miniatura|Al·legoria de l'art de la pintura de Vermeer (1665) Kunsthistorisches Museum de Viena La pintura és l'art de pintar, d'expressar-se sobre una superfície mitjançant formes i colors. La pràctica de l'art de pintar consisteix a aplicar una tècnica concreta damunt una superfície determinada, sia un full de paper, un llenç, un mur, una fusta o un retall de teixit. La finalitat n'és obtenir una composició amb les formes, colors, textures i el dibuix, que dona lloc a una obra d'art d'acord amb uns principis estètics.
Una gran part de la pintura a l'art occidental i oriental està dominada per motius religiosos; exemples d'aquest tipus de pintura són les escenes bíbliques realitzades des de les parets de les catacumbes als interiors i el sostre de la capella Sixtina, o en l'art oriental les escenes de la vida de Buda o les pintures egípcies de les tombes dels faraons, que representaven el pas a la immortalitat.
L'arquitecte i teòric del classicisme André Félibien (), en el pròleg de les Conferències de l'Acadèmia francesa, va determinar una jerarquia de gèneres de la pintura clàssica; aquests són: «la història, el retrat, el paisatge, els mars, les flors i els fruits».
La pintura és una de les expressions artístiques humanes més antigues i una de les sis Belles Arts. Dins l'estètica o la teoria de l'art modernes, la pintura és considerada com una categoria universal que comprèn totes les creacions artístiques fetes sobre superfícies. Una categoria aplicable a qualsevol tècnica o tipus de suport físic o material, incloent-hi els suports o les tècniques efímeres, així com els suports o les tècniques digitals.
Definició Una pintura és el suport pintat, sigui un mur, un quadre o una làmina. El mot pintura s'aplica també al color preparat per a pintar, associat o no a una tècnica de pintura; en aquest sentit, és emprat en la classificació de la pintura atenent a les tècniques de pintar, per exemple: «pintura al fresc» o «pintura a l'oli».
La classificació de la pintura pot atendre a criteris temàtics, com la «pintura històrica» o la «pintura de gènere». O a criteris històrics basats en els períodes de la història de l'Art, com la «pintura prehistòrica», la «pintura gòtica» i, en general, per a qualsevol període de la història de la pintura.
Les pintures són obres d'art i atenent al seu sentit estètic Ernst Gombrich comenta: Gombrich 2002: pàg. 15 No hi ha res de dolent en el fet que ens delectem en el quadre d'un paisatge perquè ens recorda la nostra casa o en un retrat perquè ens recorda un amic, ja que com a persones que som, quan mirem una obra d'art ho fem sotmesos al record d'una munió de coses que, per bé o per mal, influeixen sobre els nostres gustos. I parafrasejant Arnold Hauser: Les interpretem (les pintures) d'acord amb les nostres pròpies finalitats i aspiracions, els traslladem un sentit, l'origen del qual està en les nostres formes de vida i hàbits mentals. Ernst Bloch, en L'esperit de la utopia (1918), defensa l'art no figuratiu, relacionant-lo amb una concepció utòpica de l'individu com un destí no revelat, però present de manera inconscient en el més profund de l'ésser humà. Givone 2001: pàg. 117 Si la tasca de la pintura fos posar-nos davant dels ulls l'aire i la preciosa vastitud de l'espai i de tota la resta, valdria més anar a gaudir de tot allò directament i de franc. Erwin Panofsky i altres historiadors de l'art analitzen el contingut de les pintures mitjançant la iconografia (forma) i la iconologia (el seu contingut).
Història de la pintura
miniatura|Rèplica d'unes pintures de la cova de Chauvet del període aurinyacià miniatura|La Gioconda, pintura del renaixement per Leonardo da Vinci La història de la pintura comprèn tota la pintura realitzada des de la prehistòria fins a l'edat contemporània. Inclou totes les representacions executades amb diferents tècniques i els canvis produïts al llarg del temps, canvis que coincideixen amb els que s'ha produït de manera paral·lela en la història de l'art, tant en el seu context temporal com cultural.
L'anomenat art parietal, que consistí en la producció de pintura mural dins les coves, es concentrà principalment en zones pirinenques tant de França com d'Espanya, a la costa mediterrània (art llevantí). Altres mostres menys importants s'han trobat a Portugal, Nord d'Àfrica, Itàlia i Europa oriental. Les pintures rupestres més antigues conegudes es troben a la cova de Chauvet, a França, i alguns historiadors les daten en uns 32.000 anys, entre els període aurinyacià i gravetià. En la seva elaboració, van fer servir ocre d'argila, vermell d'òxid de ferro i negre de diòxid de manganès. També cal destacar les pintures de les coves de Lascaux i d'Altamira; allà apareixen dibuixats rinoceronts, lleons, búfals, mamuts, cavalls i éssers humans que sovint estan realitzant actes de caça.Sureda 1988: pàg.60-75
Les imatges que es poden contemplar en les parets de les tombes egípcies, que es remunten a uns 5.000 anys, són escenes de la vida quotidiana i de caràcter mitològic. Presenten els trets característics de l'art egipci, amb figures de perfil, en les quals es tenia en compte la mida i, d'aquesta manera, es distingia el rang social del representat. Pel que fa a l'antiga Roma, era normal decorar els murs de les cases i dels palaus principals; alguns dels exemples més ben conservats es troben a Pompeia i Herculà. En un altre context, dins l'anomenat art paleocristià, es decoraren les catacumbes amb escenes del Nou Testament i sovint amb la presència de Jesús com el «Bon pastor». Les figures eren representacions estàtiques amb uns grans ulls que semblaven mirar l'espectador; aquest estil va tenir continuïtat en l'escola romana d'Orient de Constantinoble.
La pintura romànica es desenvolupà entre els segles i , i els exemples més interessants corresponen a pintures que es troben en esglésies del sud de França i de Catalunya. Les obres, la majoria de les vegades, són de temàtica religiosa i estan situades als absis i als murs de les esglésies; són habituals representacions del pantocràtor, la Mare de Déu i la vida dels sants. Amb l'arribada del gòtic, i fonamentalment a França i a Itàlia, a més a més de la temàtica religiosa, es tractaren temes laics. Entre tots, sobresurt la figura de l'artista italià Giotto di Bondone. La Gran enciclopèdia en català 2004 Volum XVI
La pintura del Renaixement va estar molt influïda per l'antiguitat clàssica. En aquesta època, es va desenvolupar la perspectiva lineal, el coneixement de l'anatomia humana aplicat a la pintura, i es descobrí i aplicà la tècnica de l'oli. Va ser una època de grans artistes, entre els quals destacaren Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, Rafael Sanzio i Ticià. Pel que fa a les obres, serveixen de referent, per una banda, el quadre de La Gioconda, obra en què Leonardo aplica tècniques innovadores com lsfumato i el clarobscur; per l'altra, una obra magna per les seves dimensions i per la seva qualitat: els frescs de la capella Sixtina realitzats per Miquel Àngel. Cal tenir en compte també els artistes del nord d'Europa que van emprar especialment temes simbòlics; entre ells, cal citar els germans Van Eyck (Països Baixos) i Dürer (Alemanya); aquest darrer fou pintor i humanista.
L'església de la Contrareforma impulsà un tipus d'art religiós molt autèntic amb el qual s'intentà contrarestar l'amenaça del protestantisme. D'aquesta manera, les convencions artificials dels manieristes que havien dominat l'art durant gairebé un segle, ja no eren les més adequades. Les dues característiques més importants del manierisme foren el rebuig de les normes i l'aposta per la llibertat en la composició, en els colors i en les formes. La novetat dels caravaggistes era un naturalisme radical que combinava l'observació física detallada i el clarobscur, l'ús de la llum i les ombres, un recurs fins i tot teatral i dramàtic. Caravaggio i Annibale Carracci són dos pintors coetanis, considerats decisius en la conformació pictòrica de la pintura barroca, una pintura caracteritzada pel dinamisme i el tipus de composició. Entre els artistes més rellevants, cal destacar Rembrandt, Velázquez i Rubens. Durant la primera meitat del , es va imposar el rococó, un estil més alegre i festiu que el barroc. Fou a França i Alemanya on va tenir un impuls més gran. miniatura|esquerra|Llaunes de sopa Campbell's dissenyades per Warhol l'any 1962 El romanticisme de principis del pretenia expressar estats d'ànims i sentiments intensos. A França, el pintor més rellevant fou Delacroix; al Regne Unit, Constable i Turner; als Estats Units, Thomas Cole i a Espanya Francisco de Goya. Amb la invenció de la fotografia a mitjan , la pintura va començar a perdre el seu objectiu històric de proporcionar una imatge realista; l'impressionisme, amb Manet de capdavanter, és l'estil de les pinzellades soltes i la juxtaposició de colors, sense un interès concret en els detalls. Historia Universal del Arte-V.8 1984: pàg. 1109
A partir d'inicis del , la pintura es caracteritza per la diversitat de corrents estilístics: el fauvisme rebutja els colors tradicionals i s'acosta a colors violents, l'expressionisme pretén mostrar més els sentiments que la reproducció fidel de la realitat, i el cubisme –amb Georges Braque i Picasso– impulsa la descomposició de les imatges tridimensionals en punts de vista bidimensionals; la pintura abstracta en serà l'hereva del cubisme. Entre els anys 1940-1950, a Nova York, es va desenvolupar l'anomenat expressionisme abstracte, i l'art pop és un estil una mica posterior, amb Andy Warhol com el seu màxim exponent. Un altre estil a destacar és el minimalisme, que es caracteritza per la reducció de la pintura a formes geomètriques. El segle XXI segueix sota les directrius d'un gran pluralisme i les obres es continuen realitzant dins una àmplia varietat d'estils i de principis estètics.
Gèneres pictòrics
miniatura|Pintura històrica: L'enterrament del comte d'Orgaz (1586-1588), d'El Greco. És una obra que es pot considerar dintre del gènere de pintura històrica ja que descriu una llegenda local: que el comte va ser enterrat per sant Esteve i sant Agustí. A la part inferior, hi ha un enterrament amb la pompa del segle XVI; a la superior, hi ha representada la Glòria i l'arribada de l'ànima del comte. miniatura|Retrat: El doctor Paul Gachet (1890) de Van Gogh miniatura|Pintura de gènere: Les noces camperoles (1568), de Pieter Brueghel el Vell miniatura|Paisatge vedutista: Església de Santa Llucia vista des del Gran Canal () per Francesco Guardi miniatura|Natura morta: Cistella de fruita (c. 1599) de Caravaggio Els gèneres artístics, a més d'un sistema de classificació temàtica de les obres, han servit com a referent dins la història de la pintura, i han influït en la tècnica, les dimensions, l'estil i l'expressió de les obres d'art. Autors com Plató (427-347 aC), Aristòtil (384-322 aC) i Horaci (65-8 aC) van afirmar que l'art és sempre una mimesi i el seu mèrit rau en el valor didàctic del que representa, sense establir diferències entre el retrat imaginat o el real. Vitruvi, ja a la segona part del , va descriure la decoració de menjadors on apareixien imatges amb aliments, i altres sales presentaven paisatges o escenes mitològiques. Historia Universal del Arte-V.8 1984: pàg. 1074
Durant el Renaixement, Leon Battista Alberti proposava d'elevar el grau d'«artesà de la pintura» fins a convertir-lo en un «artista liberal». Afirmà: «La feina més important del pintor és la istoria»,Amb la paraula istoria es referia a la pintura narrativa, amb escenes religioses o èpiques. «...la que retrata els grans fets dels grans personatges dignes de recordar-se difereix de la que descriu els costums dels ciutadans particulars, de la que pinta la vida dels pagesos. La primera té caràcter majestuós, ha de reservar-se per a edificis públics i residències dels grans, mentre que l'altra serà adequada per a jardins...».Historia Universal del Arte-V.8 1984: pàg. 1075