Lèider d'ulleres (Somateria fischeri) és una espècie d'ocell de la família dels anàtids (Anatidae) que habita llacs i estanys de la tundra de la costa àrtica del nord de Sibèria oriental i a través de la Península de Txukotka fins al nord d'Alaska.
Descripció L'èider d'ulleres és lleugerament més petit que l'èider comú (S. mollissima), amb una longitud de 52 a 57 cm. El mascle és inconfusible amb el cos negre, l'esquena blanca i el cap groc-verdós amb els grans pegats circulars oculars blancs que donen nom a l'espècie. El crit del mascle és un grall feble i la femella un grall aspre.
La femella és un ocell de color marró intens, però encara es pot distingir fàcilment de tots els ànecs excepte d'altres espècies d'èider per la mida i l'estructura. Sense gaire dificultat, són visibles les "ulleres" que són més pàl·lides i faciliten la identificació. Els ocells immadurs i els mascles adults d'eclipsi són similars a la femella.
L'epítet científic fischeri commemora el científic alemany Johann Fischer von Waldheim.
Distribució L'èider d'ulleres es troba al llarg de la costa d'Alaska i l'extrem oriental de Rússia i fins al mar de Bering. Hi ha dues poblacions reproductores a Alaska i una a Rússia. Històricament, hi havia més individus reproductors a Alaska, però més recentment la població russa és molt més gran. La població dels Estats Units s'estima que és d'entre 3.000 i 4.000 parelles nidificants.
L'èider d'ulleres muda al mar a una distància d'entre 2 i 45 quilòmetres de la costa i al nord del paral·lel 63°N. Com que rarament es veuen fora de les zones de cria, les d'hivernada al mar de Bering no s'han conegut fins fa poc amb l'ajuda de la telemetria per satèl·lit el 1995.
Estat de conservació L'èider d'ulleres va ser catalogat com a gairebé amenaçat segons la Llei d'espècies en perill d'extinció dels Estats Units el 1993, fins l'ant 2018 estava catalogat com a risc mínim a la Llista Vermella de la UICN. Els ràpids descensos en una zona i un conjunt d'amenaces que podrien afectar la població en conjunt van suggerir que l'espècie està disminuint en general a un ritme que és com a mínim moderadament ràpid. Això va fer que la cataloguessin també com a gairebé amenaçada, però futurs estudis podrien mostrar que l'espècie està disminuint a un ritme encara més gran.
El Servei de Pesca i Vida Silvestre dels Estats Units va catalogar originalment l'èider d'ulleres com a amenaçat a causa d'una disminució de més del 96% en la mida de la població reproductora a Alaska. Amb aquesta inclusió a la llista i la protecció de la Llei del Tractat d'Ocells Migradors de 1991, és il·legal capturar qualsevol individu, ja sigui a través de la caça esportiva o de subsistència.
Cicle vital Com a ànec bussejador, l'èider d'ulleres busca menjar a l'aigua nedant i bussejant sota l'aigua. Es creu que pot romandre submergit més temps que la majoria dels ànecs bussejadors i s'alimenta principalment de mol·luscs mentre és al mar i d'insectes aquàtics, crustacis i material vegetal mentre és a les zones de cria.
Les parelles reproductores es formen a les zones d'hivernada abans de la migració de primavera mitjançant exhibicions de mascles i selecció de femelles. Un cop als llocs de nidificació, les femelles construeixen un niu a prop de l'estany en un penyal elevat, anomenada monticle, que està folrat amb materials vegetals i plomissol. Els nius es poden reutilitzar per a anys futurs. Les femelles són les úniques que incuben i tenen cura dels ous i els pollets i ponen de mitjana de tres a sis ous de color beix oliva. Els ous s'incuben durant vint-i-quatre dies i els pollets abandonen el niu poc després de descloure per ser conduïts a l'aigua per la femella. La femella protegeix els pollets, però aquests ja troben el seu propi aliment. L'èider d'ulleres té un desenvolupament força ràpid per ser un ocell tan gros; només triguen uns cinquanta-tres dies o menys abans no puguin volar.
Amenaces Hi ha múltiples factors que amenacen les poblacions d'èider d'ulleres en el futur, com ara el canvi climàtic i la pèrdua d'hàbitat. Històricament, l'àrea de distribució era molt més gran que només la costa d'Alaska i Rússia. També s'estenia des de la península Nushagak fins a Barrow i gairebé fins a la frontera canadenca. Com que l'èider d'ulleres viu en zones fredes que no són fàcilment accessibles per als humans, la principal pèrdua d'hàbitat ha estat el resultat del canvi climàtic. Una amenaça futura de l'hàbitat és el possible desenvolupament de perforacions de petroli i gas prop del llac Teshekpuk, que s'ha establert com una zona important per als ocells a escala mundial.
Galeria
Referències
Categoria:Mergins Categoria:Ocells d'Amèrica del Nord Categoria:Ocells d'Àsia