miniatura|Opinió legal sobre l'apostasia mitjançant una fàtua per a un home que es converteix al cristianisme.
Lapostasia en l'islam ( o ) és l'acte de renunciar a la fe islàmica i adoptar-ne una altra. En general, l'islam considera que no només és apòstata qui renuncia a la fe musulmana de forma explícita, bé de paraula, bé per escrit, sinó que també ho és qui du a terme actes de deslleialtat o blasfems.
L'apostasia és una noció polèmica: tot i que no hi ha cap versicle de l'Alcorà que estableixi un càstig terrenal per a l'apostasia (l'Alcorà només recull que l'apostaria existeix i que Déu la menysprea), algunes interpretacions consideren que ha de ser castigada amb la pena de mort. De fet, com en moltes altres aspectes, hi ha diferències importants d'interpretació de l'apostaria entre les diverses escoles de pensament jurídic. Existeix un cert consens teòric entre les principals escoles jurídiques islàmiques sobre el fet que un apòstata mereix la mort, però com que existeixen interpretacions que no hi estan d'acord, a la pràctica, en la majoria països musulmans on regeix la llei islàmica rarament s'aplica aquesta pena.
L'apostasia a l'Alcorà Dins l'Alcorà, les aleies o versicles , , , , i tracten el tema de l'apostasia directament. Cap d'aquestes aleies prescriu un càstig terrenal i, menys encara, la pena de mort.
El versicle , per exemple, deixa entendre que hom pot apostatar més d'una vegada, la qual cosa que no és pas possible si l'apòstata ha de ser executat després de la primera apostasia.
D'altra part, l'existència d'aleies que afirmen que no hi pot haver compulsió en matèria religiosa sembla contradir la idea que es pugui aplicar la pena de mort als apòstates. A partir d'aquesta constatació, els seguidors del moviment l'Alcorà tot sol rebutgen qualsevol tipus de sanció contra els apòstates.
Interpretacions Tal com assenyala l'escriptor pakistanès Ibn Warraq, alguns antics estudiosos musulmans trobaren suport en l'Alcorà per establir la pena de mort contra els apòstates.Apostasy and Human Rights En aquest sentit, cita el cas d'aix-Xafií, fundador de l'escola xafiïta, una de les quatre escoles jurídiques sunnites, que considera que l'aleia estableix que als apòstates se'ls ha d'aplicar la pena de mort. Ath-Thalabí, al-Khàzan i ar-Razí compartien aquesta interpretació. Ibn Warraq també cita el comentari d'al-Baydawí sobre el versicle : «Qualsevol que renunciï a la seva creença, obertament o secretament, agafeu-lo i mateu-lo allà on el trobeu, igual com qualsevol altre infidel.»
Aquesta interpretació es pot trobar en autors moderns, com l'ideòleg islamista Abul A'la Maududi, fundador del partit pakistanès Jamaat-e-Islami. Un altre autor actual, Afzal ur-Rahman afirma, amb relació a l'apostasia: «Aquells que abandonen l'islam i no se'n penedeixen i, a més, porten la guerra i el conflicte a la terra han de ser considerats com a assassins: “Però si trenquen el pacte de seguretat que ells ha promès i si ells ataquen la vostra religió i la vostra forma de servir Déu, heu de combatre els dirigents d'aquesta impietat, perquè ells no tenen gaire respecte pel pacte fet. Pot ser que d'aquesta manera ells deixin de fer el mal” (). I a la sura An-Nahl, “Els qui s'oposin a Déu, no creguin en Ell, els que siguin uns renegats (…), aquesta gent, doncs, rebrà la còlera de Déu i un càstig terrible” ().»
No tots els estudiosos actuals comparteixen el punt de vista de Maududi. S. A. Rahman, a partir de l'estudi de les mateixes aleies, afirma que «No sols no hi ha establert cap càstig per a l'apostasia al Llibre [p.ex. l'Alcorà] sinó que, a més, la Paraula de Déu clarament estableix la mort natural de l'apòstata, que serà castigat només en el més enllà.» Rahman afegeix que no hi ha referència a la pena de mort en cap dels vint casos d'apostasia mencionats en l'Alcorà. De fet, considera que l'aleia és «una de les més importants de l'Alcorà, que conté una carta de llibertat de consciència sense paral·lels en els annals religiosos de la humanitat.» Rahman continua criticant els intents dels estudiosos musulmans duts a terme durant segles d'estrènyer l'evident significat humanitari d'aquesta aleia i d'imposar límits al seu abast per tal d'intentar reconciliar-lo amb les interpretacions d'aquestes mateixos estudiosos de la sunna de Mahoma.
Tanmateix, Ibn Baaz, a Maqaalaat li'l-Shaykh Ibn Baaz, rebutja la idea que l'aleia 2:256 tracti sobre l'apostasia i afirma que només pot aplicar-se als dhimmís, és a dir les persones no musulmanes residents en un país islàmic i que paguen un tribut, la jizya, i a més afegeix que l'aleia va ser abrogada posteriorment.
L'apostasia als hadits Els hadits (el conjunt de paraules i accions atribuïdes a Mahoma, recollits per testimonis coetanis i transmesos oralment fins a la seva fixació en diferents col·leccions de hadits) inclouen afirmacions que alguns estudiosos consideren la base per castigar l'apostasia amb la pena de mort. Al recull de hadits Sahih Bukharí, que reuneix molts dels hadits considerats més fiables, hi ha diversos relats que fan relació a l'apostasia:
«L'Apòstol de Déu digué: “La sang d'un musulmà que confessa que només Déu pot ser adorat i que jo [Mahoma] soc el Seu Profeta no pot ser vessada excepte en tres casos: la persona que comet assassinat, la persona casada que comet adulteri i la persona que renega de l'islam i deixa la comunitat.”» () «Uns zanàdiqa (ateus) foren duts davant d'Alí i aquest els es va fer cremar. La notícia va arribar a Ibn Abbàs que digué: “Si jo hagués estat al seu lloc, no els hauria cremat pas, perquè l'Apòstol de Déu va prohibir-ho tot dient ‘no castigueu ningú amb el càstig de Déu [i.e. el foc]’. Els hauria mort segons el que va dir l'Apòstol de Déu: ‘A aquell que abandoni la religió islàmica, mateu-lo’.”» () «Abu-Mussa digué: “Vaig anar a veure el Profeta amb dos homes [de la tribu] d'Aixariyín, l'un a la meva dreta i l'altre a la meva esquerra, mentre l'apòstol de Déu s'estava raspallant les dents, i tots dos homes li van demanar feina. El Profeta digué: ‘Oh, Abu-Mussa (o Oh, Abd-Al·lah ibn Qays)!’. I jo vaig dir: ‘Per Ell Qui va enviar-te amb la Veritat, aquests dos homes no em van dir el que duien al cor i no vaig adonar-me que busquessin una feina’. Com si jo estigués mirant el seu raspall en un racó sota els seus llavis, ell va dir: ‘No designem mai per als nostres assumptes a ningú que busqui una feina. Però, oh, Abu-Mussa (o oh, Abd-Al·lah ibn Qays), ves-te'n al Iemen’. El Profeta va enviar aleshores Muadh ibn Jàbal darrere seu i quan Muadh va trobar-lo, va estendre una catifa i li va demanar de seure-hi. Hi havia un altre home amb Abu-Mussa. Mu'adh preguntà: ‘Qui és aquest home?’ Abu-Mussa digué: ‘Era un jueu que es convertí a l'islam però que ha tornat al judaisme’. Llavors, Abu-Musa demanà a Muadh de seure, però Muadh digué: ‘No seuré fins que ell hagi estat mort. Aquest és el judici de déu i del seu apòstol (per a aquests casos)’, i ho repetí tres vegades. Llavors, Abu-Mussa ordenà que l'home fos mort, i fou mort. Abu-Mussa afegí: ‘Llavors vam parlar sobre les pregàries de la nit i un de nosaltres digué: ‹Jo prego i dormo, i espero que Déu em recompensi pel meu son i per la meva pregària›’.”» () «Un home va convertir-se a l'islam, però després tornà al judaisme. Muadh ibn Jàbal vingué i veié l'home amb Abu-Mussa. Muadh preguntà: “Què passa amb aquest home?” Abu-Mussa contestà: “Va convertir-se a l'islam i després tornà la Judaisme”. Mu'adh digué: “No seuré pas si no el mates, perquè aquest és el veredicte de Déu i del Seu apòstol”.» ()
«Capítol sobre l'home i la dona apòstates. Ibn Úmar, az-Zuhrí i Ibrahim digueren: “la dona apòstata ha de ser morta i [cercar] el penediment [dels apòstates]: ‘Com ha de guiar Déu un poble que el rebutja, que no hi creu i és infidel, després d'haver cregut en veritat, d'haver professat el veritable origen diví del Missatger i d'haver rebut les proves clares del mateix Déu? Déu, Al·là, no dirigeix, ni pot guiar un poble impiu, que està instal·lat en les tenebres, en la injustícia i en el pecat! Aquests tindran per retribució de la seva acció sols la maledicció de Déu, Al·là, de tots els àngels de tots els homes, conjuntament! Romandran sempre en aquesta maledicció, càstig diví, que mai per a ells s'afluixarà, ni s'obrirà a cap esperança. Llevat que alguns se'n tornin, penedits, després d'això, i facin bones obres, plens de pietat. Car Déu, Al·là. perdona molt, és Indulgent, Misericordiós! Però a aquells que continuïn sent impius, que siguin infidels, després d'haver cregut, i després encara augmentin més la seva impietat, no se'ls acceptarà cap penediment. Aquests són, doncs, i molt de veres, els condemnats, els extraviats, poble perdut.’”» ()
Causes d'apostasia en l'islam En termes generals La definició concreta dels motius d'apostasia varia entre els diferents corrents jurídics i religiosos islàmics. Per comprendre millor les causes d'apostasia, les que segueixen són els motius que justifiquen una condemna per apostasia en un manual de xara o llei islàmica del , redactat per Àhmad ibn Naqib al-Misrí segons la tradició xafiïta:
Postrar-se davant d'un ídol, tant si es fa de broma com seriosament, com aquell que considera el Creador com una cosa originada en el temps. També es consideren ídols el sol o la lluna i, igual com la prostració davant d'un ídol és abaixar el cap davant d'algú que no sigui Déu, si algú intenta reverenciar-los amb la reverència deguda a Déu també és motiu d'apostasia Tenir intenció d'abandonar la fe, encara que sigui en el futur, o tenir el dubte de si abandonar-la o no: en aquests supòsits hom comet ja immediatament apostasia Pronunciar paraules que impliquin haver deixat de creure, com ara «Déu és el tercer de tres» o «Jo sóc Déu», llevat que estigui fent una cita o que sigui un boig, a qui no es pot considerar responsable Dir coses dolentes de Déu o del Seu Missatger Negar l'existència de Déu, de la Seva benigna eternitat, de la Seva eternitat sense fi, o negar els atributs que el consens dels musulmans Li atribueixen Tenir una actitud sarcàstica amb el nom de Déu o amb el Seu poder, la Seva interdicció, la Seva promesa o la Seva amenaça Negar qualsevol aleia de l'Alcorà o qualsevol cosa que, pel consens dels savis, hi pertany, o afegir-hi alguna aleia que no hi pertany Dir, burlescament, «No sé què és la fe» Respondre a algú que digui «No hi ha altre poder ni altra força que Déu» dient «Tu dius que “No hi ha altre poder ni altra força que Déu”, però això no et salvarà pas de la fam» Per a un tirà, quan una persona oprimida diu «Això passa per voluntat de Déu», respondre-li «Jo actuo sense ordre de Déu» Dir que un musulmà és un no creient (kàfir) en paraules que no puguin pas interpretar-se simplement com que és un desagraït per les benediccions de Déu Quan algú demani que li ensenyin la xahada o professió de fe, rebutjar d'ensenyar-l'hi Descriure un musulmà o algú que vulgui convertir-se a l'islam com a no creient Negar el caràcter obligatori d'una cosa que, segons el consens dels musulmans, forma part de l'islam, com és ben notori; per exemple, la salat o fins i tot qualsevol de les rakes de les cinc pregàries obligatòries, si no hi ha excusa Afirmar que algun dels missatgers o profetes de Déu és un mentider o que no ha estat enviat per Déu Menysprear la religió de l'islam Creure que les coses per si mateixes o per la seva pròpia natura tenen un poder independent de la voluntat de Déu Negar l'existència dels àngels, dels jinns o dels cels Ser irreverent amb alguna norma de la Llei Sagrada Negar que Déu concebés el missatge del Profeta com la religió que ha de seguir tota la humanitat
Com es desprèn d'aquesta llista, els conceptes de blasfèmia, heretgia i apostasia es troben enllaçats pel concepte islàmic de kufr.
Determinació de l'apostasia