La Institución Libre de Enseñanza (ILE), literalment en català Institució Lliure d'Ensenyament, va ser un projecte pedagògic creat el 1876 per Francisco Giner de los Ríos, a través del qual es va crear el primer centre educatiu a Espanya al marge de l'Estat i de l'Església, que va perdurar fins al 1936. En primer lloc, aquest projecte es va dedicar a l'ensenyament universitari i més tard es va estendre a l'educació primària i secundària.
Més tard, es van incorporar al projecte els cofundadors de la ILE, com és l'exemple de Gumersindo de Azcárate, Nicolás Salmerón i Julián Sanz del Río, que van partir de les idees del krausisme, moviment que va tenir especial influència a l'Espanya dels finals del , liderat per Karl Christian Friedrich Krause.
Anys després, es va crear el Boletín de la Institución Libre de Enseñanza (BILE), on van col·laborar pedagogs i filòsofs com: Maria Montessori, John Dewey, Antonio Machado, Miguel de Unamuno, Emilia Pardo Bazán, entre d'altres.
Després de la mort de Francisco Giner de los Ríos en 1915, es va crear la fundació que duu el seu nom amb l'objectiu de vetllar pel patrimoni de la institució i continuar la seva tasca educadora.
Història La Institución Libre de Enseñanza va ser fundada l'any 1876 per diversos catedràtics i auxiliars, separats de les seves classes en conseqüència de la seva protesta contra els decrets d'Instrucció pública del 1875. El projecte havia de ser una organització independent de l'acció de l'Estat, ja que els mateixos fundadors estaven en desacord amb els principis del govern del moment. Durant els seus anys d'existència, la institució va mantenir el seu principal objectiu basat en el projecte de regeneració moral, l'intent de crear un "home nou" segons la filosofia krausista, capaç d'enfrontar-se a la situació moral del país, de superar-la i potenciar un nou model individual i col·lectiu més racional, ètic i humà.
La Institución Libre de Enseñanza sorgeix a Espanya dins d'un marc històric on es poden distingir dues etapes: la primera, de llarga duració, pertany a la creació de la Institució i explica la seva aparició, i conclou amb la Restauració i la fundació del Col·legi Internacional per part dels krausistes, que es considera un experiment educatiu previ a la ILE. La segona etapa fa referència al període de la seva existència real la qual finalitza amb la Segona República. La nació estava vivint una sèrie de circumstàncies molt diverses que es manifestaven provocant múltiples agitacions que afectaven no només a la vida social del país sinó també a la vida política i eclesiàstica. Això provocava canvis en l'ambient anticlerical i antireligiós, contínues lluites entre els partits pel poder, l'aparició del sindicalisme i el socialisme, la contestació i la rèplica per part dels krausistes a les propostes d'organització política. Aquests esdeveniments històrics van tenir importants repercussions en els àmbits de l'ensenyança i l'educació afectant així a la implantació de nous currículums i a la reforma dels diversos trams del sistema educatiu. A finals del hi havia greus problemes econòmics i socials a Espanya: pobresa dels camperols, indústria raquítica i una massa obrera amb salaris molt baixos. Aquestes circumstàncies condueixen a la creació d'una situació de desolació i desastre que pretén contrarestar-se amb l'objectiu regeneracionista del qual la Institución Libre de Enseñanza participava tant en la seva doctrina com en la seva obra pedagògica. El segle XX no va presentar grans diferències amb els esdeveniments de finals del . El país se situava en la Setmana Tràgica de Catalunya (1909), la Primera Guerra Europea, inestabilitat política i canvi continu de governs. El marc social corresponent a aquest període històric en què va néixer i actuar la Institución Libre de Enseñanza, ajuda a comprendre amb major exactitud no només les causes de la seva creació i actuació sinó el seu pensament pedagògic i la seva obra educativa. La vida social del es caracteritza a tot Europa pel progrés industrial i per l'augment del benestar general, i amb això la pujada del nivell de vida. A Espanya, però, es va donar més tard i en menor proporció. A partir del va ser un país eminentment camperol. Les formes d'ensenyar i educar estaven en concordança amb la situació econòmica i social, i la preparació científica i didàctica dels mestres i professors.
Fundador Francisco Giner de los Ríos va néixer a Ronda (Màlaga), el 10 d'octubre del 1839, i va morir el 17 de febrer del 1915. Va ser un pedagog i filòsof espanyol de gran influència que va realitzar l'ensenyança secundària a Cadis i a Alacant, i va cursar estudis de filosofia a la Universitat de Barcelona i de dret a la de Granada.
El 1863 va arribar a Madrid on va conèixer a Julián Sanz del Río, Azcárate i altres figures relacionades amb el krausisme. L'any 1866 va obtenir la càtedra de Filosofia del Dret a la Universitat de Madrid però un any més tard va ser inhabilitat d'aquesta càtedra per les seves idees progressistes. Després l'any 1868 la va recuperar i arran de la mort de Sanz del Río va començar a liderar el moviment krausista a Espanya. La decepció que li va provocar el fracàs de la Revolució setembrina li fa involucrar-se en la formació de la joventut.
En conseqüència de la caiguda de la República el 1875 va ser desterrat a Cadis. Posteriorment, el 1876 va retornar a Madrid on va posar en pràctica el seu projecte educatiu amb l'ajuda d'un grup de professors represaliats entre els quals trobem: Gumersindo de Azcárate, Nicolás Salmerón, Teodoro Sainz Rueda, Joaquín Costa, Hermenegildo Giner de los Rios, Federico Rubio i Augusto González de Linares. José Castillejo va ser el braç executor de les idees institucionalistes de Francisco Giner de los Ríos, que va ser el seu mestre. Giner va tenir molta sort al trobar-lo, ja que va ser un col·laborador incomparable i la persona que porta a terme molts dels seus projectes educacionals, i com a conseqüència, José Castillejo serà l'home clau en l'última etapa de la Institución Libre de Enseñanza.
El director de la institució va escriure diverses obres: Principios de derecho natural (1875), Estudios jurídicos y políticos (1875), Estudios de literatura y arte (1876), Estudios filosóficos y religiosos (1876), Estudios sobre educación (1886), Educación y Enseñanza (1889), Resumen de filosofía del derecho (1898), La Persona social (1899), Estudios de filosofía y sociología (1904).
Fundación Francisco Giner de los Ríos Arran de la mort del principal fundador de la Institució l'any 1915, es va crear la Fundación Francisco Giner de los Ríos el 14 de juny del 1916, amb l'objectiu de vetllar pels béns de la ILE i de prosseguir amb la tasca que va començar Francisco Giner de los Ríos. Aquesta fundació va perdurar fins al 1936, publicant les obres completes de Giner. A causa de la Guerra Civil espanyola, hi va haver un parèntesi en les activitats de la fundació, ja que els van confiscar el material i patrimoni.
La recuperació de la Fundació es va portar a terme després de la mort de Francisco Franco. Va ser Manolo Pedregal l'encarregat de promoure aquesta recuperació, efectuada a partir del 20 de juny del 1977, aconseguint així recobrar els béns de la Institució.
El seu patronat va posar en marxa l'any 2003 la rehabilitació i l'ampliació de la seva històrica seu amb el fi de salvar el recinte i adequar-lo a les necessitats actuals i als projectes futurs. Aquest procés va finalitzar l'estiu del 2014, obrint una nova etapa per la fundació.
La Fundació Francisco Giner de los Ríos, avui en dia encara conserva i difon la tasca realitzada per la Institución Libre de Enseñanza, donant així un impuls a la modernització educativa i cultural d'Espanya.
Principis pedagògics L'ideal educatiu de la doctrina pedagògica de la ILE és “fer homes” pel camí d'una vertadera regeneració interior. L'home ha d'ajustar la seva vida al seu destí, fent-lo solidari del món i de la naturalesa, i així aconseguir una finalitat ètica per formar la intel·ligència, una finalitat patriòtica per curar els vicis hispànics com l'egoisme o l'apatia i una finalitat social per aconseguir una harmonia social com a meta d'una educació personal, centrada en la tolerància i la comprensió. L'educació ha de fer més digne a l'home, més conscient del seu destí atenent sempre a la intel·ligència. Quant a l'actuació docent, la intuïció, l'activitat i l'espontaneïtat són els eixos metodològics propugnats per la Institució. Una de les innovacions va ser la implantació de la coeducació, com a mitjà per elevar el nivell femení: "La inferioridad positiva de la mujer no desaparecerá hasta que se le eduque no sólo como al hombre, sino con el hombre.”
Els principis pedagògics de la Institución Libre de Enseñanza es basaven a educar els alumnes proposant així sembrar en la joventut amb absoluta llibertat l'elaboració de les seves normes de vida. Pretenien captar l'interès dels alumnes cap a una àmplia cultura general, de múltiples orientació per fer possible una educació professional d'acord amb les seves actituds i vocacions, però sobretot persones capaces d'adquirir un ideal i de governar la seva vida.
A més, la coeducació és un principi primordial de l'educació, evitant desigualtat entre sexes i classes socials. Utilitzaven els llibres de manera autodidàctica, és a dir, decidint ells mateixos què i com ho volien aprendre. Per tant, la funció del professor consistia a mantenir viu l'interès dels nens i nenes i motivar els seus pensaments, aportant punts de vista diferents i ensenyant-los a raonar. Era indispensable la cooperació de les famílies per l'eficàcia de l'acció entre família i escola. L'ensenyança no es basava en els càstigs, sinó en la idea de corregir i millorar la conducta.
Cal destacar que la influència teòrica ve donada pels pedagogs Johann Heinrich Pestalozzi i Friedrich Wilhelm August Fröbel. En definitiva, la institució es basava en mètodes intuïtius, realitats en comptes d'abstraccions, objectes en comptes de paraules, diàlegs crítics, transformant l'aula en un taller on el mestre és un director i els alumnes una família.
Residencia de Estudiantes L'exili espanyol el 1936 va ser un dels capítols més traumàtics de la història espanyola. Milers d'intel·lectuals es van veure obligats a abandonar Espanya, on van ser perseguits, sentenciats i maleïts per la dictadura franquista. La Residencia de Estudiantes ha estat la institució més representativa de la modernització espanyola abans de la Guerra Civil, i molts dels intel·lectuals espanyols més importants que havien d'exiliar-se eren a prop de la Residencia. Per aquest motiu, es pot intentar comprendre la contribució espanyola de l'exili al desenvolupament cultural d'altres països i els increïbles residus per a Espanya.