Riure és una vocalització i una expressió motora, facial i respiratòria associada habitualment a l'alegria, el joc, l'humor, l'alleujament o la interacció social. En els humans consisteix generalment en una successió de breus expiracions, sonores o no sonores, acompanyades de canvis en l'expressió facial, especialment a la boca, les galtes i la regió dels ulls.«Riure». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.Scott, Sophie K.; Lavan, Nadine; Chen, Sinead; McGettigan, Carolyn. «Robert Provine: the critical human importance of laughter, connections and contagion». Philosophical Transactions of the Royal Society B, 377, 2022. DOI: 10.1098/rstb.2021.0178. Quan l'expressió és principalment facial i no va acompanyada d'una vocalització audible, se sol parlar de somriure.
El riure no és equivalent a l'humor, encara que sovint hi estigui relacionat. L'humor és una experiència cognitiva i afectiva, mentre que el riure és una conducta observable que pot aparèixer també en situacions no humorístiques, com ara el joc físic, la conversa quotidiana, la vergonya, la tensió, la cortesia social, l'alleujament després d'un perill o alguns trastorns neurològics.Gervais, Matthew; Wilson, David Sloan. «The evolution and functions of laughter and humor: a synthetic approach». The Quarterly Review of Biology, 80(4), 2005, p. 395-430. DOI: 10.1086/498281.Provine, Robert R. «Laughter punctuates speech: linguistic, social and gender contexts of laughter». Ethology, 95(4), 1993, p. 291-298. DOI: 10.1111/j.1439-0310.1993.tb00478.x. La branca d'estudi dedicada al riure i als seus efectes rep el nom de gelotologia.
En l'espècie humana, el riure apareix molt aviat en el desenvolupament. Diversos estudis situen les primeres rialles al voltant dels tres o quatre mesos de vida, primer molt vinculades als estímuls socials i físics i, més endavant, a la percepció d'incongruències o situacions lúdiques.Mireault, Gina C.; Poutre, Maureen; Sargent-Hier, Michelle; Dias, Crista; Perdue, Beverly; Myrick, Alison. «Social, cognitive, and physiological aspects of humour perception from 4 to 8 months: two longitudinal studies». British Journal of Developmental Psychology, 36(1), 2018, p. 98-109. DOI: 10.1111/bjdp.12209. El riure té una funció comunicativa important: és molt més freqüent en presència d'altres persones que en solitud i pot actuar com a senyal de pertinença, afiliació, relaxació o disposició al joc.
Definició i característiques generals El riure és una conducta complexa perquè combina elements motors, acústics, emocionals, socials i cognitius. En la seva forma prototípica inclou una contracció coordinada de músculs facials, moviments del tronc i del diafragma, alteracions del patró respiratori i una emissió vocal repetida. Aquesta emissió pot ser sonora, com en les rialles amb veu, o més bufada i silenciosa, com en alguns riures ofegats o continguts.Bachorowski, Jo-Anne; Smoski, Moria J.; Owren, Michael J. «The acoustic features of human laughter». The Journal of the Acoustical Society of America, 110(3), 2001, p. 1581-1597. DOI: 10.1121/1.1391244.
La distinció entre riure i somriure és gradual. El somriure és sobretot una expressió facial, mentre que el riure sol implicar una vocalització o, com a mínim, una expulsió d'aire rítmica. Tot i això, en la comunicació real poden aparèixer formes intermèdies: somriures amb petites expiracions, rialles sense veu, riure parlat o fragments de parla interromputs per riure.
La literatura científica també distingeix entre riures espontanis i riures més voluntaris o comunicatius. Els primers solen aparèixer en resposta a estímuls afectius o lúdics i són difícils de controlar completament; els segons poden tenir una funció conversacional, de cortesia o d'estratègia social. Gervais i Wilson proposaren diferenciar el riure de tipus Duchenne, més vinculat a l'afecte positiu espontani, del riure no Duchenne, que pot ser més deliberat o socialment modulable. Aquesta distinció no implica que hi hagi només dos tipus de riure, sinó que ajuda a descriure un continu entre respostes involuntàries i expressions més controlades.
El riure pot ser provocat per l'humor verbal, la incongruència, la sorpresa, el joc físic, les pessigolles, la imitació, la tensió social o el contagi emocional. També pot aparèixer en situacions en què no hi ha alegria subjectiva, com en el riure nerviós, el riure de compromís o alguns episodis patològics.Black, Donald W. «Pathological laughter. A review of the literature». The Journal of Nervous and Mental Disease, 170(2), 1982, p. 67-71. PMID: 7057172.
Fisiologia i acústica Des del punt de vista fisiològic, el riure es produeix mitjançant una coordinació entre la respiració, la fonació i l'expressió facial. El patró habitual consisteix en una sèrie d'expiracions curtes i repetides, sovint amb vibració de les cordes vocals. Aquest patró pot alterar temporalment el ritme respiratori i produir sons segmentats, com ara seqüències semblants a «ha-ha» o «he-he», encara que la forma acústica real és molt variable.
Els estudis acústics mostren que el riure humà no és un so uniforme. Les rialles poden variar en durada, intensitat, freqüència fonamental, presència o absència de veu, nasalitat, ritme i qualitat tímbrica. En un estudi sobre més d'un miler d'episodis de riure produïts per adults joves, Bachorowski, Smoski i Owren van observar que l'acústica del riure és més diversa i complexa del que s'havia assumit en alguns models anteriors. Aquestes variacions poden transmetre informació sobre l'estat afectiu, la identitat del parlant, el context social o el grau d'espontaneïtat.
El riure sonor acostuma a ser percebut com més positiu que altres formes no sonores, com bufecs, grunyits o sons aspirats. Bachorowski i Owren van observar que els riures amb veu generaven respostes afectives més positives en els oients que les variants sense veu, fet que suggereix que les característiques acústiques del riure tenen una funció comunicativa.Bachorowski, Jo-Anne; Owren, Michael J. «Not all laughs are alike: voiced but not unvoiced laughter readily elicits positive affect». Psychological Science, 12(3), 2001, p. 252-257. DOI: 10.1111/1467-9280.00346.
A diferència de la parla, el riure no requereix l'articulació precisa de paraules. Tot i això, pot aparèixer integrat en el discurs. En la conversa quotidiana, és freqüent que els parlants riguin al final de frases o unitats de sentit, més que no pas al mig de paraules. Provine va descriure aquest fenomen com una mena de «puntuació» de la parla: en una mostra de 1.200 episodis naturals, el riure apareixia majoritàriament en pauses o finals de frase, fet que indica que la parla i el riure comparteixen el canal vocal però s'organitzen de manera coordinada.
Bases neurals Les bases neurals del riure inclouen xarxes motores, emocionals i cognitives. No depenen d'una única àrea cerebral, sinó de la interacció entre estructures corticals, subcorticals i del tronc encefàlic. Les revisions neurocientífiques descriuen una participació de regions vinculades a la percepció de l'humor, el processament emocional, la recompensa, la regulació motora facial i respiratòria i l'execució de la vocalització.Wild, Barbara; Rodden, Frank A.; Grodd, Wolfgang; Ruch, Willibald. «Neural correlates of laughter and humour». Brain, 126(10), 2003, p. 2121-2138. DOI: 10.1093/brain/awg226.
La neuroanatomia del riure és especialment difícil d'estudiar perquè el fenomen pot ser espontani, voluntari, social, emocional o patològic. Black proposà que el riure normal i el patològic podien entendre's a partir de diversos nivells: un nivell cortical, relacionat amb el control i la interpretació; un nivell efector, associat a les vies motores i bulbars; i un nivell integrador, situat probablement en xarxes subcorticals pròximes a l'hipotàlem o al tronc encefàlic. Els models actuals són més detallats, però mantenen la idea que el riure resulta de la coordinació entre sistemes de control voluntari i circuits emocionals més antics.
La diferència entre riure espontani i riure comunicatiu també té interès neurobiològic. Les rialles espontànies semblen dependre més de xarxes emocionals i motores automàtiques, mentre que les rialles més deliberades poden reclutar circuits implicats en el control voluntari de la veu i de la comunicació social. Aquesta distinció ajuda a explicar per què moltes persones tenen dificultats per produir un riure voluntari convincent, però poden riure de manera intensa davant d'un estímul social o humorístic inesperat.
Desenvolupament infantil El riure apareix aviat en el desenvolupament humà. Els lactants poden començar a riure al voltant dels tres o quatre mesos, després de l'aparició del somriure social. En aquesta etapa inicial, el riure sol estar fortament lligat a estímuls físics i socials, com les pessigolles suaus, les cares expressives, la veu del cuidador o els jocs repetitius.
Els estudis longitudinals de Mireault i col·laboradors indiquen que els infants de quatre mesos poden riure en resposta a senyals socials, però encara no responen de manera consistent a les incongruències com a font autònoma d'humor. Cap als cinc mesos, alguns infants ja poden mostrar respostes de somriure o riure davant d'esdeveniments incongruents encara que els adults mantinguin una expressió neutra, fet que suggereix una progressiva participació de processos cognitius en la percepció de l'humor.
El desenvolupament del riure també és vocal i respiratori. Les rialles dels infants poden tenir característiques més semblants a les dels grans simis, amb una combinació de sons produïts durant la inspiració i l'expiració. Amb el creixement, la maduració del tracte vocal i l'aprenentatge social, el riure infantil tendeix a assemblar-se més al patró adult, dominat per expiracions regulars.Oller, D. Kimbrough; Griebel, Ulrike; Iyer, Suneeti N.; et al. «The ontogeny of human laughter». Biology Letters, 17(9), 2021. DOI: 10.1098/rsbl.2021.0330.
En la primera infància, el riure té un paper important en la relació amb els cuidadors. Pot reforçar l'atenció compartida, facilitar el joc, indicar benestar i contribuir a la regulació emocional. Tanmateix, la variabilitat individual és gran: no tots els infants riuen amb la mateixa freqüència ni davant dels mateixos estímuls, i l'edat d'aparició pot variar sense que això impliqui necessàriament cap alteració del desenvolupament.
Funció social i comunicativa El riure és una conducta profundament social. Encara que una persona pugui riure sola, la freqüència i la intensitat del riure augmenten de manera notable en presència d'altres persones. Les observacions de Robert Provine van contribuir a establir que el riure quotidià no és només una resposta a acudits o estímuls humorístics, sinó també una eina de comunicació social.
En la conversa, el riure pot indicar acord, complicitat, alleujament, afiliació o voluntat de mantenir un clima relacional positiu. També pot suavitzar una afirmació, marcar una frase com a no amenaçadora, gestionar una situació incòmoda o reforçar el vincle entre interlocutors. Per això, moltes rialles apareixen després de comentaris que, fora del context conversacional, no serien necessàriament humorístics.
El riure és també contagiós. L'exposició al riure d'altres persones pot augmentar la probabilitat de riure i modificar la percepció d'una situació. Aquesta propietat explica l'ús de rialles gravades en alguns formats televisius, però també té una base més general en la coordinació social: sentir riure pot preparar l'oient per respondre, interpretar l'estat dels altres i ajustar la pròpia conducta.