miniatura|Autocars turístics El turisme és el conjunt d'activitats i fenòmens de persones, sol o en grup, que es desplacen i fan estada fora de la residència i entorn habitual. No té en compte els desplaçaments per estudis o per raons laborals. Segons l'Organització Mundial del Turisme (OMT), la duració és per un període inferior a un any i superior a les 24 hores, i amb una finalitat de lleure, etc. Si no es pernocta, es consideren «excursions». Turistes i excursionistes formen el total de «visitants».Vela, M. R. (2012). Conceptualització de l'excursionisme o turisme rural cultural, variables conformadores de la imatge i exploració del perfil. Papers de Turisme, (37-38). Tant els turistes com els excursionistes són visitants. Tot i això, és parla també de turisme d'un dia. El turisme internacional serveix com a font d'ingressos important en molts països i regions, l'economia dels quals es basa en gran part en el turisme.
Història del Turisme miniatura|215x215px|Viatjants anglesos visitant ruïnes romanes. miniatura|Il·lustració realitzada per William Pars, en el seu viatge a Grècia com a pintor acompanyant. miniatura|Les platges són un atractiu turístic. miniatura|Platja de Benidorm El turisme té els seus orígens al , tot i que des de temps immemorials hi ha hagut viatgers. L'acte de viatjar amb finalitats que van més enllà de la simple supervivència es remunta a les antigues civilitzacions, on ja es podien identificar les primeres formes de desplaçaments per raons culturals, comercials o de plaer que formen els ciments del turisme actual.
Les civilitzacions antigues Egipte: Els primers viatges es remunten al voltant de l'any 2000 aC, i estaven principalment motivats per finalitats religioses o comercials. Aquests desplaçaments eren comuns entre les elits de la societat egípcia, que viatjaven per visitar temples o monuments sagrats, com les piràmides de Giza, o per assistir al faraó en audiències o cerimònies importants. Els grans monuments arquitectònics,llocs de culte espiritual, constituien un fort atractiu per les classes altes, que buscaven mantenir contacte amb el diví i consolidar el seu estatus social a través d'aquests viatges. Pel que fa als desplaçaments comercials, Egipte va establir rutes de comerç com la Ruta del Nil i la Ruta del Mar Roig, que connectaven amb altres grans civilitzacions de l'antiguitat, com la Mesopotàmia i Nubia. Aquestes vies no només facilitaven l'intercanvi de béns materials com el gra, el papir i el dor, sinó que també contrivuien a l'intercanvi cultural i el coneixement.
Grecia: En l'Antiga Grècia l'oci ocupava un paper fonamental en la societat, ja que el temps lliure era dedicat al coneixement de la cultura, la pràctica de la religió i l'esport. El principal motiu de desplaçament es produia en relació als Jocs Olímpics. Aquest event que es feia cada 4 anys a la ciutat d'Olímpia, els viatgers no només acudien per presenciar les competicions, sinó també per retre homenatge als déus i participar en les celebracions religioses associades a l'esdeveniment. També eren molt comunes les peregrinacions religioses a oracles com els santuaris de Delfos i Dódona. A mesura que els viatges van anar augmentant, es van començar a construir albergs gratuits junt als temples principals per als peregrins. És en aquest context on comença a desenvolupar-se el concepte de turisme cultural, ja que els viatgers ja no es limitaven a raons religioses o esportives, sinó també per aprendre de les arts i la filosofia de la cultura grega.
Roma: Durant l'Imperi Romà (27 aC - 476 dC), amb Octavi August com a primer emperador, es va aconseguir la Pax Romana i un creixement econòmic notable, factors que van facilitar l'expansió del turisme a l'Imperi.
L'imperi es dividia en provincies amb molts municipis que gràcies als seus establiments d'oci, culte i entreteniment que atreien especialment les elits romanes. La comunicació entre les diferents províncies romanes era possible gràcies a una extensa xarxa de camins i calçades, que començaren a construir-se al voltant del 150 aC. Cada pocs quilometres hi havia albergs on els viatgers podien descansar, menjar i informar-se.
Els romans van ser els primers a realitzar el que avui entenem com a turisme, és a dir, viatges de plaer. Els viatges es realitzaven habitualment per tres motius: plaer, treball o benestar. Les elits viatjaven per veure els temples del Mediterrani, les piràmides i monuments d'Egipte, assistir als Jocs Olímpics de Grècia i visitar els mercats d'Àsia Menor.
Les termes romanes van ser un focus d'atracció per als viatgers. A tot l'Imperi Romà es van construir termes, que no només es pensaven per la salut física, sinó també com a llocs de socialització i oci. Així, el turisme de salut es va convertir en una de les motivacions principals per a molts romans.
Edat Mitjana (Segle V-XV) Els viatges eren principalment religiosos, comercials i en menor mesura terapèutics i per estudis. Es feien peregrinacions a llocs sagrats com Jerusalem, Roma i Santiago de Compostela. Largs viatges per aconseguir un milagre o rebre el perdó diví. Ta,né es feien rutes comercials, com la Ruta de la Seda entre Asia i Europa.
Edat moderna El turisme modern, entès com el viatge amb finalitat recreativa a un indret pel sol gust de conèixer-lo, nasqué amb el Grand Tour. El Grand Tour fa referència al fenomen cultural estès entre les classes benestants del Nord d'Europa que tingué lloc entre els segles XVII i inicis del s.XIX. Consistia en fer un llarg viatge al Sud del d'Europa, emprès per un sentiment d'aventura i descobriment, lligat a l'exotisme que el mediterrani oferia a aquells qui mai havien tingut la oportunitat de viatjar abans. Aquest fenomen que nasqué a Anglaterra i aviat s'estengué a diversos països europeus i més tardanament als Estats Units, sovint era realitzat per homes joves benestants, com a "ritus de pas" a la adultesa. S'ha de tenir en consideració que el Grand Tour es popularitza al mateix moment que la il·lustració comença a reivindicar-se com a corrent en defensa el progrés, el racionalisme i el liberalisme en contra de l'estructura de l'antic règim, encara predominant. A aquest context ideològic també s'hi ha de sumar la posada en valor dels autors clàssics i els primers passos en el que avui dia coneixem com a arqueologia. Tot això va generar la idea del Mediterrani com a punt de partida o bressol de la civilització occidental. Per tant, no és extrany que el Grand Tour tingués com a destí principal els centres de cultura de l'antiguitat clàssica, a més de les ciutats italianes protagonistes del Renaixament. En aquests viatges, era habitual que els joves anessin acompanyats d'un tutor experimentat, i en alguns casos de pintors que inmortalitzaven els paisatges vistos al llarg del recorregut, d'aquesta manera estenent el gust per l'art clàssic arreu d'Europa.
El Grand Tour era una activitat gairebé exclusiva dels homes europeus benestants, i si alguna dona hi participava, sempre era com a acompanyant del marit o d'algun familiar: El camí cap a la millora il·lustrada per els homes implicava l'educació universitària i els viatges continentals; per a les dones, implicava l'estudi de la Bíblia i la criança dels fills. Les dones van ser educades per ser companyes, no coneixedores; eren ideals per complementar els homes, no per competir amb ells.
El Grand Tour era promocionat com un viatge cultural i de creixement personal, però per molts també va ser un viatge de descobriment sexual. El Sud d'Itàlia era concebut en l'imaginari com un dels primers exemples de destí de turisme sexual, sobretot per part d'aquells qui coneixien i es veien reflectits en l'homosexualitat present en el món clàssic (Aquil·les i Patrocle, Hadrià i Antinous el mite de Ganimedes, etc). Això va generar el desenvolupament de dinàmiques socioeconòmiques desiguals que encara ressonen avui en dia entre el Nord d'Europa; entès com a destí cultural i el Sud; destí lúdic. És sabut que personatges de l'època tant importants com Johann Joachim Winckelmann, Lord Byron i Oscar Wilde van poder expressar la seva sexualitat amb certa llibertat al Sud d'Itàlia, mentre que encara quedaven segles perquè l'homosexualitat despenalitzada.
A partir de finals del segle XVIII, va quedar palesa la substitució de Roma com a capital artística i cultural d'Europa, deixant pas a la nova metròpolis, París. Ja al començament del segle XX , grups de burgesos i intel·lectuals britànics viatjaven a París i en tornar crearen una sèrie d'articles i llibres sobre el tema, tot convidant el públic (d'altres burgesos) a imitar-los i «descobrir» el món exterior. Podríem dir, per tant, que el turisme (provingut del mot anglès tour o visita) més democratitzat i obert nasqué en aquest context gràcies a la expansió de la comunicació amb ferrocarril i la major facilitat pel viatge internacional. Això suposava que el viatge ja no es limitava a un tour únic a la vida, sinó que qui s'ho podria permetre, podia viatjar per Europa de forma més o menys regular. El primer vaixell de passatgers regular entre Anglaterra i França es va establir al 1820, i a partir del 1830 Europa es va començar a cobrir d'una extensa xarxa de ferrocarril. Un famós exemple de transport ferroviari internacional és l'Orient express que unia París amb Istambul, passant també per ciutats com Venècia o Milà. En conclusió el desenvolupament derivat de la revolució industrial va suposar la expansió, agilització i democratització del turisme. Si a principis de segle XIX la distància entre Londres i París suposava un viatge de 5 dies, a mitjans del segle la mateixa distància podia ser coberta en tan sols 11 hores.
Turisme contemporani En la dècada de 1950 la majoria del turisme protagonitzat pels anglesos era interior (també anomenat nacional), i destacaven les estades a la platja per les classes obreres, propiciant-hi la creació de ressorts, o pobles hotelers, com Blackpool i Brighton. Aquesta mena de turisme s'anomenà «turisme de sol i platja» i es limitava a l'estiu. Amb el creixent poder econòmic de les classes més populars i l'ús de l'aviació, els viatges al Mediterrani esdevingueren més assequibles i fàcils cap en la dècada de 1960. Mentrestant, la classe mitjana alta estimava més el turisme cultural, preferint, per tant, les ciutats a les costes, i especialment França pel gran efecte que tingué la literatura anglesa en idealitzar-la. Per primera vegada, el turisme es popularitzà entre la resta dels europeus occidentals, sobretot els alemanys i francesos, constituint així un grup important de clients disposats a gastar grans quantitats de diners en el lleure.
A la darreria del , nasqueren nous tipus de turisme: rural, és a dir, viatges al camp o la muntanya; esportiu, principalment d'esquí o de caminades; i residencial, la compra de segones cases en altres països. També es diversificà el nombre de destinacions. Per primera vegada, grans quantitats d'europeus triaren visitar d'altres continents o els països de l'est. No obstant això, més i més europeus i americans han elegit visitar l'altre continent. A casa nostra, l'economia de llocs com l'Illa d'Eivissa, Mallorca, la Costa Blanca o la Costa Brava ha passat a dependre en gran part en les afluències de turisme. A gran part de la ruralia, l'agricultura ha patit un declivi important i ha estat guanyat per bé o mal pel turisme com a activitat principal (podrem destacar-hi Occitània). L'encariment dels preus a la Mediterrània ha propiciat una fuita de turistes cap a altres costes més econòmiques a l'est del Mediterrani; en canvi, el turisme de cultural ha fet que ciutats com Barcelona o València rebin cada any més visitants, en especial durant les festes com les Falles, que atrauen 100.000 de turistes.