne Unit i de la princesa Carlota de Mecklenburg-Strelitz, mentre que per via materna ho era del duc Francesc Frederic de Saxònia-Coburg Saafeld i de la comtessa Augusta de Reuss zu Ebersdorf und Lobenstein.

El duc de Kent, igual que els seus germans, no es maridà durant la seva joventut i ho feu a una edat madura quan el rei Jordi III del Regne Unit els sotmeté a una enorme pressió per tal que es casessin d'acord amb el seu rang i amb la necessitat de garantir la successió a la Corona britànica.

La princesa Victòria fou batejada privadament per l'Arquebisbe de Canterbury, Charles Manners-Sutton al Palau de Kensington el 24 de juny del mateix any 1819, essent els seus padrins el rei Jordi IV del Regne Unit, el tsar Alexandre I de Rússia, la princesa Carlota del Regne Unit, que era muller del rei Frederic I de Württemberg, i la duquessa vídua de Saxònia-Coburg Saafeld, la comtessa Augusta de Reuss zu Ebersdorf und Lobenstein. Va ser batejada Alexandrina en honor d'un dels seus padrins, el tsar Alexandre I, i Victòria, per la seva mare. Els noms addicionals proposats pels seus pares —Georgina (o Georgiana), Charlotte i Augusta— van ser descarats per instruccions del germà gran de Kent, el príncep regent.Longford, pàg. 23; Woodham-Smith, p. 34–35

Malgrat que els seus pares no tinguessin més fills, la princesa tenia dos germans per part de mare, ja que la seva mare havia estat casada anteriorment amb el príncep Emili Carles de Leiningen i d'aquest matrimoni havien nascut dos fills, els prínceps Carles Frederic de Leiningen i la princesa Feodora de Leiningen, princesa de Hohenlohe-Lagenburg.

En una primera etapa de la seva vida rebé la formació exclusivament en alemany, que era la seva llengua materna i també aquella amb què es relacionava amb la seva institutriu. Posteriorment rebé formació en anglès i altres idiomes com el francès, el llatí, el grec i l'italià.

En néixer, Victòria era cinquena en la línia de successió després dels quatre fills grans de Jordi III: Jordi, príncep regent (més tard Jordi IV); Frederick, duc de York; Guillem, duc de Clarence (després Guillem IV); i el pare de Victòria, Eduard, duc de Kent.Longford, pàg. 24 El príncep Jordi no va tenir fills supervivents, i el príncep Frederic no va tenir fills; a més, tots dos estaven allunyats de les seves dones, que ja eren massa grans per tenir fills, per la qual cosa els dos germans grans era poc probable que tinguessin més fills legítims. Guillem i Eduard es van casar el mateix dia de 1818, però les dues filles legítimes de Guillem van morir de nadons. La primera d'elles va ser la princesa Carlota, que va néixer i va morir el 27 de març de 1819, dos mesos abans que nasqués Victòria. El pare de Victòria va morir el gener de 1820 d'una greu pneumònia, quan Victòria tenia menys d'un any. Una setmana després va morir el seu avi, el rei Jordi III, i el va succeir el seu fill gran com a Jordi IV. Victòria era llavors tercera en la línia al tron després de Frederic i Guillem. Va ser quarta en la línia mentre la segona filla de Guillem, la Princesa Isabel, vivia, del 10 de desembre de 1820 al 4 de març de 1821.Worsley, pàg. 41.

Hereva presumpta El príncep Frederic va morir el 1827, seguit del rei Jordi IV del Regne Unit, quan Victòria tenia onze anys, i la Corona va passar al rei Guillem IV del Regne Unit, d'edat avançada i sense fills del seu matrimoni amb la princesa Adelaida de Saxònia-Meiningen. La princesa es convertí en hereva presumpta a la Corona i, per l'Acte de Regència de 1830, foren garantits els títols de duquessa de Kent i de Strathearn a la mare de la futura reina.St. Aubyn, p. 26; Woodham-Smith, p. 81

miniatura|esquerra|Retrat amb el seu spaniel Dash per George Hayter, 1833 Victoria va descriure més tard la seva infància com «més aviat melancòlica». La seva mare era extremadament protectora, i Victòria es va criar en gran manera aïllada d'altres nens sota l'anomenat "Sistema Kensington", un elaborat conjunt de regles i protocols ideats per la duquessa i el seu ambiciós i dominant auditor, Sir John Conroy, que es rumorejava que era l'amant de la duquessa.Longford, p. 35-38, 118–119; St. Aubyn, p. 21–22; Woodham-Smith, p. 70–72. Els rumors eren falsos segons l'opinió d'aquests biògrafs. El sistema va impedir que la princesa conegués gent que la seva mare i Conroy van considerar indesitjables (incloent la majoria de la família del seu pare), i estava dissenyat per fer-la feble i depenent d'ells.Waller, p. 341–342; Woodham-Smith, p. 63–65 La duquessa va evitar la cort perquè estava escandalitzada per la presència dels fills il·legítims del rei Guillem.Longford, p. 38–39, 55 Victòria compartia dormitori amb la seva mare cada nit, estudiava amb professors particulars segons un horari habitual i passava les hores de joc amb les seves nines i el seu King Charles spaniel, Dash.Waller, p. 338–341; Woodham-Smith, p. 68–69, 91 Les seves lliçons incloïen francès, alemany, italià i llatí,Longford, p. 31; Woodham-Smith, p. 74–75 però només parlava l'anglès a casa.Longford, p. 31; Woodham-Smith, p. 75

El 1830, la duquessa i Conroy van portar Victòria a través del centre d'Anglaterra per visitar els Malvern Hills, aturant-se a ciutats i grans country houses al llarg del camí. Viatges similars a altres parts d'Anglaterra i Gal·les es van fer el 1832, 1833, 1834 i 1835. Per a disgust del rei, Victòria era acollida amb entusiasme a cadascuna de les parades.Woodham-Smith, p. 88–89, 102 Guillem comparava els viatges amb les entrades reials i es va preocupar que consideressin Victòria com la seva rival en lloc de la seva hereva presumpta.Woodham-Smith, p. 89–90 A la Victòria no li agradaven els viatges; la constant ronda d'aparicions públiques la feia cansar i emmalaltir, i tenia poc temps per descansar.Woodham-Smith, p. 92, 102 Ella es va oposar per la desaprovació del rei, però la seva mare va rebutjar les seves queixes creient-les motivades per la gelosia i va obligar a Victòria a continuar les visites.Longford, p. 47; Woodham-Smith, p. 101–102 A Ramsgate l'octubre de 1835, Victòria va contreure una forta febre, que Conroy va desestimar inicialment com una pretensió infantil.Woodham-Smith, p. 105 Mentre Victòria estava malalta, Conroy i la duquessa van intentar que nomenés Conroy el seu secretari privat, però la princesa s'hi va negar.Longford, p. 47–48 Quan era adolescent, Victoria va resistir els intents persistents de la seva mare i Conroy de nomenar-lo secretari personal.Woodham-Smith, p. 135 Quan va ser reina, ella li va prohibir estar en la seva presència, però ell es va quedar a casa de la seva mare.St Aubyn, p. 67; Waller, p. 353

miniatura|esquerra|upright|alt=Victoria's sketch of herself|Autoretrat, 1835 El 1836, l'oncle matern de Victòria, Leopold, que havia estat rei dels belgues des de 1831, esperava casar-la amb el Príncep Albert,Longford, pàg. 29, 51; Waller, pàg. 363; Weintraub, pàg. 43–49 fill del seu germà Ernest I de Saxònia-Coburg Gotha. Leopold va organitzar que la mare de Victòria convides els seus parents de Coburg a visitar-la el maig de 1836, amb el propòsit de presentar la Victòria a l'Albert.Longford, pàg. 51; Weintraub, p. 43–49 Guillem IV, però, no aprovava cap unió amb els Coburg i preferia un príncep holandès,Longford, p. 51–52; St Aubyn, p. 43; Weintraub, p. 43–49; Woodham-Smith, p. 117 Victòria era conscient dels diferents plans matrimonials i va valorar críticament una desfilada de prínceps elegibles.Weintraub, pàg. 43–49 Segons el seu diari, va gaudir de la companyia de l'Albert des del principi. Després de la visita, va escriure: «[L'Albert] és molt maco; els seus cabells són més o menys del mateix color que els meus; els seus ulls són grans i blaus, i té un nas preciós i una boca molt dolça amb dents fines; però l'encant de el seu rostre és la seva expressió, que és molt deliciosa.»Weintraub, pàg. 49 Alexander, en canvi, va ser descrit com «molt senzill».Victoria citada a St Aubyn, pàg. 43; Weintraub, pàg. 49 i Woodham-Smith, pàg. 119

Victòria va escriure al rei Leopold, a qui considerava el seu «millor i més amable conseller»,Victoria's journal, octubre de 1835, citat a St. Aubyn, pàg. 36 i Woodham-Smith, pàg. 104 per agrair-li «per la perspectiva de gran felicitat que has contribuït a donar-me, en la persona del benvolgut Albert... Posseeix totes les qualitats que es poden desitjar per fer-me perfectament feliç. És tan sensible, tan amable i tan bo, i tan amable també. A més, té l'exterior i l'aspecte més agradables i deliciosos que puguis veure.»Waller, p. 363; Weintraub, p. 51; Woodham-Smith, p. 122 Tanmateix, als 17 anys, Victòria, tot i que estava interessada en Albert, encara no estava preparada per casar-se. Les parts no es van comprometre formalment, però van suposar que l'enllaç tindria lloc en el moment oportú.Waller, p. 363–364; Weintraub, p. 53, 58, 64, i 65

Victòria va complir 18 anys el 24 de maig de 1837 i es va evitar una regència. Menys d'un mes després, el 20 de juny de 1837, Guillem IV va morir als 71 anys al Palau de Buckingham i Victòria es va convertir en reina del Regne Unit.

Ascens al poder miniatura|Victòria rep la notícia del seu ascens al tron|228x228px miniatura|La Reina Victòria en accedir al tron

Els documents oficials del seu primer dia de regnat es referien a ella com a Alexandria Victòria, però el seu primer nom va ser retirat a petició de la reina i mai va tornar a ser utilitzat.Woodham-Smith, p. 140

La qüestió de Hannover Des de l'any 1714, els sobirans anglesos eren també electors de Hannover primer i des de 1814 reis de Hannover, pel fet que fou l'elector de Hannover qui, l'any 1714, esdevindria rei anglès amb el nom de Jordi I del Regne Unit. La unitat dinàstica dels dos territoris no es corresponia però amb una unitat de fet en qüestions de legislació. Per aquest motiu, mentre que a Hannover encara era vigent la llei sàlica, al Regne Unit aquesta llei mai s'havia instaurat. D'aquesta forma, l'any 1837, a la mort del rei Guillem IV, el regne de Hannover passà al duc de Cumberland, que es convertiria en el rei Ernest August I de Hannover i els territoris britànics passaren a la reina Victòria. Ernest August va ser el presumpte hereu de Victòria fins que va tenir un fill.Packard, p. 14–15 Els reis i els descendents hannoverians conservarien fins a l'any 1917 tots els seus títols britànics i, fins i tot, en l'actualitat formen part de la llista successòria a la Corona anglesa. L'actual cap de la casa dels Hannover és el príncep Ernest August de Hannover, espòs de la princesa Carolina de Mònaco.

Coronació