Els Pirineus o el Pirineu (, , , , ) són una serralada situada al nord de la península Ibèrica que recorre tot l'istme que uneix la península amb la resta d'Europa. S'estenen des del Mar Mediterrani, al Cap de Creus, a l'est, fins al mar Cantàbric, al golf de Biscaia, a l'oest. Al sud de la serralada es troba la depressió de l'Ebre, i al nord la de la Garona.
Tenen una llargada d'uns 425 km i una amplada que generalment no supera els 100 km, amb una superfície total de 55.000 km². Els cinc cims més elevats de la serralada són l'Aneto (3.404 m), el pic de Pocets (3.375 m), el Mont Perdut (3.355 m), la Punta d'Astorg (3.355 m) i el Pic Maldito (3.350 m).
La serralada ocupa la zona del nord de Catalunya, l'Aragó, Navarra i Euskadi i la zona del sud del País Basc del Nord i d'Occitània (Bearn, la Gascunya, i Llenguadoc); l'oest i sud de la Catalunya del Nord; i la totalitat d'Andorra. El País Basc i Catalunya, als extrems oest i est respectivament, són a cavall de la serralada. Pel que fa a les fronteres entre estats, a grans trets Espanya i el Principat d'Andorra queden al vessant sud, mentre França queda al nord, amb algunes excepcions.
Etimologia miniatura|Vista de satèl·lit dels Pirineus Existeixen moltes etimologies possibles per al nom d'aquestes muntanyes:
El terme "Pirineus" ve d'un personatge de la mitologia grega, Pirene (Πυρήνη). Heràcles hi construeix una tomba per a Pirene donant-hi nom així a la serralada.Silius Italicus, La Guerre punique, éditions Les Belles Lettres, Paris, 1979, traduction de Pierre Miniconi et Georges Delvallet. p. 86-88. El mot "Pirineus" era ja conegut en grec antic: el terme Πυρηναῖα (Pirēnaîa) apareix en els textos de Plutarc.Plutarc (devers el 46 - 125 ap. J.-C.) : Vida de Sertorius, ch. 7. Pirineus tanmateix podria provenir de poranaia, de pora (enorme) i naga (muntanya), un mot procedent del lígur antic, llengua del poble que habitava al nord del massís abans dels Celtes.Els nostres antepassats els Lígurs Un text de Diodor de SicíliaJean-Robert Pitte, Histoire du paysage français de la préhistoire à nos jours, Tallandier, 2001. () comenta que, antany, els Pirineus eren coberts de forests que foren incendiades pels pastors. La terra mateixa hauria cremat – així donant-hi el nom Pirineu del grec antic πῦρ pîr, o foc. Segons una altra teoria però, és un topònim ancestral íber o basc. En aquesta llengua la serralada es diu Ilene os ("munts de la lluna") puix que "Ilene"" significa la lluna.
Subdivisions Malgrat la seva unitat com a massís, sovint hom troba convenient dividir la serralada en zones diferenciades segons el context. Segons la vessant: vessant nord del Pirineu o vessant sud del Pirineu; per territori, el Pirineu català, occità, aragonès i basc; o fins i tot per regió: Pirineu d'Aude, Pirineu de Girona, Pirineu de Navarra. Per altra banda podem parlar en termes d'alçada: de l'Alt i Baix Pirineu, del Prepirineu i SubpirineuJordi Sacasas i Lluís, Geografía de Catalunya, Publicacions L'Abadia de Montserrat. (les serres més baixes al voltant del massís mateix), o més arbitràriament del Pirineu oriental, Pirineu central i Pirineu occidental. Finalment es distingeix entre les zones climàtiques del Pirineu atlàntic i el Pirineu mediterrani.
Geografia En geografia física, els Pirineus formen una serralada d'aspecte rectilinear, bastant estret, d'una llargada total de 430 quilomètres des del Cap de Creus, al Mediterrani, fins al Golf de Gascunya, a l'Atlàntic. La delimitatió occidental és difícil de fixar amb exactitud perquè els Pirineu es fonen progressivament amb el conjunt de les muntanyes basques entre Àlaba i Biscaia que enllacen a l'oest amb les Muntanyes Cantàbriques, el qual crea un eix pirinenc-cantàbric de 1.000 km). La definició geogràfica més senzilla, i la més popularment acceptada, és la que fa referència al seu caràcter "ístmic": una serralada entre la Mediterrània i el Golf de Gascunya, que separa la península Ibèrica de la resta del continent europeu.
Les valls pirinenques s'orienten típicament de nord a sud, llevat dels extrems marítims i d'alguna vall notable com ara la d'Ordesa, la de la Cerdanya i la de l'Aragó. Açò explica l'escassa accessibilitat entre les distintes valls (els eixos Jaca-Pamplona i Puigcerdà-la Seu d'Urgell són dues excepcions). A més, els cims més alts es barregen sense cap depressió important que els separi, fet que explica per què hi ha tan pocs llocs de pas practicables entre els dos vessants.
miniatura|center|650px|Vista de la serralada des de la plana de Tarba (vessant nord). miniatura|center|650px|Zona alta de la vall de Benasc, amb el pic d'Aneto a l'esquerra (vessant sud). Per tal de fixar una amplària aproximada del massís, hom pot dir que el prepirineu i peu de muntanya pirinenca es dissolen a les conques de l'Ebre, el Llobregat i el Ter al sud i del Garona i l'Aude al nord.
La frontera entre Espanya i França segueix aproximadament la línia dels cims més elevats com a regla, amb algunes excepcions.
Territoris d'Espanya al vessant nord: Catalunya: la pràctica totalitat de la Vall d'Aran; la petita porció de territori que conforma la capçalera de la Ribera de les Salines, amb el santuari de la Mare de Déu de les Salines, administrativament del municipi de Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà) Navarra: els municipis de Zugarramurdi i Urdazubi (vall de Xareta), el de Luzaide, i una franja de 12 km de prats i aiguavessants compresos entre el Quinto Real i Aldude; així mateix, la part septentrional de la selva d'Irati, ubicada completament al vessant sud de la serralada, forma part de la Baixa Navarra (estat francès)
Territoris d'Andorra al vessant nord: Solana d'Andorra
Territoris de França al vessant sud: L'Alta Cerdanya; una porció de terreny de la comuna de Costoja (Vallespir); el Fort de Bellaguarda i el seu entorn (municipi del Pertús).
__TOC__
Geologia miniatura|esquerra|La cara nord de l'Aneto (3.403,5 m), el cim més alt. El Pirineu és un massís varisc (de l'era primària) pràcticament arrasat durant el Mesozoic (era secundària) i reelevat durant el Terciari (orogènesi), com a part del gran aplegament alpino-himalaienc.
Al Pirineu axial hi ha materials cristal·lins de l'era primària (granits i roca metamòrfica), mentre que el Prepirineu està format per materials sedimentaris de les eres secundària i terciària (roca calcària, conglomerats, argiles, margues, gresos).
Les característiques geològiques més acusades hi són la dissimetria dels vessants al sentit transversal, és a dir que el seu desnivell és molt més pronunciat al costat nord que al sud, i la dissimetria al sentit longitudinal: baixa suaument fins al Cantàbric i de forma més abrupta cap al Mediterrani.
Des del punt de vista estructural els Pirineus es diferencien clarament dels Alps, ja que mentre al segon s'hi fa un paper decisiu els mantells de corriment, els Pirineus poden classificar-se en conjunt com una serralada de plegament autòcton.
Els sediments de la gènesi dels Pirineus es dipositaren a les conques litorals durant el Paleozoic (era primària) i del Mesozoic (era secundària). Llavors, al Cretaci inferior (150 - 100 Ma), sota l'efecte d'una obertura oceànica, el golf de Gascunya es va desplegar en vano, aixafant Iberia contra el continent europeu i prenent grans capes d'aquests sediments en cargol: la pressió i l'aixecament de l'escorça terrestre van afectar primer la part oriental per estendre's progressivament a tota la cadena, una sobrerecció i deformació que culminà a l'Eocè, al principi del Cenozoic (era terciària).
La part oriental dels Pirineus és constituïda majorment per roques crostals (granits i gneis), mentre a la part occidental els pics de granit són flanquejats de capes calcàries. El caràcter massís i poc esquinçat de la serralada és conseqüència d'aquesta preponderància de roques crostals, que dificulta l'erosió i la creació de glaceres.
Principals cims miniatura|Pic del Migdia d'Aussau, a Bearnminiatura|Els Encantats, a l'Alt Pirineu català miniatura|Vinhamala, a la Gascunya miniatura|Puig de Bugarag, a la Fenolleda miniatura|Circ de Gavarnia, Bigorra miniatura|Reflex d'un estany pirinenc miniatura|Glacera a Vinhamala
El punt culminant dels Pirineus és el pic d'Aneto amb 3.404 metres, situat entre la Ribagorça i la vall d'Aran. És al Pirineu central hi ha gairebé tots els cims superiors a 3.000 metres, a la regió francesa de Migdia-Pirineus, a Catalunya i a l'Aragó: hi ha un total de 129 muntanyes principals i 83 secundàries per damunt del llistó mític dels tres mil metres, repartides per onze zones (vegeu l'inventari complet dels cims de més de 3.000 metres a llista UIAA dels 3.000 pirinencs).
Cal esmentar que aquest límit simbòlic que divideix les muntanyes en grans (més de tres mil metres) i mitjanes (menor de tres mil) és un invent del quan la Revolució Francesa institucionalitzà el sistema mètric (abans es comptava en toise a França). Aquest invent va crear una nova meta per al muntanyisme: escalar tots els "tres mil" (vegeu Pirineisme).
Alguns dels cims més importants dels Pirineus són:
L'Aneto (3.403,5 m), a la Ribagorça, el més alt de la serralada. El pic de Pocets (3.375 m), a la Ribagorça. El Mont Perdut (3.348,2 m), a l'Aragó. El Vinhamala (3.298 m), a la Gascunya. La Pica d'Estats (3.143,1 m), a cavall entre el Pallars Sobirà i el País de Foix, és la muntanya més alta de Catalunya. El Comapedrosa (2.942 m), la màxima altitud d'Andorra. El Carlit (2.921 m), a l'Alta Cerdanya. El Puigmal (2.910 m), al Ripollès. El Collarada (2.886 m), a l'Aragó. El Mieidia d'Aussau (2.885 m). El Migdia de Bigorra (2.877 m). El Montardo (2.833,8 m), a la Vall d'Aran. El Canigó (2.784 m), al Conflent, muntanya simbòlica de Catalunya. Els dos cims dels Encantats (2.734,3 i 2.748,1 m), al Pallars Sobirà. El Gran Gabizos (2.692 m). El Pedraforca (2.506,1 m), al Berguedà. El pic d'Anie, divisòria entre Occitània, Aragó i el País Basc (2.504 m).
Tanmateix, algunes muntanyes cabdals del massís no assoleixen tanta altitud: la pica de Bugarachla, a la serra de Corbera (prepirineu nord), que marca la frontera de la Catalunya Nord i Occitània, fa 1.230 m; i el pic de Larrun, muntanya màgica per als bascos, fa 905 m.
Principals valls
El Pirineu no és una sola serra sinó un conjunt de serres, enmig de les quals hi ha valls fins i tot obertes i planes, com la Cerdanya. D'altres valls importants de la serralada són:
Errobi Baztan Orreaga Roncal Asp Tena Ordesa
Cinca Benasc Arieja Noguera Ribagorçana Noguera Pallaresa Àneu Cardós
Sant Nicolau Aran Valira Boí Vall Fosca Alt Berguedà Freser
Alt Ter Fluvià Tec Aglí
I per al transport internacional, és molt destacada: La vall de l'Aragó, històric eix ferroviari i actual eix de transports pesats per carretera a través del túnel de Somport (vegeu Transport).
Rius, estanys i glaceres Aquesta serralada és el bressol de rius importants. Mentre al nord el Garona neix a la vall d'Aran i esdevé el riu principal de la depressió al nord de la serralada, els rius del vessant sud del massís desemboquen majorment a l'Ebre, riu que crea la depressió homònima al sud dels Pirineus.
miniatura|esquerra|Riu típic del Pirineu, a la vall de Lutor.
Vessant nord: Adur, Garona, Errobi, que desemboquen a l'oceà Atlàntic; Tec, Tet, Arieja, Aude, Aglí i Camini que desemboquen al Mediterrani
Vessant sud: Bidasoa, que desemboca al Cantàbric; Aragó, Gàllec, Cinca, Éssera, Noguera Pallaresa, Noguera Ribagorçana, i Segre (tots tributaris de l'Ebre), i Ter, Llobregat, Muga i Fluvià: desemboquen al Mediterrani.