El sumo (相撲) és un esport de contacte competitiu on un lluitador (rikishi) intenta treure a l'altre d'un cercle de combat (dohyo) o que toqui a terra amb qualsevol part del cos que no siguin les plantes dels peus. L'esport es va originar al Japó, l'únic país on es practica professionalment. El japonesos consideren el sumo un gendai budō (una moderna art marcial japonesa), encara que l'esport té una història que abasta molts segles. El sumo és una tradició molt antiga, i fins i tot avui en dia inclou molts elements rituals, com l'ús de la sal per a la purificació. Va haver-hi un temps en què el sumo va ser utilitzat a la religió xintoista.
A més del seu ús com una prova de força en el combat, el gran també s'ha associat amb el ritual xintoista, i fins i tot certs santuaris dur a terme formes de dansa ritual on es diu que un ésser humà per lluitar amb un kami (un esperit diví Shinto); veure orígens xintoistes de sumo. Era un ritual important en la cort imperial. Els representants de cada província se'ls va ordenar assistir a la competició en el tennis i lluita. Estaven obligats a pagar pels seus propis viatges. El concurs es coneix com a Sumai no sechie o "partit Sumai." Creu-la influència d'altres nacions adjacents al Japó, que comparteixen moltes tradicions culturals, no es pot descartar, ja que també compten amb estils de lluita tradicional que guarden semblança amb el sumo. Els exemples notables inclouen la lluita mongola, la xinesa Shuai jiao (摔角) i la lluita coreana o Ssireum.
Etimologia La paraula sumō prové al verb sumau/sumafu, que significa "competir" o "lluitar". La paraula escrita vé de l'expressió sumai no sechi (相撲 の 節), que era una competició de lluita lliure que es feia a la cort imperial durant el període Heian. Els caràcters de sumai, o sumō actualment, signifiquen "colpejar-se mútuament". També hi ha una grafia alternativa de 角力, que es pot trobar al Nihon Shoki. Aquí, el primer caràcter significa "cantonada", però serveix com a element fonètic ja que una lectura n'és sumi, mentre que el segon caràcter significa "força".
Sumo també és un terme general per a la lluita lliure en japonès. Per exemple, udezumō (腕 相撲) significa "lluita de braços", i yubizumō (指 相撲) significa "lluita de dits". El sumo professional, regulat per l'Associació Japonesa de Sumo, es diu ōzumō (大 相撲), o "gran sumo".
Història Antiguitat (anterior al 1185) miniatura|271x271px|Nomi no Sukune lluitant amb Taima no Kehaya. Dibuix de Tsukioka Yoshitoshi (1885). Les pintures murals prehistòriques indiquen que el sumo va néixer d'un ball ritual agrícola, realitzat en oració, per obtenir una bona collita. La primera menció escrita sobre el sumo apareix en un manuscrit de Kojiki que data del 712, on s'hi descriu com es va decidir la possessió de les illes japoneses en un combat de lluita entre els kami, coneguts com Takemikazuchi, i els Takeminakata.
Takemikazuchi era déu del tro, l'ús de l'espasa i la conquesta, creat a partir de la sang que es va vessar quan Izanagi va matar el dimoni del foc Kagu-tsuchi. Takeminakata era déu de l'aigua, el vent, l'agricultura i la caça, i un descendent llunyà del déu de la tempesta Susanoo. Quan Takemikazuchi va intentar conquerir la terra d'Izumo, Takeminakata el va desafiar en el combat cos a cos. En el seu cos a cos, Takemikazuchi va agafar el braç de Takeminakata i el va esclafar "com a una canya", derrotant així a Takeminakata i reclamant Izumo.
El Nihon Shoki, publicat el 720, data el primer partit de sumo entre mortals l'any 23 aC, quan un home anomenat Nomi no Sukune va lluitar contra Taima no Kuehaya a petició de l'emperador Suinin i el va acabar matant, convertint-se així en l'avantpassat mitològic del sumo. Segons el Nihon Shoki, Nomi va trencar una costella de Taima amb una puntada, i el va acabar matant amb una puntada a l'esquena. Fins a l'edat mitjana japonesa, aquesta forma de lluita lliure no regulada sovint es combatia fins a la mort d'un dels combatents.
Les primeres lluites de sumo històricament testificades es van organitzar el 642 a la cort de l'emperadriu Kōgyoku per entretenir una legació coreana. En els segles següents, la popularitat del sumo a la cort va augmentar la seva importància cerimonial i religiosa. Els esdeveniments regulars a la cort de l'emperador, el sumai no sechie i l'establiment del primer conjunt de regles per al sumo van arribar en l'època de màxima esplendor cultural del període Heian.
Edat mitjana japonesa (1185-1603) Amb el col·lapse de l'autoritat central de l'emperador, el sumo va perdre la seva importància a la cort; durant el període Kamakura el sumo va passar de ser una lluita cerimonial a una forma d'entrenament militar de combat entre samurais. En el període Muromachi, el sumo ja havia deixat de ser un divertiment de la cort i s'havia convertit en un esdeveniment popular per a les masses, i entre els dàimio es va fer habitual patrocinar els lluitadors. Sumotori, que va lluitar amb èxit pel favor d'un dàimio, va rebre un generós suport i l'estatus de samurai. Oda Nobunaga, un aficionat de l'esport, va celebrar un torneig de 1.500 lluitadors el febrer de 1578. Com que s'havien de celebrar diversos combats simultàniament dins del castell d'Oda Nobunaga, es van delimitar arenes circulars per accelerar els tràmits i per mantenir la seguretat dels espectadors. Aquest esdeveniment marca la invenció del dohyō, que es s'aniria desenvolupant fins al fins a aconseguir la seva forma actual. El guanyador del torneig de Nobunaga va rebre una reverència per haver estat vencedor i es va posar a ballar per mostrar al senyor de la guerra el seu agraïment. miniatura|261x261px|L'11è Yokozuna, Shiranui Kōemon i el 13è Yokozuna, Kimenzan Tanigorō (1866).
Període Edo (1603-1867) Com que el sumo s'havia convertit en una molèstia a causa dels combats salvatges als carrers, particularment a Edo, el sumo va ser prohibit temporalment a la ciutat durant el període Edo. El 1684 es va permetre celebrar sumo per a esdeveniments benèfics a la propietat dels santuaris sintoistes, com era habitual a Kyoto i Osaka. El primer torneig autoritzat va tenir lloc al santuari Tomioka Hachiman. Es va desenvolupar una organització oficial de sumo, que consistia en lluitadors professionals a la disposició de l'administració Edo. Molts elements daten d'aquest període, com el dohyō-iri (cerimònia d'entrada), el sistema heya (lloc de residència i entrenament), el gyōji (àrbitre) i el mawashi (cinta de seda que vesteixen els lluitadors). El va produir diversos lluitadors notables com Raiden Tameemon, Onogawa Kisaburō i Tanikaze Kajinosuke, el primer yokozuna històric (el rang més alt en el sumo). miniatura|260x260px|Combat de sumo a Tòquio pels volts de 1890.
Des del 1868 La Restauració Meiji de 1868 va provocar la fi del sistema feudal, i amb ell els rics dàimio que patrocinaven el sumo. A causa d'una nova admiració per la cultura occidental, el sumo s'havia convertit en una mena de relíquia vergonyosa i endarrerida, i les disputes internes van dividir l'associació central. La popularitat del sumo es va restablir quan l'emperador Meiji va organitzar un torneig el 1884; el seu exemple faria del sumo un símbol nacional i contribuiria al sentiment nacionalista després dels èxits militars contra Corea i la Xina. L'Associació Japonesa de Sumo es va reunir el 28 de desembre de 1925 i va augmentar el nombre de torneigs anuals de dos a quatre, i després a sis el 1958. La durada dels torneigs es va ampliar de deu a quinze dies el 1949.
Normes i costums El principi elemental del sumo és que un combat es decideix quan un lluitador trepitja el terra fora del dohyō circular (anell) o bé tocant-lo amb una part del cos diferent que no siguin els peus. Els lluitadors intenten aconseguir-ho empenyent, llançant, colpejant i sovint enganyant a l'oponent. Actualment, l'Associació Japonesa de Sumo distingeix 82 kimarite (tècniques guanyadores), algunes de les quals provenen del judo. Els moviments il·legals s'anomenen kinjita, que inclouen estrangulació, estirament de cabells, flexió dels dits, agafament de la zona de l'entrecuix, puntades de peu, colpejar o ferir els ulls, cops de puny i colpejar simultàniament les dues orelles de l'adversari. Les formes bàsiques més habituals són agafar l'adversari pel mawashi (cinturó) i després forçar-lo a sortir, estil anomenat yotsu-zumō (四 つ 相撲), o empènyer l'adversari fora del ring sense una subjecció ferma, estil anomenat oshi -zumō (押 し 相撲).
Dohyō miniatura|El gyoji Kimura Shōnosuke el 2012. El dohyō, que és construït i mantingut pel yobidashi (locutor), consisteix en una plataforma elevada sobre la qual hi ha un cercle de 4,55 m de diàmetre delimitat per una sèrie de farcells de palla d'arròs. Al mig del cercle hi ha dues línies de sortida (shikiri-sen), darrere de les quals els lluitadors s'alinien cap al tachi-ai, la càrrega sincronitzada que inicia la lluita. La direcció del combat correspon al gyōji, un àrbitre que rep l'ajuda de cinc shimpan (jutges). En algunes situacions, pot ser necessària una revisió de la decisió del gyōji. El shimpan pot convocar una reunió al centre del ring, anomenada mono-ii. Això es fa si els jutges decideixen que cal revisar la decisió sobre qui ha guanyat el combat; per exemple, si els dos lluitadors semblen tocar el terra o sortir del cercle al mateix temps. En aquests casos, de vegades es revisa el vídeo per veure millor què és el que ha passat. Un cop presa una decisió, el jutge en cap l'anuncia tant als espectadors com als lluitadors. També poden ordenar que es reiniciï un combat o deixar la decisió tal com l'ha decidit el gyōji. De tant en tant, el shimpan anul·la la decisió del gyōji i dona el combat a l'altre lluitador. En algunes poques ocasions, l'àrbitre o els jutges poden atorgar la victòria al lluitador que ha tocat primer el terra. Això passa si tots dos lluitadors toquen a terra gairebé al mateix temps i es decideix que el lluitador que l'ha tocat en segon lloc no tenia possibilitats de guanyar, el sumo superior del seu oponent l'havia situat en una posició irrecuperable. El lluitador perdedor en aquest cas es coneix com a shini-tai (cos mort).
Durada La durada màxima d'un partit varia en funció de la divisió. A la divisió superior, el límit és de quatre minuts, tot i que els partits solen durar uns segons. Si el partit encara no ha acabat després que hagi transcorregut el temps assignat, es fa un mizu-iri (descans per a prendre aigua), després del qual els lluitadors continuen la lluita des de les seves posicions anteriors. Si malgrat tot no surt un guanyador al cap de quatre minuts més, la lluita es reinicia des del tachi-ai després d'un altre mizu-iri. Si ni així s'assoleix un vencedor, el resultat es considera un empat. L'empat és un resultat extremadament rar, ja que el darrer que es va aconseguir va ser el setembre de 1974.esquerra|miniatura|307x307px|Combat de sumo al Kokugikan de Tòquio.
Cerimònies Un atractiu especial del sumo és la varietat de cerimònies i rituals que s'hi donen, alguns dels quals estan íntimament relacionats amb aquest esport i no han patit canvis durant segles. Cal esmentar les cerimònies d'entrada al cercle (dohyō-iri) al començament de cada dia de torneig, en què els lluitadors apareixen al cercle en elaborats kesho-mawashi, el llançament de sal a l'anell per part dels lluitadors, que serveix com a neteja simbòlica, o l'esbandida la boca amb chikara-mizu (aigua poderosa) abans d'una lluita, que és similar al ritual que es fa abans d'entrar a un santuari sintoista. A més, abans que comenci un partit, els dos lluitadors realitzen i repeteixen una rutina d'escalfament anomenada shikiri. A la divisió superior s'assignen quatre minuts per al shikiri, mentre que a la segona divisió se li'n donen tres, després dels quals el jutge que du el cronòmetre indica al gyōji que el temps ha passat.
Pes dels lluitadors