miniatura|El Liji, un dels llibres "clàssics" del confucianisme El confucianisme o rujia (en xinès: 儒家, pinyin: rújiā, 'escola dels lletrats' i més tard rúxué, 儒學, 'ensenyament dels lletrats') és un conjunt de doctrines filosòfiques, morals i polítiques que es van desenvolupar a la Xina durant més de dos mil·lennis a partir de l'obra atribuïda al filòsof Kongzi (551-479 aC), conegut a Occident sota el nom llatinitzat de Confuci.
El confucianisme ha influït profundament el pensament i la cultura xineses, en la qual impregna tots els àmbits de la vida, des de l'actitud davant l'existència, fixant els models de vida i pautes de valor social, fins a proporcionar la base de les teories polítiques i institucionals d'aquest estat.
Es va establir com a doctrina d'estat al i, posteriorment, es va reelaborar metafísicament al amb el nom de daoxuejia, 'escola de l'estudi del tao' (o neoconfucianisme), i s'estengué fins a Corea, el Vietnam i el Japó.
Desenvolupament Encara que el confucianisme va arribar a ser la ideologia oficial de l'estat xinès, no ha existit mai com a religió establerta amb una Església i un clergat. Més que crear una nova religió, Confuci va intentar la recuperació dels rituals i valors ancestrals xinesos de cara a la reforma moral de la societat en la qual va viure.[Tu Wei- Ming. El confucianisme. Cultivar-se a un mateix. Dialogal. Quaderns de l'Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós. Barcelona, estiu 2004 núm.10] Els erudits xinesos van lloar Confuci com a gran mestre i savi, però no el van adorar mai com un déu. Confuci tampoc no es va proclamar a si mateix una divinitat. A diferència d'altres tradicions, els temples erigits en honor de Confuci no eren llocs on grups organitzats es reunien per lloar-lo, sinó edificis públics dissenyats per a cerimònies anuals, en particular l'aniversari del filòsof. Diversos intents de divinitzar Confuci i guanyar prosèlits al confucianisme van fracassar a causa de la naturalesa secular de la seva filosofia.
Aquest pensament es va formar durant un llarg període que abasta les èpoques de Primaveres i Tardors i el període dels Regnes Combatents (segles a aC). Quan la Xina va ser reunificada pel Primer Emperador Qin (221 aC), ja era una doctrina perfectament formada i definida, amb molts seguidors i un gran corpus textual. El confucianisme sobrevisqué la seva supressió durant la dinastia Qin, en la qual es van cremar obres i es van assassinar mestres confucians, gràcies en part al descobriment d'obres clàssiques ocultes a les parets de la casa d'un erudit.Xinzhong, Yao. El confucianismo. Akal Cambridge. Madrid (2003)
Amb la dinastia Han (202 aC -220 dC), el confucianisme pren el cos d'escola filosòfica i impregna tots els àmbits de la vida xinesa; l'estudi de les obres clàssiques del confucianisme va esdevenir la base del sistema d'exàmens imperials i del pla educatiu. Aquesta evolució es va produir de manera gradual; durant les primeres dècades dels Han, no existia una gran diferència entre els confucians i els taoistes, especialment entre el cos de funcionaris. No obstant això, seria la doctrina confuciana la que molt aviat hi adquiriria preponderància, fins al punt de convertir-se en religió oficial i trobar la màxima expressió en la reglamentació del sistema d'exàmens per al reclutament de funcionaris governamentals estructurat sobre la base de les sis obres clàssiques de la doctrina d'aquesta escola. Això ho va posar en pràctica l'emperador Wu-ti (dinastia Han) l'any 135 aC.
Una contribució important per a la consolidació del confucianisme va ser la que van fer dos eminents savis del , Ma Jung i el seu deixeble Cheng Hsien, elaborant una sèrie de comentaris sobre el conjunt dels llibres clàssics, per tal de donar-li coherència doctrinal. Cap a l'any 175 dC, es van inscriure els textos clàssics en 46 taules de pedra per tal que el poble s'instruís. El confucianisme va aconseguir mantenir-se fins i tot durant el temps en què els invasors d'origen turc o mongol van establir les seves pròpies dinasties al nord de la Xina (304-581 dC), a causa principalment de la garantia d'estabilitat social confuciana i per la gran admiració que despertava en els conqueridors la cultura xinesa d'aquella època. Es considera que el màxim apogeu del confucianisme es produeix durant les dinasties Sui (581-618 dC) i Tang (618-907 dC), ja que durant un temps, des de la caiguda de la segona dinastia Han fins a la dinastia Tang, la societat va estar més dominada pel budisme i el taoisme que no pas pel confucianisme.
Després de la seva reformulació com a neoconfucianisme per Zhu Xi al , amb Wang Yangming i altres neoconfucianistes, també es va acceptar com a filosofia d'estat a Corea, Japó i al Vietnam. Corea, amb la dinastia Chosun, es va declarar «estat confucianitzat». Al Japó, el confucianisme va penetrar al . Els emperadors Tokugawa li van donar suport quan van arribar al poder a l'inici del per tal d'assegurar el seu domini de tendència feudal.
La caiguda de la monarquia (1911-12) va comportar el declivi de les tradicions del confucianisme. D'altra banda, amb la instauració el 1949 de la República Popular de la Xina, després d'haver defenestrat la figura de Confuci, considerat el causant de les desgràcies sofertes pel poble xinès durant els últims segles, es va produir un intent de rehabilitació separant la seva doctrina de la interpretació posterior que se li va donar. El confucianisme, però, va sobreviure a Taiwan, Hong Kong i Macau i entre els xinesos emigrants.
La major part d'autors especialitzats coincideixen a dir que, en l'actualitat, a la Xina s'està produint una creixent popularitat del pensament religiós confucià. Aquest fet s'evidencia per la restauració dels temples de Confuci i la presència de rituals commemoratius per tot l'estat, la difusió general de la lectura dels clàssics confucians a l'escola tant entre infants com entre adults, i la proliferació d'instituts confucians. Tot això proporciona un contrapès als dos principals corrents culturals presents al país; per una banda, la ideologia comunista tradicional basada en la combinació de marxisme-leninisme-maoisme, suport del règim actual i, per altra, el liberalisme impulsat per la creixent intel·lectualitat i la difusió del cristianisme.[Fenggang, Yang. Cultural Dynamics in China:Today and in 2020. Asia Policy, number 4, juliol 2007, pàg. 41–52] Mentre que alguns autors qualifiquen aquesta renaixença com a construcció d'un fonamentalisme confucià promocionat pel mateix govern per fer front a la influència de la cultura occidental, altres autors qualifiquen la recuperació del pensament i la filosofia tradicional xinesa de matriu confuciana com una reacció positiva per a l'evolució política de la Xina.[Xuetong,Yan.Los orígenes de la conducta china. La Vanguardia [Barcelona] (10 abril 2011) [Consulta: 4 juliol 2011]
El pensament confucià Les tesis principals de Confuci es poden resumir en dues: que la bondat es pot ensenyar i, per tant, aprendre i que la societat només pot estar en pau i harmonia si està guiada des de la saviesa. La idea central del confucianisme és el ren, traduït habitualment per 'humanitat', 'benevolència', 'bondat'. És sinònim d'excel·lència de caràcter, en el sentit del comportament que l'ésser humà ha de mostrar per tal de promoure una comunitat humana desenvolupada a nivell ètic. El ren es concreta a «estimar totes les persones com un mateix» (Analectes, 15, 23) i està basat en el respecte a cadascú segons el seu rang i funció. Per al confucianisme, és un valor tan difícil d'aconseguir que, en el seu grau més perfecte, es creu que només hi van arribar els savis de l'època mitològica.
L'altra idea important n'és el li, que significa 'les formes' i s'aplica a normes rituals i té a veure amb la moral. El li és un conjunt de convencions que regulen les relacions entre les persones i el desenvolupament de les cerimònies; és un codi de conducta que busca una actitud mental correcta que es materialitzi en un comportament correcte, per exemple, del pare cap al fill o del súbdit cap al sobirà.
El ren juntament amb el li, el zhong (lleialtat a la veritable naturalesa), el shu (altruisme o reciprocitat), el xiao (pietat filial), el yi (el deure), el rang (cedir el pas) i el xin (sinceritat) representen els pilars bàsics del confucianisme.Encyclopedia Britannica on line [Consulta: 20 de juny 2011] En les relacions humanes, el ren es manifesta en el zhong com a fidelitat a un mateix i als altres, i en el shu, o altruisme, millor expressat en la regla d'or del confucianisme: «No facis als altres el que no vulguis que et facin a tu mateix». Altres valors virtuosos importants en el confucianisme són l'honradesa, la decència, la integritat i la devoció filial.
Per al confucianisme, el cultiu d'aquestes virtuts organitza la vida social. Malgrat que l'aprenentatge i l'evolució n'és a nivell individual, el camí de la vida no es fa en solitari perquè tothom està connectat amb els altres; a nivell de família, barri, escola, societat o nació. Per això, el xiao o pietat filial basada en l'obediència organitza les relacions entre tots els membres de la societat. Cada membre del grup té respecte als altres una relació en la qual és part feble el yin i en la qual pot ser part forta el yang. El pare és yang per al seu fill, que li deu obediència i submissió, de la mateixa manera que la dona és yin respecte al seu marit o els joves davant dels ancians. En el vèrtex de la piràmide, hi ha l'emperador, que és yang per als seus súbdits, que són yin, encara que al seu torn és yin respecte del Cel, del qual en última instància depèn. Aquest sistema de relacions situa els individus en posicions febles o fortes depenent amb qui es mesuren, de manera que ningú és completament yin ni completament yang, sinó que en cada ésser humà es realitza una unió d'oposats, fins i tot pel que fa a la seva posició familiar i social.
La doctrina confuciana sempre insisteix en la moral personal i del governant, la cortesia en les relacions socials, en la justícia i la sinceritat. És per això que, per a alguns autors com Needham o Zaehner, el confucianisme és en realitat només una forma d'ètica. No obstant això, la seva dimensió moral és tant àmplia, abastant política i religió, que altres autors creuen que no se'l pot reduir a un sistema moral. Entre aquests, hi ha els que el consideren més aviat una tradició religiosa de caràcter humanista (Taylor i Küng), ja que assenyalen que la relació de la humanitat amb el Cel i el mandat del Cel són el nucli metafísic sobre els quals giren la resta de paràmetres.
En educació, Confuci donà suport a la teoria, notable per al període feudal en què va viure, resumida en el principi: en educació, no hi ha diferència de classes (Analectes, 15,39). La qüestió és que el ren i el li s'aprenen, no es tenen per la pertinença a un grup especial com podria ser la noblesa; per això, es valora menys el llinatge que l'aprenentatge. Aquesta idea, força revolucionària, de la substitució de la noblesa de sang per la noblesa de la virtut, va obtenir més endavant gran admiració per part de pensadors europeus i americans com Voltaire, F. Quesnay, Leibniz, C. Wolff, M. Tindal i H. G. Greel.