Joana d'Arc (; francès mitjà: Jehanne Darc; nascuda cap al 1412 i morta el 30 de maig del 1431) és una de les santes patrones de França. És coneguda com a defensora de la nació francesa pel seu paper en el setge d'Orleans i la seva insistència a fer coronar el rei Carles VII de França durant la Guerra dels Cent Anys. Actuant, segons deia, sota inspiració divina, esdevingué una comandant militar que transcendí els estereotips de gènere i fou aclamada com a salvadora de França.
És santa de l'Església Catòlica. Originària d'una família de camperols, després de tenir una visió mística es va sentir cridada a alliberar França del jou anglès. La seva falta de formació militar no va ser obstacle perquè inspirés els desmoralitzats exèrcits francesos i els conduís a una victòria rere l'altra. Aquesta sèrie de revessos militars va fer que els anglesos la veiessin com a enemic públic número u, així que quan la van atrapar a prop de Compiègne se la van emportar a Rouen per jutjar-la per heretgia i cremar-la a la foguera.
Es desconeix amb seguretat la data del seu naixement, però se sap que estaria entre els anys 1407 i 1412. Se sap amb més certesa, però, que va morir a Rouen el 30 de maig de 1431 cremada públicament acusada d'heretge. Joana fou finalment rehabilitada el 1456 mitjançant un procés on va haver-hi molts testimonis i es van declarar heretges els jutges que l'havien condemnada; finalment, ja al , el 1909 fou beatificada i posteriorment canonitzada, és a dir, declarada santa el 1920.
L'origen de Joana i el context del seu temps
Nom miniatura|esquerra|Escultura de Joana a l'església de Cornay Seguint el fil conductor del procés fet a Rouen a Joana, entre gener i maig de 1431, ja podem dir d'entrada que no es deia Jehanne Darc sinó que «[d]ins el meu poble se'm deia Jehannette. A França, se m'anomenava Jehanne des de la meva arribada». D'aquesta manera, quan ella va ser preguntada pel nom i cognoms, ella no va dir ni el de la mare ni el del pare, com no havia fet mai. Així, ella mateixa sempre es va fer dir Joana la Donzella.
Sobre el mot «Darc» com a cognom, se li va afegir oficialment a posteriori de forma oficial per anomenar-la, terminologia que ens ha arribat fins avui. El fet de no posar l'apòstrof a «Darc» perquè quedés en «d'Arc» és degut al fet que en l'edat mitjana no existia l'accent i per tant, hauríem d'esperar a la seva aparició per trobar mots amb apòstrof utilitzats amb la quotidianitat d'avui.
Arc, doncs, fou la paraula que es va agafar del cognom del pare d'ella, Jacques Darc, que a la vegada venia de les arrels familiars d'aquest, establertes possiblement en dos pobles, Arc en Barrois o Art-sur-Meurthe; dos pobles molt propers d'on es creu que va néixer la Pucelle (el 8 de maig de 1499, la Pucelle d'Orléans, gràcies a l'aixecament del setge per aquesta). El cert, és que el nom varia (Arc, Ars, Ai…) donades les diferències en la versió arcaica d'Art sur Meurthe (on es redueix la erra). I pel que fa a la ce final, aquesta realment era només emprada ocasionalment, ja que molts escrivans podien posar una T o per exemple una e (Tarc, Dare, Day…). Serà gràcies a un poeta d'Orleans fins ara desconegut el 1576 que trobarem ja la denominació actual Jehanne d'Arc. Actualment el nom Jehanne s'entén com Jeanne.
Els seus pares miniatura|El lloc de naixement de Joana d'Arc és avui en dia un museu|200px La mateixa Joana, va dir sobre els seus pares el següent, en el procés: «Mon pare es diu Jacques Darc i ma mare Isabelle». D'aquesta manera se sap que els seus pares varen ser Jacques Darc i Isabelle Romée. De totes maneres, Isabelle Romée no n'era pas el nom original, sinó que era el sobrenom que es donà a Isabelle de Vouthon (que pertanyia a la parròquia de Vouthon, avui al departament de Charente, el número 79), com es feu a altres una vegada emprenien el pelegrinatge «de Puy» (de la muntanya) en lloc del de Roma. De fet, Joana no en va donar el cognom.
El fet que Joana esmentés d'aquesta manera als seus pares, no tancaria definitivament les portes a la versió heterodoxa, si hom creu que ella els considerava pares, encara que adoptius, perquè era amb els que havia conviscut sempre o, simplement no sabia que era filla adoptiva; que en aquest cas explica que no tan sols ella no hauria nascut a Domrémy sinó que a més a més fora la filla adoptiva de Jacques i d'Isabelle, els seus pares reals, afirmen, haurien estat Isabeau de Bavière i Louis d'Orléans. Aquest últim era germà del rei Carles VI de França, i aquests haurien dut la noia de només dos mesos d'edat a la vila de Domrémy, discretament; tal com estableix una carta del cavaller Perceval de Boulainvillers adreçada al Duc de Milà, Philippe-Marie Visconti, el 24 de juny de. Així doncs, quan es refereix a la data de naixença de Joana com el 6 de gener de 1412, aquesta tesi concreta que el 6 de gener fou la data d'arribada de Joana a Domremy, a més de donar suport al papa Pius X en un decret del 6 de gener de 1904, on donava el 1407 com a any de naixement de Joana.
El naixement L'embolic i el profund debat en què es veu involucrada la data de naixement de la Donzella d'Orléans, no l'aconseguí resoldre ella mateixa en el procés, quan li van preguntar en l'interrogatori d'identitat, quina edat tenia. Ella respongué el següent: «al voltant de dinou anys, penso».
D'aquesta manera, tot i que no n'estava segura, la historiografia ha agafat aquesta declaració al peu de la lletra i d'aquesta manera, restant-la a la data en la qual es va dur a terme aquesta pregunta al procés (12 de febrer de 1431), els comptes donen el 1412 com a data més probable de naixement.
Del lloc, teòricament és a Domrémy on va néixer, tal com ella va dir en l'interrogatori d'identitat del seu procés, el 21 de febrer de 1431; «Jo sóc nata a la vila de Domrémy». A més a més va afegir que era una vila depenent de Greux (immediatament al nord de Domrémy) i que avui ha passat a anomenar-se Domrémy-la-Pucelle gràcies a ella. Totes dues, pertanyen a la Mosa, a l'actual departament 55è de França, a la regió de la Lorena.
Domrémy, a més, va ser també el lloc on va rebre el bateig de mans de Mossèn Jean Minet.
El conflicte de la guerra dels cent anys
El context que va fer famosa Joana es remunta a l'inici del en una França molt vertebrada, com la resta de l'antic Imperi Romà on el predomini normand a les costes del nord francès, es feia cada dia més evident; aquesta cultura nòrdica, va arribar a vorejar tota la costa europea: França, la península Ibèrica, altre cop França, fins a terres itàliques.
D'aquesta manera, el rei francès, Carles III el Gras, va decidir sotmetre el màxim dirigent normand, Rollon (forma llatino-francesa probablement de Gange-Rolf (en noruec) a la seva voluntat a canvi d'unes terres que pràcticament ja havia aconseguit mitjançant la rapinya a la costa; aquestes eren les del comtat de Normandia. Gange-Rolf acceptà i n'esdevingué duc a més a més de vassall del rei. Així, el seu descendent, Guillem el Conqueridor, obtingué una bona plataforma per atacar Anglaterra amb la victòria a la batalla de Hastings, on mor Harold II d'Anglaterra, i així a més de Normandia, es feu amb la corona anglesa essent d'altra banda vassall del rei francès.
De les relacions franco-angleses (matrimonis principalment) trobarem reis d'origen francès a la corona anglesa, com Plantagenet (Enric II) de la casa d'Anjou, i rei d'Anglaterra del 1154 al 1189 entre altres títols com l'esmentat ducat de Normandia. Seria la seva dinastia, la que encetaria el desig de fer-se algun dia amb la corona de França i unir les dues corones.
miniatura|Felip VI de França Ja prop de l'esclat de la guerra dels cent anys, el 1337 els interessos més que evidents d'unificar les corones, esclataren a la mort del rei francès Carles IV el 1328. Felip de Valois, el francès i successor gràcies a la llei sàlica (Carles IV no havia tingut descendència masculina), es va proclamar rei de França el 27 de maig de 1328 (Felip VI de França, doncs). A la mort de Carles IV, ja n'havia esdevingut regent per ser un Valois i de la branca dels Capets com Carles IV, a més a més de ser-ne el primer cosí, mentre esperaven el naixement del fill pòstum del rei difunt, que va ser finalment una filla. El rei anglès, Eduard III doncs, nebot de Carles IV perquè el seu pare, Eduard II estava casat amb la germana de Carles, Isabel de França el 26 de gener de 1340 en ple conflicte armat, es declara rei de França (Eduard III d'Anglaterra i teòricament I de França) atenyent-se als seus pretesos drets a la corona francesa com a nebot de Carles.
Felip VI, el 1337 reclamà el feu de la Gascunya a Eduard III (atenyent-se a la llei feudal) després d'incursions al canal de la mànega en l'intent de restaurar David II d'Escòcia, aliat francès exiliat a França. A això, l'1 de novembre respon Eduard III plantant-se a les portes de París mitjançant el bisbe de Lincoln declarant que ell era l'adequat per ocupar el tron francès.
Anglaterra guanyaria batalles com Crécy (1346) i Poitiers (1356).
ja amb el relleu de Joan II en lloc de Felip VI i la participació del fill d'Eduard, el príncep Negre signant un domini anglès creixent. A partir d'aquí, amb els relleus a les dues corones, s'entra en una situació de guerra crònica, on aquesta esdevé quotidiana, donada la seva gran llargada la qual cosa propiciava que hi hagués èpoques de més conflicte bèl·lic que altres.
Ja al , qui ocupava el tron anglès era Enric V, mentre que a França hi havia Carles VI, aquest últim amb una pretesa discapacitat mental (potser un desordre bipolar), que el feu signar el 1420, el Tractat de Troyes on reconeixia com a rei nominal l'infant Enric VI d'Anglaterra després de 1422. Probablement es deu a l'estrès que va patir després de les derrotes franceses de 1415 en endavant a mans del rei anglès.
miniatura|esquerra|Carles VII, (1444) de Jean Fouquet (Louvre) La malaltia del rei francès, feu engegar una lluita pel poder entre el seu cosí Joan, duc de Borgonya o Joan sense Terra i el germà de Carles VI, Lluís I d'Orleans. El 23 de novembre de 1407, en els carrers de París i per ordre del borgonyó, hi ha l'assassinat de l'armanyac Lluís d'Orléans. Les dues branques de la família reial francesa, doncs, estaven dividides entre els que donaven suport al duc de Borgonya (Borgonyons) i els que li'n donaven al d'Orléans i després de Carles VII el Delfí (desheretat o il·legitimat des de 1420); armanyacs (lligats a la causa d'Orléans a la mort de Lluís). Amb l'assassinat de l'armanyac, tots dos bàndols, esclataren en una guerra civil, on buscaren el suport dels anglesos. Els partidaris del Duc d'Orléans, el 1414, veieren rebutjada una proposta pels anglesos que finalment pactaren amb els borgonyons.
Amb la mort de Carles VI, el 1422, es coronà rei de França Enric VI d'Anglaterra (per tant Enric VI d'Anglaterra i I de França); mentre que els armanyacs no acotaren el cap i es mantingueren fidels al fill del rei, Carles VII a qui coronaren també el 1422 de forma nominal, a falta de veure si aconseguien imposar-lo com a rei legítim de França tot destronant l'anglès.
Infantesa Malgrat els esdeveniments que s'estaven produint al seu entorn, Joana va créixer com qualsevol altra noia tant del poble com d'aquella època. Així, seguint i prenent com a més versemblants, les seves pròpies declaracions al procés eclesiàstic, confirmarem, que va aprendre totes aquelles tasques domèstiques de la seva mare i només d'aquesta, com ella digué. D'aquesta manera, sabem que en matèria de fe i en llengua vulgar, va aprendre el parenostre, l'avemaria i el credo que refusà per tres vegades recitar si no era en confessió.