Phil Collins (Cheswick, Londres, 30 de gener de 1951) és un bateria, cantant de rock i pop, compositor, productor musical i actor anglès. Va ser bateria i posteriorment cantant del grup Genesis, després de la sortida de Peter Gabriel i ha tingut una exitosa carrera en solitari, aconseguint tres senzills número u del Regne Unit i set dels EUA com a artista solista. En total, el seu treball amb Genesis, altres artistes i en solitari va donar lloc a més singles entre els 40 millors dels Estats Units que qualsevol altre artista durant la dècada de 1980. Entre les seves cançons més famoses hi ha In The Air Tonight, You Can't Hurry Love, Sussudio, One More Night, Another Day In Paradise, Do You Remember?, Both Sides Of The Story, Dance Into The Light i Can't Stop Loving You.
L'any 1995 va abandonar el grup Genesis, grup del qual era bateria des de feia 25 anys i cantant des de 20, per centrar-se exclusivament en els seus projectes en solitari, que va incloure escriure cançons per a la pel·lícula d'animació Tarzan (1999) de Disney, que li van valer un Oscar a la millor cançó original per "You'll Be in My Heart". Es va unir amb els seus antics companys Tony Banks i Mike Rutherford de Genesis per a la seva gira Turn It On Again el 2007. Després d'un retir de cinc anys per centrar-se en la seva vida familiar, Collins va publicar les seves memòries el 2016 i va completar la seva gira Not Dead Yet el 2019. Després es va unir a Genesis el 2020 per a una segona gira de reunió The Last Domino?, que finalitza el març de 2022 i en la que va anunciar el seu adeu dels escenaris.
La discografia de Phil Collins inclou vuit àlbums d'estudi que han venut 33,5 milions d'unitats certificades als EUA i uns 150 milions de discs venuts a tot el món, el que el converteix en un dels artistes amb més vendes del món. És un dels tres artistes discogràfics, juntament amb Paul McCartney i Michael Jackson, que han venut més de 100 milions de discos tant com a solistes com per separat com a membres principals d'una banda. Ha guanyat vuit Premis Grammy, sis Premis Brit (guanyant el de millor artista masculí britànic tres vegades), dos Premis Globus d'Or, un Oscar i un Disney Legend. Va ser guardonat amb sis Premis Ivor Novello de la British Academy of Songwriters, Composers and Authors, incloent-hi el Premi International a l'èxit. Va rebre una estrella al Passeig de la Fama de Hollywood l'any 1999, i va ser inclòs al Saló de la Fama dels Compositors el 2003 i al Saló de la Fama del Rock and Roll com a membre de Genesis el 2010. També ha estat reconegut per publicacions musicals amb la inducció al Saló de la Fama de les revistes Modern Drummer i Classic Drummer, el 2012 i 2013 respectivament. Fou nomenat tinent de l'Orde Reial de Victòria.London Gazette núm. 53696 (11 juny 1994) pàg. 4
Infantesa Philip David Charles Collins va néixer el 30 de gener de 1951 al Putney Hospital al districte de Wandsworth, al sud-oest de Londres. El seu pare, Greville Philip Austin Collins (1907-1972), era agent d'assegurances de London Assurance i la seva mare, Winifred June Collins (de soltera Strange, 1913-2011), va treballar en una botiga de joguines i més tard com a agent de reserves a la Barbara Speake Stage School, una escola independent d'arts escèniques a East Acton. Collins és el més petit de tres fills: la seva germana Carole va competir com a patinadora professional sobre gel i va seguir els passos de la seva mare com a agent teatral, i el seu germà Clive (1942-2002) era un dibuixant conegut. La família es va traslladar dues vegades abans que Collins hagués arribat als dos anys; es van establir al 453 de Hanworth Road a Hounslow, Middlesex.
A Collins se li va regalar una bateria de joguina per Nadal quan tenia cinc anys, i més tard els seus dos oncles li van fer un conjunt improvisat amb triangles i panderetes que cabien dins d'una maleta. A mesura que Collins creixia, aquests van ser seguits per conjunts més complets comprats pels seus pares. Va practicar tocant música de la televisió i la ràdio.Classic Albums: Face Value DVD, Eagle Home Entertainment, 2001. Durant unes vacances familiars a un Butlin's, un Collins de set anys va participar en un concurs de talents cantant "The Ballad of Davy Crockett", però va aturar l'orquestra a mig camí per dir-los que estaven en la tonalitat equivocada. The Beatles van ser una gran influència primerenca en Collins, inclòs el seu bateria Ringo Starr. Va seguir a la formació londinenca menys coneguda the Action, el bateria de la qual copiaria i el treball de la qual el va introduir en la música soul de Motown i Stax Records. Collins també va ser influit pel bateria de jazz i big band Buddy Rich, l'opinió del qual sobre la importància del hi-hat el va impulsar a deixar d'utilitzar dos bombos i començar a utilitzar-lo.
Al voltant dels dotze anys, Collins va rebre classes bàsiques de piano i música de la tia del seu pare. Va estudiar rudiment de bateria amb Lloyd Ryan i més tard amb Frank King, i va considerar aquesta formació «més útil que qualsevol altra cosa perquè s'utilitzen tot el temps. En qualsevol mena de bateria de funk o jazz, els rudiments sempre hi són.» Collins mai va aprendre a llegir o escriure notació musical i va idear el seu propi sistema, cosa que va lamentar més tard. «Sempre he sentit que si pogués taral·lejar, podria tocar-lo. Per a mi, això era prou bo, però aquesta actitud és dolenta».
Collins va assistir a la Nelson Primary School fins als onze anys. Va ser acceptat a la Chiswick County Grammar School, on es va dedicar al futbol i va formar la Real Thing, una banda de l'escola que tenia com a cantants de suport Andrea Bertorelli, la seva futura dona, i la seva amiga Lavinia Lang. Ambdues dones tindrien un impacte en la vida personal de Collins en anys posteriors. El següent grup de Collins va ser The Freehold, amb qui va escriure la seva primera cançó, "Lying, Crying, Dying", i va tocar en un grup anomenat Charge. Va ser amic d'infància de Jack Wild, que esdevindria famós per interpretar a Dodger a la pel·lícula Oliver! (1968); la parella va assistir a la mateixa escola escènica després que la mare de Collins, June, va veure a Wild mentre tots dos jugaven a futbol al parc.
Carrera 1963-1970: primers papers d'actor i bandes miniatura|esquerra|Collins va assistir a l'escola escènica Barbara Speake a East Acton, a l'oest de Londres Collins va deixar l'escola a catorze anys per convertir-se en alumne a temps complet a Barbara Speake. Va tenir un paper no acreditat com a extra a la pel·lícula dels Beatles A Hard Day's Night (1964), on es troba entre els adolescents que criden durant la seqüència del concert de televisió. Més tard, l'any 1964, Collins va ser elegit com a Artful Dodger en dues execucions del teatre del West End del musical Oliver!
Later in 1964, Collins was cast as the Artful Dodger in two West End runs of the musical Oliver! Li pagaven 15 lliures a la setmana i va qualificar el paper com "el millor paper per a un nen a tot Londres". Els seus dies com a Dodger estaven comptats quan la seva veu es va trencar durant una actuació i havent de pronunciar les seves línies durant la resta de l'espectacle. Collins va protagonitzar Calamity the Cow (1967), una pel·lícula produïda per la fundació Children's Film. Després d'una baralla amb el director, Collins va decidir deixar d'actuar per dedicar-se a la música. Havia d'aparèixer a Chitty Chitty Bang Bang (1968) com un dels nens que assaltaven el castell, però la seva escena es va tallar. Collins va fer una audició per al paper de Romeo a Romeo and Juliet (1968), però el paper va ser per a Leonard Whiting. També va viatjar pel Regne Unit ensenyant a la gent el ball "crunch" popularitzat per una campanya publicitària.
L'entusiasme de Collins per la música va créixer durant els seus anys d'actuació. Va freqüentar el Marquee Club al carrer Wardour amb tanta freqüència, que finalment els gerents li van demanar que col·loqués les cadires, escombrés els pisos i els ajudés en el vestidor. Va ser aquí on Collins va veure actuar The Action i els nouvinguts Yes, la qual cosa el va influir molt. Quan les audicions per a Vinegar Joe i Manfred Mann Chapter Three no van tenir èxit, Collins va aconseguir una posició a la Cliff Charles Blues Band i va fer una gira pel país. Això va ser seguit per una etapa a The Gladiators, una banda de suport per a un quartet de veus negres, que també comptava amb el company d'escola de Collins Ronnie Caryl a la guitarra. En aquesta època, Collins va saber que Yes buscava un nou bateria i va parlar amb el líder Jon Anderson, que el va convidar a una audició la setmana següent. Collins no va aparèixer i més tard es va preguntar com hauria estat la seva vida si hagués tirat endavant.
El 1969, Collins i Caryl es van unir a la formació de suport de John Walker per a una gira europea, que també estava formada pel guitarrista Gordon Smith i el teclista Brian Chatton. La gira va acabar i el quartet va formar una banda de rock, Hickory, que va gravar un senzill ("Green Light"/"The Key"). Encara el 1969, més tard van ser rebatejats com a Flaming Youth. Van signar amb Fontana Records i van gravar Ark 2 (1969), un àlbum conceptual escrit i produït per Ken Howard i Alan Blaikley que explica la història de l'evacuació de l'home d'una Terra en flames i el seu viatge a l'espai. Cada membre canta una veu principal.
El maig de 1970, després de la separació de Flaming Youth, Collins va cantar congues a la cançó de George Harrison "Art of Dying", però la seva contribució es va ometre. Anys més tard, Collins va preguntar a Harrison sobre l'omissió. Harrison va enviar a Collins una gravació que suposadament contenia l'actuació de Collins; Collins es va avergonyir de saber que l'actuació era dolenta. Quan Collins es va disculpar, Harrison va confessar que la gravació era una broma, que Collins va acceptar de bon humor.
Anys 1970, Genesis i el rock progressiu
El juliol de 1970 el grup de rock Genesis havia signat amb Charisma Records i havia gravat el seu segon àlbum Trespass (1970), però va patir un revés arran de les sortides del bateria John Mayhew i del guitarrista Anthony Phillips. Van decidir continuar i van col·locar un anunci al Melody Maker per a «un bateria sensible a la música acústica, i un guitarrista d'acústica de dotze cordes». L'audició va tenir lloc a la casa dels pares de Peter Gabriel i va consistir a tocar algunes pistes del segon àlbum del grup, Trespass (1970). Com Collins va arribar d'hora, va poder memoritzar les peces escoltant els altres. Un any més tard el grup trauria al mercat el seu tercer àlbum, Nursery Cryme, on Phil Collins s'encarregaria de la bateria, la percussió i els cors (veu principal a «For Absent Friends»), i ho continuaria fent en els cinc anys següents, a través de LP clàssics del grup com Foxtrot (1972), o Selling England by the Pound (1973).
El 1974, durant l'enregistrament de The Lamb Lies Down on Broadway, Collins va tocar la bateria al segon àlbum de Brian Eno, Taking Tiger Mountain (By Strategy) després que Eno hagués contribuït amb efectes electrònics a dues cançons de l'àlbum.