miniatura|Localització de la mar de Barents. miniatura|La mar de Barents, ressaltada en blau. miniatura|Mapa de la part oriental de la mar de Barents, del Tabula Russiae", de Joan Blaeu, Amsterdam, 1614. La mar de Barentsz , Urban East Norwegian: [ˈbɑ̀ːrn̩tsˌhɑːvə]; (en noruec Barentshavet, en rus Баренцево море, Bàrentsevo more) és una mar de l'oceà Àrtic situada al nord de Noruega i Rússia,World Wildlife Fund, 2008. batejada en honor del navegant neerlandès Willem Barentsz. És una mar continental bastant profunda (té una fondària mitjana de 230 m) que limita a l'oest amb la mar de Noruega, al nord-oest amb l'arxipèlag noruec de Svalbard i al nord-est i a l'est, respectivament, amb les illes russes de la Terra de Francesc Josep i Nova Terra, que la separen de la mar de Kara. Al sud-oest, entre les penínsules de Kola i Kanin, és anomenada mar Blanca.
Tot i que forma part de l'oceà Àrtic, el mar de Barents s'ha caracteritzat per "convertir-se a l'Atlàntic " o en procés de ser "atlantificat" a causa del seu estatus com a «punt calent d'escalfament de l'Àrtic». Els canvis hidrològics a causa de l'escalfament global han provocat una reducció del gel marí i de l'estratificació de la columna d'aigua, la qual cosa podria produir grans canvis en el temps a Euràsia. Una predicció és que a mesura que creixi l'àrea permanent lliure de gel del mar de Barentsz, l'evaporació addicional augmentarà les nevades hivernals a gran part de l'Europa continental.
Per efecte del corrent del Golf molts dels ports de les seves ribes són lliures de gel tot l'any. La ciutat més gran banyada per aquesta mar és Múrmansk, a Rússia.
El mar de Barentsz és un mar de plataforma força poc profund, amb una profunditat mitjana de 230 m i és un lloc important tant per a la pesca com per a l'exploració d'hidrocarburs.O. G. Austvik, 2006.
El 12 d'agost del 2000 s'hi enfonsà el submarí atòmic rus Kursk, que s'emportà la vida de 118 mariners.
Geografia miniatura|250x250px| Ribes del mar de Barentsz (Murman). De "Tabula Russiae", de Joan Blaeu, Amsterdam, 1614. La meitat sud del mar de Barentsz, inclosos els ports de Múrmansk (Rússia) i Vardø (Noruega) romanen lliures de gel durant tot l'any a causa del càlid corrent de l'Atlàntic Nord. Al setembre, tot el mar de Barents està més o menys completament lliure de gel. Fins al 1944, el territori de Finlàndia també arribava fins al mar de Barents. El port de Liinakhamari al Districte de Petxenga va ser l'únic port d'hivern lliure de gel de Finlàndia fins que va ser cedit a la Unió Soviètica.
Hi ha tres tipus principals de masses d'aigua al mar de Barentsz: Aigua atlàntica càlida i salada (temperatura >3 °C, salinitat >35) de la deriva de l'Atlàntic Nord; Aigua freda de l'Àrtic (temperatura <0 °C, salinitat <35) del nord; i aigua costanera càlida, però no molt salada (temperatura >3 °C, salinitat <34,7). Entre les aigües atlàntiques i polars es forma un front anomenat front polar. A les parts occidentals del mar (prop de l'illa de l'Ós), aquest front ve determinat per la topografia del fons i, per tant, és relativament afilat i estable d'any en any, mentre que a l'est (cap a Nova Terra), pot ser força difús i la seva posició pot variar notablement entre anys.
Les terres de Nova Terra van assolir la major part de la seva desglaciació costanera de l'Holocè primerenc aproximadament 10.000 anys abans de l'actualitat.J. Zeeberg, 2001.
Extensió L'Organització Hidrogràfica Internacional defineix els límits del "Mar de Barentsz" de la següent manera:
A l'oest: el límit nord-est del mar de Noruega [Una línia que uneix el punt més al sud de Spitsbergen [cap al cap nord de l'illa de l'Ós, a través d'aquesta illa fins al cap Bull i des d'allí cap al cap nord a Noruega (25°45'E)].
Al nord-oest: la costa oriental de West Spitzbergen [, estret de Hinlopen fins als 80° de latitud nord; costes sud i est de l'illa de Nordaustlandet fins al cap Leigh Smith ().
Al nord: cap Leigh Smith a través de les illes Bolxoi Ostrov (Illa Gran) [ Storøya ], Gilles [ Kvitøia ] i Victòria; Cap Mary Harmsworth (extrem sud-oest de la Terra d'Alexandra) al llarg de les costes del nord de la Terra de Francesc Josep fins al cap Kohlsaat ().
A l'est: cap Kohlsaat fins al cap Zhelaniya (Desig); costa oest i sud-oest de Nova Terra fins al cap Kussov Noss i des d'allí fins al cap d'entrada occidental, badia de Dolgaya () a l'illa Vaigatx. Per l'illa Vaigatx fins al cap Greben; des d'allí fins al cap Belii Noss al continent.
Al sud: el límit nord de la Mar Blanca [Una línia que uneix Svyatoi Nos (Costa de Murmansk, 39°47'E) i el cap Kanin].
Altres illes del mar de Barentsz inclouen Chaichy i Timanets.
Geologia El mar de Barentsz es va formar originàriament a partir de dues col·lisions continentals importants: l'orogènia de Caledònia, en la qual el Bàltica i Laurència van xocar per formar Lauràsia, i una col·lisió posterior entre Lauràsia i Sibèria occidental. La major part de la seva història geològica està dominada per la tectònica extensional, causada per l'enfonsament dels cinturons orogènics de Caledònia i Uràlia i la ruptura de Pangea. Aquests esdeveniments van crear les principals conques de rift que dominen la plataforma de Barents, juntament amb diverses plataformes i alts estructurals. La història geològica posterior del mar de Barentsz està dominada per l'elevació del Cenozoic tardà, en particular la causada per la glaciació quaternària, que ha donat lloc a l'erosió i la deposició de sediments significatius.
Ecologia miniatura|El fitoplàncton floreix al mar de Barentsz. El color blau lletós que domina la floració fa pensar que conté un gran nombre de cocolitòfors.
A causa del corrent de l'Atlàntic Nord, el mar de Barentsz té una producció biològica elevada en comparació amb altres oceans de latitud similar. La floració primaveral del fitoplàncton pot començar força aviat prop de la vora del gel, perquè l'aigua dolça del gel que es fon forma una capa d'aigua estable a la part superior de l'aigua del mar. La floració del fitoplàncton s'alimenta de zooplàncton com ara Calanus finmarchicus, Calanus glacialis, Calanus hyperboreus, Oithona spp. i eufausiacis. Els alimentadors de zooplàncton inclouen bacallà jove, mallotus villosus, bacallà polar, balenes i gavotí atlàntic. El mallotus villosus és un aliment clau per als principals depredadors, com ara el bacallà de l'Àrtic del nord-est, la foca de Groenlàndia i les aus marines com el somorgollaire comú i el somorgollaire de Brünnich. Les pesqueries del mar de Barentsz, en particular les pesqueres de bacallà, són de gran importància tant per a Noruega com per a Rússia.
SIZEX-89 va ser un experiment internacional d'hivern l'any 1989 pel qual els objectius principals eren fer estudis de signatura de sensors de diferents tipus de gel per tal de desenvolupar algorismes SAR per a variables de gel, com ara tipus de gel, concentracions de gel i cinemàtica de gel.Sea ice modeling in the Barents Sea during SIZEX 89 (Haugan, P.M., Johannessen, O.M. and Sandven, S., IGARSS´90 symposium, Washington D.C., 1990) Tot i que investigacions anteriors van suggerir que la depredació de les balenes pot ser la causa de l'esgotament de les poblacions de peixos, investigacions més recents suggereixen que el consum de mamífers marins només té una influència trivial en la pesca. Un model que avaluava els efectes de la pesca i el clima era molt més precís per descriure les tendències de l'abundància de peixos. Hi ha una població d'os polar genèticament diferent associada al mar de Barentsz.C.M. Hogan, 2008
Història esquerra|miniatura|Baleners holandesos prop de Svalbard, 1690
Nom El mar de Barentsz era conegut abans pels russos com Murmanskoye More, o el "mar de Murmans" (és a dir, el seu terme per als noruecs). Apareix amb aquest nom en mapes del , inclòs el Mapa de l'Àrtic de Gerardus Mercator publicat al seu atles de 1595. La seva banda oriental, a la regió de l'estuari del riu Petxora, s'ha conegut com a Pechorskoye Morye, és a dir, mar de Petxora.
Aquest mar va rebre el seu nom actual pels europeus en honor de Willem Barentsz, un navegant i explorador holandès. Barentsz va ser el líder de les primeres expedicions a l'extrem nord, a finals del segle XVI.
El mar de Barentsz ha estat anomenat pels mariners The Devil's Dance Floor per la seva impredictibilitat i nivell de dificultat.
Els remers oceànics l'anomenen Devil's Jaw. El 2017, després de la primera travessia completa amb propulsió humana del mar de Barents des de Tromsø fins a Longyearbyen en un vaixell de rem per l'expedició Polar Row, TV2 noruega va preguntar al capità Fiann Paul com anomenaria un remer al mar de Barentsz. Fiann va respondre que l'anomenaria "Devil's Jaw", i va afegir que els vents contra els quals lluites constantment són com l'alè de les fosses nasals del diable mentre ell et manté entre les seves mandíbules. miniatura|El port del fiord de Murmansk.
Època moderna La cartografia del fons marí es va completar el 1933; el primer mapa complet va ser produït per la geòloga marina russa Maria Kliónova.
El mar de Barents va ser el lloc d'un notable enfrontament de la Segona Guerra Mundial que més tard es coneix com la Batalla del mar de Barents. Sota el comandament d'Oskar Kummetz, vaixells de guerra alemanys van enfonsar el minador HMS Bramble i el destructor HMS Achates H12, però va perdre el destructor alemany Z16 Friedrich Eckoldt. A més, el creuer alemany Admiral Hipper va ser greument danyat pels trets britànics. Els alemanys es van retirar més tard i el comboi britànic va arribar amb seguretat a Múrmansk poc després. Durant la Guerra Freda, la Flota del Nord de la Bandera Roja soviètica va utilitzar el tram sud del mar com a bastió de submarí de míssils balístics, una estratègia que Rússia continua. La contaminació nuclear dels reactors navals russos abocats és una preocupació mediambiental al mar de Barents.
Economia Estatus polític miniatura|Signatura del Tractat rus-noruec, 15 de setembre de 2010 Durant dècades hi va haver una disputa fronterera entre Noruega i Rússia pel que fa a la posició de la frontera entre les seves respectives reclamacions al mar de Barentsz. Els noruecs van afavorir una línia mitjana, basada en la Convenció de Ginebra de 1958, mentre que els russos van afavorir una línia sectorial basada en el meridià, basada en una decisió soviètica de 1926. Una zona "grisa" neutra entre les reclamacions en competència tenia una superfície de 175.000 quilòmetres quadrats, que és aproximadament el 12% de l'àrea total del mar de Barentsz. Els dos països van iniciar negociacions sobre la ubicació de la frontera el 1974 i van acordar una moratòria sobre l'exploració d'hidrocarburs el 1976.
Vint anys després de la caiguda de la Unió Soviètica, el 2010 Noruega i Rússia van signar un acord que situava la frontera equidistant de les seves reivindicacions en competència. Aquest es va ratificar i va entrar en vigor el 7 de juliol de 2011, amb l'obertura de la zona grisa per a l'exploració d'hidrocarburs.
Petroli i gas Encoratjada per l'èxit de l'exploració i producció de petroli al mar del Nord a la dècada de 1960, Noruega va començar l'exploració d'hidrocarburs al mar de Barentsz el 1969. Van adquirir estudis de reflexió sísmica durant els anys següents, que van ser analitzats per entendre la ubicació de les principals conques sedimentàries. Equinor va perforar el primer pou l'any 1980, que era un forat sec, i els primers descobriments es van fer l'any següent: els jaciments de gas d'Alke i Askeladden. Durant la dècada de 1980 es van fer diversos descobriments més al costat noruec del mar de Barentsz, inclòs l'important camp de Snøhvit.