Aquest fou el panorama d'Occitània abans de l'ocupació pels nazis.
El regionalisme El regionalisme francès de finals del i començaments del XX fou facilitat, entre d'altres, per l'escola francesa de la Geografia Humana Regional, creada pel llenguadocià Paul Vidal de la Blache (1845-1918), professor a la Sorbona del 1898 al 1909, fundador de la revista Annales de Geographie i autor, entre d'altres, de l'estudi geogràfic Etats et nations d'Europe (1881). Va tenir nombrosos seguidors, tant a França com a la resta d'Europa.
El 1898 Charles Maurras (1868-1952) publicaria L'idee de descentralisation, una barreja de federalisme proudhonià, corporativisme saintsimonià i de positivisme de Comte, on defensa el reconeixement de les cultures locals dins una monarquia federativa fonamentada en la llibertat de les províncies i municipis. Juntament amb el seu inseparable Fréderic Amouretti (1863-1903) fundaren la Ligue du Patrie Française i la revista Réveil de Provence, en el mateix sentit. Però el 1899 marxà a París, on coneixeria al lorenès Maurice Barrès (1862-1923), qui havia elaborat la teoria de larrelament regional que permetia l'expandiment de l'individu dins el seu propi quadre natural. Aquell mateix any fundarien el diari L'Action Française, al qual se li unirien molts felibres.
El 1905 Maurras també participaria en la Ligue de Descentralisation, de carie reialista i radical, que poc després es transformaria en la Federation Régionaliste Française (FRF), dirigida d'antuvi pel mateix Maurras, per Joan Carles-Brun (1870-1946), autor de Le Régionalisme (1911) i de Qu’est-ce que le regionalisme (1936), i per Jùli Rounjat (1864-1925), el famós lingüista autor d'una L'ourtogràfi prouvençalo (1908), intent d'unificació gramatical occitana. Aquest grup recolzà d'antuvi Action Française, però la marxa definitiva de Maurras a París el privà d'un líder amb cert carisma.
La FRF recull la tradició proudhoniana i del felibritge federal de París, i rebé el suport tant de Barrès com de J. Hennesy i J. Paul Boncour, juristes i filòlegs. Intentà operar com a grup de pressió i promoure la presentació de projectes de llei per part de diputats dels diferents partits a favor d'una regionalització administrativa i federalitzant, així com crear un estat d'esperit favorable a la reestructuració territorial. El programa del 1901 era força eclèctic, proposava crear regions homogènies amb competències administratives i econòmiques, igual que en els municipis, descentralitzar l'educació i promoure les tradicions locals. El programa era força vague i no pogué evitar les divergències entre monàrquics i republicans, entre federalistes i descentralitzadors, i per tant, la seva eficàcia política fou força reduïda.
L'última oportunitat perduda pels felibrencs en política es produí l'any 1907, quan la crisi dels vinyataires del Llenguadoc els va dur a una revolta oberta contra el govern de Georges Clemenceau. Els seus caps dirigents foren el sindicalista occità Marcelin Albert i l'alcalde socialista de Narbona, Ernest Ferrol o Ferroul, qui els convocà a Carcassona en occità i allí evocà el cant de la croada davant els manifestants. Reberen el suport de Pèire Devoluy (1862-1932), qui intentà convèncer inútilment Frederic Mistral que els donés la benedicció, i pel cardenal de Montpeller, Roverie de Cabrières (1830-1921), qui simpatitzava amb els felibres. Ferroul arribà a suplicar de genolls Mistral que encapçalés el moviment, però aquest es va negar en rodó alhora que neutralitzava les activitats del felibre i sancionava l'heterogeneïtat interna. El moviment fou desfermat i molt durament reprimit per Clemenceau, encara que van obtenir algunes de les millores reivindicades.
Evolució econòmica i social Tres fets marcaren l'evolució occitana en aquesta primera meitat de segle: la guerra del 1914, l'escola pública francesitzadora, i la manca d'una estructura econòmica pròpia.
D'una banda, el 1897 un llenguadocià de Muret, Clément Ader (1841-1925) va fabricar el primer avió a Tolosa de Llenguadoc. Ja el 1866 n'havia creat un prototip, lÉole, amb motor a vapor, que s'alçaria per primer cop el 1890. El 14 d'octubre del 1897 fou provat al camp de Satory (Versalles) i va rodar 60 metres, en recorregué 150 més en vols curts i 300 més en ple aire. Va mantenir una certa disputa sobre la paternitat de l'invent amb els germans Wright, que l'enregistraren abans. Tanmateix, fou el precursor de l'aviació a Europa, i facilità que entre el 1914 i el 1918 el jove empresari tolosà Laticoère hi construís avions militars, alhora que amb Didier Saurat fundaria a Tolosa anys més tard l'Aeropostale, primera empresa de transport aeri amb Sud-amèrica via Barcelona, Alacant, Casablanca i Dakar.
Per una altra banda, la Guerra del 1914-1918 no sols va enrolar a files la flor i nata del jovent occità (com la dels jovent bretó i cors, duts a primera fina com a carn de canó, i que provocaria el 1917 un fort moviment de desercions massives) sinó que també xuclà els recursos naturals del país, sobretot el carbó del Massís Central. El 1916 es fundaria Charbonneries de Barjac, a Gard, vora Alès, per tal de potenciar l'explotació de carbó. Però després del 1920 s'iniciaria la davallada. La porcellana de Llemotges, que emprava 8.000 treballadors el 1920, només n'emprarà la meitat el 1938. Endemés, els dos principals bancs locals occitans, la Banque Castelnau de Montpeller i la Banque Gaidan de Nimes, s'enduran el capital a París, iniciant així la descapitalització regional, que a la llarga provocarà la manca d'inversions pròpies. Tanmateix, el 1924 es fundaria a Tolosa lOffice Nationale Industriel de l'Azote, sector químic estatal, que des d'aleshores serà l'únic que, de vegades, invertirà al país.
Per altra banda, el 1936 s'establiren 36.000 italians a Gers i Olt i Garona, gent que no aprendrà occità i accelerarà a la llarga el procés de substitució lingüística.
Alhora, els polítics occitans ja eren plenament integrats a la política francesa, i dels seus orígens occitans en van fer un simple aspecte folklòric. Aquest fou el cas de Theòphile Delcassè (1882-1936) de Pàmies, ministre d'afers exteriors el 1914-1915, de marina el 1911-1913, i de colònies el 1893-1895; del llemosí Marie François Sadi Carnot (1837-1894), president de la república del 1887 al 1894; del provençal Gaston Doumergue (1863-1937) del Parti Radicale i president de la república del 1924 al 1936; del també provençal Edouard Daladier (1884-1970), radical-socialista cap de govern el 1934 i 1938-1940 i ministre de guerra el 1932 i el 1936-1937 i d'obres públiques el 1930-1931, de trist record per ser el signatari francès del Pacte de Múnic del 1938, i que el 1943 fou deportat a Alemanya pels ocupadors nazis; i el mariner gascó Jean-François Darlan (1881-1942) almirall el 1929 i cap de la flota francesa el 1939, qui el 1941-42 fou vicepresident del Govern de Vichy fins que marxà a Alger i es posà de part dels aliats fins que fou assassinat.
Quan a la cultura occitana en francès, en aquells anys tingué com a màxims exponents al provençal Jean Giono (1895-1970), autor de la Trilogie de Pan (1926-1930) on canta al subdesenvolupament occità sense donar, però, els noms dels responsables, en un francès ple de provençalismes, i en lloa les virtuts del món rural contra el maquinisme i el món urbà. També n’és destacable el director de cinema provençal Marcèu Panhol (1895-1974), amb evocacions costumistes de Marselha de la trilogia de films Fanny (1932), Marius (1931) i César (1937), però que no reeixí en l'intent de crear un cinema nacional, encara que fos en francès, ja que uns altres directors, com el llenguadocià Louis Feuillade (1874-1925) autor de films com Les vampires (1915), La vie telle qu’elle est (1911-1913) i Fantômas (1913-1914), o el gascó Louis Delluc (1890-1924), autor dels films Fièvre (1921), L'inoundation (1924) o Le femme de nulle part (1922), van fer la seva producció a París. D'altres autors en francès de gran renom foren els poetes provençals René Char (1907-1988), amb els llibres Seull de meurent (1945), Les matinaux (1950) i Lettera amorosa (1953), i Paul Valéry (1871-1945), considerat com a gran glòria de les lletres franceses, autor dels poemes Le cimetière marin (1920), La jeune parque (1917) i Variété (1924-1944), diàleg de caràcter socràtic. Després de la guerra en destacaria el nimenc Jean Marie Le Clézio (1940), defensor, però, de les llengües minoritàries, i autor de Le procés verbal (1963), Le fièvre (1965), Le déluge (1966) i le livre des fruites (1969).
Per altra banda, la geografia humana regional fundada per Paul Vidal de la Blache va tenir continuadors occitans, com el tolosà Jean Brunhes (1869-1930), autor de la Geographie humaine de la France (1926-1930), i el llemosí Pierre Deffontaines (1894-1878), membre de l'Institut d'Estudis Catalans.
Situació política als anys vint Pel que fa al regionalisme, a conseqüència de la reorganització territorial duta a terme després de la Guerra el 1918, tornaria a cobrar força les doctrines del regionalisme econòmic, en favor de la reestructuració estatal en regions econòmiques homogènies per tal d'evitar la burocratització i millorar l'eficàcia administrativa. Però totes les respostes en aquest sentit fracassaren.
El FRF, dirigit des del 1901 per Lois-Xavier de Ricard, mantindria força activitat durant el període 1922-1926 mercè la influència que exercí entre altres parlamentaris Jean Hennesy, radical moderat qui el 1919 presentà una proposta de llei que aspirava a una regionalització més profunda, però també fracassà. El 1926 el govern radical es proposà posar en pràctica un procés de descentralització, però més tard el frenà pel sorgiment de partits nacionalistes perifèrics, i la força d'aquests a Alsàcia. Paul Boncour, federalista convençut, fou ministre d'afers exteriors i de guerra el 1933, i tampoc presentà aleshores cap iniciativa en aquest sentit. Per la seva banda, el SFIO (socialistes) mantenia una postura jacobinista, i només el PCF mantenia una certa comprensió al problema. D'aquesta manera, entre el 1900 i el 1914 es presentaren molts projectes de Llei, així com nombroses simpaties individuals, però sense cap resultat pràctic. Només s'aconseguiria el 1913 la creació a Tolosa de l'Institut de les Llengües Meridionals, amb la biblioteca més rica en llengua d'oc.
El 1930 es formaria una nova tendència federalista no conformista, amb les revistes Esprit (1932) d'Emmanuel Mounier (1905-1950) de Grenoble, creador del personalisme, i L'Ordre Nouveau (1933), ideològicament heterogènia (amb el cristià Emmanuel Mounier, Alexandre Marc, Denis de Rougemont (1906-1985), suís de Neuchâtel i federalista paneuropeu, R. Dandieu i Raymond Aron (1905-1983), parisenc liberal) que es caracteritza pel personalisme, rebuig al capitalisme, liberalisme i socialisme, a favor de l'autonomia de l'individu i la seva lliure associació en esferes ascendents que garantien la llibertat, i que incloïa el federalisme territorial i de corporacions econòmiques com un fre a la dictadura i a la uniformitat.
Així, reformularen el regionalisme maurrasià a favor d'una indefinida Europa de les Pàtries, formada per unitats determinades per criteris ètnics. En relació amb aquest grup es mostraria un grup dissident del FRF del 1921 encapçalat per Eugene Poitevin, amb la revista Le Federaliste (1921-1938), on hi col·laborarien nacionalistes bretons, occitans, bascos i alsacians, alhora que prestava atenció a la política de nacionalitats de la Societat de Nacions.
Per altra banda, en el terreny lingüístic, l'escolarització progressiva i repressiva contra les llengües minoritàries provocà la vergonya del patuès, alhora que trencà la corretja tradicional de transmissió lingüística, fet agreujat pel fet que la gent immigrada que s'establia al país, majoritàriament ja no aprenia occità.
L'occitanisme en els anys 20