miniatura|Crani procedent del Perú amb una modificació craniana pronunciada, conservat al Museu de Tolosa. miniatura|Exemple de l'anomenada «deformació de Tolosa», relacionada històricament amb l'embenatge persistent del cap durant la primera infància.
La deformació craniana artificial, també anomenada modificació craniana intencional, modificació cultural del crani, emmotllament del cap o, en alguns contextos, embenatge del cap, és una forma de modificació corporal permanent produïda en aplicar pressions externes sobre el crani durant la primera infància. Com que els ossos de la volta craniana infantil encara són prims, les sutures romanen obertes i el cervell creix ràpidament, una compressió sostinguda amb benes, coixinets, taules o bressols rígids pot redirigir el creixement i originar formes aplanades, allargades, còniques o bilobulades.
La pràctica és coneguda per restes arqueològiques i fonts històriques de nombroses societats d'Euràsia, Àfrica, les Amèriques i Oceania, però no constitueix una tradició única ni té un origen o un significat universal. En diferents llocs i períodes s'ha relacionat amb la pertinença col·lectiva, la condició social, el gènere, els ideals estètics, la protecció ritual, la construcció de la persona o costums ordinaris de criança. La mateixa forma craniana, per tant, no permet deduir automàticament l'ètnia, l'estatus o la intenció de qui la presentava.
Cal distingir-la de les alteracions produïdes sense una finalitat de donar forma al cap, com la plagiocefàlia posicional, de les deformitats causades per una fusió prematura de les sutures, com la craniosinostosi, i dels canvis postmortem o dels errors de reconstrucció. En arqueologia, la intencionalitat s'avalua combinant la forma, la simetria, les marques de pressió, el remodelatge ossi i el context funerari o cultural, i no només l'aparença visual del crani.
Terminologia i abast El terme tradicional deformació descriu el canvi respecte d'una forma craniana de referència, però pot transmetre una connotació patològica que no sempre és adequada. Per això, una part de la bibliografia bioarqueològica prefereix expressions com modificació craniana intencional, modificació de la volta craniana o emmotllament cultural del cap. Aquestes denominacions posen l'èmfasi en la pràctica social i en el procés de creixement, no en la idea d'una anomalia intrínseca.
La distinció entre modificació intencional i no intencional tampoc no és sempre absoluta. Una comunitat podia cercar una silueta concreta mitjançant un aparell dissenyat expressament, però també podia produir un aplanament regular com a conseqüència d'una manera habitual de subjectar l'infant al bressol. En aquest segon cas, l'efecte podia ser previsible i culturalment acceptat sense que la forma final fos l'únic objectiu. Per aquest motiu, els estudis actuals examinen tant el dispositiu i la morfologia com les pràctiques de criança i el context arqueològic.
Tècniques i tipologies miniatura|Esquemes de diversos procediments atribuïts a societats maies: la pressió podia aplicar-se amb taules, coixinets o benes disposats de maneres diferents.
La modificació començava generalment quan el cap era més modelable, poc després del naixement o durant els primers mesos de vida, i podia mantenir-se durant mesos o anys segons la societat, l'aparell utilitzat i la forma desitjada. Els cuidadors ajustaven progressivament el dispositiu a mesura que creixia l'infant. Les fonts arqueològiques, iconogràfiques, etnohistòriques i etnogràfiques documenten una gran diversitat d'aparells, de manera que no existeix una correspondència perfecta entre una forma adulta i un únic procediment.
Les classificacions més generals diferencien dos grans principis mecànics:
La modificació tabular aplica pressió mitjançant superfícies relativament planes, sovint una taula frontal i una altra d'occipital o bé una taula associada a un bressol. Pot produir un aplanament frontal o posterior i un creixement compensatori en direcció superior o posteriosuperior. En la literatura andina se'n distingeixen sovint variants erectes i obliqües, segons l'orientació de la volta resultant. La modificació anular o circumferencial utilitza benes, cordes o faixes que envolten el cap. La restricció lateral i circular tendeix a generar una volta allargada o cònica, tot i que el resultat depèn de la posició, l'amplada i la tensió de les bandes. Els procediments combinats uneixen superfícies rígides, coixinets i lligadures, o canvien el dispositiu durant el creixement. Algunes configuracions produeixen solcs, depressions o una silueta bilobulada.
Les tipologies històriques han emprat termes com frontooccipital, circular, anular erecta, anular obliqua, tabular erecta o tabular obliqua. Tanmateix, els límits entre categories varien segons l'autor i la regió. Una etiqueta concebuda per a una col·lecció andina, per exemple, pot no descriure adequadament una sèrie eurasiàtica. Els estudis quantitatius recomanen definir els criteris anatòmics, mesurar la variació contínua i indicar la fiabilitat de la classificació, en lloc de tractar totes les formes com a tipus naturals i universals.
Creixement craniofacial i efectes morfològics La modificació actua durant l'ontogènia, quan la volta, la base del crani i la cara creixen com a regions relacionades però parcialment modulars. La pressió no «redueix» simplement un crani acabat: limita el creixement en unes direccions i afavoreix una expansió compensatòria en d'altres. Per això, dues tècniques amb forces diferents poden produir canvis diferents en la relació entre el neurocrani i el viscerocrani.
Els estudis de morfometria geomètrica tridimensional han identificat efectes més enllà de la volta craniana. En mostres franceses i bolivianes, les modificacions anteroposteriors i circumferencials es van associar amb variacions de la forma i dels angles de la base craniana, així com amb canvis en la geometria masticatòria i en la posició relativa de les fosses mandibulars. L'abast i la direcció d'aquests efectes no són idèntics en tots els tipus de modificació, fet que reflecteix la plasticitat i la integració del creixement craniofacial.
Aquests resultats no impliquen que totes les persones amb el crani modificat presentessin una mateixa alteració funcional. La intensitat, el moment d'inici, la durada, el dispositiu i la resposta individual podien variar considerablement. A més, les col·leccions osteològiques permeten observar l'os, però rarament ofereixen informació directa sobre dolor, desenvolupament neurològic o funció quotidiana. En conseqüència, no és prudent inferir capacitats cognitives, malalties o absència completa d'efectes només a partir de la forma craniana.
Identificació i estudi arqueològic El diagnòstic bioarqueològic parteix de la distribució de l'aplanament i de l'expansió compensatòria, de la simetria bilateral, dels solcs o plans de pressió i de la relació amb les sutures. També es comparen individus de la mateixa població i d'edats diferents, perquè una forma inusual pot correspondre a variació biològica, patologia, posició habitual durant la criança o deformació postmortem. Els cranis fragmentaris o reconstruïts exigeixen una cautela especial.
La tomografia computada, l'escaneig de superfície, els models virtuals i la morfometria geomètrica permeten quantificar contorns i relacions tridimensionals que abans es descrivien només visualment. Aquestes eines ajuden a separar grups morfològics, a comprovar si una asimetria és sistemàtica i a contrastar exemplars modificats amb cranis no modificats o amb patologies com la craniosinostosi. Tanmateix, l'anàlisi quantitativa no substitueix el context: una similitud de forma no demostra necessàriament contacte cultural, parentesc o identitat compartida.
Els estudis contemporanis combinen, quan és possible, osteologia, arqueologia funerària, iconografia, fonts històriques, isòtops estables i ADN antic. Aquesta integració permet valorar si una diferència de forma coincideix amb mobilitat, dieta, sexe, parentiu o pràctiques mortuòries, però les associacions s'han de demostrar en cada conjunt. Un estudi de tres individus del segle V d'Osijek, per exemple, va trobar formes cranianes i ascendències genètiques diferents dins un mateix context funerari; el cas mostra el potencial d'una aproximació multiproxi, però no autoritza a convertir cada tipus de crani en un marcador genètic universal.
Història i distribució Prehistòria i Pròxim Orient Les propostes sobre els exemples més antics han canviat a mesura que s'han revisat les reconstruccions i els criteris diagnòstics. Durant un temps es va atribuir deformació artificial als neandertals Shanidar 1 i Shanidar 5, de la cova de Xanidar al Kurdistan iraquià. Una nova reconstrucció de Shanidar 5 publicada el 1999 va concloure, però, que la modificació artificial ja no es podia inferir d'aquell exemplar. Per tant, Shanidar no s'ha de presentar com una prova acceptada d'una pràctica neandertal.
Al Pròxim Orient, s'han descrit cranis modificats en jaciments protoneolítics, neolítics i calcolítics. Una revisió de materials de Shanidar, Ganj Dareh, Bouqras i Eridu, juntament amb altres troballes regionals, va situar la pràctica dins una seqüència que inclou diversos jaciments del setè al quart mil·lenni aC. Els autors també advertien que una volta modificada pot alterar les comparacions craniomètriques emprades per establir afinitats biològiques.
L'any 2025, un estudi de l'individu AC12 de la cova d'Arene Candide, a Ligúria, va aportar una de les evidències europees més antigues examinades amb antropologia virtual i morfometria geomètrica. L'individu, datat aproximadament entre 12.620 i 12.190 anys calibrats abans del present, presentava una configuració que els autors van interpretar com a modificació craniana artificial. La troballa amplia la cronologia europea fins al paleolític superior final, però no demostra una continuïtat directa amb les tradicions neolítiques o històriques posteriors.
Est d'Àsia Al nord-est de la Xina, el jaciment de Houtaomuga ha proporcionat una seqüència neolítica extensa amb diversos individus interpretats com a modificats intencionalment. La combinació de datacions i contextos estratigràfics indica que la pràctica hi va aparèixer en moments separats al llarg de mil·lennis, més que no pas com un episodi únic.
Al jaciment de Hirota, a l'illa japonesa de Tanegashima, els cranis datats principalment entre els segles III i VII presenten un occípit curt i aplanat. Un estudi amb contorns bidimensionals, escaneig tridimensional i inspecció de les sutures va concloure que la forma era intencional i no va detectar diferències segons el sexe. La relació proposada amb la identitat del grup i el comerç de petxines és una hipòtesi contextual dels autors, no una finalitat demostrada per a totes les persones de Hirota.
Europa i les estepes eurasiàtiques miniatura|Cranis allargats exposats al museu d'Afrassíab, a Samarcanda, un exemple de la presència de la pràctica a l'Àsia central.
A Europa i a les estepes eurasiàtiques hi ha casos anteriors a l'arribada dels huns. Diversos pobles nòmades o seminòmades, entre els quals s'han inclòs grups escites, sàrmates i alans, practicaren formes d'embenatge cranial en diferents moments. Durant el període de les migracions, entre els segles IV i VII, la freqüència de cranis modificats va augmentar en diverses regions d'Europa central i oriental i la pràctica quedà fortament associada, en la historiografia, amb la mobilitat i la influència huna.