El català (denominació oficial a Catalunya, a les Illes Balears, a Andorra, a la ciutat de l'Alguer i tradicional a Catalunya del Nord) o valencià (denominació oficial al País Valencià i tradicional al Carxe) és una llengua romànica parlada a Catalunya, el País Valencià (tret d'algunes comarques i localitats de l'interior), les Illes Balears (on també rep el nom de mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer segons l'illa), Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya del Nord, el Carxe (un petit territori de Múrcia habitat per pobladors valencians),Declaració sobre la denominació de la llengua catalana i en comunitats arreu del món (entre les quals destaca la de l'Argentina, amb 200.000 parlants). Té deu milions de parlants, dels quals quasi la meitat ho són de llengua materna; el seu domini lingüístic, amb una superfície de 68.730 km² i 13.992.625 d'habitants (2013-2015), inclou 1.687 termes municipals. El 2023 era parlada com a llengua materna per més quatre milions de persones (29% de la població del territori lingüístic), de les quals 2.924.610 a Catalunya, 1.190.672 al País Valencià i 327.384 a les Illes Balears. Com les altres llengües romàniques, el català prové del llatí vulgar que parlaven els romans que s'establiren a Hispània durant l'edat antiga.
La normativa del català és establerta, d'una manera general, per l'Institut d'Estudis Catalans, que pren com a base l'ortografia, la gramàtica i el diccionari elaborats per Pompeu Fabra, i per a les variants específiques del valencià, per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que pren com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronunciació del català occidental i als trets que caracteritzen les varietats valencianes.
El català té cinc grans dialectes (valencià, nord-occidental, central, balear i rossellonès) que juntament amb l'alguerès, es divideixen fins a vint-i-una varietats i s'agrupen en dos grans blocs: el català occidental i el català oriental. Les propostes normatives permeten reduir les diferències entre aquests dialectes en el català estàndard des del punt de vista gramatical, fonètic i de lèxic.
El català és una llengua de transició entre les llengües iberoromàniques i les llengües gal·loromàniques, encara que antigament fos molt pròxima a l'occità, amb el qual comparteix origen i grup: l'occitanoromànic. Al llarg dels darrers segles, la major part dels dialectes del català han rebut una forta influència del castellà a l'Estat espanyol i a l'Estat andorrà, del francès a la Catalunya del Nord i també a Andorra, i de l'italià i del sard a l'Alguer, que hi ha deixat empremta en forma de nou vocabulari i noves expressions. El grau d'ús i d'oficialitat del català varia molt segons el territori, que va des de la nul·la oficialitat a França a ser l'única llengua oficial a Andorra, passant per la cooficialitat en tres comunitats autònomes espanyoles. miniatura|La Llengua Catalana, discurs presidencial d'Àngel Guimerà al 1895 L'ordre estàndard de les frases és Subjecte-Verb-Objecte, encara que pugui canviar en certs tipus de frases com les oracions interrogatives i algunes relatives. La morfologia del català és similar a la de la resta de llengües romàniques: relativament poques flexions; dos gèneres, cap cas (excepte en els pronoms personals, on encara romanen vestigis de la declinació llatina), i distinció entre singular i plural. Els adjectius també es flexionen segons el gènere i el nombre. La prosòdia presenta un accent prosòdic que pot ser marcat per mitjà d'accent gràfic. La llengua té una varietat vocàlica mitjana, amb vuit sons vocàlics diferents. Una característica pròpia del català és la manera com es forma el passat perifràstic, un temps verbal singular que combina un auxiliar basat en el verb anar (encara que no totalment coincident amb aquest) i l'infinitiu (en altres llengües del món aquesta combinació té un valor de futur).
Glotònims
Al llarg de la història la llengua catalana ha rebut diferents noms segons el territori, illa o fins i tot comarca o localitat. De vegades aquests glotònims han perdurat en el temps i altres han anat desapareixent.
A la fi del ja es constata la denominació d'aquesta llengua al País Valencià, entre altres noms, com a valencià, denominació estatutària oficial en l'actualitat. Per evitar els conflictes potencials que es podrien utilitzar com a arma política per afeblir la llengua basant-se en aquesta doble denominació, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, en el seu Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià, constata que:
En el cas de les Illes Balears, un 69% dels parlants empra denominacions localistes (mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer) mentre que el 31% restant es refereix a la llengua com a català. No obstant això, a les Balears, a diferència del cas del País Valencià, l'ús de glotònims diferents de l'unitari és compatible amb la percepció de la unitat de la llengua; un 81% dels parlants illencs considera que la llengua que parlen és la mateixa que a la resta de territoris de parla catalana.
Hi ha altres glotònims tradicionals que es fan servir com a sinònim de "català" al llarg del domini lingüístic. Així, per exemple, a l'Alguer se'n diu alguerès, a Fraga l'anomenen fragatí, a Maella, maellà i a Favara de Matarranya, favarol. També hi ha constància que almenys durant el segle XIX i primers dels segle XX a Alacant s'anomenava també alacantí en la seua forma arcaica alicantí.
Tot i haver-hi quantitat de glotònims, només "català" i "valencià" posseeixen rang d'oficialitat, a més de ser els únics amb potestat per a referir-se al conjunt lingüístic.
Classificació miniatura|esquerra|upright|Cronologia de l'evolució territorial de les llengües del sud-oest d'Europa des del El català és una llengua indoeuropea i actualment es troba entre la branca gal·loromànica i la branca iberoromànica de les llengües romàniques. És per això que podem dir que el català té una classificació força complexa i no exempta de polèmica (fins amb un cert rerefons polític), car comparteix moltes característiques amb el castellà (llengua iberoromànica) i amb l'occità i el francès (llengües gal·loromàniques). Depèn en gran manera de les fonts.
La Gramàtica del català contemporaniGramàtica del català contemporani. Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró, Manuel Pérez de Saldanya (directors). Editorial Empúries. Any 2002. situa el català dins les llengües romàniques occidentals, en una posició intermèdia entre la família gal·loromànica i la família iberoromànica. El català nasqué dins la família gal·loromànica i s'hi mantingué fins al , però a partir de llavors ha experimentat una clara influència del castellà. Comparant les diferents llengües romàniques, el català sovint s'ha considerat com a llengua pont o de transició entre les llengües iberoromàniques i les gal·loromàniques, posició que sovint implica certes connotacions de llengua menor. Altres estudis més moderns classifiquen el català dins el diasistema de les llengües occitanoromàniques, un conjunt lingüístic diferenciat en el context romànic.
Posicions minoritàries dins la lingüística catalana, però majoritàries dins la lingüística occitana, sostenen que, d'acord amb criteris d'intel·ligibilitat mútua, semblança lingüística i tradició literària comuna entre el català i l'occità, ambdues llengües s'haurien de considerar com a dialectes d'una mateixa llengua. Sobre aquesta qüestió els pares de la romanística, com ara Wilhelm Meyer-Lübke o Friedrich Christian Diez, inclogueren el català com a part integrant del conjunt occità.LAMUELA, X. Estandardització i establiment de les llengües. Barcelona: Ed. 62, 1994.Pierre Bec (1995) La langue occitane, coll. Que sais-je? nr. 1059, París: Presses Universitaires de France [1ª ed. 1963]
Distribució geogràfica La llengua catalana es parla en quatre estats diferents: miniatura|Territoris de llengua catalana. miniatura|Banderes dels territoris on es parla la llengua catalana. miniatura|Una possible bandera per a la llengua catalana, reflectint la totalitat dialectal, que agafa com a base la senyera, símbol comú, afegint-hi elements oficials del País Valencià, Andorra, Illes Balears i la ciutat de L'Alguer, que representa la mescla entre els dialectes orientals i occidentals del català. Andorra, on és la llengua pròpia i únic idioma oficial. És la llengua habitual del 43,8% de la població. Espanya Catalunya, on és la llengua pròpia i cooficial juntament amb el castellà i l'occità (variant aranesa). Existeixen diverses variants dialectals dins del territori. El 2018 era la llengua habitual del 43,5% de la població. Illes Balears, on és la llengua pròpia i cooficial juntament amb el castellà, es parlen diverses variants dialectals. El 2014 era la llengua habitual del 47,1% de la població. En la major part del País Valencià, on és la llengua pròpia i on es parla la varietat dialectal anomenada oficialment i genèricament valencià, no és uniforme a tot el territori, ja que hi ha tres subdialectes amb matisos de diferència. De fet, la zona septentrional valenciana i la meridional catalana comparteixen un mateix dialecte, el valencià de transició. En aquesta zona i rep el nom històric i oficial de valencià.Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana. Article 6: «1. La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià. 2. L'idioma valencià és l'oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l'idioma oficial de l'Estat. Tots tenen dret a conèixer-los i a usar-los i a rebre l'ensenyament del, i en, idioma valencià». Igual que en altres territoris, hi existeixen subdialectes: el valencià de transició o tortosí, a la zona septentrional i compartit amb la zona meridional catalana, el valencià septentrional o castellonenc, el valencià central, el meridional i el valencià alacantí. En les zona valencianoparlant el 2021 el català era la llengua habitual del 28,46% de la població a casa. Per a més informació, vegeu l'article valencià. A la zona oriental d'Aragó (Franja de Ponent), territori format per les comarques de la Llitera i el Matarranya, i prop de la meitat dels municipis de la Ribagorça, Baix Cinca i Baix Aragó – Casp; el 2014 la tenien com a llengua habitual el 49,6 % de la població del territori. A la Llei 2/2016 d'Aragó en el seu article 35 indica que L'aragonès i el català d'Aragó, en què estan incloses les seves varietats dialectals, són les llengües i modalitats lingüístiques pròpies a què es refereix l'article 7 de l'Estatut d'Autonomia d'Aragó. Malgrat això, el 2024, però el govern tenia intencions de deixar de considerar tant el català com l'aragonès llengües pròpies de l'Aragó. Una petita comarca de la Regió de Múrcia, coneguda com el Carxe, on el català, en aquest cas valencià, és parlat per unes cinc-centes persones, encara que no és oficial. França Els antics territoris tributaris dels comtats del Rosselló i la Cerdanya (territori conegut també com a Catalunya del Nord) que van formar part de la Monarquia Hispànica fins al Tractat dels Pirineus (1659). Actualment, es corresponen amb la gairebé totalitat del departament dels Pirineus Orientals. Aquí el català no és oficial i ha retrocedit molt davant del francès. És la llengua habitual del 3,5% de la població. Nombroses comunitats de gitanos catalans residents a França han mantingut de fa segles el català com a llengua materna i de relació entre ells. N'hi ha sobretot a Occitània (des d'Aquitània fins a la Provença), però també a la França central i septentrional. Itàlia