miniatura|esquerra|70px|Oboè modern Loboè o oboé és un instrument aeròfon, de llengüeta doble, amb tub cònic i tessitura aguda. Segons la classificació habitual, es considera de vent fusta i llengüeta doble, i segons la de Hornbostel-Sachs, es troba en el grup 422.12. El seu ús se circumscriu a la música d'orquestra i per a banda —en ambdós casos per parelles— i a la música de cambra. El corn anglès és de la mateixa família, amb un registre més greu.
L'oboè es va desenvolupar durant el a partir de la xeremia. El seu nom prové del francès hautbois (haut = 'alt', en el sentit de 'fort'; bois = 'fusta': 'instrument de fusta que sona fort').
En el terreny de l'etnomusicologia i de l'estudi organològic dels instruments de les diferents cultures del món, per extensió, s'anomenen oboès tots els instruments de llengüeta doble.
Etimologia Provè del francès hautbois, compost de haut (alt, so elevat) i bois (instrument de vent de fusta). La primera font en català data de 1803.
Descripció miniatura|55px|esquerra|Llengüeta de canya doble. El seu cos és un tub cònic format per tres seccions: la superior, la inferior i la part del pavelló. El diàmetre de l'obertura mesura 0,47 cm a la part més alta i 1,58 cm al començament del pavelló. El pavelló s'acampana una mica i acaba amb un anell de metall. Per l'altre extrem és per on s'insereix el tudell de la inxa, adaptada per mig suro; la llengüeta és de doble canya i de 0,63 cm d'ample i està lligada al tub mitjançant un fil enrotllat. La longitud de l'instrument, inclosa la llengüeta, és d'aproximadament 64,77 cm; la llengüeta i el tub de metall sobresurten uns 6,35 cm. L'afinació de l'oboè pot variar-se, encara que molt lleugerament, ficant o traient la llengüeta.
El seu so ha estat descrit com a acre, nasal, penetrant, aspre, ronc i vellutat. Aquests adjectius representen les qualitats més òbvies de la doble llengüeta, qualitats que el distingeixen d'altres instruments.
Antecedents en civilitzacions antigues miniatura|Detall d'una tomba etrusca de Leopardi L'origen de l'instrument conegut en l'actualitat pel nom doboè es remunta a l'any 3000 aC. El seu naixement va tenir lloc possiblement en les civilitzacions de Mesopotàmia, Babilònia i Isin: sumeris, babilonis i assiris. En aquesta zona geogràfica, van aparèixer una gran diversitat d'oboès coneguts amb el nom genèric ddel fr. hautbois, íd., comp. de haut ‘alt, so elevat’ i bois ‘instrument de vent de fusta’ 1a font: 1803abud.
La troballa d'embocadures de llengüeta doble i les representacions pictòriques demostren que instruments de la família de l'oboè ja eren coneguts a Egipte cap a l'any 2000 aC. Els instruments de doble llengüeta, denominats majt, van aconseguir un gran protagonisme i van relegar a un segon pla altres instruments. La llengüeta, feta de bambú, va obtenir una veritable importància. Les dues làmines que la formen eren tractades acuradament, fins i tot durant el creixement de la planta.
L'aulos, també amb un caràcter genèric, es va difondre per tot Grècia i posteriorment va arribar a Roma amb el nom de tíbia. Aristòtil, en la seva Poètica, fa al·lusió a aquest instrument i el diferencia del sirinx, instrument antecessor de la flauta de Pan. També es va trobar en un text de Mides I d'Agrigent una distinció semblant. El timbre de l'aulos era agut i una mica estrident. La seva execució presentava gran dificultat i, de fet, Aristòtil va aconsellar que l'aulos fos tocat per músics experimentats. Tot i això, va ser l'instrument aeròfon més important de tot Grècia, malgrat que Plató el va prohibir a La República perquè era de dubtosa afinació i de so poc agraït. A Grècia, la música va adquirir un important paper en l'educació. Les lleis ordenaven l'estudi de música fins a trenta anys i, a Atenes, Esparta i Tebes, tot ciutadà aprenia a tocar l'oboè. A Roma, sota el nom de tíbia, va ser usat àmpliament, sobretot en funerals. En les excavacions de les ruïnes de Pompeia, s'ha descobert un joc perfectament conservat de tíbia que es pot veure al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.
Al voltant del , els instruments de llengüeta doble van desaparèixer en favor d'altres aeròfons, i van reaparèixer amb gran intensitat a partir del a Europa i Orient. A la Xina, es van conèixer amb el nom de suona o guan; al Japó, s'anomenaven hichiriki; a l'Índia, xenai o nadaswaram; a Turquia, zurna, i a l'Àfrica occidental, algaita.
Tessitura miniatura|Registre de l'oboè El seu registre va des del si bemoll2 fins al sol5, encara que en alguns casos és possible arribar fins al do6 (dues octaves i mitja o tres). Les canyes o llengüetes amb què es toquen són de diferents grandàries; en la majoria dels casos, són fetes pels intèrprets i per a elaborar-les cal molt de temps.
Materials de construcció Els oboès moderns són de fusta de Dalbergia melanoxylon. Antigament s'havien construït de fusta de boix. La llengüeta doble és de canya (Arundo donax), lligada a un tub amb un fil resistent.
A més de la granadilla, és freqüent la fusta de rosewood (palissandre) que té propietats similars.
Hi ha instruments de fusta reforçada amb ebonita. Anomenats BTR (bi-thermal reinforced) són més resistents que els fets íntegrament de granadilla.
També hi ha oboès de plàstic injectat. Són els més econòmics i sonen prou bé sense exigir un manteniment rigorós. Un material plàstic interessant s'anomena comercialment Resonite. Industrialment es tracta d'un plàstic ABS. Cal no confondre’l amb l'ebonita.
Resum històric Els antecessors dels oboès eren de gramínees (canya i bambú) aprofitant el forat natural del tub. Encara alguns instruments tradicionals es construeixen d'aqueixos materials naturals. Els instruments més evolucionats es construïren de fustes dures, de gran densitat i de gra fi: boix, cirerer salvatge, palissandre, perera. En alguns oboès barrocs el cos era de vori.
El segle dinou, amb la presència de més forats i claus, els constructors adoptaren el banús (Diospyros ebenum) i la granadilla negra (Dalbergia melanoxylon). També són freqüents altres fustes exòtiques: Cocos nucifera, Dalbergia cearensis, Tipuana tipu o el cocobolo (Dalbergia retusa).
Entre els oboès de plàstic n’hi ha fets de plàstic ABS, de metacrilat i de policarbonat.
També hi ha instruments de fusta de granadilla folrats de fibra de carboni i resina epoxi.
El material de les claus es basa en aliatges d'alpaca, amb un bany de plata o, a vegades, d'or.
Grans intèrprets Gustav Vogt (1781-1870). Heinz Holliger (1939).
Notes
Referències
Vegeu també
Corn anglès Fagot Xeremia F. Lorée (fabricant)