Arcadi Oliveres i Boadella (Barcelona, 27 de novembre de 1945 - Sant Cugat del Vallès, 6 d'abril de 2021) va ser un economista i activista català, referent dels moviments socials. Va participar en nombroses lluites a favor de la pau, la justícia social i els drets dels pobles, i va ser un promotor perseverant de les finances ètiques.
Biografia Inicis Oliveres va néixer a Barcelona, al barri de l'Esquerra de l'Eixample. Va cursar els estudis primaris i secundaris a l'Escola Pia del carrer de la Diputació, on va tenir com a professors figures com Lluís Maria Xirinacs, Octavi Fullat i Francesc Botey. Va ser membre del moviment escolta en un agrupament de Minyons Escoltes (1962-1966).
Trajectòria durant el franquisme Entrà a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, on destacà pel seu compromís en defensa de la democràcia i les llibertats polítiques en plena dictadura franquista. L'any 1966 s'implicà molt activament en el Sindicat Democràtic d'Estudiants de Barcelona i va participar en la Caputxinada. Es llicencià en Ciències Econòmiques l'any 1968. El maig del mateix any fou processat pel Tribunal d'Ordre Públic, jutjat per reunió clandestina i absolt gràcies als informes favorables del degà de la Facultat d'Economia i la defensa de l'advocat Francesc Casares i Potau.
El juliol de 1968 començà a treballar al Centre d'Estudis de Desenvolupament Comunitari (CEDEC), des d'on realitzà diferents estudis sobre desenvolupament econòmic municipal i comarcal. L'any 1969, per motius familiars, assumí la direcció de l'empresa familiar que, per la crisi, acabà en fallida i finalment liquidada el 1978.
En aquest període de la dècada de 1970 s'implicà en diferents activitats en favor de la democràcia i l'autogovern de Catalunya participant en l'Assemblea de Catalunya. Va ser fundador, també, de l'Associació de Veïns de l'Esquerra de l'Eixample de Barcelona. Al mateix temps, va militar, a partir de 1971, en l'organització Cristians pel Socialisme.
L'any 1974 començà a participar en l'organització internacional catòlica Pax Christi, de la qual va ser copresident a Catalunya (juntament amb Frederic Roda i Àngel Colom) entre 1974 i 1990. En els últims anys del franquisme, Pax Christi, amb Justícia i Pau, desplegà diverses campanyes d'oposició a la pena de mort tot intentant la commutació de les penes de mort en les últimes execucions del franquisme (Jon Paredes Manot «Txiki», Salvador Puig i Antich, etc) mitjançant la intercessió del Vaticà. El 1976 va ser detingut per la Guàrdia Civil espanyola a la Sénia i passà tres dies a comissaria, arran de la seva participació en una de les columnes de la Marxa de la Llibertat.
L'etapa democràtica L'any 1977 va participar en la creació de l'Associació Catalana de Solidaritat i Ajut al Refugiat (ACSAR), de la qual fou membre actiu. El 1978, després de tancar la seva empresa entrà a treballar durant un temps a l'Institut Víctor Seix de Polemologia. L'any 1980, començà a exercir com a professor d'economia a l'Escola d'Estudis Empresarials de Sabadell, de la Universitat Autònoma de Barcelona, i des de llavors continuà treballant com a docent en aquesta universitat, la qual l'any 1992 s'ubicà al campus de Bellaterra, a les facultats d'Economia i Ciències Polítiques.
L'any 1993 va obtenir el títol de doctor, amb la tesi «La indústria militar a Espanya», i guanyà una plaça com a professor titular del Departament d'Economia Aplicada i impartí classes a la Facultat de Ciències Polítiques. A més d'altres centres de la mateixa universitat, feu de professor tutor de diversos doctorats, màsters o cursos de postgrau de diferents universitats (UB, UPC, UdL, UdG, UV i UJI).
L'any 1981 va començar a militar a l'organització cristiana Justícia i Pau, després de col·laborar en diversos projectes amb qui era en aquell moment president, Joan Gomis i Sanahuja. Elaborà l'informe sobre la primera Campanya pel 0,7% dedicada a aconseguir que les institucions públiques el destinin a l'ajut al desenvolupament dels països empobrits. Va ser membre actiu d'aquesta entitat, participant en les comissions de drets humans i de desarmament. L'any 1986 va ser nomenat vicepresident de Justícia i Pau i ho va ser fins al desembre de l'any 2001, després de la mort de Joan Gomis, quan va ser elegit president de l'entitat, càrrec que mantingué fins l'abril del 2014. També va ser vicepresident (1986-1999) i president (1999-2003) de la Comissió General de Justícia i Pau d'Espanya.
Vida personal Estava casat amb Janine Künzi, amb qui tingué quatre fills.
Mort i llegat Arcadi Oliveres fou diagnosticat d'una greu malaltia. El 3 de febrer de 2021 la seva família hablità un mur digital com a espai de memòria per enviar-li missatges de comiat. També s'organitzaren visites de personalitats i organitzacions activistes a casa seva per dedicar-li mostres de reconeixement. Arcadi Oliveres concedí diverses entrevistes a mitjans, on comentà la seva trajectòria d'activista i experiències personals en la lluita anticapitalista i pacifista, i presentà el seu últim llibre Paraules d'Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar, on es presentava a si mateix mitjançant una conversa real amb els seus nets Pol i Marc. El 28 de febrer el mateix Arcadi Oliveres explicà que el metge li va diagnosticar que havia tingut dos infarts el març de l'any 2020, dues aturades cardíaques que el portaren a haver-li d'aplicar un desfibril·lador per tornar-lo a la vida. Arcadi convivia des del 1972 amb una úlcera duodenal que se li reobrí de nou degenerant en un càncer de pàncrees, que desembocaria en una anèmia generalitzada.
El seu fons documental seria ingressat a l'Arxiu Nacional de Catalunya, el qual contindria la documentació testimonial de la seva trajectòria com a economista i activista per la pau i la justícia social des del tardofranquisme fins a l'actualitat: Pax Christi: documentació relativa de l'entitat de la que Arcadi en fou fundador i membre actiu a Catalunya fins al 1990. Institut Víctor Seix de Polemologia: Oliveres en va ser director fins al 1978, i que fundada dotze anys abans, es tractaria de la primera entitat a treballar oficialment per la pau des d'un punt de vista científic i acadèmic a Catalunya. Justícia i Pau: entitat creada el 1968 a l'empara de l'Església catòlica des del 1982, i que tingué un paper molt actiu en la denúncia de les tortures i els maltractaments, en l'aplicació de la pena de mort, i en la defensa de l'amnistia per als presos polítics antifranquistes. Arcadi Oliveres en fou president entre 2001 i 2014. Universitat Internacional Catalana de la Pau: fundada el 1984 i de la que Arcadi Oliveres n'era el president actual del patronat.
La família Oliveres Künzi comunicaria la mort d'Arcadi Oliveres el migdia del 6 d'abril de l'any 2021, tot agraint les mostres d'afecte que s'havien fet arribar a Arcadi, i amb les quals se'l feu sentir "estimat i acompanyat" en els dies en què va "celebrar la seva vida", en llegir el mateix Arcadi pràcticament tots els més de set mil missatges.
El 22 de juny de 2021, el Consell de Govern de la Universitat de Lleida va aprovar atorgar el nom d'Arcadi Oliveres Boadella al Centre de Documentació en Cooperació i Solidaritat, en motiu de la seva recent defunció i pel vincle que des de sempre va mantenir amb la UdL.
Pensament Arcadi Oliveres, tot i no participar mai políticament per la via institucional, al llarg de la seva vida va anar desenvolupant un pensament crític amb el sistema capitalista, així com un profund sentiment antimilitarista, antiautoritari i per la justícia social i mediambiental.
Pacifisme Oliveres va destacar quatre persones que van forjar la seva opinió sobre el pacifisme i la no-violència com a objectiu per a resoldre qualsevol problema. El seu pare, que havia participat durant els tres anys de guerra civil al front per acabar en un camp de refugiats a Galícia, rebutjava ràdicalment la guerra i "no deixava que entrés cap joguina que pogués fomentar-la"; Lluís Maria Xirinacs que va influir en les seves posicions sobre la no-violència durant les Marxes per la Llibertat dels anys 70; Joan Gomis, director i president de Justícia i Pau, entitat en la qual Oliveres va col·laborar; i Frederic Roda, fundador de la Universitat per la Pau de Sant Cugat.
Oliveres sempre va defensar, també, posicions antimilitaristes. La seva tesi doctoral va ser sobre desmilitarització, va participar en diverses ocasions en els fòrums socials mundials on es va reclamar una disminució anual del 5% de les partides pressupostaries als exèrcit dels governs, va ser un ferm defensor de l'objecció fiscal a la despesa militar, així com de l'objecció de consciència i va donar suport a la insubmissió l'any 1984. També es va posicionar contra l'entrada d'Espanya a l'OTAN, va intentar rebutjar amb fermesa el comerç d'armes dels governs, va participar en campanyes contra la pena de mort i va rebutjar totes les guerres i invasions militars, des del Vietnam fins a l'Iraq. Oliveres sempre va defensar que la despesa en exèrcits és una despesa inútil, perquè com a cosa armat fomenta la violència.
Oliveres va fer objecció fiscal militar en les seves declaracions de la renta al llarg de la seva vida i, sobretot, era molt crític amb els vincles entre la indústria armamentística i el sector bancari, pel que també defensava "objecció bancària, que seria no donar diners a certs bancs, però sobretot no entrar en fons de pensions".
Anticapitalisme Oliveres va començar a desenvolupar una consciència anticapitalista quan va heretar l'empresa del seu difunt pare amb greus problemes econòmics i la seva preocupació era com pagar els sous de les persones que hi treballaven. En aquesta línia va realitzar els estudis universitaris d'Economia no per "per fer més rics els que ja ho són, sinó precisament per veure què es pot fer per treure de pobres els més pobres".
Sempre es va posicionar contra el sistema capitalista i el consumisme desaforat i va defensar la seva destrucció, perquè és un sistema repressor que explota i mata les persones i el planeta. Oliveres defensava que arran de la crisi del 2008, hi va haver canvis pel que fa al criteri de la societat vers el capitalisme, però no des de la voluntat de canvi, que requereix de voluntat política i d'educació: "Cal que els que tenen el poder canviïn les coses, però també una actitud comunitària de la gent amb voluntat de canvi". Sempre va defensar la coherència d'un mateix amb el que pensa i preocupava portar a la pràctica les seves idees com "intentar no tenir un pla de pensions que finança el negoci de la guerra" o "comprar roba de segona mà" o tenir una casa extremadament austera.
Ecologisme La consciència climàtica d'Oliveres va començar als anys 70 quan es va realitzar la primera conferència mundial del medi ambient a Estocolm. Ja en aquella època, va començar a reflexionar sobre els conceptes de creixement zero com a alternativa a "la voràgine de creixement dels anys seixanta". Anys més tard, va reflexionar sobre els comportaments egoistes de les persones a nivell individual, que, tot i anar evolucionant sobretot gràcies a l'educació on s'inculquen valors de sostenibilitat, creia que no actuarien conscientment fins que "el planeta estigués en coma absolut".
Menys confiança tenia en el sistema econòmic que considerava que era capaç d'adaptar-se a les condicions com les de l'esgotament del petroli, però que no aprofundia per si mateix en la resolució del problema de l'esgotament de recursos en general: "el sistema capitalista sap que el petroli té els dies comptats i per això ara s'aposta pel cotxe elèctric i el biocombustible que.... d'on es treu...? A països com el Brasil […] o Mèxic […] fent que els aliments bàsics es recondueixin cap a monocultius per al gran consum d'altres països".
Campanyes i activitats miniatura|Arcadi Oliveres en un míting d'En Comú Podem