El serbocroat, també conegut com a bosnià-croat-montenegrino-serbi (BCMS), és una llengua eslava del sud i la llengua principal de Sèrbia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina i Montenegro. És una llengua pluricèntrica amb quatre varietats estàndard mútuament intel·ligibles, a saber, serbi, croat, bosnià i montenegrí.
Històricament, les llengües eslaves del sud van formar un continu dialectal. La convulsa història de la regió, sobretot a causa de l'expansió de l'Imperi Otomà, va donar lloc a un complex mosaic dialectal i religiós. A causa de les migracions de població, el xtokavià es va convertir en el supradialecte més estès als Balcans occidentals, envaint cap a l'oest a l'àrea dominada anteriorment pel Xacavià i el kajkavià. Els bosniacs, els croats i els serbis difereixen en la religió i històricament sovint formaven part de diferents esferes culturals, tot i que grans porcions d'aquestes poblacions vivien colze a colze sota domini estranger. Durant aquest període, la llengua va ser referida amb diversos noms, com "eslau" en general, o "serbi", "croat" o "bosnià" en particular. D'una manera classicitzant, també es va denominar "il·líria".
L'estandardització del serbocroat es va iniciar a l'Acord literari de Viena de mitjans del segle XIX per escriptors i filòlegs croats i serbis, dècades abans que s'establís un estat iugoslau. Des del principi, el serbi literari i el croat van mostrar lleugeres diferències, tot i que tots dos es basaven en el mateix dialecte shtokavià :l'hercegoví oriental. Al , el serbocroat va servir com a llengua franca del país de Iugoslàvia, sent l'única llengua oficial al Regne de Iugoslàvia (quan s'anomenava "serbocroat-eslovè"), i després la llengua oficial de quatre de cada sis repúbliques de la República Federal Socialista de Iugoslàvia. La dissolució de Iugoslàvia va influir en les actituds lingüístiques, donant lloc a la divisió ètnica i política de la identitat lingüística. Des de llavors, el bosnià també s'ha establert com a estàndard oficial a Bòsnia i Hercegovina, i continuen els esforços per codificar un estàndard montenegrí separat.
Com altres llengües eslaves del sud, el serbocroat té una fonologia relativament simple, amb el sistema comú de cinc vocals i vint-i-cinc consonants. La seva gramàtica va evolucionar a partir de l'eslau comú, amb flexió complexa, conservant set casos gramaticals en substantius, pronoms i adjectius. Els verbs presenten aspecte imperfectiu o perfectiu, amb un sistema de temps moderadament complex. El serbocroat és un idioma pro-drop amb un ordre de paraules flexible, subjecte-verb-objecte com a predeterminat. Es pot escriure en variants localitzades del llatí (alfabet llatí croat, llatí montenegrí) o ciríl·lic (ciríl·lic serbi, ciríl·lic montenegrí), i l'ortografia és altament fonètica en tots els estàndards. Malgrat les moltes similituds lingüístiques entre les varietats estàndard, cadascuna posseeix trets distintius, encara que aquestes diferències segueixen sent mínimes. miniatura|Àrea on es parla el serbocroat
Nom Normalment es fa referència al serbocroat amb els noms de les seves varietats estandarditzades: serbi, croat, bosnià i montenegrí; poques vegades es fa referència als noms dels seus subdialectes, com ara Bunjevac."The same language [Croatian] is referred to by different names, Serbian (srpski), Serbo-Croat (in Croatia: hrvatsko-srpski), Bosnian (bosanski), based on political and ethnic grounds. […] the names Serbian, Croatian, and Bosnian are politically determined and refer to the same language with possible slight variations." () En el propi idioma, es coneix normalment com srpskohrvatski "Serbocroat", hrvatskosrpski "Croato-serbi", o informalment naški "nostre".
Al llarg de la història dels eslaus del sud, les llengües vernacles, literàries i escrites (per exemple, xakavi, kajkavi, shtokavian) de les diferents regions i ètnies es van desenvolupar i van divergir de manera independent. Abans del segle XIX, s'anomenaven col·lectivament "Il·líria", "Eslau", "Eslau", "Bosni", "Dàlmata", "Serbi" o "Croat". Des del segle XIX, el terme il·liri o il·líric s'utilitza força sovint (creant així confusió amb la llengua il·lírica). Encara que la paraula il·liri es va utilitzar en algunes ocasions abans, el seu ús generalitzat va començar després que Ljudevit Gaj i diversos altres lingüistes destacats es reunissin a casa de Ljudevit Vukotinović per discutir el tema el 1832. El terme serbocroat va ser utilitzat per primera vegada per Jacob Grimm el 1824, popularitzat pel filòleg vienès Jernej Kopitar en les dècades següents, i acceptat pels gramàtics croats de Zagreb el 1854 i 1859. En aquella època, les terres serbes i croates encara formaven part dels imperis otomà i austríac.
La majoria dels seus parlants mai es van referir a la seva llengua com a serbocroat. Els serbis sempre han afirmat parlar el serbi i els croats en croat. Els montenegrins en general es consideraven que parlaven serbi o, de vegades, montenegrí, i els bosnians deien que parlaven croat o, de vegades, serbi. A Sèrbia, segons les dades del cens 2011, no hi hauria parlants serbo-croats en aquests països. Per a Bòsnia i Hercegovina no hi ha dades disponibles sobre el nombre d'habitants per llengua parlada. El The World Factbook de la CIA només assenyala que s'hi parlen bosnià, croat i serbi CIA, The World Factbook , (consultat el 20 de novembre de 196). En aquest país, entre els que busquen i conreen contactes entre els diferents grups ètnics, especialment els joves, trobem el terme 'naš jezik' (la nostra llengua) i l'adverbi 'naški' (en la nostra llengua).
Història Des que els idiomes eslaus varen començar a separar-se i a divergir entre si, la llengua dels serbis va passar per diversos estats, que grosso modo poden representar-se com: Període d'escriptura glagolítica Introducció de l'escriptura ciríl·lica Període palege-eslau de redacció sèrbia (final del ) Període d'influència russa (primera meitat del )
Normalització miniatura|Đuro Daničić, Rječnik hrvatskoga ili srpskoga jezika (Diccionari croat o serbi), 1882 Va nàixer com a tal en el , el serbi (encapçalat per l'escriptor i folklorista autodidacta Vuk Stefanović Karadžić) i la majoria dels escriptors i lingüistes croats (representats pel moviment il·líric i liderats per Ljudevit Gaj i Đuro Daničić), van proposar l'ús del dialecte basevià més estès com a llengua shtoka, la seva llengua estàndard. Karadžić va estandarditzar l'alfabet ciríl·lic serbi, i Gaj i Daničić van estandarditzar l'alfabet llatí croat, sobre la base dels fonemes de parla vernacular i el principi de l'ortografia fonològica. El 1850, els escriptors i lingüistes serbis i croats van signar l'Acord literari de Viena, declarant la seva intenció de crear un estàndard unificat. Així va aparèixer una llengua bivariant complexa, que els serbis anomenaven oficialment "serbocroat" o "serbi o croat" i els croats "croatoserbi", o "croat o serbi". No obstant això, a la pràctica, les variants de la llengua literària comuna concebuda van servir com a variants literàries diferents, principalment diferents en l'inventari lèxic i en els dispositius estilístics. La frase comuna que descrivia aquesta situació era que el serbocroat o "croat o serbi" era una única llengua. L'any 1861, després d'un llarg debat, el croat Sabor va proposar diversos noms a la votació dels membres del parlament; El "iugoslau" va ser optat per la majoria i legislat com a llengua oficial del Regne Triun. L'Imperi austríac, que va suprimir el paneslavisme en aquell moment, no va confirmar aquesta decisió i va rebutjar legalment la legislació, però el 1867 finalment es va establir per "croat o serbi". Durant l'ocupació austrohongaresa de Bòsnia i Hercegovina, la llengua de les tres nacions d'aquest territori va ser declarada "bosni" fins a la mort de l'administrador von Kállay el 1907, moment en què el nom va ser canviat per "serbocroat".
Amb la unificació del primer regne dels serbis, croats i eslovens, l'aproximació de Karadžić i els il·liris es va convertir en dominant. L'idioma oficial s'anomenava "serbo-croato-eslovè" (srpsko-hrvatsko-slovenački) a la constitució de 1921. El 1929, la constitució va ser suspesa, i el país va ser rebatejat com a Regne de Iugoslàvia, mentre que l'idioma oficial del serbocroato-eslovè es va restablir a la constitució de 1931.
El juny de 1941, el titella nazi Estat Independent de Croàcia va començar a desfer la llengua de les paraules "orientals" (sèrbies) i va tancar les escoles sèrbies. La dictadura totalitària va introduir una llei lingüística que va promulgar el purisme lingüístic croat com una política que intentava implementar una eliminació completa dels serbis i internacionalismes.
El 15 de gener de 1944, el Consell Antifeixista d'Alliberament Popular de Iugoslàvia (AVNOJ) va declarar que el croat, el serbi, l'eslovè i el macedoni eren iguals a tot el territori de Iugoslàvia. El 1945 la decisió de reconèixer el croat i el serbi com a llengües separades es va invertir a favor d'una única llengua serbocroata o croatoserbi. A la Segona Iugoslàvia, dominada pels comunistes, els problemes ètnics es van alleujar fins a cert punt, però la qüestió de la llengua va romandre borrosa i sense resoldre.miniatura|Gramatika bosanskoga jezika (Gramàtica de la llengua bosniana), 1890El 1954, els principals escriptors, lingüistes i crítics literaris serbis i croats, recolzats per Matica srpska i Matica hrvatska van signar l'Acord de Novi Sad, que en la seva primera conclusió deia: "Els serbis, els croats i els montenegrins comparteixen una única llengua amb dues variants iguals que s'han desenvolupat al voltant de Zagreb (occidental) i Belgrad". L'acord insistia en la igualtat d'estatus de les escriptures ciríl·liques i llatines, i de les pronunciacions ekaviana i ijekaviana. També especificava que el serbocroat hauria de ser el nom de la llengua en contextos oficials, mentre que en l'ús no oficial s'havien de mantenir el serbi i el croat tradicionals. Matica hrvatska i Matica srpska havien de treballar junts en un diccionari, i es va demanar a un comitè de lingüistes serbis i croats que elaborés un . Durant els anys seixanta tots dos llibres es van publicar simultàniament en llatí ijekavià a Zagreb i en ciríl·lic ekavià a Novi Sad. Tanmateix, els lingüistes croats afirmen que va ser un acte d'unitarisme. Les proves que donen suport a aquesta afirmació són irregulars: el lingüista croat Stjepan Babić es va queixar que la transmissió televisiva des de Belgrad utilitzava sempre l'alfabet llatí, que era cert, però no era una prova de drets desiguals, sinó de freqüència d'ús i prestigi. Babić es va queixar, a més, que el Novi Sad Dictionary (1967) enumerava paraules al costat de les dues variants croata i sèrbia allà on es diferencien, que es pot veure com una prova d'un respecte acurat per ambdues variants, i no de l'unitarisme. A més, els lingüistes croats van criticar aquelles parts del Diccionari per ser unitaristes que eren escrites per lingüistes croats. I finalment, els lingüistes croats van ignorar el fet que el material per al provenia de la Societat Filològica Croata. Independentment d'aquests fets, els intel·lectuals croats van presentar la Declaració sobre l'estatus i el nom de la llengua literària croata el 1967. Amb motiu del 45è aniversari de la publicació, el setmanari croat Forum va tornar a publicar la Declaració el 2012, acompanyada d'una anàlisi crítica.