La teoria general de sistemes, teoria de sistemes, teoria sistèmica, enfocament sistèmic o pensament sistèmic és un esforç d'estudi interdisciplinari que tracta de trobar les propietats comunes a entitats o els sistemes, que es presenten en tots els nivells de la realitat, però que són objectiu tradicionalment de disciplines acadèmiques diferents. La seva posada en marxa s'atribueix al biòleg austríac Ludwig von Bertalanffy, que va encunyar la denominació a mitjan .
1948-1955 cibernètica (William Ross Ashby, Norbert Wiener). Teoria matemàtica de la comunicació i control de sistemes a través de la regulació de la retroalimentació. Estretament relacionat amb la Teoria de control. 1950 Teoria general de sistemes (fundada per Ludwig von Bertalanffy). 1970 Teoria de les catàstrofes (René Thom, EC Zeeman). Branca de la matemàtica d'acord amb bifurcacions en sistemes dinàmics, classifica els fenòmens caracteritzats per sobtats desplaçaments en conducta. 1980 Teoria del Caos (David Ruelle, Edward Lorenz, Mitchell Feigenbaum, Steve Smale, James A. Yorke). Teoria matemàtica de sistemes dinàmics no lineals que descriu bifurcacions, estranyes atraccions i moviments caòtics. 1990 Sistema adaptatiu complex (CAS) (John H. Holland, Murray Gell-Mann, Harold Morowitz, W. Brian Arthur...). La nova ciència de la complexitat que descriu sorgiment, adaptació i autorganització. Va ser establerta fonamentalment per investigadors de l'Institut de Santa Fe, està basada en simulacions informàtiques i inclou sistemes de multiagent, que han esdevingut una eina important en l'estudi dels sistemes socials i complexos. És encara un actiu camp d'investigació.
Contextos Com a ciència urgent, planteja paradigmes diferents als de la ciència clàssica. La ciència de sistemes observa totalitats, fenòmens, isomorfismes, causalitats circulars, i es basa en principis com la subsidiarietat, pervasiva, multicausalitat, determinisme, complementarietat, i, d'acord amb les lleis trobades en altres disciplines i mitjançant l'isomorfisme, planteja la comprensió de la realitat com un complex, aconseguint la seva transdisciplinarietat i multidisciplinarietat.
Filosofia La teoria general dels sistemes proposada per Ludwig von Bertalanffy en 1945 apareix com una metateoria, una teoria de teories (en sentit figurat) que, partint del molt abstracte concepte de sistema, busca regles de valor general, aplicables a qualsevol sistema i en qualsevol nivell de la realitat.
Va sorgir a causa de la necessitat d'abordar científicament la comprensió dels sistemes concrets que formen la realitat, generalment complexos i únics, resultants d'una història particular, en comptes de sistemes abstractes com els que estudia la física. Des del Renaixement la ciència operava aïllant components de la realitat, com la massa, i aspectes dels fenòmens, com l'acceleració gravitatòria.
Però els cossos que cauen ho fan sota altres influències i de manera complexa. Davant la complexitat de la realitat hi ha dues opcions: en primer lloc, és negar el caràcter científic a qualsevol esforç per comprendre altra cosa que no siguin els sistemes abstractes, simplificats, de la física. Convé recordar aquí la rotunda afirmació de Rutherford: "La ciència és la física; la resta és col·leccionisme de segells". En segon lloc, començar a buscar regularitats abstractes en sistemes reals complexos. La teoria general de sistemes (TGS) no és el primer intent històric d'aconseguir una metateoria o filosofia científica capaç d'abordar molts diferents nivells de la realitat. El materialisme dialèctic busca un objectiu equivalent combinant el realisme i el materialisme de la ciència natural amb la dialèctica hegeliana, part d'un sistema idealista. La teoria general de sistemes (TGS) sorgeix en el com un nou esforç en la recerca de conceptes i lleis vàlids per a la descripció i interpretació de tota classe de sistemes reals o físics.
Pensament i teoria general de sistemes Pot ser vista també com un intent de superació, en el terreny de la biologia, de diverses de les disputes clàssiques de la filosofia, al voltant de la realitat i al voltant del coneixement: Materialisme vs. vitalisteoriame. Reduccionisme vs. holisme. Mecanicisme vs teleologia.
En la disputa entre materialisme i vitalisme la batalla estava guanyada des d'abans per la posició monista que veu en l'esperit una manifestació de la matèria, un epifenomen de la seva organització. Però al voltant de la TGS i altres ciències sistèmiques s'han formulat conceptes, com el de propietat emergent, que han servit per reafirmar l'autonomia de fenòmens, com la consciència, que tornen a ser vistos com a objectes legítims d'investigació científica.
Semblant efecte es troba en la disputa entre reduccionisme i holisme, en la qual la TGS aborda sistemes complexos, totals, buscant analíticament aspectes essencials en la seva composició i en la seva dinàmica que puguin ser objecte de generalització.
Quant a la polaritat entre mecanicisme/causalitat i teleologia, l'aproximació sistèmica ofereix una explicació, es podria dir que mecanicista, del comportament "orientat a un fi" d'una certa classe de sistemes complexos. Va ser Norbert Wiener, fundador de la Cibernètica qui va anomenar sistemes teleològics als que tenen el seu comportament regulat per retroalimentació negativa. Però la primera, i fonamental revelació en aquest sentit, és la que va aportar Darwin amb la teoria de selecció natural, mostrant com un mecanisme cec pot produir ordre i adaptació, el mateix que un subjecte intel·ligent.
Desenvolupaments Encara que la teoria general de sistemes (TGS) va sorgir en el camp de la Biologia, aviat es va veure la seva capacitat d'inspirar desenvolupaments en disciplines diferents i s'aprecia la seva influència en l'aparició d'altres noves. Així s'ha anat constituint l'ampli camp de la sistèmica o de les ciències dels sistemes, amb especialitats com la cibernètica, la teoria de la informació, la teoria de jocs, la teoria del caos o la teoria de les catàstrofes. En algunes, com l'última, ha seguit ocupant un lloc prominent la Biologia.
Més recent és la influència de la teoria general de sistemes (TGS) en les Ciències Socials. Destaca la intensa influència del sociòleg alemany Niklas Luhmann, que ha aconseguit introduir sòlidament el pensament sistèmic en aquesta àrea.
Àmbit metamòrfic de la teoria Descripció del propòsit La teoria general de sistemes en el seu propòsit més ampli és l'elaboració d'eines que capacitin a altres branques de la ciència en la seva investigació pràctica. Per si sola, no demostra o deixa de mostrar efectes pràctics. Perquè una teoria de qualsevol branca científica estigui sòlidament fonamentada, ha de partir d'una sòlida coherència sostinguda per la TGS. Si es compten amb resultats de laboratori i es pretén descriure la seva dinàmica entre diferents experiments, la TGS és el context adequat que deixarà donar suport a una nova explicació, que permetrà posar a prova i verificar la seva exactitud. Per això se l'encasella en l'àmbit de metateoria.
Busca descobrir isomorfismes en diferents nivells de la realitat que permetin: Usar els mateixos termes i conceptes per descriure trets essencials de sistemes reals molt diferents, i trobar lleis generals aplicables a la comprensió de la seva dinàmica. Afavorir, primer, la formalització de les descripcions de la realitat, després, a partir d'ella, permetre la modelització de les interpretacions que es fan d'ella. Facilitar el desenvolupament teòric en camps en què és difícil l'abstracció de l'objecte, ja sigui per la seva complexitat o per la seva historicitat, és a dir, pel seu caràcter únic. Els sistemes històrics estan dotats de memòria, i no se'ls pot comprendre sense conèixer i tenir en compte la seva particular trajectòria en el temps. Superar l'oposició entre les dues aproximacions al coneixement de la realitat: L'analítica, basada en operacions de reducció. La sistèmica, basada en la composició. L'aproximació analítica està en l'origen de l'explosió de la ciència des del Renaixement, però no resultava apropiada, en la seva forma tradicional, per a l'estudi de sistemes complexos.
Descripció de l'ús El context en què la teoria general de sistemes (TGS) es va posar en marxa, és el d'una ciència dominada per les operacions de reducció característiques del mètode analític. Bàsicament, per poder manejar una eina tan global, primer s'ha de partir d'una idea del que es pretén demostrar, definir o posar a prova. Tenint clar el resultat (partint de l'observació en qualsevol dels seus vessants), llavors se li aplica un concepte que, el millor que es pot assimilar resultant familiar i fàcil d'entendre, és als mètodes matemàtics coneguts com a mínim comú múltiple i màxim comú divisor. A semblança d'aquests mètodes, la teoria general de sistemes (TGS) tracta d'anar desgranant dels factors que intervenen en el resultat final, de manera que a cada factor li atorga un valor conceptual que fonamenta la coherència del que s'ha observat, enumera tots els valors i tracta d'analitzar tots per separat i, en el procés de l'elaboració d'un postulat, tracta de veure que tots els conceptes són comuns i no comuns amb un major índex de repetició, així com els que són comuns amb un menor índex de repetició. Amb els resultats en mà i un gran esforç d'abstracció, se'ls assignen a conjunts (teoria de conjunts), formant objectes. Amb la llista d'objectes completa i les propietats d'aquests objectes declarades, es conjecturen les interaccions que existeixen entre ells, mitjançant la generació d'un model informàtic que posa a prova si aquests objectes, virtualitzats, mostren un resultat amb uns marges d'error acceptables. En darrer pas, es procedeix a fer les proves de laboratori, és quan les conjectures, postulats, especulacions, intuïcions i altres sospites, es posen a prova i neix la teoria.
Com tota eina matemàtica en què s'operen amb factors, els factors enumerats que intervenen en aquests processos de recerca i desenvolupament no alteren el producte final, encara que sí que poden alterar els temps en obtenir els resultats i la qualitat d'aquests, oferint una major o menor resistència econòmica a l'hora d'obtenir solucions.
Aplicació La principal aplicació d'aquesta teoria, està orientada a l'empresa científica que té paradigma i és la física. Els sistemes complexos, com els organismes o les societats, permeten aquest tipus d'aproximació només amb moltes limitacions. En l'aplicació d'estudis de models socials, la solució sovint era negar la pertinença científica de la investigació de problemes relatius a aquests nivells de la realitat, com quan una societat científica va prohibir debatre en les seves sessions el context del problema del que és i no és la consciència. Aquesta situació resultava particularment insatisfactòria en biologia, una ciència natural que semblava quedar relegada a la funció de descriure, obligada a renunciar a qualsevol intent d'interpretar i predir com aplicar la teoria general dels sistemes a un sistema.
Exemple d'aplicació de la TGS: Teoria del caos
Els factors essencials d'aquesta teoria es componen de:
Entropia: ve del grec entròpica que significa transformació o tornada. El seu símbol és la S, i és una metamagnitud termodinàmica. La magnitud real mesura la variació de l'entropia. En el Sistema Internacional és el J/K (o Clausius) definit com la variació d'entropia que experimenta un sistema quan absorbeix la calor d'1 joule a la temperatura d'1 K. Entalpia: paraula encunyada a 1850 pel físic alemany Clausius. L'entalpia és una metamagnitud de termodinàmica simbolitzada amb la lletra H. La seva variació es mesura, en el Sistema Internacional d'Unitats, en joules. Estableix la quantitat d'energia processada per un sistema i el seu medi en un instant A de temps i el compara amb l'instant B, relatiu al mateix sistema, un cop descomptat el treball realitzat sobre l'atmosfera.