LOrde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó (), també anomenat lOrde del Temple (), els membres del qual són coneguts com a cavallers templers (), va ser un dels més famosos ordes militars cristians de l'edat mitjana.Malcolm Barber, The New Knighthood: A History of the Order of the Temple. Cambridge University Press, 1994. Es va mantenir actiu durant poc menys de dos segles. Va ser fundat el 1118 o 1119 per nou cavallers francesos liderats per Hugues de Payns després de la Primera Croada. El seu propòsit original era protegir les vides dels cristians que peregrinaven a Jerusalem després de la conquesta. L'orde va ser reconegut pel patriarca llatí de Jerusalem, Garmond de Picquigny, qui li va imposar com a regla la dels canonges agustinians del Sant Sepulcre.
Aprovat oficialment per l'Església Catòlica el 1129, durant el Concili de Troyes (celebrat a la catedral de la mateixa ciutat), l'Orde del Temple va créixer ràpidament en membres, possessions i poder. Els cavallers templers utilitzaven com a distintiu una capa blanca on hi havia dibuixada una creu patent vermella. Militarment, els seus membres es trobaven entre les unitats més ben entrenades que participaren en les croades.The History Channel, Decoding the Past: The Templar Code, 2005. Els membres no combatents de l'orde van gestionar una complexa estructura econòmica dins del món cristià. Van crear, fins i tot, noves tècniques financeres que constituïen una forma primitiva del banc modern. Alhora, l'orde també va edificar una sèrie de fortificacions per tot el mar Mediterrani i Terra Santa.
L'èxit dels templers es troba estretament vinculat a les croades. La pèrdua de Terra Santa va suposar la desaparició dels suports a l'orde i, a banda d'això, els rumors generats al voltant de la cerimònia secreta d'iniciació dels templers van crear una gran desconfiança. Felip IV de França, fortament endeutat amb l'orde i preocupat pel seu poder, va començar a pressionar el papa Climent V amb l'objectiu que prengués mesures contra els seus membres. El 1307, un gran nombre de templers van ser detinguts, forçats a confessar sota tortura i cremats en la foguera.Malcolm Barber, The Trial of the Templars. Cambridge University Press, 1978. Finalment, el 1312, Climent V va cedir a les pressions de Felip el Bell i va dissoldre l'orde.
Fundació i estructura miniatura|esquerra|Mesquita d'al-Aqsa, a Jerusalem, primera seu de l'orde 321px|miniatura|esquerra|Fortaleses templeres a l'Orient
Va ser fundat a Jerusalem el 1118 (segons Marie Bulst-Thiele), el 1119 (segons la data tradicional) o el 1120 (segons Thierry Leroy) per nou cavallers, amb Hugues de Payens, senyor de Payns, a prop de Troyes i Jofré de Saint-Omer al capdavant. Els altres eren André de Montbard, Archambaud de Saint-Aimand, Payen de Montdidier, Geoffroy Bisson, Hughes Rigaud, Roland i Gondemar.
Aprovada la seva constitució pel patriarca llatí de Jerusalem, Gormond de Picquigny (1119-1128), els va ser atorgada una regla adaptada de la dels canonges agustins del Sant Sepulcre.
Als seus inicis la denominació oficial va ser Orde dels Pobres Soldats de Crist (en llatí, Pauperes Commilitones Christi); més tard van ser coneguts comunament com a cavallers templers o cavallers del Temple de Salomó, denominació sorgida després d'instal·lar-se a l'antic temple de Salomó, cedit pel rei Balduí II de Jerusalem.
El Temple estava format pels: Cavallers. Els únics que vestien el mantell blanc. Havien de demostrar ser fills legítims de cavallers i estar sans i sense obligacions familiars. Combatien a cavall, assistits per escuders. Sergents. Vestits de negre o marró, havien de ser homes lliures, fills de persones no nobles, sense obligacions familiars i en bon estat de salut. També combatien a cavall, però armats de manera més lleugera. Podien tenir càrrecs importants (almirall, turcopolier) i participaven en la tria de cada nou gran mestre quan un moria. Criats i donats, que participaven en els treballs manuals quotidians de les comandes. Confrares (també dones) que ajudaven econòmicament l'orde i vivien complint similars obligacions espirituals. S'esperava que, en morir, deixessin els seus béns al Temple i eren sebollits en els seus cementiris. Capellans (sovint frares franciscans) que en dirigien la vida espiritual. Mercenaris a sou: turcoples. miniatura|Castell de Gardeny a Lleida La jerarquia dels templers era formada per: Gran Mestre. L'autoritat suprema i càrrec vitalici. Era triat pel Capítol General i, encara que tenia el poder militar i econòmic, havia de consultar el capítol en decisions transcendentals. Quan calia escollir un Gran Mestre, el senescal triava un gran comanador, aquest un altre, aquests, dos i així fins a dotze electors, vuit cavallers i quatre sergents. No podia fer regals del patrimoni templer. Senescal. Era conseller del gran mestre i la segona autoritat de l'orde. Custodiava el segell. Mariscal. El cap de les operacions militars. Assistit per un sots-mariscal i per un turcopolier. Gonfanoner. Teòricament portava el gonfanó de l'orde (l'estendard «balçà» 'blanc i negre'). Draper. Encarregat de la logística. Comanadors de les diferents províncies: d'ultramar (Jerusalem, que actuava com a tresorer, Antioquia, Trípoli); i d'Aragó, Catalunya i Provença; Pulla, Anglaterra, França, Hongria, Aquitània, Alemanya, Castella, Portugal i Escòcia.
La vida quotidiana dels templers estava marcada per les pregàries, l'entrenament militar i la cura dels cavalls. Estava ordenada per una regla (de la qual s'han conservat diversos exemplars), sense cap mena de secret, tret d'una curiosa discrepància: les versions més antigues prohibeixen que l'orde accepti un excomunicat i les més modernes recomanen el reclutament d'excomunicats, potser com a via d'expiació.
Tenien prohibit cuidar el seu aspecte, jugar a jocs d'atzar o caçar animals per diversió. L'orde no podia donar cap rescat per un cavaller caigut captiu, ni que fos el gran mestre.
Història Amb l'ajuda de l'abat sant Bernat de Claravall i el seu escrit De laude novae militiae van redactar la seva regla basada en la de l'Orde de Sant Benet, d'acord amb la seva recent reforma, efectuada pels cistercencs, dels quals van adoptar l'hàbit blanc al qual van afegir la creu vermella; el 1129, al concili de Troyes, l'orde va obtenir l'aprovació papal.
Durant la seva estada inicial a Jerusalem es van dedicar únicament a escortar els pelegrins que acudien als sants llocs, ja que el seu escàs nombre (9) no permetia que realitzessin actuacions de més gran magnitud. No obstant això, el seu nombre va augmentar de manera significativa en ser aprovada llur regla. Aquest va ser l'inici de la gran expansió dels «pauvres chevaliers du temple». miniatura|La creu paté vermella.
En deixar-los com a hereus dels seus regnes (juntament amb els hospitalers i monjos del Sant Sepulcre), el rei Alfons el Bataller els va involucrar en la conquesta de la península Ibèrica. Malgrat que els nobles aragonesos ignoressin el testament, el príncep Ramon Berenguer IV (regent del regne en casar-se amb Peronella, la filla de Ramir el Monjo) va arribar a un acord pel qual l'orde rebia grans extensions de terreny als territoris que s'anessin conquerint, juntament amb la custòdia de fortaleses importants.
Ben aviat van rebre o construir a Terra Santa grans fortaleses, com ara Safita, el Castell Pelegrí o la fortalesa del Temple a Sant Joan d'Acre. Van mantenir un exèrcit permanent molt important, que sumat al dels hospitalers i teutons, formava, potser, més d'un terç de les tropes a disposició dels reis de Jerusalem. Butlles papals repetides eximiren l'orde del pagament de cap delme o de dependència dels bisbes.
Els templers van salvar l'exèrcit de Lluís VII de França en la Segona Croada. En un període de trenta anys, tres Grans Mestres van caure presos dels musulmans: Bertrand de Blanchefort (1157), Eudes de Saint-Amand i Gerard de Ridefort (1187).
Custodiaven en combats especialment transcendentals la relíquia més preuada de la cristiandat, la Veracreu, que a la batalla de Hattin (1187) van perdre a mans de les tropes de Saladí i mai més no va ser recuperada. En el , les ambaixades de Jaume el Just encara la demanaven inútilment al soldà An-Nàssir Muhàmmad ibn Qalàwun.
Van participar activament, però sense èxit, en la defensa de la ciutat de Sant Joan d'Acre, la nova capital del disminuït Regne de Jerusalem, el 1291 davant de l'ofensiva del soldà Al-Àixraf Khalil. La ciutat va caure, i el gran mestre Guillem de Beaujeu va morir-hi. miniatura|Hugues de Payens en una representació idealitzada del (Palau de Versalles)
Els templers van haver d'abandonar llavors el seu darrer gran reducte, el Castell Pelegrí (agost del 1291), mancats de tropes per defensar-lo, i replegar-se a Xipre, on la dinastia dels Lusignan els va veure com a potencial amenaça.
Els anys 1299 - 1302 l'Orde del Temple va intentar la reconquesta de Terra Santa a través d'una aliança militar amb el rei dels armenis, Aitó II i el kan dels tàtars, Ghazan, fent servir com a cap de pont la petita illa de Ruad, a pocs quilòmetres de la ciutat de Tortosa de Síria. Aquestes esperances van desaparèixer amb la caiguda de Ruad en mans de Said al-Dihn Zarrak, emir del soldà mameluc An-Nàssir Muhàmmad ibn Qalàwun. En aquella derrota, la darrera batalla dels templers a Palestina, van caure mil templers, entre cavallers, sergents i turcoples. El cap supervivent (car en combat van deixar la vida els mariscals Barthlemy de Quincy i Hug d'Empúries), fra Dalmau de Rocabertí va ser rescatat després de diverses ambaixades (les més intenses les d'Eymeric d'Usall durant 1303 - 1304 i 1305 - 1306), quan ja s'havia eliminat l'Orde del Temple.
La darrera maniobra del Temple per recuperar poder polític va ser la conspiració contra el rei Enric II de Xipre per posar en el seu lloc el seu germà, Amalric de Lusignan, que va retardar la desaparició del Temple a Xipre fins al 1310.
A part del poder militar, van desenvolupar un eficient sistema bancari, de manera que van esdevenir els banquers de gran part d'Europa i dels seus reis, amb un nou sistema de crèdits i garanties. Aquestes garanties serien el que avui coneixem com a xecs de viatge, ja que consistien en un document d'autorització escrit i segellat pel qual l'autoritzat podia percebre la quantitat especificada en qualsevol castell templer; es van crear amb el propòsit inicial de salvaguardar els pelegrins a Terra Santa dels saquejadors.
Felip IV de França, el Bell, davant dels deutes que havia adquirit amb ells i l'enveja pel poder que manejaven, va convèncer el papa Climent V que iniciés un procés contra els templers, acusant-los de sacrilegi a la creu, heretgia, sodomia i adoració d'ídols pagans (se'ls va acusar d'escopir sobre la creu, renegar de Crist mitjançant la pràctica de ritus herètics i de tenir contacte homosexual, entre d'altres delictes).
Història per territoris A Aragó i Catalunya
L'orde comença la seva implantació a la zona oriental de la península Ibèrica en la dècada del 1130. El 1131, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III demana entrar a l'orde. El 1134, el testament d'Alfons el Bataller cedeix el seu regne als templers, juntament amb altres ordes, com els hospitalers o el del Sant Sepulcre. Aquest testament fou revocat, i els nobles aragonesos, disconformes, lliuraren la corona a Ramir II d'Aragó, encara que amb moltes concessions als ordes perquè hi renunciessin, tant de terres com de drets comercials.