Felip IV de Castella, III d'Aragó i de Portugal, dit el Gran o el Rei Planeta (Valladolid, 8 d'abril de 1605 - Madrid, 1665) fou monarca d'Espanya (1621-1665). El seu regnat va estar marcat per Gaspar de Guzmán, comte-duc d'Olivares i privat del rei, que va intentar reformar la monarquia per aconseguir una major unitat dels països on aquesta monarquia regnava. Això, sumat als problemes en la política externa, en el marc de la Guerra dels Trenta Anys, produirà una sèrie de conflictes interns a la monarquia, principalment la revolta catalana i la portuguesa, però n'hi hagué en altres territoris de la monarquia, cosa que demostra l'esgotament que aquesta monarquia va patir en el .
Família Fill de Felip III de Castella i de Margarida d'Àustria. Era net de Felip II de Castella i de l'arxiduc Carles II d'Estíria. Va contraure matrimoni el 25 de novembre de 1615 al Palau Reial d'El Pardo amb Isabel de França, filla d'Enric IV de França. Va casar-se en segones núpcies el 7 d'octubre de 1649 a Navalcarnero amb la seva neboda Maria Anna d'Àustria.
Descendència Amb Isabel de França:
Margarida Maria, (Madrid, 1621) Margarida Maria Caterina, (Madrid, 1623) Maria Eugènia, (Madrid, 1624-1627) Isabel Maria Teresa (Madrid, 1625-1627) Baltasar Carles, (Madrid, 1626-1646) Maria Anna Antònia, (Madrid, 1635-1636) Maria Teresa, (El Escorial, 1638 - Versalles, 1683)
Amb Maria Anna d'Àustria:
Margarida, (Madrid, 1651 - Viena, 1673) Maria Ambròsia de la Concepció, (Madrid, 1655) Una nena, morta a les poques hores (1656) Felip Pròsper, (Madrid, 1657-1661) Ferran Tomàs, (Madrid, 1658-1659) Carles, (Madrid, 1661 - L'Escorial, 1700)
Felip IV també va tenir diversos fills il·legítims:
Fernando Francisco (1626-1634), fill de la filla del comte de Chirel Ana Margarita, arribà a ser Superiora del Convent Reial de l'Encarnació Joan Josep d'Àustria (1629-1679), fill de l'actriu María Calderón coneguda com la Calderona. Reconegut en títols i drets. Va ostentar diversos càrrecs d'importància com els de general dels exèrcits, governador dels Països Baixos o lloctinent a Aragó. Alfonso de Santo Tomàs (Vélez-Málaga, 1631 - Màlaga, 1692), fill de Constanza Orozco Carlos Fernando Valdés, governador de Novara, mort el 1702. Alonso Antonio de San Martín, bisbe d'Oviedo i de Conca, fill de la dama de la reina Tomasa de Aldana. Juan Cosío, anomenat fra Juan del Sacramento.
Ascens al tron miniatura|esquerra|Felip IV a cavall. El 1605, just en néixer, fou nomenat príncep d'Astúries, títol reservat a l'hereu de la Corona. A la mort del seu pare, el 1621, rebé la totalitat dels seus títols.
El comte-duc d'Olivares, privat del rei Reformes internes miniatura|El Comte-Duc d'Olivares a cavall, per Diego Velázquez (1634) L'objectiu prioritari del seu mandat va ser restaurar el poder de la corona, que havia patit una disminució considerable en el regnat anterior. Va delegar el seu poder en el poderós comte duc d'Olivares (1621-1643), amb l'objectiu de realitzar un ambiciós projecte de reforma que afectava la major part de les institucions. La seva primera tasca es va centrar en la Hisenda, on va intentar recuperar les rendes perdudes: el control sobre la despesa pública, l'ordenament i estructuració del sistema impositiu, entre d'altres.
En l'àmbit econòmic, es va intentar importar el model mercantilista neerlandès i es va presentar el projecte de la Unió d'Armes, amb la finalitat d'ordenar i canalitzar els recursos provinents dels territoris perifèrics, necessaris per a mantenir un exèrcit potent per afrontar la guerra dels trenta anys i de pas establir la periodicitat i seguretat dels lliuraments a la Hisenda reial. El projecte de reformes es va completar amb les mesures moralitzants proposades per la Junta de Reforma, entre el 1618 i el 1622.
El 1624 la ideologia reformadora es va plasmar en el Gran Memorial, en què destacava, com a grans línies d'actuació, la consecució d'una monarquia de tall administratiu, dominada per l'eficàcia, i la racionalització de les accions de govern, encaminades a complir objectius amb criteris purament executius.
Diversos problemes faran fracassar el projecte reformador: la quantitat decreixent d'or que arriba al port de Sevilla entre 1619 i 1621, l'oposició de les Corts de Castella als canvis en els impostos, l'oposició dels diversos països a la Unió d'Armes i l'enfrontament dels consells al comte-duc i a les seves juntes. La intervenció a Bohèmia el 1618 i la no renovació de la treva dels dotze anys el 1621 que reobrir la Guerra dels Vuitanta Anys, van viciar la política exterior i van suposar un maldecap per al govern d'Olivares. La República de passar a l'ofensiva gràcies al tractat de subvencions de 1624 pel que va rebre el suport financer de França i el tractat de Southampton de 1625, que va fer entrar al Regne Unit en la guerra amb Espanya. Frederic Enric d'Orange-Nassau i el seu cosí Ernest Casimir, que havia succeït el seu germà difunt Willem Lodewijk el 1620, van decidir el 1626 conquerir Oldenzaal perquè Twente ja no pogués ser atacat, i en 1627 va conquerir Groenlo.
Entre 1621 i 1626 es va encunyar la moneda de velló en excés, i tot plegat incidí per declarar la primera fallida de la monarquia el 1627, després d'haver aconseguit dues grans victòries militars el 1625, a la batalla de Bahia i a Breda. La situació va anar passant de dramàtica a desastrosa. Tot i el benefici que en primera instància va suposar la fallida per eixugar el dèficit, els fets posteriors van resultar nefastos. La caríssima intervenció a la guerra de successió de Màntua va anar seguida de les derrotes a la batalla de Matanzas (1628), la batalla de Hertogenbosch (1629) i la batalla de Pernambuco (1630). Les mesures van empitjorar encara més la situació: l'abolició dels milions per part de Felip IV i l'augment excessiu del monopoli de la sal el 1631 van provocar la rebel·lió a Biscaia (1631-1634); els projectes de reforma van quedar definitivament aparcats, instal·lada la monarquia en un esforç bèl·lic que implicava tots els territoris i que consumia els escassos recursos de la Hisenda. A principis de 1630, França va revaloritzar l'or, i les monedes d'or van començar a sortir de Catalunya, i el Principat es va veure forçat a experimentar amb la regulació de la moneda i devaluar de facto la moneda de plata per evitar que la plata catalana s'escapés cap a l'exterior a causa de la pèrdua de valor del velló castellà.
La Guerra dels Vuitanta anys La no renovació de la treva dels dotze anys el 1621 va reobrir la Guerra dels Vuitanta Anys. Després de la caiguda de Breda, la República de passar a l'ofensiva gràcies al tractat de subvencions de 1624 pel que va rebre el suport financer de França i el tractat de Southampton de 1625, que va fer entrar al Regne Unit en la guerra amb Espanya. Frederic Enric d'Orange-Nassau i el seu cosí Ernest Casimir, que havia succeït el seu germà difunt Willem Lodewijk el 1620, van decidir el 1626 conquerir Oldenzaal perquè Twente ja no pogués ser atacat, i en 1627 van conquerir Groenlo, 's-Hertogenbosch i Wessel en 1629, el 1631 Maastricht però s'havia fet evident per a la República que mentre l'exèrcit espanyol no fos convocat per allunyar-se d'una important invasió francesa, era molt difícil iniciar un setge contra Anvers, Bruges o Gant.
França es va aliar amb els holandesos i Suècia prenent la Valtellina per tallar la connexió entre el Milanesat i l'Imperi, i els combats es reprengueren als Països Baixos. Espanya va respondre prenent les illes Lerins, que havien de servir com a base d'operacions per atacar la costa de Provença.(en anglès) David Parrott, Richelieu's army: war, government, and society in France, 1624-1642, p.117 i França es va centrar en la recuperació del Franc Comtat. L'atac a Dunkerque es va cancel·lar i l'alternativa va ser el Setge de Breda, que fou conquerida al cap de dos mesos i mig. La campanya naval francesa a la Mediterrània començà el 1637 amb la presa d'Oristany, Els francesos van aprofitar la concentració de tropes espanyoles al nord i van aconseguir capturar les ciutats de Landrecies, Maubeuge i Damvillers des del sud i recuperar les illes Lerins al maig de 1637. Jacques Cru, Histoire des Gorges du Verdon jusqu’à la Révolution, co-édition Édisud et Parc naturel régional du Verdon, 2001, , p 220 Després que els francesos tallessin el 1638 el Camí dels espanyolsHermann Gonzalez Oropeza, Tres textos inéditos amb la presa de Breisach i l'atac a diversos ports de la costa atlàntica,Victor Gebhardt, Historia general de España y de sus Indias, p.453 en un intent desesperat per reforçar, reabastir i pagar les seves tropes als Països Baixos espanyols, el 1639 es forma a Cadis una esquadra al comandament d'Antonio de Oquendo per a obtenir així el domini del mar. Víctor San Juan, La batalla naval de las Dunas: la Holanda comercial contra la España del Siglo de Oro, p.13 però foren derrotats per la flota holandesa liderada per Maarten Harpertszoon Tromp a la batalla de les Dunes. Tot i això, tres quartes parts de les tropes van aconseguir arribar als Països Baixos espanyols des d'Anglaterra, la ruta marítima ja no es podia utilitzar per proveir tropes i els Països Baixos espanyols van quedar aïllats. Espanya prioritzava la lluita contra la revolta a Catalunya i la revolta de Portugal, i arribaven menys diners als Països Baixos espanyols. El cardenal De Richelieu morí el desembre de 1642 i la salut de Lluís XIII de França era feble. Com que Espanya estava involucrada en massa conflictes, Olivares volia buscar la pau amb la República i França. A la República feia temps que hi havia una discussió entre una facció que volia continuar la guerra i una facció que volia la pau, que creixia amb els anys, increment de costos i manca d'èxit, i el 1643 es va reduir-les, i Francisco de Melo, sent-ne coneixedor, va preparar un atac a França perquè no havia de témer un atac republicà. De Melo volia augmentar la pressió sobre França perquè acordés una pau ara que el rei estava morint, però després dels seus èxits inicials contra els francesos l'any anterior, Francisco de Melo va ser aclaparadorament derrotat en la batalla de Rocroi el 16 de maig de 1643. Finalment, les Províncies Unides van obtenir tots els avantatges que havien estat cercant durant vuitanta anys amb la Pau de Westfàlia de 1648.
Revolta de Catalunya
miniatura|El Corpus de Sang, de H.Miralles (1910). El conflicte entre el comte-duc i Catalunya va iniciar-se quan les Corts Catalanes de 1626 es van negar a col·laborar amb la Unió d'Armes que el comte-duc havia proposat. La guerra contra França va dificultar més l'entesa de la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent amb la monarquia.
Les tropes castellanes i italianes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló van causar grans mals a les zones rurals, i van actuar sovint com un exèrcit d'ocupació. Davant d'aquesta situació, el 7 de juny de 1640 centenars de segadors catalans que es trobaven a Barcelona per a ser contractats per a la sega van ocupar la ciutat i van matar el virrei Dalmau III de Queralt, en l'anomenat Corpus de Sang. La Generalitat va actuar amb indecisió, a parer dels ministres castellans, i aquests van ordenar al privat del rei que actués amb força. Com a resultat de la manca de resposta del rei a les reiterades protestes de la Generalitat pels abusos de les tropes i la insuportable càrrega fiscal que les institucions havien de suportar, la Generalitat trencà amb la monarquia i va proclamar la República Catalana. Finalment, davant la imminent guerra amb Castella, Pau Claris hagué de transigir davant la pressió diplomàtica francesa i donà el comtat de Barcelona al rei Lluís XIII de França. Des de llavors i durant dotze anys, es desenvoluparia una guerra entre la monarquia espanyola i Catalunya, primer amb l'ajut de França i posteriorment sola, que s'ha conegut com a Guerra dels Segadors.
Revolta de Portugal