miniatura|Wikipe-tan, un personatge típicament manga.El manga (漫画, en kanji; まんが, en hiragana; マンガ, en katakana) és el còmic d'origen japonès, desenvolupat al final del . No obstant això, la seva forma moderna data poc després de la Segona Guerra Mundial.Kinsella, Sharon 2000. Adult Manga: Culture and Power in Contemporary Japanese Society. Honolulu: University of Hawai'i Press. El manga ha tingut un llarg i complex precursor en la història de l'art japonès.Kern, Adam. 2006. Manga from the Floating World: Comicbook Culture and the Kibyōshi of Edo Japan Cambridge: Harvard University Press. Schodt, Frederik L. 1986. Manga! Manga! The World of Japanese Comics. Tokyo: Kodansha.
El manga és un còmic apte per a totes les edats. Inclou una àmplia gamma de temes: acció-aventura, romanç, esports, drama històric, comèdia, ciència-ficció-fantasia, misteri, terror, sexualitat, el món de les empreses i el comerç entre d'altres.
Des de la dècada de 1950, el manga s'ha tornat una part important de la indústria de l'editorial japonesa,Schodt, Frederik L. 1996. Dreamland Japan: Writings on Modern Manga. Berkeley, CA: Stone Bridge Press. que ha representat un mercat de 612 mil milions de iens al Japó el 2020 (aproximadament 4,30 mil milions d'euros a l'època). A escala mundial, el manga cada vegada ha anat obtenint més popularitat.
Els mangues són normalment impresos sense color, tot i que alguns s'hi fan, amb color, ja siguin només algunes pàgines, capítols especials o tot sencer.Kishi, Torajiro. 1998. Colorful. Tokyo: Shueisha. Normalment, els mangues són publicats per primera vegada en revistes d'antologies de tiratge setmanal o mensual (com la Shonen Jump o la Big Comic). Aquestes revistes d'antologies contenen centenars de pàgines i desenes d'històries individuals escrites per diversos autors. Són impreses en paper de diari i són d'un sol ús. Si la sèrie té èxit, els capítols són recollits en una sèrie de volums anomenats tankōbons (Normalment de 9 a 11 capítols). Un dibuixant de manga (mangaka) normalment treballa amb uns pocs assistents en un petit estudi i s'associa amb un redactor creatiu d'una companyia de publicitat comercial. Si una sèrie manga és prou popular, pot ser portada a l'animació en un format anomenat anime,Kittelson, Mary Lynn. 1998. The Soul of Popular Culture: Looking at Contemporary Heroes, Myths, and Monsters. Chicago: Open Court. encara que a vegades és a l'inrevés i és el manga qui surt de pel·lícules d'animació.
"Manga" com un terme que s'utilitza fora del Japó es refereix específicament als còmics publicats originàriament al Japó.Definition of manga from Merriam-Webster Online at http://m-w.com/dictionary/manga. Consultat el 17 de desembre de 2007. Tanmateix, hi ha el manga i els còmics influenciats pel manga, entre els quals es destaquen especialment a Taiwan («manhua»), Corea del Sud («manhwa»), i a la República Popular de la Xina; en particular de Hong Kong («manhua»).Wong, Wendy Siuyi. 2002. Hong Kong Comics: A History of Manhua. NY: Princeton Architectural Press. A França, «la nouvelle manga» s'ha desenvolupat com una forma de bande dessinée extretes en els estils influenciats pel manga japonès.Vollmar, Rob. 2007. «Frederic Boilet and the Nouvelle Manga revolution.» World Literature Today, Consultat el 14 de desembre de 2007. Als Estats Units, la gent es refereix al manga produït al seu país com a còmics amerimanga.
És un dels instruments del poder tou japonès.
Etimologia miniatura|El kanji manga de Seasonal Passersby (Shiki no Yukikai), 1798, de Santō Kyōden i Kitao Shigemasa. La paraula japonesa manga, traduïda literalment, significa «imatge» o dibuix «còmic» (de man, «caòtic», «desordenat», «divertit», i ga, «dibuix», «imatge»). Aquest terme va entrar en ús comú a la fi del amb la publicació d'obres com les de Santō Kyōden autor de llibre amb vinyetes (Shiji no yukikai) (1798), i a principis del amb treballs com els d'Aikawa Minwa Manga hyakujo (1814) i la col·lecció Hokusai Manga que conté un quadern amb diversos esbossos l'estil ukiyo-e del conegut artista Katsushika Hokusai. Rakuten Kitazawa (1876-1955) va ser el primer a utilitzar la paraula «manga» en el sentit modern.
Història i característiques miniatura|Dues pàgines del manga de Hokusai amb una representació dels banys termals. El manga va néixer de la combinació de dues tradicions: l'art gràfic japonès, producte d'una llarga evolució a partir del , i el còmic occidental, afermat el . El manga que es coneix avui en dia no es va consolidar fins després de la Segona Guerra Mundial i la tasca pionera d'Osamu Tezuka.
La tradició gràfica japonesa Les primeres característiques del manga es poden trobar al Chōjugiga (dibuixos satírics d'animals), atribuïts al Toba Sojo (segles XI-), dels quals actualment, tan sols es conserven uns escassos exemplars en blanc i negre.
Durant el període Edo, l'ukiyo-e es va desenvolupar amb vigor, i va produir les primeres narracions remotament comparables als gèneres actuals del manga, que van de la història i l'erotisme a la comèdia i la crítica. Hokusai, una de les seves figures, implantà l'ús del vocable manga en un dels seus llibres, Hokusai Manga, recopilat al llarg del . Altres dibuixants, com Gyonai Kawanabe, també van destacar en aquest període artístic.
La premsa satírica d'origen occidental (1862-) miniatura|140px|Comparació de Charles Wirgman (a dalt) i Kōtarō Nagahara (a baix) el 1897. Durant el , en plena transició de l'era feudal a la industrialitzada, els artistes occidentals es meravellaven de l'ukiyo-e, gràcies a l'exòtica bellesa que transmetia. Amb tot, els inicis del manga modern no només es devien en l'esteticisme de l'art del període Edo, sinó que també hi havia una forta influència cultural europea al Japó.
Van ser Charles Wirgman i George Bigot (ambdós, crítics de la societat japonesa del seu temps), els qui varen fer les bases pel desenvolupament posterior del manga. La revista britànica Punch (1841) serví de model per la revista The Japan Punch (1862-1887) de Wirgman, com ho havia estat abans per altres revistes similars en altres països.
L'expansió de les tècniques del còmic europeu es traduïren en una producció lenta però segura per part d'artistes autòctons japonesos com: Kiyochika Kayashi, Takeo Nagamatsu, Ippei Okomoto, Ichiro Suzuki i sobretot Rakuten Kitazawa, on el còmic Tagosaku to Mokube na Tòquio Kenbutsu (田吾作と杢兵衛の東京見物) és considerat com el primer manga de l'era moderna. Simultàniament, des de 1915 es començaren a assajar l'adaptació del manga a l'animació, el que més tard esdevindria com anime.
Els primers mangues infantils (1923) miniatura|Manga anònim (1912-1926). Les dècades de 1920 i de 1930 foren molt afalagadores, amb l'aparició i triomf del kodomo manga (còmics infantils), amb exemplars com Les aventures de Shochan (1923) de Shousei Oda i Tofujin i Els Tres Mosqueters amb botes al cap (1930) de Taisei Makino i Suimei Imoto.
L'ús de bafarades s'implantà en sèries com: Speed Taro (1930-33) de Sako Shisha, Ogon Bat (1930, dels primers mangues amb superherois) d'Ichiro Suzaki i Takeo Nagamatsu i Les aventures de Dankichi (1934), de Keizer Shima, així com la tira còmica Fuku-Chan (1936-), de Ryuichi Yokohama.Mangavisión: Guía del cómic japonés, pág. 19-26, per Trajano Bermúdez en Edicions Glénat, 1995 Per llavors, sorgiren els còmics bèl·lics com Norakuro (1931-41) de Suihou Tagawa, ja que el manga patia la influència de les polítiques militaristes que preludien la Segona Guerra Mundial, durant la qual el van utilitzar amb fins propagandístics. El 1945, les autoritats d'ocupació nord-americanes prohibiren aquest gènere de forma generalitzada.
El naixement del manga modern (1947) Després de la seva rendició incondicional, el Japó entrà en una nova era. L'entreteniment emergí com una indústria que responia a la necessitat psicològica d'evasió davant una dura postguerra.Aquesta secció es basa principalment en els treballs de Frederik Schodt (1986, 1996, 2007) i de Paul Gravett (2004). Línies de temps per a aparèixer el manga Mechademia, Gravett, and in articles by Go Tchiei 1998. En aquell període es produí una explosió d'artistes creatius. La manca de recursos de la població en general requeria mitjans barats d'entreteniment; a Tòquio la indústria del manga basat en revistes va veure com li apareixien competidors. Així sorgí el Kamishibai, una mena de llegenda de cec, que recorria els pobles oferint el seu espectacle a canvi de diners. El Kamishibai no competia amb les revistes, però sí amb els altres dos nous sistemes de distribució centrats a Osaka:
Les biblioteques de pagament: Es va arribar a constituir una xarxa de 30.000 centres de préstecs que produïen els seus propis mangues en forma de revistes o volums de 150 pàgines. Els llibres vermells: Volums d'unes dues-centes pàgines de paper de baixa qualitat en blanc i negre. El tret característic eren les seves portades de color vermell i el seu baix preu. Aquesta indústria pagava els seus artistes amb sous propers a la misèria, però a canvi els atorgava una àmplia llibertat creativa.
Osamu Tezuka, un estudiant de medicina d'uns vint anys apassionat dels dibuixos animats de Fleischer i Disney, canvià el tarannà del manga amb el seu primer llibre vermell: La nova illa del tresor, del qual es van vendre entre 400.000 i 800.000 exemplars, gràcies a una història d'un estil cinematogràfic que descomponia els moviments en diverses vinyetes i combinava aquest dinamisme amb abundants efectes sonors.
L'èxit de Tezuka el portà a les revistes de Tòquio, particularment a la nova Manga Shonen (1947) que va ser la primera revista infantil dedicada exclusivament al manga, i on Tezuka publicà Astroboy.La constitució japonesa es troba a l'enciclopèdia Kodansha «Japan: Profile of a Nation, Revised Edition» (1999, Tokyo: Kodansha) a les pàgines 692-715. Article 9: pàgina 695; article 21: pàgina 697. . Allà imposà el seu esquema d'epopeia en forma de sèrie de relats i diversificà la seva producció en múltiples gèneres,Schodt, 1986, op. cit., capítol 3; Gravett, 2004, op. cit., chapter. 5, pàg. 52-73.Schodt, 1986, op. cit., capítol 3, pàg. 68-87. dels quals destaquen les seves adaptacions literàries i el manga per a nois o shonen. A mitjan dècada de 1950, Tezuka es traslladà a un edifici de la capital anomenat Tokiwasi, al qual peregrinarien els nous autors. Hi ha espai, però, per a autors com Machiko Hasegawa, creadora de la tira còmica Sazae-sant (1946-74), Kon Shimizu o Shigeru Sugiura amb un grafisme molt diferent, completament diferent del de Disney i pionera en l'estil shojo.Lee, William (2000). «From Sazae-san to Crayon Shin-Chan.» In: Timothy J. Craig (editor) Japan Pop!: Inside the World of Japanese Popular Culture. Armonk, NY: M.E. Sharpe. Sanchez, Frank (1997-2003). «Hist 102: History of Manga.» AnimeInfo. Consultat l'11 de setembre de 2007.
Un any després, Manga Shonen desaparegué i els llibres vermells s'agonitzaren. Entre tots dos, i per obra d'Osamu Tezuka, s'havien posat els pilars de la indústria del manga i anime contemporani.
L'auge del manga (1960-1988) miniatura|Leiji Matsumoto el 2008.