Una arma química (en anglès: Chemical weapon o CW) són aquelles que s'utilitzen per infringir la mort o danys en els éssers humans. Estan classificades dins la categoria d'armes de destrucció massiva i actualment el seu ús està, en general, condemnat mitjançant diversos tractats internacionals.
Les municions i els agents químics letals són extremadament volàtils i constitueixen una classe d'armes químiques perilloses que moltes nacions emmagatzemen. Els més perillosos entre aquestes armes són els agents nerviosos GA, GB, i VX, i els agents vesicants H, HT, i HD. Tots es presenten en forma líquida a la temperatura d'ambient. L'opinió pública ha fet pressió per la completa eliminació d'aquesta classe d'armes químiques i internacionalment progressa, per lleis internacionals, en aquesta direcció excepte Rússia i uns altres estats fallits.
Dret internacional
El Dret internacional regeix les lleis amb les quals els estats s'interrelacionen. Els tractats com el de les Convencions de Ginebra requereix l'assentiment dels països, la qual cosa fa que sovint requereix que cada legislació nacional ho conformi. Els estats poden delegar la jurisdicció nacional en un tribunal supranacional com són el Tribunal Europeu dels Drets Humans o el Tribunal Criminal Internacional.
Protocol de Ginebra
El Protocol de Ginebra, oficialment conegut com a Protocol per a la Prohibició de l'Ús en la Guerra de Gasos Asfixiants, Verinosos o altres Gasos, i de Mètodes Bacteriològics de Guerra, és un tractat internacional que prohibeix lús d'armes químiques i d'armes biològiques. Es va signar a Ginebra el 17 de juny de 1925 i entrà en vigor el 8 de febrer de 1928, 133 estats el van signar
Ús de les armes químiques La "Guerra química " (Chemical warfare o CW) implica usar com a armes les propietats tòxiques de les substàncies químiques. Aquest tipus de guerra és diferent de la Guerra nuclear i la Guerra biològica però juntes formen l'acrònim militar NBC,(de l'anglès:Nuclear, Biological, i Chemical). Cap d'elles entra dins del terme darmes convencionals les quals són efectives principalment pel seu potencial de destrucció. Les armes químiques no depenen de la seva força explosiva per aconseguir el seu objectiu sinó de les propietats úniques dels seus agents químics.
Formes Hi ha tres configuracions bàsiques en l'emmagatzematge dels agents de les armes químiques. Municions com projectils, cartutxos, mines i coets. Aquest poden contenir components propel·lents o explosius. Una altra forma és la munició llançada des d'aeronaus.
Història La guerra química en les èpoques antiga i clàssica Les armes químiques s'han usat des de fa mil·lennis amb fletxes enverinades, però es poden trobar evidències de l'existència d'enginys més avançats en les èpoques antiga i clàssica. Un bon exemple del primerenc ús de les armes químiques van ser les societats de caçadors –recol·lectors del sud d'Àfrica i de finals de l'Edat de Pedra, coneguts com a Sant. Van xopar les puntes de fusta, os i pedra de les seves fletxes amb verís que obtenien en el seu entorn natural. Aquests verins provenien principalment de escorpins i serps, però es creu que també van utilitzar algunes plantes verinoses. Les fletxes es disparaven contra l'objectiu seleccionat, normalment un antílop, i després el caçador seguia a l'animal sentenciat fins que el verí provocava la seva caiguda.
Al segle V abans de Crist alguns escrits de la secta mojia a la Xina descriuen l'ús de manxes per introduir el fum de les llavors de la mostassa i altres vegetals tòxics en els túnels que excavaven els exèrcits enemics durant els setges. Alguns escrits xinesos encara més antics, datats al voltant de l'any 1000 aC, contenen centenars de receptes per produir fums tòxics o irritants per usar-los durant la guerra, així com nombrosos registres del seu ús. Gràcies a aquests registres sabem de l'ús de la «boira atrapa esperits» que contenia arsènic, i l'ús de calç viva polvoritzada i escampada amb ajuda del vent per dissoldre una regirada camperola l'any 178.
La primera notícia de l'ús del gas a Occident es remunta al segle V abans de Crist, durant la guerra del Peloponès entre Atenes i Esparta. Les forces espartanes durant el setge a una ciutat atenesa van encendre un foc als peus de les muralles fet amb fusta, quitrà i sofre, amb l'esperança que el nociu fum incapacités als atenesos per resistir l'assalt que va seguir a continuació. Esparta no va ser l'única a usar aquestes tàctiques poc convencionals durant aquestes guerres: es diu que Soló d'Atenes va usar les arrels d'el·lèbor per enverinar l'aigua d'un aqüeducte alimentat pel riu Pleistos al voltant de l'any 590 aC, durant el setge de Cirra.
Existeix evidència arqueològica que els sassànides van emprar armes químiques contra l'Exèrcit romà al . La investigació duta a terme en els túnels col·lapsats de Dura Europos a Síria, suggereix que els iranians van emprar betum i cristalls de sofre per cremar-los. En ser encesos, els materials van produir densos núvols de gasos asfixiants que van matar a 20 soldats romans en dos minuts.Science Daily, dated January 19, 2009 Sciencedaily.com
Les armes químiques eren conegudes en la Xinesa antiga i medieval. L'historiador polonès Jan Długosz esmenta l'ús de gas verinós per part de l'exèrcit mongol durant la batalla de Legnica l'any 1241.
A finalitats del , els espanyols es van enfrontar a una rudimentària arma química a l'illa de Hispaniola. Els taïnos els llançaven carabasses plenes de cendra i ají polvoritzat, per tal de crear una cortina de fum encegadora abans d'atacar-los.
El redescobriment de la guerra química Durant el Renaixement es va tornar a considerar l'ús de la guerra química. Una de les primeres referències prové de Leonardo da Vinci, que va proposar l'ús de pols de sulfur d'arsènic i verdí en el segle XVI:
No se sap si aquesta pols es va usar alguna vegada.
En el durant els llocs, els exèrcits intentaven provocar incendis llançant projectils incendiaris plens de sofre, sèu, colofònia, aiguarràs, sal de roca (nitrat de sodi o nitrat de potassi) i antimoni. Encara que no causessin incendis, els fums resultants provocaven una considerable distracció. Malgrat que la seva funció principal mai es va abandonar, es van desenvolupar nous productes per emplenar els projectils que maximitzessin els efectes del fum.
En 1672, durant el setge de la ciutat de Groningen, Christopher Bernhard van Galen (Bisbe de Múnic) va emprar diversos explosius i dispositius incendiaris, alguns dels quals incloïen en la seva composició belladona, amb la intenció de produir fums tòxics. Exactament tres anys després, el 27 d'agost de 1675, els francesos i alemanys van arribar a l'Acord d'Estrasburg, que incloïa un article prohibint l'ús dels «pèrfids i odiosos» artefactes tòxics.
En 1854, Lyon Playfar, un químic britànic, va proposar un projectil d'artilleria antibuc carregat amb cianur de cacodil com una forma de resoldre l'empat durant el lloc de Sebastopol. La proposta va ser recolzada per l'Almirall Thomas Cochrane de la Marina Real britànica. El primer ministre, lord Palmerston, ho va considerar, però el Departament d'Artilleria britànic va rebutjar la proposta com «un tipus de guerra tan perniciós com enverinar els pous dels enemics». La resposta de Playfar es va usar per justificar l'ús de les armes químiques durant el segle següent:
Després, durant la Guerra de Secessió, el professor d'escola novaiorquès John Doughty va proposar l'ús ofensiu del clor gasós, escampat mitjançant projectils de 10 polzades (254 mil·límetres) plens amb quantitats variables de 2 a 3 litres de clor líquid, que produirien diversos metres cúbics de gas de clor. El pla de Doughty aparentment mai es va dur a terme, doncs probablement va ser presentat al brigadier general James W. Ripley, Cap d'Artilleria, qui ha estat descrit com congènitament immune a les noves idees.
La guerra química en la Primera Guerra Mundial
La primera vegada que es van utilitzar els agents químics a gran escala va ser durant la Primera Guerra Mundial, començant en la Segona Batalla de Ypres, el 22 d'abril de 1915, quan els alemanys van atacar a les tropes franceses, canadenques i algerianes amb clor. Des de llavors es van utilitzar un total de 50.965 tones d'agents respiratoris, lacrimògens i vesicants per ambdues parts, incloent clor, fosgen i gas mostassa. Les xifres oficials parlen d'al voltant de 1.176.500 ferits i 85.000 morts causats directament pels agents químics durant la guerra.
Fins i tot avui dia és freqüent que es desenterri munició química de la Primera Guerra Mundial sense esclatar quan s'excava en els antics camps de batalla o les àrees d'emmagatzematge, i continuen sent un perill per a la població civil de Bèlgica i França. Els governs d'aquests països han llançat programes especials per tractar la munició descoberta.
Després de la guerra, la majoria dels agents químics sense usar dels alemanys van ser llançats al mar Bàltic. Amb el pas del temps, l'aigua salada corroeix les carcasses, i el gas mostassa vessat d'aquests contenidors ocasionalment arriba a les platges com a objectes sòlids amb aspecte de cera, similar a l'ambre. Fins i tot en la seva forma solidificada, l'agent té activitat suficient com per causar severes cremades a qualsevol que ho manipuli.
La guerra química en el període d'entreguerres Després de la Primera Guerra Mundial, els Estats Units i la majoria de les potències europees van intentar treure avantatge de les oportunitats que havia creat la guerra, establint i mantenint colònies. Durant aquest període d'entreguerres, els agents químics es van usar ocasionalment per subjugar a les poblacions i sufocar rebel·lions.
Després de la derrota de l'Imperi Otomà en 1917, el Govern Otomà va desaparèixer completament i l'antic imperi es va dividir entre les potències victorioses en el Tractat de Sèvres. Els britànics van ocupar Mesopotàmia (actual l'Iraq) i van establir un govern colonial.
En 1920, els pobles àrabs i kurds de Mesopotàmia es van rebel·lar contra l'ocupació britànica, amb grans pèrdues per part dels europeus. Segons la resistència mesopotàmica guanyava força, els britànics la van reprimir amb mesures cada vegada més agressives, i fins i tot el propi Winston Churchill, com a Secretari de les Colònies, va autoritzar l'ús d'agents químics, principalment gas mostassa, contra la resistència. Conscienciat amb la despesa econòmica de la supressió de dissidents, Churchill confiava que les armes químiques es poguessin utilitzar de forma econòmica contra les tribus mesopotàmiques, dient: «no entenc la repugnància sobre l'ús del gas. Estic molt a favor de l'ús del gas contra tribus incivilitzades». L'oposició a l'ús del gas i les dificultats tècniques pot ser que impedissin el seu ús a Mesopotàmia (els historiadors estan dividits en aquesta matèria)Història britànica a l'Iraq de la BBC. 2010-02-03 (en anglès) Les armes químiques van causar tanta misèria i repulsió en la Primera Guerra Mundial que el seu ús es va convertir en la pitjor atrocitat en la ment de la majoria de les persones de l'època. Tant és així que en 1925 setze de les majors nacions del món van signar el Protocol de Ginebra, comprometent-se a no usar mai gasos o armes bacteriològiques. Encara que els Estats Units van signar el protocol, el Senat no ho va ratificar fins a 1975.