Les ciències polítiques tenen com a objecte l'estudi la política, incloent-hi els sistemes polítics, les organitzacions i els processos polítics. Abasta l'estudi de l'estructura (i els canvis d'aquesta estructura) i dels processos de govern - o qualsevol mena de sistema equivalent d'organització humana que mira d'assegurar seguretat, justícia i drets civils. L'expressió de ciències polítiques fou encunyada l'any 1880 per Herbert Baxter Adams (1850-1901), professor d'Història a la Universitat Johns Hopkins. La ciència política és, segons escrivia, la teoria i la pràctica de la política i la descripció i anàlisi dels sistemes polítics i del comportament polític.
Els científics, homes i dones, de les ciències polítiques poden estudiar institucions com és ara empreses, sindicats, esglésies o altres organitzacions l'estructura de les quals i processos tinguen influència sobre un govern, en complexitat i interconnexió.
Existix dins la ciència política tota una discussió sobre l'objecte d'estudi d'aquesta disciplina que, per als uns, és l'estat i, per alguns altres més, el poder. La primera posició restringix l'objecte d'estudi a la ciència política en quant a una definició més escurçada. La posició majoritària entre els politòlegs, homes i dones, segons en Maurice Duverger (1917-2014), és la visió més àmplia de la definició i que té com a objecte d'estudi la ciència política i el poder.
En tant que disciplina de les ciències socials, abraça diversos camps, com ara la teoria, la filosofia política, els sistemes polítics, alhora que mira de definir conceptes com ara ideologia, teoria dels jocs, etc. En aquest sentit també recorre a disciplines auxiliars com ara l'economia, la geopolítica, la geografia política, el dret, la religió, la lingüística, etc. Es diversifica i tot amb les relacions internacionals, la política comparada, etc.
Les ciències polítiques empren classes variades de metodologia. Els abordatges de la disciplina inclouen la filosofia política clàssica, l'estructuralisme, el racionalisme, el pluralisme, etc. En tant que ciència social, les ciències polítiques fan ús de mètodes i tècniques que poden aplegar una recerca qualitativa i quantitativa a partir de fonts primàries (ex.: documents històrics, registres oficials, etc) o secundàries (ex.: articles acadèmics o de premsa, estadístiques, estudis de casos, construcció de models, etc).
No contrastant que l'estudi de la política haja estat practicat des de bell antuvi a Occident com a mínim des de la Grècia antiga, així com a la Xina antiga, de la qual tenim tractats sobre política, les ciències polítiques enteses en un sentit contemporani, neixen immensament més avant, fet que la diferencia de la filosofia política, la política econòmica i històrica, entre altres més camps del coneixement, l'objecte d'estudi dels quals seria determinar normatives d'allò que és concep com a estat.
L'historiador i catedràtic estatunidenc Herbert Baxter Adams és considerat el pare d'aquest nou camp de recerca científica. L'any 1870 va publicar Johns Hopkins Studies in Historical and Political Science, la primera obra d'estudi a fer ús del concepte. Els experts, dones i homes, en ciències polítiques reben el nom de politòlegs.
Definició Significat La ciència política és una de les ciències anomenades toves atès que fa servir el mètode hermenèutic com a forma d'obtenció de coneixement. La disciplina és dins les ciències socials i com a tal estudia el comportament i la pràctica de la política a tot tipus de societat malgrat que és de costum a les societats industrialitzades occidentals focalitzar-se en els sistemes polítics de les mateixes.
Definir la ciència política planteja d'arribada una problemàtica evident que neix de la definició mateixa de política. En efecte, si ens preguntem sobre la política, trobaríem diverses definicions, segons el tipus de política, tal com deixa en evidència el sociòleg Alexis Lara Climent. Per això, el politòleg italià Noberto Bobbio proposa dues acceptacions, la primera en un sentit més ampli (ciències polítiques) i la segona en un sentit més estricte (ciència política).
ciències polítiques: la primera abasta tots els estudis relacionats amb la política des de l'antiguitat fins hui, tot passant per filòsofs, teòrics, etc. ciència política: la segona abasta la política contemporània nascuda amb el corrent conductivista, és a dir, aquella que tracta la política a través de l'observació de les conductes dels actors polítics i dels ciutadans, dit d'una altra manera, és la política estudiada d'una vessant comportamental.
En l'actualitat aquesta doble definició tendeix a emprar-se molt menys a favor d'una definició unitària atès que la disciplina actual de les ciències polítiques estudia actualment les dues. Per tant, la definició de la ciència política es traduiria en l'estudi del comportament polític i de les activitats polítiques o pràctiques polítiques de l'ésser humà.
La definició de la ciència política en un sentit estricte s'associa a un estudi de les ciències polítiques de forma positiva perquè es vol diferenciar de la filosofia política o normativa, tal com l'estudiaria la ciència política dins un sentit molt més ampli.
L'estudi de les ciències polítiques Objecte d'estudi Les ciències polítiques estudien allò que en termes més generals s'anomena cultura política.
És a dir, estudia, d'una banda, com es comporta l'ésser humà en tant que ésser polític. Això implica un estudi de les opinions de la població sobre la política portada a terme, els valors sobre els quals la població pren decisions, les actituds que adopta l'ésser humà en tant que ésser polític, etc (Agustí Bosch Gardella: 2011).
D'altra banda, comporta l'estudi de les problemàtiques polítiques, és a dir, comprendre per què existix la democràcia o la dictadura, què fa que les democràcies perdin terreny tot just iniciat el , per què hi ha països on hi trobem un grau de corrupció menys elevat, etc. Per quins motius, després de tot, alguns estats troben algunes problemàtiques que no trobem altres o com és que els estats s'afronten.
Aquesta segona àrea d'estudi s'encarrega d'analitzar les relacions de poder que trobaríem en un conjunt social mentre que la primera es limita a donar-nos una anàlisi del col·lectiu humà. La segona, de fet, partix del principi que la societat es veu influenciada pel poder polític, manifestat mitjançant les interaccions humanes. Podríem posar-hi com a exemples il·lustratius la justícia, l'ordre, el canvi, la revolució, la participació política i qualsevol altre tipus de situació que hi vegi afectat l'existència potencial o real de dos actors socials amb intencions manifestades i intencionades.
Fet i fet, no en tindríem prou amb aquesta primera definició dels objectius d'estudi si no hi incloguérem l'estabilització i el canvi en política. En efecte, la política és de forma general estable i l'estudi porta sobre aquesta estabilitat, però, a la vegada, pot canviar de sistema i, llavors, les ciències polítiques estudien igualment els canvis, normalment ocorreguts per un mal feedback entre inputs i outputs (Agustí Bosch Gardella: 2011).
Metodologia
Les ciències polítiques fan ús del mètode científic hermenèutic per obtenir coneixement. El mètode científic hermenèutic exclou de partença l'experiència perquè resulta impossible aplicar un falsable experimental en coneixements de tipus històric. És hermenèutica en tant que proposa la traducció a un llenguatge comprensible del comportament i accions polítiques de l'ésser humà.
Així i tot, com l'economia, les ciències polítiques accepten estudis sociològics en tant que conclusions sorgides de l'experiència perquè, en efecte, hom pot prendre un grup reduït i representatiu de la població humana per mirar de treure'n un comportament modelitzador i, per tant, aplicable a tothom. Aquest procediment és propi a les ciències socials, així com la modelització mateixa, fet que separa de forma parcial les ciències polítiques dels mètodes totalment hermenèutics com ara disciplines d'història.
Per això en Giovanni Sartori distingeix quatre mètodes en ordre decreixent a les ciències polítiques (Sartori: 2002):
mètode experimental mètode estadístic mètode comparatiu mètode històric
La modelització és hereua del bagatge experimental de les ciències de la matemàtica.
Disciplines de la ciència política Les ciències polítiques necessiten recorre a diverses altres disciplines per estudiar l'activitat i el comportament polític, així com els diversos problemes que es deriven del col·lectiu humà polític. D'ací han nascut quatre grans disciplines que són les que conformen, totes juntes, les ciències polítiques.
Teoria política: porta sobre diverses conceptes polítics, com ara el poder, la nació, l'estat, l'acció social, etc. Cerca fórmules, models interpretatius, interrogacions metòdiques, etc, sobre la realitat política Sociologia política: designa l'estudi dels actors de la vida política com ara els partits polítics, les institucions, les forces socials, etc Govern i polítiques públiques: es tracta d'un estudi del fet administratiu, la llargària de l'estudi en justificaria la seva concepció com a disciplina a banda Relacions Internacionals: és l'estudi de les relacions entre estats, així com amb i entre organitzacions no governamentals
Totes aquestes àrees d'estudi recorren a altres disciplines dites auxiliars com ara la història, l'economia, l'antropologia o el dret. Enumerem-les: antropologia economia geografia història psicologia sociologia teologia lingüística ciències formals ciències jurídiques ciències de la comunicació
Utilitat La utilitat de les ciències polítiques es basa en l'existència d'una disciplina que aconseguisca sistematitzar els processos, els moviments i les institucions polítiques, això voldria dir, els fenòmens polítics.
La voluntat és ajudar mitjançant instruments analítics i mètode científic a la comprensió dels sistemes polítics per tal de proporcionar un millor coneixement i especialització sobre els sistemes polítics.
Hauria de permetre, d'un punt de vista humanista, ajudar a aclarir als ciutadans la forma en com es vertebra la seva realitat política i com aquesta els influïx alhora que els torna agents socials. D'un punt de vista menys humanista, hauria de permetre als poders de comprendre millor la realitat política del seu voltant per influir-hi en tant que agent social.
Per tot això, les ciències polítiques esdevenen una ferrament força interessant per tal que el ciutadà puga comprendre conceptes no sempre gaire fàcils de captar:
Acció col·lectiva Burocràcia Comunicació política Condecoracions i distincions Discurs polític Elit Estat Govern Lobby Escenificació política Sobirania Subjecte Constituent Autoritat Legitimitat Subjecte polític Institució Mobilitzacions col·lectives Partit políticVoir le classique Michels, Roberto, Les partis politiques : essai sur les tendances oligarchiques des démocraties, Paris, Flammarion, 1971 (1914) Polítiques públiques Populisme Poder polític Ideologia Professionalització de la políticaOfferlé, Michel, La profession politique : , Paris, Belin, 1999 Règim polític Ciències del governIhl Olivier, Kaluszynski Martine, Pollet Gilles, Les sciences de gouvernement, Paris, Economica, 2003 Socialització de la política Vot, Sistema electoral (volatilitat electoral)
Aplicacions professionals Les ciències polítiques presenten diverses àrees d'aplicació professional, cosa que les torna en una disciplina multidisciplinària. Als països de parla francòfona, per exemple, les ciències polítiques acostumen a ser un requisit previ per poder-se formar en periodisme. Això revela del caire multidireccional de les ciències polítiques. Enumerem tot seguit algunes de les aplicacions professionals possibles: Màrqueting polític Investigació i docència Seguretat i defensa estatals Periodisme Recursos humans Sociologia Diplomàcia Administració pública