fou un filòsof empirista anglès que va treballar sobretot amb temes relacionats amb el govern i l'epistemologia. També és conegut com el pare del Liberalisme clàssic.
Locke estudià medicina a la Universitat d'Oxford, ingressà al cos diplomàtic la qual cosa li va permetre residir a França un cert temps i contactar amb els cartesians. El 1683 es refugià a Holanda per evitar represàlies polítiques. Després de la Revolució Gloriosa de 1688 tornà al seu país i va escriure les seves obres més importants: Assaig sobre l'enteniment humà (An Essay Concerning Humane Understanding, 1689)', de caràcter empirista. Assaig sobre el govern civil (considerada el manifest del liberalisme modern).
LAssaig sobre l'enteniment humà comença amb una crítica demolidora a l'afirmació de l'existència d'idees innates en l'enteniment, preconitzada pels racionalistes: quan es neix, l'enteniment és com una pàgina en blanc o tabula rasa. Com que no hi ha idees innates en l'home, aquestes no poden fonamentar la comprensió del món. Com la resta d'empiristes, Locke considerarà que el coneixement s'extreu de l'experiència (empiria en grec) a través dels sentits.
Biografia John Locke va néixer a Wrington (prop de Bristol), Anglaterra, el 29 d'agost de 1632. El seu pare, procurador,Broad, CD (2000). Ethics And the History of Philosophy. UK: Routledge. després capità al servei del parlament el 1648, va quedar arruïnat durant la guerra civil. Locke va aprendre llatí i grec, i la filosofia d'Aristòtil a l'escola de Westminster (1646 – 1652).
A part de la Westminster School, es va educar en la Christ Church d'Oxford. En 1658 es va convertir en tutor i professor de Grec i Retòrica. Més tard va tornar a Oxford i va estudiar medicina.
Va entrar a Oxford el 1652. Hi havia llavors una rivalitat entre els seguidors de Plató de Cambridge i els d'Aristòtil d'Oxford. Des de feia algun temps, el coneixement tradicional era qüestionat per filòsofs com Francis Bacon, Thomas Hobbes i René Descartes. Va ser per la lectura de Descartes que Locke es va interessar veritablement per la filosofia, cap a 1659. Va ser igualment influenciat per savis com Robert Boyle i Sydenham. Ell mateix desitjava ser metge.
Locke va fer amistat amb Lord Ashley, comte de Shaftesbury i ministre de Carles II d'Anglaterra. Va ser secretari del Board of Trade de 1672 a 1675. Entre 1675 i 1679, viatja a França (Montpeller, París), estudia Descartes i freqüenta els esperits més brillants del moment.Henning, Basil Duke. The House of Commons, 1660–1690 1. Google. Consultat 28 agost 2012. El 1682, de resultes de la reacció tory, Shaftesbury i Locke s'exilien d'Anglaterra i es refugien al comtat d'Holanda. Locke torna al seu país el 1689.
La fama de Locke era més gran com a filòsof que com a pedagog. Pràcticament tot el pensament posterior va ser influenciat pel seu empirisme, fins a desembocar en l'escepticisme de Hume. Per la part pedagògica, Locke no va pretendre crear un sistema educatiu, sinó explicar les pautes de l'educació per als fills de la noblesa, per tant les seves idees representen tant un reflex de la percepció pedagògica del seu temps com una reflexió profunda sobre les seves bondats, defectes i el seu abast.
Va influir de manera determinant en les idees de la Revolució Gloriosa i la Declaració de Drets Britànica de 1689.
Després d'algunes vicissituds en el món de la política internacional, que li valgueren no pocs problemes, Locke va bolcar l'experiència de la seva vida intel·lectual en dues obres cimeres: Assaig sobre l'enteniment humà (1690) i Pensaments sobre educació (Some Thoughts Concerning Education, 1692). L'última part de la seva vida va ser dedicada a tasques administratives i econòmiques, va morir a Oates, el 28 d'octubre de 1704."John Locke", Britannica Online. SARA
Bases del pensament de John Locke La seva epistemologia és sensualista, no creu en cap innatisme o determinisme. Considera que el coneixement es basa damunt les observacions fetes amb els sentits, raó per què rebutja la idea d'una veritat absoluta a favor de la probabilitat matemàtica. Per Locke, el coneixement només abasta les relacions entre els fets, al com, no al perquè. Per altra part creu percebre una harmonia global, suportat en creences i supòsits evidents per si mateixos, i així els seus pensaments també contenen elements propis del racionalisme i el mecanicisme.
Creu en un Déu creador proper a la concepció calvinista del gran rellotger, basant la seva argumentació en la nostra pròpia existència i la impossibilitat del no-res de produir quelcom, un Déu tal com el que descriu el pensador del racionalisme Descartes al Discurs del mètode, a la tercera part d'aquest. De l'essència divina només poden ser coneguts els accidents i els seus designis només es poden advertir a través de les lleis naturals.
Tracta la religió com un assumpte privat i individual, que afecta només la relació de l'home amb Déu, no les relacions humanes. En virtut d'aquesta privatització, l'home s'allibera de la seva dependència de la disciplina i imposicions eclesiàstiques, i sostrau la legitimitat confessional de l'autoritat política, ja que considera que no hi ha cap base bíblica per a justificar un estat cristià.
Considera la llei natural com un decret diví que imposa l'harmonia global a través d'una disposició mental (reverència, temor a déu, afecte filial natural, amor al pròxim), concretada en accions prohibides (robar, matar i en definitiva tota violació de la llibertat aliena), que obliguen a favor de la convivència.
Teoria del coneixement Malgrat que no accepta les idees innates, sí que accepta la divisió cartesiana de la realitat: pensament (jo), infinitud (Déu), extensió (Món) i afirma que les nostres idees són un reflex de la realitat del món, però que cal veure què són i com s'originen en l'enteniment.
Les idees són «tot allò que la ment percep en si mateixa o és objecte de percepció, pensament o enteniment», és a dir, qualsevol contingut mental és una idea, que són un reflex del món. L'origen de totes les idees és l'experiència, que pot ser externa (de sensació) o bé interna (de reflexió), i ens informen del món mitjançant les idees que aquest produeix en nosaltres, i que anomenem «idees simples».
La ment, a més, té la capacitat d'associar i combinar aquestes idees simples, produint així les «idees complexes», que poden ser:
de substància - coses individuals que existeixen. de mode - les que no existeixen en si mateixes sinó en una substància. de relacions - que descriuen associacions d'idees.
Només coneixem idees i aquest coneixement té dos vessants: La passiva - consciència dels continguts mentals. L'activa - anàlisi que en fa la ment.
En tots dos casos, l'experiència esdevé l'element determinant. Com a font de les idees, determina la possibilitat del coneixement i també els seus límits; i com a únic element de contrastació de les idees, és el que legitima el coneixement. Locke estava atret per certs aspectes de la ciència nova, sobretot el racionalisme cartesià, i no veia gaire utilitat a les discussions escolàstiques que tenien lloc en els estudis a la universitat d'Oxford.Perspectives: revista trimestral d'educació comparada (París, Unesco: Despatx internacional d'educació), volum XXIV, n° 1-2, 1994, pàg. 65-82
L'objectiu de Locke i el seu mètode Per problemes morals i religiosos, Locke s'introdueix en una anàlisi crítica dels poders de l'enteniment, per tal de determinar l'extensió del coneixement humà. Locke es posarà com a objectiu de determinar l'origen, els graus de certesa i l'extensió dels coneixements humans, els seus fonaments i els graus de fe que se'ls pot concedir, les opinions i els assentiments que es poden tenir.
Aquest pas exclou d'entrada les especulacions cartesianes sobre la naturalesa de l'ànima i les seves relacions amb els moviments fisiològics. En efecte, l'examen es refereix només a les facultats de l'home i sobre els objectes que es presenten al seu esperit. Aquest mètode hauria de permetre així comprendre com l'enteniment forma idees de les coses, i per allà, veure quines són les fites del coneixement humà.
El mètode consistirà a observar els fets de l'ànima i a descriure l'experiència de la interioritat. L'anàlisi psicològica lockiana serà així un estudi de les idees. Aquesta empresa és la primera formulació precisa i rigorosa del problema crític.
Les idees Tots els nostres coneixements són fets d'idees, per exemple, en un sentit ampli, «tot objecte que l'esperit distingeix immediatament»,Essaig sobre l'enteniment humà , llib. II, cap. VIII, § 8 ('Whatsoever the mind perceives in itself, or is the immediate object of perceptio, thought, or understanding, that I call idea') o «el que pugui ser el que ocupa el nostre esperit quan pensa. », que és una definició molt propera de la de Descartes.
Es pot resumir en dues qüestions la seva anàlisi en l'''Assaig sobre l'enteniment humà : com es formen les nostres idees i quina relació tenen les nostres idees amb les coses? Però Locke procedeix en principi a una llarga crítica de la Teoria de les idees innates.
La crítica de les idees innates Ja que Locke es proposa cercar l'origen de les nostres idees, la teoria de les idees innates es presenta de manera natural a l'esperit. Ara bé, per a Locke, totes les idees deriven en realitat de l'experiència dels nostres sentits i de la nostra reflexió. La refutació de l'innatisme li permetrà justificar la seva tesi.
Primer de tot, segons l'innatisme, hi ha idees que són universals: el principi d'identitat, el principi de contradicció, la idea que tenim de Déu, etc. Però l'experiència ensenya de manera evident el contrari: els nens no tenen consciència d'aquestes idees, i en altres civilitzacions diferents de la nostra de les preteses idees morals innates són totalment absents. Des d'aquest punt de vista, l'innatisme és insostenible.
Però una idea innata és igualment una idea que es troba en l'enteniment. Ara bé, si és en l'enteniment, ha de ser percebuda; d'aquí es conclou que tots els homes haurien de tenir consciència de les idees innates des del seu naixement, que aquestes idees haurien de ser totes les seves primeres idees, l'objecte primer del seu esperit, cosa que és manifestament absurda. En efecte: o bé una idea no percebuda per l'enteniment mai no ha estat en l'enteniment, o bé ha estat percebuda i ha de ser per tant coneguda. Una idea no pot ja que ser a l'ànima sense ser-hi objecte de l'enteniment. Per definició, la idea és el que és en l'esperit; sostenir que una idea és en l'ànima sense ser concebuda, és dir que aquesta idea no és una idea.
Cal ja que tota idea innata sigui immediatament detectada. Aquí apareixen dues objeccions: una, ja evocada, la ignorància de les idees innates en la qual es troba una gran part de la humanitat, i l'altra: si alguns homes no coneixen les idees innates, no les reconeixeran quan es presentin a l'enteniment i no són enteses immediatament (cosa que succeeix en l'aprenentatge) llavors aquestes idees mostren el seu caràcter no innat.
El que és ja que criticat per Locke, és la teoria que l'ànima humana contindria passivament idees independentment de l'experiència. Aquesta teoria criticada no és la de Descartes; en efecte, per a Descartes, les idees innates són idees que resulten de l'activitat de l'enteniment. Al final, no se sap gaire a qui Locke adreça les seves crítiques, potser als platònics de Cambridge.
Origen de les nostres idees