Els Grans Llacs d'Amèrica del Nord són un grup de cinc grans llacs situats entre els Estats Units d'Amèrica i el Canadà, a la denominada Regió dels Grans Llacs. Constitueixen el conjunt d'aigua dolça més gran de tot el planeta, i el conjunt format pels Grans Llacs i el riu Sant Llorenç forma el sistema d'aigua dolça més gran del món. Tenen una superfície conjunta d'uns 244.100 km² i un volum de 23.000 km³. Juntament amb el riu de Sant Llorenç, acumulen aproximadament un 18% de les reserves mundials d'aigua dolça. De vegades són considerats mars interiors.
Llacs Els Grans Llacs són (d'oest a est, seguint el corrent de l'aigua): Llac Superior (el més gran i profund, amb una superfície comparable a la de Catalunya i el País Valencià junts) Llac Michigan (el segon més gran en volum, l'únic situat tot sencer en territori dels Estats Units) Llac Huron (el segon més gran per la seva superfície) Llac Erie (el més petit en volum i el menys profund) Llac Ontario (el més petit per la seva superfície i el situat a menys altitud de tots)
miniatura|Penya-segats a la línia costanera del Llac Superior
+ CaractéristiquesLlac Superfície (km²) Altitud (m) <small>Profunditatmàxima (m) <small>Profunditatmitjana (m) Volum (km³) <small>Durada de <small>retenció (anys) Llac Superior183406149191 Llac Huron177 2305922 Llac Michigan177 2818599 Llac Erie17565194832,6 Llac Ontario75244866
Una regla mnemotècnia utilitzada habitualment per a recordar els noms dels llacs és la paraula "HOMES" (en anglès utilitzen la mateixa paraula), formada per les inicials de Huron, Ontario, Michigan, Erie, i Superior, tot i que amb aquesta regla no se'ls enumera amb cap ordre en particular.
Un sisè llac, més petit, el llac Saint Clair, forma part del sistema dels Grans Llacs. Es troba entre el llac Huron i el llac Eire, però és oficialment un dels Grans Llacs.
El sistema inclou també el riu Santa Maria entre el llac Superior i el llac Huron, el riu Saint Clair entre el llac Huron i el llac Saint Clair, el Riu Detroit entre el llac Saint Clair i el llac Eire, i el riu Niàgara i les Cascades del Niàgara, entre el llac Eire i el llac Ontario. El llac Huron sol dividir-se en el llac Huron i la Badia Georgiana.
miniatura|Perfil simulat dels Grans Llacs
Quatre d'aquests llacs s'assenten a la frontera entre EUA i el Canadà; el cinquè, el Llac Michigan, està completament endins dels Estats Units. El Riu Sant Llorenç, que en moltes parts del seu curs demarca la mateixa frontera internacional, és el principal afluent d'aquests llacs interconnectats. I flueix per Quebec i a través de Península de Gaspar fins a l'oceà Atlàntic del nord.
Escampades pels llacs hi ha 35.000 illes dels Grans Llacs, incloent-hi l'Illa Manitoulin al Llac Huron, l'illa més gran endins d'una porció d'aigua interior (que alberga així mateix al llac més gran del món dins d'un altre llac: el llac Manitou, amb una superfície de 104 km²).
Els Grans Llacs es troben connectats mitjançant canals. Tenen sortida al mar atlàntic pel canal de Sant Llorenç. També es disposa d'una via navegable habilitada fins al Golf de Mèxic passant pel riu Illinois i el riu Mississipi.
Juntament amb el riu Sant Llorenç, els grans llacs contenen al voltant del 18% de l'aigua dolça de la Terra: 23 010 km 3. Això representaria una quantitat d'aigua emmagatzemada prou per a cobrir tot el continent europeu amb una profunditat de 2,2 metres. Encara i contenir la quantitat més gran d'aigua dolça del món, només constitueixen una petita part de l'aigua potable americana (al voltant del 2,2%).
La superfície de tots els llacs és de 244 100 km², una mida semblant al que ocupa el Regne Unit. Les costes dels Grans Llacs mesuren aproximadament 16 900 km². Això no obstant, la llargària de les costes és impossible de mesurar exactament, i no constitueix una mesura ben definida.
Clima miniatura|Mapa de la conca dels Grans Llacs La conca dels Grans Llacs és influenciada per tres factors meteorològics principals: les masses d'aire provinents d'altres regions, la situació a l'interior del continent i la influència moderadora de la massa d'aigua que els constitueixen. Els sistemes meteorològics es transfereixen en general de l'oest, tot i que els vents a la superfície varien segons la posició dels sistemes i transmeten per cicles els ambients calorosos i humits del golf de Mèxic i l'aire sec i fred de l'Àrtida, donant lloc a diferències climàtiques que poden anar d'una banda a l'altra en el mateix mes.
A l'estiu, les depressions tendeixen a situar-se al nord de la regió, permetent així l'avanç de l'aire calent i humit del golf. Aquesta situació és favorable a la formació de boira i de vents, generalment de sud-oest podent afectar la conca de l'Oest Mitjà. L'avanç de fronts freds que provoquen inestabilitat a l'oratge.
El sol també escalfa la capa d'aigua superficial de llacs, formant així una termoclina entre la superfície i les capes inferiors.
Els llacs afecten el clima, en el que es coneix com a efecte llac. A l'hivern, l'evaporació provocada pels vents de l'oest o del sud-oest pot produir grans nevades. Així doncs es donen lloc fenòmens com les tempestes de neu, que poden convertir-se en pluges glaçades o en pluja a la zona sud. Dintre dels anticiclons que dominen els mesos més freds, l'aire àrtic, que passa pel damunt dels llacs no glaçats dona lloc a borrasques de neu a les zones costaneres. Aquest fenomen s'anomena Snow Belt. Aquestes borrasques poden deixar grans quantitats de neu a un lloc costaner. L'exemple més destacat és la quantitat de neu que cau a Buffalo, Nova York, resultant de l'evaporació emesa pel Llac Erie. No és inusual que nevi en dies de cels clars a causa d'aquest fenomen.
miniatura|Imatge de l'estat de congelació del Llac Erie a l'hivern Malgrat la seva descomunal mida, gran part dels Grans Llacs es congelen a l'hivern. La temperatura de la superfície dels llacs disminueix gradualment a l'hivern i la superfície del llac Erie se sol cobrir de gel cada hivern. Els altres llacs mantenen generalment certes zones sense gel. Les borrasques disminueixen la intensitat fins ben entrat l'hivern, a mesura que el gel va cobrint els llacs. Això atura la circulació de vaixells durant aquesta estació. Alguns trencaglaços s'usen en els llacs.
Al començament de la primavera, l'aire més calent i la radiació solar fan augmentar la temperatura, de manera que comença a fondre's la neu i el gel lacustre. Com a massa d'aigua, la inèrcia tèrmica del sistema de llacs és molt major que la de l'aire, de manera que l'escalfament progressa més lentament del que ho fa la terra dels voltants. És per això, que en aquest període els llacs proporcionen brises refrescants.
D'aquesta manera, els llacs moderen les temperatures de les estacions, absorbint la calor i refredant l'aire a l'estiu, i desprenent suaument aquesta calor a la tardor. Aquesta temperatura atenuada crea regions conegudes com a "cinturons fruiters", on es conreen fruites tradicionalment produïdes més al sud. La costa est del llac Michigan i la costa sud del llac Erie allotgen molts cellers. La península de Niàgara, entre l'Erie i Ontario, compta amb excel·lents vins. També relacionat amb l'efecte llac és l'aparició de boira, sobretot al llac Superior, a causa del seu clima marítim. miniatura|center|Diagrames climatològics de la regió.
Formació i geomorfologia miniatura|Els Grans Llacs tenen un origen glacial
S'estima que els fonaments dels grans llacs van començar a formar-se fa aproximadament 1,1 o 1,2 bilions d'anys, quan les plaques tectòniques prèviament unides van recular, creant el rift migcontinental, creant una vall que servia de base per al que modernament s'ha convertit en el llac Superior. En el moment que aparegué una segona línia de falla, el rift de Sant Llorenç, format fa vora 570 milions d'anys, es van crear les bases dels llacs Ontario i Erie, juntament amb el que es convertiria en el riu Sant Llorenç.
Els Grans Llacs s'han format al final de l'última era glacial (glaciació de Wisconsin), fa aproximadament 10.000 anys, quan l'inlandsis Laurentidien va recular deixant grans quantitats d'aigua de desgel (vegeu llac Agassiz) que omplí els buits que s'havien format, creant així els Grans Llacs que coneixem avui.
La regió dels Grans Llacs forma part de la gran depressió central d'Amèrica del Nord estenent-se cap al sud en direcció de la planura del Missouri.
Geografia humana miniatura|Llac Ontario amb la ciutat de Toronto al fons. miniatura|Llac Michigan amb la ciutat de Chicago al fons. Aproximadament 30 milions de persones(en anglès) Statistique viuen a la conca a Grans Llacs. Algunes metròpolis se situen sobre les ribes d'aquests llacs: les més poblades són Chicago, Toronto i Detroit (Michigan) reunides en un espai transfronterer anomenat Main Street America. La regió dels Grans Llacs és igualment una conca industrial important.
Economia Els Grans Llacs sempre han constituït una gran via de comunicació fluvial, que s'aprofità des dels inicis de la població de les seues ribes i que s'accelerà a l'època industrial, època en què es van construir importants obres, com canals, rescloses, ports, etc. Aquestes obres s'han modernitzat a partir dels anys 50 i s'han continuat fins a constituir la via marítima de Sant Llorenç el 1959.
Economia històrica El bergantí Le Griffon, fou posat en servei per René Robert Cavalier, Sieur de La Salle i fou construït a Cayuga Creek, prop del límit sud del Riu Niàgara, esdevenint el primer vaixell de vela a viatjar pels llacs superiors el 7 d'agost de 1679.
Durant la colonització, els grans llacs i els seus rius eren l'única manera pràctica de moure gent i càrrega. Les gavarres de la Nord-amèrica central, tenien la possibilitat d'arribar a l'oceà Atlàntic des dels Grans Llacs en obrir-se el canal Erie el 1825. El 1848, amb l'obertura del canal d'Illinois i Michigan a Chicago, s'habilità l'accés directe al riu Mississipi des dels llacs. Amb l'establiment d'aquests dos canals, s'aconseguí posar en comunicació ciutats tan llunyanes com Nova York i Nova Orleans.
El principal negoci de les diverses línies cap a l'any 1800 eren transportar immigrants. Moltes de les grans ciutats nord-americanes deuen la seua existència a la seua posició als llacs, com a destinació de transport de mercaderies i també com a lloc d'acollida d'immigrants. Quan es van desenvolupar els ferrocarrils i les carreteres, els negocis de transport de béns i de passatgers es van estancar, de manera que en l'actualitat, exceptuant els ferris i alguns creuers estrangers, la resta de modalitats de transport s'ha esvaït.
Les rutes d'immigració encara tenen un cert efecte avui dia. Els immigrants solien formar les seves pròpies comunitats, i algunes àrees tenen una segregació ètnica pronunciada, amb grups de neerlandesos, alemanys, polonesos, finesos d'entre altres. A causa del fet que molts immigrants romangueren un temps a la colònia de Nova Anglaterra abans de moure's cap a l'oest, moltes àrees dels Estats Units a la vora dels Grans Llacs, mantenen una gran semblança amb l'aspecte de Nova Anglaterra, especialment a l'estil de les cases i a l'accent de la població.
miniatura|Fotografia de la implementació del ferrocarril a la zona dels Grans Llacs. L'ús del ferrocarril desplaçà el transport naval en l'àmbit de les mercaderies, reduint el seu ús a les càrregues a granel