El portuguès o portugués,Portugués en pronúncia occidental i portuguès en pronúncia oriental. Per a més informació, consulteu: el llibre d'estil. amb vora 240 milions de locutors de llengua materna, és la novena llengua més parlada del món i la cinquena més parlada d'origen europeu.
És llengua oficial del Brasil, Portugal, Angola, Cap Verd, Guinea-Bissau, Moçambic, São Tomé i Príncipe, Timor Est, Macau i des del 13 de juliol de 2007 de Guinea Equatorial, encara que també es parla a l'antiga Índia portuguesa (Goa, Daman, Diu i Dadra i Nagar Haveli). A Espanya es parla el gallec, caracteritzat per molts investigadors com un dialecte del portuguès (vegeu més avall); a banda d'això, la llengua portuguesa també es parla a la ciutat d'Olivença i en altres llocs de la Raia fronterera amb Portugal (Hermisende, els pobles de la vall de Xàlima, Cedillo, Herrera de Alcántara, Táliga…). Té un estatut oficial en la Unió Europea, el Mercosur i la Unió Africana. A més dels països on és llengua oficial, és d'ensenyament obligatori en els sistemes escolars d'Uruguai i l'Argentina; també en altres països africans de manera no obligatòria. Segons dades de l'Instituto Camões, 160.000 persones estudien portuguès com a llengua estrangera.
La situació del gallec és controvertida. Des d'un punt de vista polític i, per tant, oficial, el gallec és una llengua autònoma perquè així ho determinen amb legitimitat democràtica els organismes de l'estat espanyol i de la comunitat autònoma de Galícia. En canvi, des d'un punt de vista científic, la idea de la lusofonia, en què el gallec i el portuguès són variants regionals d'una mateixa llengua, reuneix hui un ampli consens, i per exemple el gallec s'estudia amb la resta de les varietats del portugués en les universitats i centres d'investigació lingüística dels països lusòfons.
La llengua portuguesa és una llengua romànica, igual que el català, castellà, italià, occità, francès, sard, romanès i d'altres. Dins del grup de les llengües romàniques, es classifica en el tronc occidental i, dins seu, en el subgrup de les llengües iberoromàniques. Com altres idiomes, el portugués va sofrir una evolució històrica, i fou influenciat per diversos idiomes i dialectes, fins a aplegar al seu estat actual.
S'ha de tenir en compte que el portugués actual comprèn diversos dialectes i subdialectes, parlars i subparlars, moltes voltes bastant diferents, a més de dos padrons de llengua estàndard reconeguts internacionalment (el brasiler i l'europeu). Les varietats europea i brasilera del portuguès presenten diferències. Disposen de molt de vocabulari quotidià diferent, la pronúncia és més arcaïtzant en el brasiler, que no disposa d'algunes vocals curtes i sons guturals, i hi ha algunes diferències menors d'ortografia.
Als segles i , a mesura que el Regne de Portugal creava el primer imperi colonial i comercial europeu, la llengua portuguesa es va expandir pel món, arribant des de les costes africanes fins a les illes indonèsies, Xina, el Japó i les costes americanes. Com a resultat d'eixa expansió, el portugués és ara llengua parlada i oficial de vuit estats independents a banda de Portugal, i és parlat o estudiat com a segona llengua en d'altres. Hi ha prop de vint llengües criolles de base portuguesa. És una important llengua minoritària en els estats que han rebut immigrants lusòfons, com: Andorra, Luxemburg, Uruguai, el Paraguai, Namíbia, Suïssa i Sud-àfrica. També es troben nombroses comunitats d'emigrants, en diverses ciutats del món on conserven el portugués: París a França; Toronto, Hamilton, Montreal i Gatineau al Canadà; Boston, Nova Jersey i Miami als Estats Units i Nagoya i Hamamatsu al Japó.
William Agel do Melo va publicar el 1975 el primer diccionari bilingüe portuguès/català català/portuguès.
Història miniatura|Mapa cronològic que mostra l'evolució territorial de les llengües del sud-oest d'Europa, entre les quals apareix el portuguès La llengua portuguesa va néixer a les terres al nord del riu Duero, en el que avui és Galícia i la regió nord de Portugal, amb centre a la ciutat de Braga, al nord-oest de la península Ibèrica, i s'expandí, per la franja occidental d'aquesta per la zona occidental de les antigues províncies romanes de la Lusitània i la Bètica. El romanç galaic neix del llatí parlat, dut pels soldats i colons romans des del . El contacte amb el llatí vulgar feu que després d'un període de bilingüisme, les llengües autòctones desaparegueren i això donà lloc a l'aparició d'una varietat de llatí vulgar amb molts trets de les antigues llengües galaiques. Se suposa que el llenguatge va començar el seu procés de diferenciació d'altres llengües ibèriques pel contacte de diferents llengües natives amb locals parlants de llatí vulgar, que va donar lloc a la possible elaboració de diverses característiques individuals, fins i tot en l'època romana.
La llengua inicià la segona fase del seu procés de diferenciació dels altres romanços peninsulars després de la caiguda de l'Imperi Romà, durant l'època de les invasions bàrbares del , quan sorgiren les primeres alteracions fonètiques documentades que es reflectiren en el lèxic. Començà a ser utilitzada en els documents escrits al , i al se la podia considerar ja com una llengua plenament establerta, amb una literatura bastant rica.
Arribant a la península Ibèrica el 218 aC, els romans portaren amb ells el llatí vulgar, del qual descendixen totes les llengües romàniques. A finals del , els pobles que vivien al sud de la Lusitània preromana, els conis i els celtes, comencen un procés de romanització. Les llengües preibèriques són substituïdes pel llatí. Estrabó, un geògraf de l'antiga Grècia, comenta en un dels seus llibres de la seua obra Geographia que els turdetans adoptaren els costums romans, i que ja no utilitzaven la seua pròpia llengua, i és aquest el poble més romanitzat de l'època en la península. La llengua es difongué amb l'arribada dels soldats, colons i mercaders, vinguts de diverses províncies i colònies romanes.
Quan l'imperi entrà en col·lapse a partir de principis del , la península Ibèrica fou envaïda pels bàrbars (sueus, vàndals, alans, visigots, etc.). Coneguts pels romans com a bàrbars, van rebre la terra com a foederati. Els bàrbars (principalment la sueus i visigots) absorbiren a gran escala la cultura i l'idioma de la península, fins que van tancar les escoles i l'administració romana. A l'edat mitjana les comunitats es van aïllar, el llatí popular va començar a evolucionar en diferents formes, trencant-se així la uniformitat de la península, donant lloc a la formació de diferents romanços. Des de 711, amb la invasió islàmica de la península, l'àrab es va convertir en la llengua de l'administració de les zones conquerides. Tanmateix, la població va continuar utilitzant les seues parles romàniques, el mossàrab a les zones sota domini musulmà, de manera que quan els musulmans van ser expulsats, la influència exercida en esta llengua va ser relativament petita. El seu principal efecte és el lèxic, amb la introducció d'alguns milers de paraules mitjançant la llengua mossàrab lusitana.
Els registres més antics que van sobreviure de la llengua portuguesa són documents administratius del , encara amb moltes frases intercalades en llatí. Avui en dia, esta fase és coneguda com la protoportuguesa (parlada en el període comprès entre els segles IX i XII). Portugal va esdevenir independent el 1143 amb el rei Afonso Henriques. L'idioma parlat en el moment, el portuguès antic (avantpassat comú al gallec i portugués moderns, del al ), va començar a ser utilitzat més en general, després d'haver guanyat popularitat a la península Ibèrica cristianitzada, com una llengua de poesia. El 1290, el rei Dinís va crear la primera universitat a Lisboa (l'Estudi General) i va decretar que el portuguès, fins ara només conegut com a llengua vulgar, passara a ser conegut com a llengua portuguesa i a ser utilitzat oficialment. miniatura|Banderes dels principals països de llengua portuguesa
En el segon període del portuguès arcaic, entre el XIV i XVI amb els descobriments portuguesos, el portuguès es va estendre a moltes parts d'Àsia, Àfrica i Amèrica. Hui en dia, la majoria dels parlants del portuguès es troben al Brasil, a Sud-amèrica. Al , es convertix en la llengua franca d'Àsia i Àfrica, utilitzada no sols per l'administració colonial i els comerciants, sinó també per a la comunicació entre els responsables locals i els europeus de totes les nacionalitats. La irradiació de la llengua va ser ajudada pels matrimonis mixtos entre els portuguesos i la població local i la seua associació amb els esforços dels missioners catòlics feu que la llengua portuguesa s'anomenara cristiana en molts llocs d'Àsia. El diccionari japonès-portuguès de 1603 va ser un producte de l'activitat missionera jesuïta al Japó. La llengua va continuar gaudint de popularitat al sud-oest asiàtic fins al .
Algunes comunitats cristianes portugueses conservaren la llengua a l'Índia, Sri Lanka, Malàisia i Indonèsia, fins i tot després d'haver-se desvinculat de la metròpoli portuguesa. La llengua portuguesa parlada per estes comunitats va començar a canviar i, en moltes, van nàixer criolls de base portuguesa, alguns dels quals encara persistixen, després de segles d'aïllament. També es poden trobar un bon nombre de paraules d'origen portuguès en el tetum. I paraules d'origen portuguès van entrar en el lèxic d'altres llengües com el japonès, el suahili, l'indonesi i malai.
La fi del portugués arcaic està marcat per la publicació del Cancioneiro Geral de Garcia de Resende el 1516. El període de portuguès modern (del fins al present) va tindre un augment en el nombre de paraules del llatí clàssic i del grec, introduïdes al portugués durant el Renaixement, que augmentaren la riquesa lèxica de la llengua.
El març de 1994, es va fundar el Bosque de Portugal, al sud de la ciutat brasilera de Curitiba, el parc acull el Memorial da Língua Portuguesa, que fa honor als immigrants portuguesos i als països que adoptaren l'idioma portuguès; inicialment, van ser set països que van estar representats en pilars, però amb la independència de Timor oriental, est també va ser honrat amb un pilar construït el 2007. El març de 2006, es va fundar a Sao Paulo el Museu de la Llengua Portuguesa; aquesta ciutat és la que té un més gran nombre d'habitants de parla portuguesa. El museu va patir un important incendi el 21 de desembre de 2015. http://internacional.elpais.com/internacional/2015/12/21/actualidad/1450725886_775097.html (en espanyol) miniatura|center|upright=3|Distribució del portuguès. Blau fosc: llengua materna. Blau: llengua oficial i administrativa. Blau clar: llengua cultural o secundària.
Dialectes de la llengua portuguesa miniatura|Blocs dialectals del portugués peninsular La llengua portuguesa és una llengua rica en dialectes, cadascun amb la seua particularitat, molts d'aquests amb una marcada diferència en comparació amb el lèxic estàndard del Brasil o Portugal. La major part de les diferències entre aquests resideix en la pronunciació d'algunes vocals i molts tenen una marcada diferència lexical en relació amb el portugués estàndard, però estes diferències no perjudiquen massa la intel·ligibilitat entre els parlars dels diversos dialectes. Els primers estudis sobre els dialectes del portugués europeu començaren a ser registrats per Leite de Vasconcelos a principis del .