fou un pintor de la segona meitat del de l'escola dels primitius flamencs establert a Bruges. Juntament amb Dieric Bouts i Hugo van der Goes, va ser un dels més importants exponents dels nous desenvolupaments artístics que van florir a Flandes, al sud dels Països Baixos, durant la segona meitat del , a l'estela dels creadors del moviment dels primitius flamencs (Jan van Eyck, el Mestre de Flémalle i Rogier van der Weyden). La seva principal innovació consistí a aplicar el realisme òptic als temes devocionals o místics. Tot i que Memling va viure en el període turbulent de la transició de la casa governant de Borgonya a la dels Habsburg, aquest fet no va tenir influència a la seva obra, ja que els seus encàrrecs provenien gairebé en exclusiva de rics burgesos de Bruges (banquers, comerciants i polítics) o clergues i algun aristòcrata ocasional. Sovint eren estrangers, especialment italians, que tenien connexions polítiques o financeres amb la ciutat, l'eix central d'una situació econòmica que només duraria unes poques dècades més.
Entre les obres de Memling destaquen els seus retrats, de bust o de cos sencer, les pintures de devoció o els retaules per a capelles privades a Bruges. Sembla no haver rebut encàrrecs oficials (de l'ajuntament o la cort). Una proporció excepcional d'aquesta obra ha sobreviscut. A més d'uns 20 retaules, sovint en diversos grups especials i de mida considerable, hi ha prop de 15 quadres individuals de la Mare de Déu i el Nen, amb panells laterals desapareguts amb figures o retrats dels donants; i altres 20 quadres que representen sants o diversos temes dels Evangelis i més de 30 retrats (alguns en forma d'un díptic amb una Mare de Déu i el Nen).
Biografia Origen i ressenya personal Els seus pares, Hamman Momilingen i Styrn Luca, apareixen esmentats als arxius de Seligenstadt, i els seus avantpassats podrien haver vingut del veí llogaret de Mömlingen, prop d'Obenburg am Main. Tot i les diverses especulacions realitzades anteriorment sobre el seu lloc de naixement, el 1889 el seu origen alemany va ser confirmat per les anotacions del diari de Romuald de Doppere, escrivà de la catedral de Sant Donacià a Bruges, i secretari apostòlic entre 1491 i 1498, on esmentava: Brugis, obiit magister Johannes Memmelinc, quem praedicabant peritissimum fuisse et excellentisimum pictorem totius tunc orbis christiani. Oriundus erat Magunciaco, sepultus Brugis ad Aegidii («...a Bruges, va morir el mestre Johan Memmelinc, qui va ser proclamat excel·lentíssim pintor i el més hàbil de tot el món cristià. Maguncià d'origen, va ser enterrat a Saint Gilles, Bruges»).
No es coneix ni es pot descobrir la data en què va néixer Memling, perquè els registres de Mümling anteriors a 1539 varen ser destruïts, tot i que s'estima que va ser al voltant de 1440.
Va arribar a Bruges als anys 1460. S'instal·là en una casa coneguda com a den Ingel (de l'àngel) a Sint-Jorisstraat, i el 30 de gener de 1465 va aconseguir la ciutadania de Bruges, on era conegut com a den duytschen Hans (l'alemany Hans). El 1466 es va instal·lar en una casa de Wulhuusstraat, a la parròquia de Sant Nicolau.
A mitjan 1480 el pintor adquirí una gran casa de pedra (magna domus lapidea) al costat d'altres dues accessòries situades al carrer que anava del «pont flamenc» a les muralles. L'artista havia consolidat la seva situació econòmica, i consta que era un dels ciutadans més acomodats de Bruges, de fet el seu nom consta entre els 245 ciutadans de Bruges que sostingueren financerament la guerra que Maximilià d'Àustria emprengué contra el rei de França.
Es va casar amb Tanne de Valkenaere, filla de Lodewijk Valkenaere, que va aportar una considerable fortuna al matrimoni, i varen tenir tres fills: Jan, Cornelis i Nicolaas. La seva dona va morir el 1487 i com que els seus fills encara eren menors d'edat, van tenir com a tutor l'orfebre Thierry van den Gheer. Hans Memling va morir l'11 d'agost de 1494 i va ser enterrat a l'església de Sant Gilles de Bruges. La confraria de nostra Senyora de les Neus, de la qual va ser membre, va celebrar misses a la catedral de Sant Donacià per la seva ànima. Les cases i terres que constituïen la part més important del seu llegat foren adquirides pel pintor Louis Boels, un dels seus deixebles, el 1509.
Formació De la seva formació a la seva terra natal només s'han fet especulacions sobre un possible coneixement de l'obra de l'anònim Mestre de Darmstadt. Però la majoria dels biògrafs admeten que es traslladà a Colònia després d'haver après els principis del seu art en el seu país nadiu. L'estança de Memling a Colònia ve avalada per la fidelitat amb què reproduí les composicions que adornen el Reliquiari de Santa Úrsula (Arribada de Santa Úrsula i els seus companys a Colònia), els monuments de la gran ciutat del Rin. En aquesta ciutat podria haver estudiat l'obra de Stephan Lochner, que en aquell temps havia arribat a l'apogeu de la seva reputació. El Judici Final de Lochner el va impressionar, especialment la «porta del paradís» que va reinterpretar amb trets renaixentistes al seu propi El Judici Final.
No hi ha dubtes, però, quan se'l suposa deixeble de Roger de la Pasture, Rogier van der Weyden al seu taller de Brussel·les. Algunes de les seves obres tenen una gran afinitat entre L'adoració dels Reis de l'hospital de Sant Joan i la que unànimement s'atribueix a Van der Weyden que posseeix la Pinacoteca Antiga de Múnic. El seu estil està clarament inspirat en Van der Weyden a la seva Nativitat de Colònia o a El Judici Final. Segons Max Friedländer podria ser l'autor del Tríptic Sforza, atribuït al taller de Van der Weyden i datat cap al 1450, coincidint amb el seu període formatiu. Giorgio Vasari (1550) també va descriure Memling com alumne de Van der Weyden i l'anomenava creato di Rugieri. Una altra informació relativa al contacte entre ambdós artistes esmenta un tríptic amb una Pietat de la col·lecció de Margarida d'Àustria, inventariat el 1516, que tenia el panell central obra de Rogier van der Weyden i els panells laterals del «Mestre Hans».
Segons l'historiador Ludwig Baldass, també podia haver conegut i estudiat l'obra de Dirck Bouts que el 1450 treballava a Lovaina, molt a prop de Brussel·les. Un exemple d'aquesta influència és visible al Martiri de Sant Sebastià a Bruges.
Així mateix se suposa que Memling residí durant algun temps a Valenciennes, on treballà per encàrrec de Van der Weyden, podent admirar ensems les delicades obres de Simon Marmion.
Taller a Bruges Quan Memling va arribar a Bruges als anys 1460 la ciutat exercia una forta atracció sobre els pintors no tan sols de Flandes, sinó també dels països veïns. De fet, més de la meitat dels pintors residents eren estrangers, i entre els noms que figuren als registres gremials hi ha alguns com Hugo Noben d'Aachen, Jan van Heppendorp i Nicholas van Keersbeck de Colònia o Konrad de Valckenaere d'Uden. La ciutat era un centre econòmic important i oferia bones oportunitats per a aconseguir encàrrecs, com en el cas del mateix Memling, que va col·locar una cinquena part de la seva producció entre clients estrangers.
Va estudiar l'obra de Jan van Eyck, el pintor de referència de Bruges a començaments del i fundador del moviment dels primitius flamencs. Memling desenvolupa un estil propi que caracteritzaria el cànon artístic de Bruges de finals de segle, síntesi de l'art dels dos grans mestres, Van Eyck i Van der Weyden.
Va obtenir la ciutadania de Bruges, un requisit per a poder treballar a la ciutat, l'any 1465, i als pocs anys comptava amb un important reconeixement social. El 1473 va ingressar com membre de la Confraria de nostra Senyora de les Neus (Broederschap van Onze-Lieve-Vrouw-ter-Sneeuw), una associació que tenia capella pròpia a la catedral de Sant Donacià i de la qual n'era membre el mateix duc de Borgonya, el bisbe de Tournai o el pintor Petrus Christus; per contra no es va afiliar mai al gremi de Sant Lluc dels pintors.
Va aconseguir una vida econòmicament acomodada, tant pel patrimoni de la seva dona com per l'èxit professional que, a partir de la mort de Petrus Christus (1473), el va situar en una posició amb poca competència dins de l'opulenta ciutat de Bruges, i amb una clientela selecta, entre els quals es trobaven eminents magnats, molts d'ells estrangers, com el florentí Benedetto Portinari, el britànic sir John Donne de Kidwelly o la família espanyola dels Nájera. Aquests, representants dels importadors de llana espanyols, tenien la seva seu a Spanjaardstraat prop del seu taller, i li varen encarregar una obra de grans proporcions per al Monestir de Santa María la Real a Nájera i també li facilitaren encàrrecs de la cort de Castella. Però també a comptar amb la protecció d'importants membres religiosos, com el canonge Jolis van der Paele i l'abat cistercenc de l'abadia de Ter Duinen de Koksijde, en Jan Crabbe, qui va ser conseller de Maria de Borgonya i Maximilià I d'Habsburg. Memling es comptava entre els ciutadans que més diners aportaven a les arques de la ciutat, a més de contribuir amb un tribut a l'església de Saint Gilles. L'any 1480, el pintor, junt amb altres 245 ciutadans, va fer un préstec per a sufragar la guerra de Maximilià I d'Habsburg contra França.
Llegenda Al , Memling va ser oblidat i no va ser redescobert fins al . Les llacunes informatives durant aquests segles varen generar mites i llegendes que permetessin omplir, sovint novel·ladament, les parts no documentades. Els temes que varen generar versions divergents van estar relacionats amb el seu nom, i el seu origen.
miniatura|L'hospital de Sant Joan, actual Museu Memling, pintat per Jan Beerblock Memling havia pintat el Reliquiari de Santa Úrsula per a demostrar la seva gratitud vers els germans hospitalaris. Aquest fet, recollit pel canonge Damhoudere, va contribuir que l'historiador Jean Baptiste Descamps desenvolupés, a la seva obra Vie des peintres flamands et hollandais, la llegenda que assegurava que Memling (que anomena Hemmelinck) havia nascut a Damme (Flandes) i que, arrossegat pel seu afany d'aventures, fou soldat i que penedit de la seva vida dissipada, obrí els ulls a la raó i seguí el bon senderi mentre va romandre en el cèlebre hospital.
Popularitzades les bases de la llegenda, hom l'adornà amb els romàntics amors de Memling amb una de les infermeres de l'hospital, desentranyant en les obres de l'artista escenes que hom pogué contemplar. Alfred Michiels (Peintres Brugeois, Brussel·les, 1846) compongué la novel·la definitiva descrivint l'arribada de Memling a Bruges després de la batalla de Nancy, malparat i miserable; narra l'emocionant episodi de la seva entrada a l'asil, on després d'una llarga convalescència, demanà de nou la paleta i els pinzells i més tard acabà tan atzarosa vida a la cartoixa espanyola de Miraflores. En realitat, ni Memling va néixer a Damme, ni fou soldat, ni demanà als germans de l'hospital de Sant Joan (alberg, descans, pa i cuidats), i encara resulta més inexacte que morís a Espanya.
Perfil artístic Alguns escrits devocionals de finals del com les Meditationes de Vita Christi de Pseudo-Bonaventura o La vida de Crist del cartoixà Ludolph de Saxònia († 1378) instruïen als seus lectors a imaginar-se a si mateixos participant en els esdeveniments de la vida de Crist, en cada fet, en cada incident de la vida i sofriment de Crist. Tot i que no es pot provar que Memling hagués llegit les seves exhortacions «... Per a obtenir el bé, ha d'estar present en les mateixes coses relacionades amb el que Crist va fer i va dir, amb alegria i amb raó...», aquests missatges relacionen directament les pràctiques devocionals del seu temps amb l'aplicació del naturalisme a l'art flamenc i, específicament, amb l'estat d'ànim contemplatiu establert a moltes de les pintures de Memling.