miniatura|Edifici del Círculo de Bellas Artes el soterrani del qual va albergar la denominada txeca de Belles arts, en realitat un organisme oficial denominat Comitè Provincial de Recerca Pública. Una txeca (anteriorment escrit també txeka) era una instal·lació que durant la Guerra Civil espanyola utilitzaven els milicians del bàndol republicà —especialment els partits i sindicats d'esquerra- per detenir, interrogar, jutjar de forma sumaríssima i executar sospitosos de simpatitzar amb el bàndol contrari. En general, eren conegudes pel carrer on es trobaven, o bé pel nom de qui les dirigia. A part de les que depenien directament del Govern de la República —com la txeca de Bellas Artes o de Fomento—, diversos partits polítics, ateneus, comitès, sindicats o organitzacions vinculats al Front Popular o a la CNT en tenien una.
Concepte i causes La insurrecció armada contra el govern de la II República va triomfar només en alguns llocs d'Espanya. Per la qual cosa Espanya va quedar dividida en dues zones que es definien com la Espanya legítima. En la zona que havia fracassat la rebel·lió, les institucions van quedar summament afeblides i el Govern va decidir cedir a la demanda de les organitzacions obreres que lliuressin armes als seus militants. D'aquesta forma, es va desencadenar el moviment revolucionari que els revoltats deien combatre. La combinació de tots dos factors, el procés revolucionari mitjançant el qual les organitzacions esquerranes van tractar de suplir les manques de l'afeblit aparell estatal i la rebel·lió encapçalada pels militars insurrectes que amenaçava propagar-se, van desencadenar a la zona anomenada «republicana» un moviment repressor freturós de direcció i uniformitat que fou de gran intensitat durant els primers mesos de la guerra. Dins d'aquest moviment repressor, alguns grups irregulars que van actuar en els primers mesos del conflicte han estat qualificats per algun historiador com esquadrons de la mort, encara que el terme no estava en vigor en l'època dels fets.
Causes de la repressió i de la seva extensió Els motius que el procés repressiu en zona republicana fos tan dispers i sagnant són diversos:
L'absència d'una autoritat clara després de la insurrecció, que ha portat a algun autor a parlar de "fallida de l'Estat de dret". Les principals institucions (Exèrcit, Policia, judicatura) van quedar afeblides per la rebel·lió de molts dels seus integrants, l'execució o empresonament d'uns altres i el clima de sospita existent sobre els restants, als qui els militants anarquistes, comunistes i socialistes veien com a eines de la classe dominant a la que volien derrotar. La decisió del Govern de lliurar armes a les organitzacions obreres va acréixer la feblesa de les institucions constitucionals, que es van veure superades i substituïdes per organismes oficiosos creats pels partits i sindicats obrers, d'ideologia majoritàriament revolucionària. Per als militants d'aquestes organitzacions, que havien estat perseguits per la Justícia durant dècades, les garanties jurídiques eren només formalismes inútils que dificultaven l'administració d'una «justícia revolucionària».
L'excarceració, després de la victòria del Front Popular, no només de persones preses per delictes polítics, sinó també de nombrosos presos comuns, alguns d'ells condemnats per greus delictes. Molts d'ells van trobar acomodament en diversos òrgans repressius, sent els anarquistes particularment receptius a acceptar la col·laboració d'aquests individus, en els qui veien aliats de classe. Determinades txeques es van convertir en refugis de criminals que actuaven amb ànim de lucre.
Les mateixes declaracions dels generals revoltats. Els missatges radiofònics del general Queipo de Llano provocaven paüra entre els republicans. La proclamació pel general Mola que a Madrid hi havia una «cinquena columna» que col·laboraria amb les quatre que es dirigien contra la capital buscava sembrar inquietud entre els seus adversaris, objectiu que va aconseguir, doncs va empitjorar la repressió no solament contra reals o suposats col·laboradors dels revoltats, sinó també contra presumptes simpatitzants.De fet, algun historiador situa la por, juntament amb l'odi, com a principal causa de la tremenda violència deslligada durant la Guerra Civil espanyola, només superada en aquest aspecte per la Guerra Civil Finlandesa de 1918. El temor a ser aniquilats pel rival polític va impulsar molts espanyols a "anticipar-se" eliminant a l'adversari allí on estigués. D'aquesta forma s'explica l'elevat grau de la repressió en ciutats exposades als avanços de l'enemic i que comptaven amb un important sector de població afí a aquell. Serveixen com a exemple en cada bàndol els casos de Madrid i Saragossa (Payne; 2010; pàg. 105-114).
El coneixement que el bàndol contrari també estava realitzant sistemàtiques accions de repressió amb extraordinària duresa, com la massacre de Badajoz pel tinent coronel Yagüe o la repressió deslligada a Navarra per les tropes de Mola, va deslligar els desitjos de venjança i va encoratjar als més radicals.
Els bombardejos aeris duts a terme per l'aviació «nacional» sobre Madrid, un tipus de guerra desconegut fins llavors que afectava durament a la població civil, van encendre els ànims dels milicians, que van buscar venjar-se de l'enemic en els caps dels seus simpatitzants més propers i vulnerables. Sobretot pel fet que l'aviació franquista semblava respectar el barri de Salamanca, zona residencial de classe alta a la qual van acudir a refugiar-se multitud de persones.
L'interès econòmic per les confiscacions de béns dels detinguts. Les autoritats necessitaven diners per a la guerra, i els va semblar que una forma lògica d'obtenir-ho era procedir a la confiscació de béns dels detinguts com a sospitosos de col·laborar amb el bàndol contrari. En conseqüència, les txeques s'apoderaven de diners en metàl·lic, joies i altres béns dels detinguts que, en part, lliuraven a la Direcció General de Seguretat. La decisió oficial que els membres dels tribunals txequistes fossin retribuïts a càrrec del producte del confiscat va accentuar el perill que l'ànim de lucre influís en la seva actuació. Existeixen sospites que certes txeques tenien tendència a dirigir la repressió contra persones de certa posició econòmica amb la intenció de confiscar els seus béns, amb independència que hi hagués proves de la seva col·laboració amb l'enemic. Casos com el d'Agapito García Atadell demostren com certs responsables de la repressió no eren sinó simples delinqüents sense escrúpols.
Delimitació del concepte miniatura|La Casa de Campo, àmplia zona verda contigua a Madrid, va ser un dels llocs apartats on es donava el passeig als detinguts. Encara que la paraula «txeca» sigui avui utilitzada despectivament pels sectors més crítics amb aquest fenomen, el terme va ser en el seu moment assumit pels seus propis creadors i utilitzat pels simpatitzants de tots dos bàndols. La denominació procedeix de l'apòcope de la Comissió Extraordinària (Txrezvitxàinaia Komissia) creada a Rússia l'any 1917 pels bolxevics per reprimir amb duresa qualsevol acte considerat com contrarrevolucionari.
L'historiador Peter Wyden, en la seva obra La guerra apassionada, descriu la txeca de la següent manera: Partint d'aquest concepte, s'exclouen alguns organismes que van participar en la repressió dels insurgents i es discuteix la inclusió o no d'uns altres.
L'administració de justícia Encara que molt disminuïda pel caos produït per la rebel·lió, l'administració de justícia tradicional no va desaparèixer totalment. Certs casos, com el del general Fanjul, van ser enjudiciats per tribunals constituïts amb unes certes garanties, si bé en un ambient que no propiciava la indulgència. A vegades, els mateixos jutges serien els qui investigarien alguns dels excessos de les txeques. Les autoritats van crear amb el temps uns tribunals mixtes en els quals, encara que hi havia jutges professionals, predominaven els jurats simpatitzants de les organitzacions esquerranes. Aquests òrgans judicials no van ser confosos amb les txeques ni tan sols pel Ministeri de Justícia del règim de Franco després de la victòria bèl·lica. La Causa General dedica el seu capítol XI al que denomina «Justícia roja», separant-lo del Capítol IV dedicat a les txeques.
Altres grups irregulars És discutida la consideració o no com a txeques dels llocs de les Milícies de Vigilància de Rereguarda, dels quals existien 35 a Madrid, o la seu del Departament Especial d'Informació de l'Estat (DEDIDE) del carrer d'O'Donnell.
D'altra banda, van existir certs grups repressius, ja fossin oficiosos creats per organitzacions polítiques, ja fossin oficials però amb una actuació molt autònoma, que realitzaven una labor molt similar a la de les txeques però de forma volant, és a dir, sense comptar amb un centre de detenció i interrogatori estable. Aquestes organitzacions practicaven detencions i realitzaven confiscacions però els detinguts que no eren assassinats per elles eren lliurats a txeques pròpiament dites. Encara que solen estar inclosos en les relacions de txeques fetes per diversos historiadors, alguns discuteixen la seva consideració com a tals. En qualsevol cas, la seva actuació no es distingia molt de la de les txeques en sentit estricte. Entre aquests grups destaquen:
Els Linces de la República, integrats inicialment per membres de Seguretat i de la Guàrdia d'Assalt dirigits pel tinent de l'Exèrcit Juan Tomás Esterlich i el capità milicià socialista Emilo Losada. Va dependre primer del Director General de Seguretat Manuel Muñoz Martínez, a qui lliuraven part del confiscat. Després van passar a dependre de la caserna general de la Columna Mangada, per això fou canviada substancialment la seva activitat. Solien passejar (és a dir, endur-se-les a un lloc solitari per executar-les, normalment sense hudici previ) les seves víctimes a la Casa de Campo. LEscuadrilla del Amanecer (també denominada Brigada o Patrulla), grup mòbil de la Direcció general de Seguretat, pertanyent a la Txeca de Fomento. Les Milícies Populars de Recerca, adscrites formalment a la Brigada de Recerca Criminal, dirigides pel socialista Agapito García Atadell i que actuaven moltes vegades interrelacionades amb la Patrulla del Amanecer, fins al punt que se solen confondre les seves activitats i àdhuc les seves identitats.Memoria - República - Personajes - Politicos II: Agapito García Atadell
El SIM Cas a part és el del Servei d'Informació Militar (SIM), creat pel ministre de Defensa Indalecio Prieto a l'agost de 1937 per intentar unificar els diversos serveis d'intel·ligència i que va arribar a estar dirigit per Ángel Pedrero (ajudant i successor d'Agapito García Atadell). La seva naturalesa oficial i la centralització amb la qual actuava l'allunyen, aparentment, del concepte de txeca tal com és entès en l'Espanya de l'època. A més, fins i tot els seus més durs crítics reconeixen que va ser molt més eficaç que les txeques milicianes en la repressió de la cinquena columna. No obstant això, aquest organisme va caure aviat en l'òrbita del cada vegada més influent Partit Comunista, i va realitzar nombroses actuacions repressives irregulars, arribant a crear presons secretes sense el coneixement del President Negrín. Algunes de les seves instal·lacions, per tant, han merescut la qualificació de txeques tant per part de contemporanis com d'historiadors.El líder anarquista Josep Peirats Valls va descriure les txeques del SIM en aquests termes en el seu llibre La CNT en la revolució espanyola (Text reproduït en Vidal, 2003, p. 296): La seva activitat repressora es va anar ampliant a altres sectors del mateix bàndol republicà enfrontats al PCE i el PSUC, com la CNT i el POUM.
Txeques comunistes