El Regne del Terror (francès: Le Terreur) va ser un període de la Revolució Francesa que va abastar des del 1793 fins al 1794. Es va caracteritzar per l'establiment d'un govern revolucionari centrat en el Comitè de Salvació Pública i el Comitè de Seguretat General. Aquest govern, format per la Convenció Nacional i la suspensió temporal de la Constitució de l'Any I (i per tant de la legalitat republicana), tenia com a objectiu fer front a les nombroses convulsions que aleshores afectaven França: la revolta federalista, la revolta de La Vendée i la guerra exterior lliurada per les potències monàrquiques d'Europa. El Terror es va caracteritzar, doncs, per un estat d'emergència destinat a contenir, militarment, políticament i econòmicament, la crisi multifacètica que afrontava el país.
De fet, França es trobava des de l'abril de 1792 en una guerra exterior contra les monarquies europees que volen restaurar Lluís XVI dins dels seus drets. Després de la caiguda de la monarquia, el 20 de setembre de 1792, i després de la batalla de Valmy al setembre, es va proclamar la República i es va iniciar un nou procés constitucional sota l'autoritat de la Convenció Nacional. Aquesta tasca no va estar exempta de controvèrsia, i va enfrontar reialistes, moderats i radicals entre si. Després de la detenció Archives parlementaires de 1787 à 1860, Paris, P. Dupont, 1897-1913, , p.708. dels diputats girondins durant els dies de disturbis del 31 de maig i del 2 de juny de 1793, els diputats montagnards van prendre el poder a la Convenció. La Primera República es va trobar així immersa en una guerra revolucionària externa contra una coalició europea i una guerra civil contra els reialistes i els federalistes, anomenats "contrarevolucionaris". La Convenció Nacional va iniciar llavors un procés de consolidació del seu poder per contenir els reptes derivats dels reialistes, girondins i moderats, abans que els mateixos montagnards comencessin a fragmentar-se, i els sans-culottes —també coneguts com a "hébertistes"— que defensaven una radicalització de la Revolució i la descristianització, fossin al seu torn objectiu, seguits pels dantonistes i els indulgents. Després de la victòria dels exèrcits republicans, els diputats de la Plana, els antics dantonistes i fins i tot els hébertistes, així com alguns jacobins, es van unir contra Robespierre i els seus aliats, que sospitaven de voler establir una dictadura. Finalment, després de nombrosos girs i tombs, van aconseguir la caiguda de Robespierre, qui, ferit a la cara en circumstàncies tèrboles (per un tret de pistola disparat per ell mateix o per algú altre) durant la nit a l'Hôtel de Ville, va ser finalment guillotinat juntament amb els seus partidaris el 28 de juliol de 1794, un moment que marcà el final del Gran Terror.
Durant aquest període, nombroses detencions, execucions sumàries, judicis espectacle i massacres van tenir lloc sota diverses autoritats i per diverses raons. S'estima que aproximadament 500.000 persones van ser empresonades i s'estima que entre 18.500 i 40.000 van ser guillotinats, afusellats o ofegats. En el darrer mes del Terror, van ser executades unes mil nou-centes persones.
El Terror, un moment paroxístic i intens de la Revolució, gaudeix d'una imatge i un llegat ambivalents: per a alguns, és una tirania cega que va condemnar la Revolució en el seu conjunt; per a altres, és un parèntesi forçat per la força dels esdeveniments. La seva història i historiografia són complexes i denses. No obstant això, el període va veure diverses innovacions polítiques, com ara la primera abolició de l'esclavitud i l'establiment del primer sufragi universal masculí en el marc de la Constitució de l'Any I, que preveia eleccions periòdiques però que mai es va implementar. La mateixa paraula "Terror" per designar aquest període va ser encunyada i popularitzada durant la Reacció Termidòrica i tenia com a objectiu condemnar políticament el període a causa de la violència generalitzada que es va produir fins al 28 de juliol de 1794 (10 de Termidor, any II), el moment de la caiguda de Robespierre. La idea d'una era fosca i repulsiva, marcada pel govern arbitrari de les masses sota l'ègida d'un líder exaltat, del qual la gent volia distanciar-se durant el Directori va anar prenent forma gradualment. El mateix nom de "Terror" es va originar pels excessos en la severitat de la repressió, fins i tot per les atrocitats comeses per representants de la Convenció que afirmaven actuar en nom de l'Estat, particularment a la Vendée, Lió, el nord i el sud.
El cost humà del Terror és objecte de molta controvèrsia, així com la classificació dels actes de violència comesos, que ha estat objecte de ferotges debats historiogràfics. Fins i tot les dates d'aquest episodi són controvertides: els historiadors tradicionalment situen el seu inici amb la creació del segon Tribunal Revolucionari el març de 1793. Altres situen els seus orígens en les massacres de setembre de 1792. Alguns fins i tot ho remunten a juliol de 1789, en l'època de les primeres execucions públiques dutes a terme pels revolucionaris francesos a París. La definició d'aquests límits, és clar, no està exempta d'implicacions ideològiques.
Context Durant l'estiu de 1792, els dirigents revolucionaris es veien amenaçats tant per la contrarevolució interna com per les potències absolutistes d'Europa, principalment Àustria i Prússia, en guerra contra França des d'abril de 1792. Així, el Manifest de Brunswick amenaçava amb la destrucció de París si cometien cap agressió contra la família reial. A més, hi havia raons per sospitar que Lluís XVI conspirava amb les potències estrangeres que volien envair França per restaurar-hi l'absolutisme, com també conspiraven membres de la noblesa i del Clergat.
La conjunció de les amenaces interna i externa van incrementar la rivalitat entre girondins i jacobins. Aquests darrers estaven agrupats en la facció dita la Muntanya, que comptava amb el suport de les masses populars de París, les quals, el 10 d'agost de 1792, amb l'assalt al Palau de les Teuleries, provocaren el destronament de Lluís XVI. El destronament de Lluís XVI va donar origen a sis setmanes de caos revolucionari que dugué a l'elecció de la Convenció Nacional, la qual, el 21 de setembre de 1792 proclamà la República.
El 21 de gener de 1793, Lluís XVI fou executat a la guillotina; aleshores, Espanya, el Regne de les Dues Sicílies, els Països Baixos i la Gran Bretanya s'uniren a la guerra contra França, la qual es veia així atacada en totes les seves fronteres. Per altra banda, durant la primavera de 1793 va esclatar la revolta reialista de la Vendée, la qual comptava amb el suport de la Gran Bretanya. La repressió del govern revolucionari a la Vendée fou tan brutal que, sovint, se l'ha qualificada de genocidi.
Cronologia Les dates precises del que comunament s'anomena el Terror varien segons els autors i els criteris utilitzats.Jean-Clément Martin, « La Révolution a coupé la France en deux », L’Histoire, , p.39 ; P. Gueniffey, La politique de la Terreur, 2000, p.13 En nom de la guerra i la "seguretat pública", el govern revolucionari va instituir una política de repressió sota la pressió d'esdeveniments que amenaçaven la seguretat de l'Estat. És l'aplicació excessiva d'aquestes mesures severes necessàries el que constitueix el que s'ha anomenat el Terror. Es distingeixen dos períodes "visibles " d'aquest Terror:Sur ce découpage voir: A. Soboul, La Révolution française, 1981, page 253, F. Furet, D. Richet, La Révolution française, 1999, p.158}} et J. Tulard, J.-F. Fayard, A. Fierro, Histoire et dictionnaire de la Révolution française, 1789-1799, 1987, p.1113 el Terror i el Gran Terror.
Gènesi contextual Amb la caiguda de la monarquia, el 10 d'agost de 1792 començà un període d'establiment d'una nova assemblea constituent, la Convenció Nacional, que es reuní per primera vegada el 21 de setembre de 1792. En aquest període es van crear institucions judicials excepcionals, que es van utilitzar habitualment durant el terror, en particular un tribunal penal extraordinari, que es va establir el 17 d'agost de 1792. En el primer esborrany del tribunal revolucionari, es va encarregar de jutjar, sense possibilitat d'apel·lació, els autors dels "crims" del 10 d'agost i de tots els participants en el complot de la cort reial.Frédéric Bluche, Septembre 1792. Logiques d’un massacre, Robert Laffont, 1986, p.22
Implementació i difusió del terme El final de la primavera de 1793 va estar marcat per la detenció dels diputats girondins i els dies de disturbis del 31 de maig i del 2 de juny de 1793.Claude Mazauric propose de faire commencer la Terreur proprement dite le , date de la « loi des suspects », dans Albert Soboul, Dictionnaire historique de la Révolution française, 2005, p.1021 Amb les revelacions de conspiracions a la carta anglesa, publicada el juliol de 1793 per la Convenció, l'assassinat de Marat, el 13 de juliol, la revolta a Lió i després a la Vendée, la presa de Toló, la Convenció va afrontar una pressió sense precedents per legalitzar i institucionalitzar un règim d'excepció, per donar-li una substància i un marc clars.
Les diverses forces populars i polítiques van exercir una pressió conjunta sobre l'Assemblea Nacional per radicalitzar la política revolucionària i transformar-la en una política de lluita a vida o mort contra els perills interns i externs que amenaçaven la República. Gradualment, la "aplicació del terror" es va fer cada cop més freqüent en les discussions i va ser cada cop més exigida per alguns sectors de la Comuna de París i els moviments insurreccionals que desitjaven l'eliminació física i radical dels contrarevolucionaris. Mentrestant, la Convenció va proclamar el reclutament massiu el 23 d'agost.
Sota la pressió popular, en aquest cas la manifestació obrera del 4 de setembre davant de l'Ajuntament, la Convenció Nacional conferñi una certa legitimitat, el 5 de setembre, a la necessitat de posar el terror a l'ordre del dia, en condicions molt específiques. Sense proclamar-ho per decret ni per cap acte normatiu, va reconèixer-hi una forma de necessitat i pes després de la lectura del discurs redactat conjuntament per Hébert i Royer. La Convenció va prendre nota de l'eslògan i li va donar un valor performatiu. Tanmateix, el terror no es va institucionalitzar per això: segons Jean-Clément Martin, "els membres de la Convenció no van voler pronunciar-se sobre el terror, però sense rebutjar directament el programa radical". L'historiador afegeix que "la inclusió a l'ordre del dia no va ser institucionalment efectiva, però el 'terror' sí que va ser 'a l'ordre del dia' en molts llocs després d'iniciatives individuals o de les accions de grups armats". El 17 de setembre s'establí la Llei dels Sospitosos.
Els radicals aviat van adoptar la consigna i van completar el seu aïllament de la resta del moviment revolucionari, considerant que el terror era, efectivament, l'ordre del dia i que constituïa un marc favorable per a l'acció: així, el 15 de setembre Hébert, fiscal adjunt de la Comuna de París, dirigint-se als comitès revolucionaris, desenvolupà i aprofundí el vincle entre l'execució de les mesures de seguretat pública, la Llei dels Sospitosos i el principi mateix del terror: "Ha arribat l'hora de la venjança, no hi ha quarter; la convenció us ha donat la major latitud de poder ; ha ordenat que tots els sospitosos siguin arrestats: doncs bé ! Cal arrestar no només els aristòcrates decidits, sinó també aquells que no han fet res per la llibertat. El terror ha de ser l'ordre del dia".