La Gàl·lia o les Gàl·lies fou una regió d'Europa occidental actualment ocupada per França, Bèlgica, l'oest de Suïssa i les zones dels Països Baixos i d'Alemanya a l'oest del Rin. Durant els segles VI al I aC el nom també s'aplicava al nord d'Itàlia. Les illes Britàniques queden fora d'aquesta denominació tot i estar poblades de celtes com la resta.
Els gals era el nom que empraven els antics romans per referir-se als habitants celtes d'aquesta regió en els temps antics i va ser emprada principalment pels romans que molt rares vegades anomenaven celtes a aquest conjunt de tribus diverses. El gentilici es va conservar a través dels temps solament en l'extensió de terres que avui componen el país de França i encara avui segueix anomenant-se gals als francesos.
Els gals es van estendre per tot Europa en temps dels romans, parlant unes llengües cèltiques que havien divergit en dos grups. A més dels gals de l'actual França (excepció feta de l'extrem sud de la Catalunya del Nord), uns altres s'havien establert en les planes del nord de la península Itàlica, en la província que els romans coneixien com Gàl·lia Cisalpina ("Gals a aquest costat dels Alps") i Venetia et Istria. Altres gals havien emigrat creuant els Pirineus fins a la península Ibèrica, on es van barrejar amb ibers indígenes donant lloc als celtibers.
Els gals van ser anomenats walha per les tribus germàniques, un terme genèric per a "estranger" o "foraster". Aquesta paraula germànica va donar origen igualment als termes Gal·les i Valònia.
La part nord de l'actual Itàlia, la Gàl·lia Cisalpina, fou la primera conquerida per Roma (segles i aC). La resta (Gàl·lia Transalpina, Gallia Transalpina en llatí),La Gàl·lia Transalpina també fou anomenada Gàl·lia Ulterior (però més rarament) i Gàl·lia Comata (que no incloïa la Narbonense), perquè els seus habitants tenien el cabell llarg. fou essencialment conquerida per Cèsar (59-52 aC) i incorporada a Roma, quedant posteriorment dividida en diverses províncies, d'on prové l'expressió les Gàl·lies.
Geografia Les millors o gairebé úniques descripcions de la Gàl·lia Transalpina venen de Juli Cèsar (De bello Galli), Estrabó (basat en Cèsar i Posidoni), Pomponi Mela, Plini el Vell i Claudi Ptolemeu (que va fer un mapa de la Gàl·lia). Els Itineraris també aporten informació valuosa, especialment l'Itinerari d'Antoní i el de Teodosi.
La part sud-est de la regió, que Cèsar anomena Provincia, fou inicialment anomenada Braccata, perquè era habitada pels braccae, però més tard fou coneguda per Narbonense.
Cèsar va dividir el país en quatre parts: la Provincia (més tard la Narbonense), Aquitània, Gàl·lia Cèltica i Gàl·lia Belga.
Els límits de la Gàl·lia al sud era el Promontorium Pyrenaeum (Cap de Creus) i a aquesta zona la darrera ciutat era Portus Veneris (Portvendres) i la ciutat més al sud a la part oriental era Cervaria. Els Pirineus eren el seu límit amb Hispània; el seu límit oriental era el Rin i més al sud els Alps.
Les illes Caesarea (Jersey), Sarnia (Guernsey), i Riduna (Alderney) en feien part.
Zones de muntanyes destacades: Cevenna (Cévennes) Vosegus (Vosges) Arduenne (Ardenes)
Societat miniatura|esquerra|L'Oppidum de Bibracte el s. I aC Els estats gals eren en general petits i els més grans intentaven exercir la supremacia sobre els altres. Els dirigents eren els rics, era doncs una plutocràcia. La principal font de riquesa eren les vinyes. Els bitúriges tenien mines de ferro.
Els celtes tenien esclaus i alguns es feien esclaus dels nobles voluntàriament quan no podien pagar els deutes o impostos. Els pobres no tenien terra pròpia i la posseïen en tinença dels nobles als quals pagaven una renda en diners o espècies. Els nobles eren immensament rics; els rics tenien diverses dones i tenien el poder de vida o mort sobre dones i fills.
La religió dels gals era el druïdisme i els seus sacerdots eren anomenats druides. El poder dels líders religiosos, els druides, era també notable. El druida màxim era succeït a la seva mort pel següent en mèrits (dignitas) però quant n'hi havia diversos amb els mateixos mèrits era elegit per votació i fins i tot de vegades després d'un conflicte armat; els druides eren no només líders religiosos sinó també jutges, i no participaven en els combats ni pagaven taxes.
Cèsar esmenta uns senats per als pobles gals, el cap dels quals era electiu. Un cap del senat dels hedus, el vèrgobret, era elegit per un any. Les usurpacions eren freqüents i els més rics volien usurpar el poder i no es podien establir dinasties regulars.
Llengua
Els gals parlaven diferents dialectes d'una llengua celta pertanyent a la família indoeuropea, que en l'actualitat està extingida. A la zona d'Aquitània parlaven probablement llengües basques, sent aquesta zona bastant més àmplia del que és actualment. Cap de les llengües que en aquests temps s'ha anomenat "llengua celta" prové d'aquella llengua parlada pels gals o pels celtes. La llengua que es parla a la Bretanya és una herència de la gent que van arribar de la Gran Bretanya durant els primers segles de l'era cristiana.
Es coneix poca escriptura dels gals i es creu que això es deu als tabús religiosos que tenien en el tema de l'escriptura. Després del seu contacte amb grecs i romans van utilitzar l'alfabet d'uns i d'altres.
Història Primeres referències dels clàssics
La història comença amb l'establiment dels foceus a Massàlia vers el 600 aC, en territori dels lígurs. Allí van aprendre a cultivar la vinya, i van ensenyar als gals l'ús de l'alfabet. En aquest temps una part dels gals estava emigrant o havia emigrat a la península Itàlica i Germània. Més tard una altra emigració a l'orient va originar la Galàcia, després d'envair els Balcans.
miniatura|esquerra|Cratera de la tomba de Vix, una de les primeres restes arqueològiques dels gals. Pirros tenia un cos de gals al seu exèrcit suposadament originaris d'Il·líria, als que va utilitzar a Itàlia i després contra Antígon Gònates de Macedònia que també tenia un cos militar de gals.
Els gals foren emprats com a mercenaris pels cartaginesos a la Primera Guerra Púnica, dirigits principalment per Autaritus, però van sorgir problemes en acabar i els mercenaris gals foren eliminats després de més de tres anys de lluita.
El 154 aC els massaliotes van demanar assistència a Roma en la lluita contra els lígurs oxibis i deciats, que assetjaven les dependències d' Antipolis (Antibes) i Nicaea (Niça). Els romans van enviar ambaixadors que van desembarcar a Aegitna (Canes), ciutat dels oxibis prop d'Antípolis, que no van voler rebre els enviats i, en un enfrontament, dos esclaus romans van morir i el comissionat Flaminius es va escapar amb dificultat. El cònsol Q. Opimius fou enviat amb una força contra els lígurs i va sortir de Placentia fins a arribar a Aegitna, que va ocupar i va fer esclaus a tots els habitants; després va derrotar el oxibis i deciats en dues batalles i els lígurs es van sotmetre i van perdre una part de les seves terres que foren donades a Massília.
Altre cop els massaliotes van demanar ajut contra els seus veïns salis i el 125 aC fou enviat a la zona el cònsol M. Fulvius Flaccus que va derrotar els salis i va envair el país dels voconcis, al nord dels anteriors, sense que aquests hagueren participat en la lluita. C. Sextius Calvinus, cònsol el 124 aC, i més tard procònsol a la Gàl·lia, va completar la submissió dels salis als quals va vendre com esclaus el 123 aC. El rei o cap dels salis, Teutomal, junt amb altres caps, es va refugiar amb els al·lòbroges. Calvinus va expulsar a tots els habitants de la zona costanera per assegurar el lliure pas dels romans; prop de Marsella va trobar un lloc d'aigües termals que li va agradar i allí va fundar la colònia llatina dAquae Sextiae (actual Ais de Provença), que fou el primer establiment romà al nord dels Alps (122 aC).
Època romana
En aquest temps els hedus, un poble entre el Saona i el Loira estaven en guerra amb els al·lòbroges, que estaven aliats als arverns (que vivien a Alvèrnia). Els romans van ajudar els hedus als que van donar el títol d'amics i germans de Roma. El cònsol Gneu Domici, que governava la Gàl·lia (122 aC, va exigir dels al·lòbroges el lliurament dels caps salis, però el rei Bituit es va negar a lliurar-lo, i amb les seves forces va travessar el Isera i es va trobar amb els romans a Vindàlium, allà on s'uneixen el riu Sorgue i el Roine, una mica al nord d'Avinyó. Els gals foren derrotats (121 aC). El cònsol Fabi Màxim va arribar amb reforços, va travessar l'Isera i va entrar al país dels al·lòbroges; els arverns i els seus veïns i aliats rutens van avançar contra els romans prop del Roine al punt d'unió amb l'Isera; el rei arvern, Bituit, veient que eren inferiors en nombre, els va atacar, però fou derrotat i gran part dels seus homes es va ofegar al riu. Bituit fou capturat per Domici i enviat a Roma carregat de cadenes, essent empresonat a Alba Longa, i poc després el seu fill Congenciat va córrer la mateixa sort. Els romans van ignorar als arverns, el país dels quals era muntanyós i difícil, però els al·lòbroges foren declarats subjectes de Roma, i amb els seus territoris (que arribaven pel nord fins a Ginebra) es va formar la que fou anomenada «Província» (abreujant el nom de Provincia Gallia Transalpina), una província romana fora d'Itàlia. Fabi Màxim va obtenir el sobrenom d'Al·lòbrogic, i va construir dos temples a la regió. Fabi i Domici van celebrar el triomf a Roma.
Els successors de Fabi van estendre la província a l'oest del Roine, per les Cevenes, i van sotmetre als helvis, Volques arecomicis i sòrdons, i es van aliar amb els volques tectòsags de Tolosa. El 118 aC el cònsol Marci Rex va atacar el poble lígur dels estenis, i els va matar tots (els que no van morir es van suïcidar).
Per aquest temps, els escordiscs, de la regió del Sava, que els antics consideraven gals, van migrar cap a Itàlia; el cònsol Gai Porci Cató va entrar al seu país, però fou derrotat i mort; els escordiscs van continuar assolant el nord de Grècia.
El 118 aC es va establir la colònia romana de Narbo Martius (Narbona) a la riba del riu Atax (Aude).
Cimbres i teutons miniatura|esquerra|Recreació artística de soldats gals segons la Larousse Illustre de 1898
El 114 aC el poble dels cimbres va entrar des del Nòric (Noricum) aliats als teutons. El cònsol del 113 aC, Cn. Papirius Carbo, va creuar els Alps i els va atacar però fou derrotat i va escapar amb dificultat i sembla que els cimbres i teutons van passar a la Gàl·lia i pocs anys després eren al país dels belgues; tot seguit van assolar la Gàl·lia després anomenada cèltica i d'allí van anar a Provincia, on el 109 aC el cònsol M. Junius Silanus fou derrotat.
El 107 aC era governador de la Gàl·lia Transalpina o Provincia, L. Cassius Longinus quan els tigurins, un dels pobles helvètics, sota comandament de Divico, van envair el país dels al·lòbroges i Longinus va sortir a lluitar contra ells però fou derrotat i mort en batalla segurament prop del Llac Leman; aquí va morir Calpurni Pisó, avi de Pisó, la filla del qual fou la dona de Cèsar. M. Aemilius Scaurus, legat del cònsol Caepio (106 aC) fou també derrotat pels cimbres i fet presoner, essent executat per un príncep anomenat Boiorix, quan va advertir als cimbres de no envair Itàlia.
El 105 aC el cònsol Gneu Manli Màxim va anar al nord dels Alps amb Q. Servilius Caepio, cònsol de l'any anterior i sembla que fou llavors quan va ocupar i saquejar Tolosa en revenja perquè els tectòsags s'havien aliat als cimbres o almenys ho havien intentat; eren acampats a la vora del Roine quan foren atacats pels cimbres i gals i foren aniquilats i es diu que fins a vuitanta mil soldats romans van morir; entre els que es van salvar hi havia Sertori que va poder nedar pel Roine. Llavors els cimbres van creuar els Pirineus i van entrar a Hispània però foren rebutjats pels celtibers i van retornar a la Gàl·lia on es van reunir amb els teutons.