fou un pintor, dibuixant i cartellista vinculat a l'impressionisme i un dels impulsors del modernisme català. És un dels pintors més reconeguts de la primera generació modernista i, juntament amb Santiago Rusiñol, membres de la bohèmia daurada, l'impulsor de la renovació de la pintura catalana de finals del . Amb tan sols 15 anys, va iniciar una estada a París per ampliar la seva formació, que es va prolongar tres anys. Cal destacar els seus dots per a la pintura i per al dibuix, així com la seva capacitat per a conrear amb el mateix èxit el paisatge i el retrat, si bé va ser aquest darrer gènere el que li va proporcionar un major reconeixement i el va consagrar com el retratista més cobejat per la burgesia barcelonina. Entre la seva obra, excel·leix la galeria de retrats al carbó de personalitats del món de la cultura i la política. També va guanyar nombrosos premis en els concursos de cartells i les seves obres van fer-se molt populars. Els de l'Anís del Mono, els Cigarrillos París, el cava Codorniu, el d'Autogaratge Central, poden citar-se entre els seus més coneguts, així com els que realitzà per anunciar Pèl i Ploma, Forma, Hispània, etc.
Biografia Fill de Ramon Casas i Gatell, un indià de Torredembarra que havia fet fortuna a Cuba, i Elisa Carbó i Ferrer, filla del també indià Pere Carbó i Rovira, nasqué el 1866 al domicili familiar del carrer Nou de Sant Francesc, 11-13.
Als 11 anys mostrava poc d'interès pels estudis i, atesa la seva habilitat per a dibuixar, va començar a rebre classes de dibuix a l'estudi de Joan Vicens (1820-1886), un reconegut retratista que havia cursat estudis a l'Escola de la Llotja. L'any 1881 començà a col·laborar en diferents revistes, començant per L'Avenç, de la qual és cofundador i hi publica per primera vegada, el 9 d'octubre, un dibuix: Record d'altre temps, un detall del claustre de Sant Benet de Bages.
Aquell mateix mes, Casas va emprendre el primer viatge a París, acompanyat de dos cosins seus, Miquel Carbó i Joaquim Casas i Carbó i es va instal·lar a la rue Lourcine. A la capital francesa, va assistir a classes al taller del pintor Carolus-Duran, pintor influït en aquella època per Manet, en companyia d'Eugène Carrière, Maurice Lobre i Puis de Chavannes i, tal com reflecteix el carnet en què anotava les seves despeses, es va aficionar a freqüentar cafès nocturns i exposicions d'art i al consum del tabac. En aquella època, va pintar Autoretrat vestit de flamenc, admès al Saló de 1883.
Posteriorment, va tornar a Barcelona, on va participar en l'exposició que la sala Parés realitzava cada quinze dies amb un paisatge titulat Sant Hilari. Va ser aquest mateix any que va conèixer Santiago Rusiñol, amb qui va mantenir una gran amistat durant la resta de la seva vida.
Dedicà un temps a viatjar per tota la península. A Granada, amb Laureà Barrau, va coincidir amb el pintor anglès Tom Roberts, de qui pintà el retrat. A Granada mateix, el pintor va descobrir un gran interès pel tipisme andalús i va enviar al primer Salon des Champs-Elysées la seva obra Autoretrat vestit de flamenc, que més tard es va exhibir a la sala Parés sota el títol El xulo. Així, el mes de gener de 1884 va enviar a la sala Parés un dibuix titulat Cursa de braus, amb què començava un seguit d'obres centrades en la tauromàquia, una temàtica que era del gust dels parisencs i que va protagonitzar la seva obra durant uns anys. El mes de març va tornar a Barcelona i el 1885 es va traslladar de nou a París, on va visitar amb regularitat l'Acadèmia Gervex, on va coincidir amb altres pintors com Rusiñol.
Durant la seva estada a Madrid estudià els clàssics del Museu del Prado. El 1890 tornà a París amb Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo i Ignacio Zuloaga i es va establir al barri de Montmartre. Entre 1890 i 1892 va il·lustrar els articles que Santiago Rusiñol enviava a La Vanguardia en la sèrie que va titular Desde el Molino, en una clara al·lusió al Moulin de la Galette, on tots dos residien; articles i dibuixos van ser aplegats el 1894 per Rusiñol en el llibre titulat Desde el Molino, publicat per La Vanguardia en la sèrie amb què obsequiava els seus subscriptors. En aquesta època pintà obres com Plein air (1891, MNAC) i Bal du Moulin de la Galette (1890-1891, Museu del Cau Ferrat) entre altres obres, en les quals es noten influències de Toulouse-Lautrec, Steinlen i Forain.
A partir de 1889 va exposar anualment a la sala Parés de Barcelona, encara que en un principi sense gaire èxit per la quotidianitat dels seus temes; així i tot, continuà pintant quadres com Garrot vil, La càrrega, Ball de tarda, Processó de Santa Maria del Mar, etc. El seu estil combinava hàbilment uns tons vius en un entorn grisenc amb el detall suau o el sintetisme a l'hora de dibuixar grans gernacions. També fou un dels fundadors del cafè Els Quatre Gats (1897-1903), on se suposa que conegué el seu futur mecenes William Deering i el seu fill Charles Deering. De mica en mica, es va anar convertint en un dels pintors més cobejats per la societat burgesa barcelonina de l'època, que se'n disputava els retrats.
El 1898 començà a publicar la revista d'art Els Quatre Gats, substituïda un any després per Pèl & Ploma i que amb posterioritat fou substituïda per Forma. La premsa li serví per al seu vessant de dibuixant i per a compaginar amb el cartellisme: en són un exemple les obres Cartell de la revista Pèl i Ploma, i l'Esbós per a l'anunci de l'Anís del mono, que es troben en el Museu Abelló, de Mollet del Vallès. És especialment destacable la seva col·lecció de vora els dos centenars de retrats al carbó d'intel·lectuals i personatges d'aquells anys, com Unamuno, Azorín, Granados, Sorolla, Zuloaga, i Albéniz.
El 1899 entrà en la Societat Internacional de Pintura. Altres obres seves són la decoració del fumador del Cercle del Liceu de Barcelona, el retrat eqüestre d'Alfons XIII, la restauració del claustre romànic de Sant Benet de Bages i una àmplia col·lecció de retrats de figures europees i americanes.
El 1909, donà una col·lecció de dos-cents retrats al carbó de personatges del món cultural, polític, econòmic i social de Catalunya, de la resta de l'estat i de l'estranger.
El 1910 pinta L'enterrament de Raimon Casellas arran del suïcidi d'aquest crític d'art i gran amic del pintor.
El 10 de novembre de 1912 morí la seva mare, Elisa Carbó, i heretà el monestir de Sant Benet de Bages i l'illa del passatge de Santa Eulàlia, conjuntament amb les seves germanes Montserrat i Elisa. El 1922 es casà amb la seva model Júlia Peraire i Ricarte, cunyada del filòsof i polític Jaume Serra i Húnter. miniatura|Julia (1915). Museu Carmen Thyssen de Màlaga
Casas i Rusiñol, molt vinculats amb l'Escola luminista de Sitges, van ser els impulsors de les festes modernistes de Sitges, portades a terme al Cau Ferrat, i contribuïren d'aquesta manera al renom d'aquesta població i al seu turisme.
El 29 de febrer de 1932 morí de tuberculosi a la seva casa del carrer Descartes, núm. 1, de Barcelona. Està enterrat al Cementiri de Montjuïc a Barcelona.
El mestre del cartell català Es podria dir que en el cartell es troba una de les formes més típiques de la comunicació visual: el seu missatge, la seva informació, han d'entrar visualment, captar-se al moment. La lectura global del cartell ha de fer comprensible tot el seu significat. El text escrit es reduirà a l'imprescindible (un nom, una frase breu, una adreça); la resta de la informació, l'ha de donar la imatge. Imatge en el sentit més ampli, ja que algunes vegades pot consistir en un signe, un color, o la distribució tipogràfica d'un text.
Juntament amb Alexandre de Riquer, se'l considera el pioner i mestre del cartell a Catalunya.
Els seus primers cartells, els farà per a la taverna dEls Quatre Gats (lloc on es reunien els artistes del ).
Una de les singularitats del cartellisme a Catalunya que demostra la intel·ligència dels empresaris catalans és que l'empresari no va directament a una empresa a encarregar el cartell per promocionar el que sigui sinó que posen en marxa un concurs públic en què fan una crida pel cartell que ha de promocionar el seu producte.
Els seus cartells responen a un corrent inspirat en la producció d'Henri de Toulouse-Lautrec.
Història del cartellisme de Ramon Casas L'any 1897, Casas va treballar en equip amb un altre dels mestres del cartellisme: Miquel Utrillo; junts van elaborar el cartell per a les “ombres xineses” de la taverna dels Quatre gats. Aquest primer cartell mostrava el perfil segur de la dona al primer terme, i la colla d'amics asseguts al fons; té el caràcter dels cartells moderns. Es troba recarregat respecte als cartells moderns, i a la composició li faltava simplicitat. miniatura|Cartell per als Putxinel·lis dels Quatre Gats, 1899 L'any 1898 Casas se'n surt realment amb els cartells moderns, és a dir, els cartells destinats a la publicitat de productes industrials i no industrials. El mateix any, Vicenç Bosch organitza un concurs de cartells de publicitat del seu Anís del mono i Casas fou el guanyador del primer premi. Els cartells de l'''Anís del mono demostren que Casas va ser un dels primers artistes a comprendre l'art del cartell i el que havia de ser el cartell publicitari. En aquest cartell, s'aprecia la senzilla composició, però, que no manca de gràcia i d'agilitat per l'ample arabesc del xal de la dona. A més a més, dona al cartell un caràcter plenament espanyol, que influeix en el seu èxit no tan sols a Espanya sinó també a l'estranger. El text d'aquest cartell és curt i clar, gran i molt llegible, com és adient per a qualsevol anunci publicitari. Casas també realitza els projectes de xampany Codorniu, encara que són poc coneguts, ja que no van ser impresos. En el mateix any 1898 va realitzar el primer cartell apaïsat per a l'establiment industrial de M. Fuster. En aquest cartell, es podia apreciar una vista esquemàtica d'una fàbrica, i a la dreta d'aquesta, la figura femenina que era imprescindible per als cartells modernistes.
El 1899, Casas realitza un cartell per als putxinel·lis dels Quatre Gats en el qual ens ofereix que el mateix Pere Romeu (propietari) és representat com un titella caricaturesc, i l'altre personatge és Miquel Utrillo. Seguidament, realitza una sèrie de cartells que van destinats a anunciar les revistes que finança i il·lustra: dos per a Pèl i Ploma, un altre per a Forma i uns altres dos per a revistes amb què no està tan lligat, que són Hispània i La Vida Literària. En els cartells realitzats per Casas, normalment hi apareix la silueta duna dona, la qual sembla que no hi pot faltar. Uns dels seus treballs posteriors i famosos de 1900 i 1901 van ser Cigarrillos de París, concurs organitzat per l'industrial català establert a Buenos aires, i l'altre Sanatori de sifilítics del Dr. Abreu. El 1901, Casas realitza un altre cartell per Autogaraje Central, en el qual fa constar els punts febles de “l'esportsman”: l'automòbil i la dona.
Ramon Casas dibuixa el seu primer cartell imaginari el 1902 París-Madrid, en què trobem altre cop la figura femenina. Aquest tipus de cartell, però, no va arrelar. Aquest mateix any, Casas compon un cartell de tipologia clàssica, destinat a la mostra Antiquarium Artium Barcinonensis Exhibition.
El 1904, en realitza un altre de caràcter comercial per a l'Agència d'Inquilinats de Barcelona.
Els concursos Els concursos van ser fonamentals per al desenvolupament del cartell a Catalunya, ja que són l'element impulsor del cartellisme. Anís del mono (1898)