miniatura|Làpida al Museu de Pèrgam, a Berlín, amb inscripcions en alfabet fenici Lalfabet fenici és un dels primers alfabets dels sistemes d'escriptura fonètica en la història de la humanitat. L'escriptura va aparèixer al voltant del i va esdevenir l'ancestre de la majoria dels alfabets moderns i alguns altres sistemes d'escriptura.
En aquest alfabet es va usar un principi consonàntic, és a dir, escriure les paraules només senyalitzant els sons consonants, deixant les vocals a la comprensió del lector. El text s'escrivia de dreta a esquerra.
El sistema d'escriptura fenici va esdevenir un dels més utilitzats; es va estendre pels comerciants fenicis a través del mar Mediterrani, on es va desenvolupar i va ser assimilat per moltes altres cultures. L'alfabet arameu, una forma modificada del fenici, va ser l'avantpassat de l'alfabet àrab modern, mentre que l'escriptura hebrea és una variant estilística de l'arameu. L'alfabet grec (i l'expansió dels seus descendents, com el llatí, el ciríl·lic i el copte) fou el successor directe del fenici, encara que alguns valors de les lletres van ser canviats per representar els sons vocàlics.
Com que les lletres eren originàriament una incisió amb una agulla (stylos), la majoria de les formes són angulars i rectes, encara que amb el pas del temps van anar sorgint-ne versions més cursives, que van culminar amb l'alfabet neopúnic de l'era romana del nord d'Àfrica. El fenici se sol escriure de dreta a esquerra, encara que hi ha alguns textos escrits en bustrofedon.
El 2005, la UNESCO registrà l'alfabet fenici en el Programa Memòria del Món com un patrimoni del Líban.Lloc oficial de la Memòria del Món.
Història L'escriptura fenícia és una de les primeres escriptures alfabètiques del món. L'alfabet fenici va donar origen a diverses branques de l'escriptura alfabètica, i avui dia gairebé tots els alfabets del món (amb l'excepció dels kana japonesos i l'alfabet coreà) tenen l'origen precisament en l'alfabet fenici. Altres tipus d'escriptura amb una estructura alfabètica, com el cuneïforme persa i l'escriptura meroítica, no han sobreviscut fins avui dia.
El concepte de l'alfabet L'escriptura alfabètica és l'escriptura en què un símbol transmet un so, a diferència de l'escriptura logogràmica i ideogràfica, en què cada símbol correspon a un concepte o morfema. El sil·labari tampoc pot ser considerat com un sistema alfabètic, perquè al sil·labari cada signe correspon a una síl·laba, però no a un so.
Sistemes en què es basa Els parlants d’aquest alfabet canani de la península del Sinaí ja utilitzaven l'alfabet protosinaític almenys des de l’any 1850 a.C. A Canaà s’han trobat inscripcions molt breus en protosinaític que daten dels inicis i de la meitat de l'Edat del Bronze, però la seva utilització no es va generalitzar fins a l’aparició dels regnes semítics dels segles XIII i XII a.C. La inscripció més antiga coneguda considerada en alfabet fenici és l’epitafi d'Ahiram, gravat al sarcòfag del rei Ahiram cap a l’any 1200 a.C.
Per convenció, es parla d’escriptura «protocananea» fins a mitjan , moment en què apareixen les primeres inscripcions sobre puntes de fletxa de bronze; i d’escriptura «fenícia» només a partir del 1050 a.C.
Difusió de l'alfabet i efectes socials L’adaptació fenícia de l’alfabet va ser extraordinàriament reeixida, difonent-se amb variants per tot el Mediterrani a partir del . Va donar lloc principalment a l'alfabet grec, l'etrusc, els alfabets anatòlics i els signaris paleohispànics. L’èxit del fenici es deu en part a la seva naturalesa fonètica: va ser la primera escriptura àmpliament utilitzada en què cada so es representava amb un únic signe. Aquest sistema senzill contrastava amb altres sistemes de l’època, com el cuneïforme, els jeroglífics anatòlics i els jeroglífics egipcis, que utilitzaven nombrosos caràcters complexos i difícils d’aprendre.
Una altra raó del seu èxit va ser la cultura comercial i marítima dels mercaders fenicis, que van difondre l’ús de l’alfabet per gran part del nord d’Àfrica i d'Europa.S’han trobat inscripcions fenícies en diversos jaciments arqueològics de ciutats i colònies fenícies, com Biblos (actual Líban) o Cartago (actual Tunísia). Alguns descobriments indiquen un ús primerenc a Egipte.
L’alfabet fenici també va tenir efectes duradors sobre les estructures socials de les civilitzacions amb què va entrar en contacte. Va ser el primer sistema de caràcter fonètic a generalitzar-se; la seva simplicitat permetia que s’utilitzés en diversos idiomes i que la població en general aprengués a escriure. Això va reduir significativament l’alt estatus dels sistemes d’escriptura que només podien dominar els membres de la jerarquia reial i religiosa, que els utilitzaven com a eina de poder per controlar l’accés de la majoria de la població a la informació. Tot i això, molts regnes de l'Orient Mitjà van continuar fent servir l’escriptura cuneïforme en àmbits legals i litúrgics fins ben entrada l'era comuna.
Teories sobre l'origen de l'alfabet fenici La teoria egípcia Segons una de les teories més comunes, l'escriptura alfabètica s'originà a Egipte. Aquesta teoria va ser proposada per François Lenormant i exposada per Emmanuel de Rougé el 1874. Normalment els partidaris de la teoria egípcia es divideixen en tres grups. El primer grup s'inclina cap a la teoria que diu que l'escriptura alfabètica prové dels jeroglífics. Els defensors d'aquesta teoria foren Jean-François Champollion, François Lenormant i alguns altres estudiosos. El segon grup tendeix a la versió de l'origen de l'escriptura alfabètica en el hieràtic; els defensors d'aquesta versió foren Isaac Taylor, Pierre Montet i d'altres. La tercera teoria, defensada per Hans Bauer, suposa l'origen de l'escriptura alfabètica en l'egipci demòtic, cosa que no pot ser acceptable, ja que l'escriptura alfabètica era anterior a l'egipci demòtic.
No obstant això, la teoria egípcia fou criticada, ja que és inevitable que amb la presència de tantes formes (més de 3.000) hi hagi alguns jeroglífics que coincideixin amb les lletres fenícies. A més, cal dir que, en els jeroglífics, inicialment van ser utilitzats els símbols especials per a les parts de la paraula amb una o dues consonants, però més tard els símbols d'una consonant es van utilitzar amb molta menys freqüència, comparant amb els ideogrames. També cal assenyalar que en l'alfabet per a cada so hi ha un símbol, el significat del qual no canvia, mentre que en l'escriptura egípcia el mateix so pot ser designat amb diversos símbols. A més, si l'alfabet realment provingués d'Egipte, aleshores els egipcis durant uns quants segles abans de la invenció de l'alfabet no haurien utilitzat una escriptura molt complexa, i uns segles després de la invenció de l'alfabet, simplificaren els jeroglífics i el hieràtic.
La teoria protosinaítica miniatura|Inscripció protosinaítica Mit LeBa'alat, que vol dir 'regal per a la Senyora' El 1916, Alan Gardiner i Kurt Sethe, durant uns estudis sobre unes inscripcions protosinaítiques descobertes el 1904 i 1905 per Flinders Petrie (en total s'han conservat unes 50 inscripcions, una part de les quals es trobà en el període de 1927 a 1935), van arribar a la conclusió que l'escriptura protosinaítica és un intermediari entre els jeroglífics egipcis i l'escriptura alfabètica. No obstant això, durant el desxiframent de les inscripcions del Sinaí, es pot parlar més o menys segur sobre el desxiframent de només una inscripció, el nom de la qual es deu a la dea Ba'alat (amb les lletres protosinaítiques: 20x20px20x20px20x20px20x20px). No obstant això, no hi ha proves raonables que indiquin que l'alfabet fou creat a partir de les lletres protosinaítiques. És més raonable considerar que l'escriptura protosinaítica en si fou un dels experiments més antics en la creació de l'escriptura alfabètica.
Alan Gardiner va dir sobre el desxiframent de l'escriptura protosinaítica: "per desgràcia, no tinc suficients dades per llegir qualsevol altra paraula, excepte el nom de Ba'alat; per això el desxiframent del protosinaític és una hipòtesi no verificable".
La teoria de la «baula perduda» miniatura|L'alfabet protocananeu, grups 1 i 2 miniatura|L'alfabet protocananeu, grup 3 Segons la teoria de la «baula perduda», que complementa la teoria de Gardiner, entre l'escriptura protosinaítica i l'alfabet nord-semític, es troba l'escriptura anomenada alfabet protocananeu, les inscripcions del qual es van trobar a Palestina. S'han conservat onze monuments d'aquest tipus d'escriptura, que es poden dividir en tres grups:
El primer grup inclou: un fragment de ceràmica, trobat el 1929 a Guèzer; una placa de pedra, trobada el 1937 a Nablus, i finalment la inscripció trobada en una daga de Tel Laquix, que es trobà el 1934, però la inscripció fou descoberta i publicada al 1937. Les inscripcions d'aquest grup es daten del .
El segon grup inclou: un fragment de ceràmica de Tell el-Hesi, descobert el 1891, i trobada el 1932 en una olla de Tell el-'Ajhula. També a aquest o al tercer grup es pot atribuir l'òstracon de Betxèmeix, que es va trobar el 1930. Les inscripcions d'aquest grup es daten del .
El tercer grup inclou diverses inscripcions de Tel Laquix: la inscripció sobre un gerro trobat el 1934, la inscripció sobre una copa, descoberta un any més tard, la inscripció feta sobre una tapa d'encens que es trobà el 1936 i la "Copa de Tel Laquix núm. 2", que es trobà el 1934. Aquestes inscripcions daten de la segona meitat del . Aquest grup també inclou un anell d'or de Meguidó. P. L. O. Guy, l'arqueòleg que trobà aquest anell, el datà dels anys 1300 -1200 aC. El tercer grup també pot incloure els signes situats als fonaments del Temple de Jerusalem.
La teoria de la "baula perduda" té el suport de molts científics, com ara William Foxwell Albright, Moses Gaster, i altres. Però, per una sèrie de factors, la legitimitat d'aquesta teoria causa moltes preguntes: així, segons aquesta teoria, els signes protocananeus i protosinaítics i les lletres fenícies són iguals, tot i que de moment no hi hagi cap prova que ho siguin. A més, aquestes identificacions i la lectura d'alguns caràcters sovint no coincideixen. Moltes de les identificacions acceptades no es poden explicar sense basar-se en la teoria de la "baula perduda". En molts casos, només van ser llegits els caràcters similars als fenicis.
La teoria cretenca Segons la teoria d'Arthur Evans, l'alfabet fou pres pels fenicis dels filisteus, els quals suposadament portaren l'alfabet a Canaan des de Creta. No obstant això, aquesta teoria és inacceptable, ja que la costa de Canaan fou conquistada pels filisteus cap a l'any 1220 aC, quan l'alfabet ja existia durant molts segles. Encara que externament s'assemblin molt l'escriptura cretenca i nord-semítica, aquesta semblança només és superficial, i s'aplica únicament a les formes geomètriques de les dues escriptures. A més, no es pot parlar de connexió d'aquests dos sistemes d'escriptura, ja que els jeroglífics cretencs fins ara no han estat desxifrats, i la relació entre el lineal A, el lineal B i l'escriptura fenícia no s'ha confirmat. D'altra banda, és possible que l'inventor de l'alfabet conegués l'escriptura cretenca, però no comptés amb el valor fonètic dels signes de l'escriptura cretenca.
La teoria bibliana Maurice Dunand suposà que el prototip de l'alfabet era el sil·labari de Biblos. Aquesta escriptura fou descoberta el 1929 a Biblos, Síria (actualment en territori del Líban) per Maurice Dunand i té diverses opcions per desxifrar. Segons la seva teoria, en algunes inscripcions de Biblos hi ha signes que ocupen una posició intermèdia entre el sil·labari i l'alfabet. Dunand considera aquests signes com una "reproducció lineal" dels signes pseudojeroglífics. Dunand també suposà que si el sil·labari de Biblos fou inventat per a una llengua no semítica, llavors aquests signes es van simplificar expressament per adaptar-se a la llengua fenícia.