En la mitologia grega, ÀrtemisI no pas Artemisa; vegeu: ; (en ) era la deessa dels llocs salvatges o naturals on els humans no han actuat, els boscos i selves, la caça, el regne animal, la natura, la vegetació, el part, la cura dels nens i la castedat. En temps posteriors, en alguns llocs, es va identificar amb Selene, la personificació de la Lluna.Smith, s.v. Artemis Passejava sovint pels boscos de Grècia, assistida pel seu nombrós seguici, format majoritàriament per nimfes, alguns mortals i caçadors. La deessa Diana és el seu equivalent romà.
Algunes tradicions la fan filla de Demèter, però la majoria la consideren germana bessona d'Apol·lo, i com ell, filla de Leto i Zeus. Va néixer a Delos, abans que Apol·lo, i tan aviat com va néixer va ajudar a venir al món el seu germà; per això, va ser nomenada deessa dels nounats. En el seu honor s'han batejat dos cràters de Venus, un de la Lluna i un petit planeta.
Hom la considerava protectora de les amazones, dones guerreres i caçadores com ella, independents del domini de l'home.
Hi ha tradicions que la presenten sempre com una deessa salvatge, de boscos i muntanyes, que fa vida entre les feres. Hom la representa amb túnica llarga i cabellera solta; o amb túnica curta, arc i sagetes i amb un cérvol o uns gossos. Deessa de la castedat, restà verge i eternament jove. Se la representa sempre amb un arc, que utilitza per caçar i matar. Se li atribueixen les morts sobtades, sobretot aquelles que no causen dolor, provocades per les seves fletxes. Ella envia a les dones que moren en el part el mal que se les emporta.
Etimologia El nom Àrtemis (n., f.) és d'etimologia desconeguda o incerta, tot i que s'han proposat diverses fonts. R. S. P. Beekes va suggerir que l'intercanvi e/i apunta a un origen pregrec.R. S. P. Beekes, Etymological Dictionary of Greek, Brill, 2009, p.142 Àrtemis va ser venerada a Lídia com a Artimus.Indogermanica et Caucasica: Festschrift fur Karl Horst Schmidt zum 65. Geburtstag (Estudis de llengua i cultura indoeuropees), W. de Gruyter, 1994, Etyma Graeca, p.213–214, a Google books; Houwink ten Cate, The Luwian Population Groups of Lycia and Cilicia Aspera during the Hellenistic Period (Leiden) 1961:166, assenyalat en aquest context per Brown 2004:252 Georgios Babiniotis, tot i acceptar que l'etimologia és desconeguda, també afirma que el nom ja està testimoniat en grec micè i possiblement és d'origen pregrec.
El nom pot estar relacionat amb el grec árktos "ós" (de PIE * h₂ŕ̥tḱos), recolzat pel culte a l'ós que la deessa tenia a Àtica (Braurònia) i les restes del Neolític a la cova d'Arkoudiotissa, així com la història de Calisto, que originalment parlava d'Àrtemis (epítet arcàdic kallisto).Michaël Ripinsky-Naxon, The Nature of Shamanism: Substance and Function of a Religious Metaphor (Albany, NY: State University of New York Press, 1993), 32 Aquest culte era una supervivència de rituals totèmics i xamanístics molt antics i formava part d'un culte de l'ós més ampli que es trobava en zones llunyanes en altres cultures indoeuropees, com per exemple, la gal·la Artio. Es creu que un precursor d'Àrtemis va ser adorat a la Creta minoica com la deessa de les muntanyes i la caça Britomartis. Tot i que s'ha suggerit connexió amb noms d'Anatòlia,Campanile, Ann. Scuola Pisa 28:305; Restelli, Aevum 37:307, 312Edwin L. Brown, "In Search of Anatolian Apollo", Charis: Essays in Honor of Sara A. Immerwahr, Hesperia Supplements 33 (2004:243–257). p.251: Artemis, com la bessona inseparable d'Apol·lo, es parla a p.251ff les formes més antigues del nom Àrtemis són el grec micènic , a-te-mi-to /Artemitos/ (gen.) i , a-ti-mi-te /Artimitei/ (dat.), escrit en Lineal B a PilosJohn Chadwick i Lydia Baumbach, "The Mycenaean Greek Vocabulary" Glotta, 41.3/4 (1963:157-271). p.176f, s.v. Ἂρτεμις, a-te-mi-to- (genitive); C. Souvinous, "A-TE-MI-TO and A-TI-MI-TE", Kadmos 9 1970:42–47; T. Christidis, "Further remarks on A-TE-MI-TO and A-TI-MI-TE", Kadmos 11:125–28
Segons J. T. Jablonski, el nom també és frigi i es podria "comparar amb la denominació reial Artemas de Xenofont". Charles Anthon va argumentar que l'arrel primitiva del nom és probablement d'origen persa de * arta, * art, * arte, tots els que significaven "gran, excel·lent, sant", per la qual cosa Àrtemis "esdevé idèntica" amb la gran mare de la natura, fins i tot quan era adorada a Efes". Anton Goebel "suggereix l'arrel στρατ o ῥατ, "agitar", i fa que Àrtemis signifiqui "la llançadora del dard" o "la tiradora".
Els escriptors grecs antics, a través de l'etimologia popular, i alguns estudiosos moderns, han relacionat Àrtemis (Artamis en dòric) amb , artamos, és a dir, "carnisser" o, com Plató va fer a Cràtil, a , artemḗs, és a dir, "segur", "il·lès", "pur", "la donzella inoxidable". A. J. Van Windekens va tractar d'explicar tant com Àrtemis a partir de , atremḗs, que significa "immòbil, tranquil; estable, ferm" mitjançant una metàtesi.Van Windekens 1986: p.19‒20Blažek, Václav. "Artemis and her family". A: Graeco-Latina Brunensia vol. 21, iss. 2 (2016). p.40.
Llegenda mitològica Naixement miniatura|esquerra|310px|Leto amb els seus fills, per William Henry Rinehart. miniatura|esquerra|upright=1.4|Leto amb Zeus i els seus fills, 420-410 BC, marbre, Museu Arqueològic de Brauró. A la mitologia grega es donen diversos relats contradictoris sobre el naixement d'Àrtemis i Apol·lo, el seu germà bessó. Pel que fa a la filiació, però, tots els relats coincideixen que era filla de Zeus i Leto i que era la germana bessona d'Apol·lo. En algunes fonts, neix al mateix temps que Apol·lo; però en altres, abans o després.
Tot i que tradicionalment es diu que són bessons, l'autor de lHimne homèric 3 a Apol·lo (el relat més antic existent del naixement dels fills de Leto) només es preocupa pel naixement d'Apol·lo, i deixa de banda Àrtemis; de fet a l'Himne homèric no es diu que siguin bessons en absolut.
És un poeta una mica posterior, Píndar, qui parla d'un sol embaràs. Els dos poetes anteriors, Homer i Hesíode, confirmen l'estatus d'Àrtemis i Apol·lo com a germans complets nascuts de la mateixa mare i pare, però cap dels dos els fa explícitament bessons.Homer, Ilíada 1.9 and 21.502–510; Hesíode, Teogonia 918–920 miniatura|upright=1.2|Leto amb Àrtemis i Apol·lo, relleu votiu, aC, Museu Arqueològic Nacional d'Atenes. miniatura|Apol·lo i Àrtemis. Tondo d'una copa àtica de figures vermelles, c. 470 aC, Louvre. Segons Cal·límac, Hera, que estava enfadada amb el seu marit Zeus per haver deixat embarassada a Leto, li va prohibir donar a llum a terra ferma (el continent) o a una illa, però l'illa de Delos va desobeir i va permetre que Leto parís allà. Segons alguns, això va permetre fixar l'illa, que abans flotava lliurement.
Segons l'Himne homèric a Àrtemis, en canvi, l'illa on van néixer ella i el seu bessó era Ortígia, a l'actual Siracusa (Sicília).Himne homèric 3 a Apollo, 14–18; Gantz, p.38; cf. Himne Òrfic 35 a Leto, 3–5 (Athanassakis & Wolkow, p.31)Hammond. Oxford Classical Dictionary. p.597-598 A la història antiga de Creta, Leto va ser adorada a Festos, i en la mitologia cretenca, Leto va donar a llum Apol·lo i Àrtemis als illots coneguts avui com a Paximàdia.
Als escolis de Servi sobre l'''Eneida iii. 72 explica el nom arcaic de l'illa OrtígiaO com a lloc de naixement d'Àrtemis a l'illa: "Alegra't, beneïda Leto, perquè tens fills gloriosos, el senyor Apol·ló i Àrtemis que es delecta amb les fletxes; ella a Ortígia, i ell al rocós Delos," diu l'Himne homèric; l'etimologia dOrtígia, "Illa de guatlla", no és recolzada pels estudiosos moderns en afirmar que Zeus va transformar Leto en una guatlla (ortux) per evitar que Hera descobrís la seva infidelitat, i Kenneth McLeish va suggerir a més que en forma de guatlla, Leto hauria parit amb tan pocs dolors de part com pateix una mare guatlla quan pon un ou.McLeish, Kenneth. Children of the Gods pàg 33f; els dolors de part de Leto, però, estan representats gràficament per fonts antigues
Els mites també difereixen respecte a si Àrtemis va néixer primer o ho va fer Apol·lo. La majoria de les històries representen a Àrtemis com a primogènita, convertint-se en la llevadora de la seva mare durant el naixement del seu germà Apol·lo. Servi va escriure que Àrtemis va néixer la primera perquè al principi era de nit, l'instrument de la qual és la Lluna, que representa Àrtemis, i després el dia, l'instrument de la qual és el Sol, que representa Apol·lo.Servi, [http://www.perseus.tufts.edu/hopper/text?doc=Perseus%3Atext%3A1999.02.0053%3Abook%3D3%3Acommline%3D73 Commentary on Virgil's Aeneid 3.73] Píndar, tanmateix, escriu que els dos bessons brillaven com el Sol quan van entrar a la llum brillant.
Després del seu part turbulent, Leto va agafar els bessons i va creuar cap a Lícia, a la cantonada sud-oest de l'Àsia Menor, on va intentar beure i banyar els nadons en una font que hi va trobar. No obstant això, els camperols licians van intentar evitar que els bessons i la seva mare fessin ús de l'aigua remenant el fons fangós de la font, de manera que ells tres no poguessin beure'n. Leto, en la seva ira perquè els impius licis s'haguessin negat a oferir hospitalitat a una mare cansada i als seus infants assedegats, els va transformar a tots en granotes, condemnats per sempre a nedar i saltar al voltant de la primavera.
Relacions amb els homes miniatura|esquerra|Alpheus i Arethusa per Battista di Domenico Lorenzi (1568–70).Metropolitan Museum of Art, Manhatan, NY. El déu del riu Alfeu estava enamorat d'Àrtemis, però com que es va adonar que no podia fer res per guanyar-se el seu cor, va decidir capturar-la. Quan Àrtemis i els seus companys a Letrinos van anar cap a Alfeu, ella va sospitar dels seus motius i es va cobrir la cara amb fang perquè no la reconegués. En una altra història, Alfeu intenta violar l'assistent d'Àrtemis, Aretusa. Àrtemis es compadeix de la noia i la salva, transformant-la en una font al temple Artemis Alphaea de Letrinos, on van beure la deessa i la seva assistent.
miniatura|Estatua de Dafnis, segles - d.C., marbre parià. Bouphagos, fill dels Tità Jàpet, veu Àrtemis i pensa violar-la. Llegint els seus pensaments pecaminosos, Àrtemis el colpeja a Foloi.
Dafnis era un nen jove, fill d'Hermes, que va ser acceptat per la deessa Àrtemis i es va convertir en un seguidor de la deessa; Dafnis sovint l'acompanyava a la caça i l'entretenia amb el seu cant de cançons pastorals i tocant la Flauta de Pan.Diodor de Sicília, Biblioteca històrica 4.84.1
Àrtemis va ensenyar a un home, Scamandrius, com ser un gran arquer, i va destacar en l'ús de l'arc i la fletxa amb la seva guia.Homer, Ilíada 5.50
Broteas era un famós caçador que es va negar a honorar Àrtemis, i va presumir que res no podia fer-li mal, ni tan sols el foc. Aleshores Àrtemis el va tornar boig, fent-lo caminar cap al foc, acció que posar fi a la seva vida."I think that this is an aetiological myth, intended to explain the rite in which a human effigy was burnt upon a pyre in the festival of the hunters' goddess," va observar Martin P. Nilsson, "Fire-Festivals in Ancient Greece", The Journal of Hellenic Studies 43.2 (1923:144-148) p.144 nota 2; Biblioteca mitològica, Epítom 2.2
Segons Antoní Liberal, Siproites va ser un cretenc que va ser metamorfitzat en una dona per Àrtemis, perquè, mentre caçava, va veure la deessa banyant-se.Forbes Irving, p.89, 149 n. 1, 166; Fontenrose, p.125; Antoninus Liberalis, 17 (Celoria, p.71; Papathomopoulos, p.31) Àrtemis va transformar un home anomenat Calidó, fill d'Ares i Astynome, en pedra quan la va veure banyant-se nua.Pseudo Plutarc, De fluviis 22
Retribució divina miniatura|esquerra|Representació pictòrica al . miniatura|Diane de Versailles, al Louvre.