La campanya italiana de la Segona Guerra Mundial, també anomenada lAlliberament d'Itàlia després de l'ocupació alemanya el setembre de 1943, va ser el conjunt d'operacions militars dutes a terme pels Aliats a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial, en el període comprès entre el juny de 1943 i el maig de 1945. La campanya es va dur a terme primer per derrotar la Itàlia feixista, considerada la més feble de les tres principals potències de l'Eix i després, després de la seva rendició incondicional anunciada el 8 de setembre de 1943, per atraure altres forces de la Wehrmacht a la península italiana ocupada per les tropes del mariscal de camp Albert Kesselring, alleujant així els altres teatres europeus. El Quarter General Conjunt de les Forces Aliades (AFHQ) era responsable operativament de totes les forces terrestres aliades al teatre mediterrani i va planificar i dirigir la invasió de Sicília el juliol de 1943, seguida al setembre per la invasió de la Itàlia continental i la campanya d'Itàlia fins a la rendició de les forces de l'Eix a Itàlia el maig de 1945.

La campanya, liderada pels aliats primer pel general estatunidenc Dwight Eisenhower i després pel general britànic Harold Alexander, es va caracteritzar per una sèrie de desembarcaments i sagnants batalles de desgast al llarg de successives línies defensives establertes per l'exèrcit alemany. Les tropes aliades, formades per contingents de múltiples països, es van veure obstaculitzades pel dur terreny dels Apenins, el clima difícil i la tenaç resistència alemanya, que va provocar grans pèrdues i el lent avanç del front. Roma no va ser alliberada fins al 4 de juny de 1944. La Línia Gòtica només es va creuar l'abril de 1945 amb una ofensiva final massiva que va permetre arribar a la Vall del Po; el 2 de maig, amb la rendició de Caserta, van acabar els combats a Itàlia.

La invasió de Sicília el juliol de 1943 va conduir al col·lapse del règim feixista italià i a la caiguda de Mussolini, que va ser deposat i arrestat per ordre del rei Víctor Manuel III el 25 de juliol. El nou govern va signar un armistici amb els aliats el 8 de setembre de 1943. No obstant això, les forces alemanyes aviat van envair el nord i el centre d'Itàlia, cometent diverses atrocitats contra civils italians i unitats de l'exèrcit que s'oposaven a l'ocupació alemanya i van iniciar el moviment de resistència italià. Mussolini, que va ser rescatat per paracaigudistes alemanys, va establir un estat titella col·laboracionista, la República Social Italiana (RSI), per administrar el territori ocupat pels alemanys. El 13 d'octubre de 1943, els aliats van reconèixer Itàlia com a cobel·ligerant en la guerra contra Alemanya. Posteriorment, l'Exèrcit Cobel·ligerant Italià i els partisans italians van lluitar al costat dels aliats contra les tropes alemanyes i l'Exèrcit Nacional Republicà col·laboracionista; un aspecte d'aquest període és la guerra civil italiana. L'estiu de 1944, després de les derrotes de l'Eix a Cassino i Anzio, el centre d'Itàlia, inclosa Roma, va ser alliberat. El nord d'Itàlia va ser alliberat després de l'ofensiva final de primavera i la insurrecció general dels partisans italians el 25 d'abril de 1945. Mussolini va ser capturat per la resistència italiana i executat sumàriament per un escamot d'afusellament. La campanya va acabar quan el Grup d'Exèrcits C es va rendir incondicionalment als Aliats el 2 de maig de 1945, una setmana abans de la signatura de les Actes de capitulació del Tercer Reich. Ambdues parts van cometre crims de guerra durant el conflicte, i els estats independents de San Marino i la Ciutat del Vaticà, envoltats per territori italià, també van patir danys.

Es calcula que entre setembre de 1943 i abril de 1945, entre 60.000 i 70.000 soldats aliats i entre 38.805 i 150.660 soldats alemanys van morir a Itàlia. El nombre de baixes aliades va ser d'unes 330.000 i la xifra alemanya (excloent-hi els implicats en la rendició final) va ser de més de 330.000 La Itàlia feixista, abans del seu col·lapse, va patir unes 200.000 baixes, la majoria presoners de guerra fets durant la invasió de Sicília, incloent-hi més de 40.000 morts o desapareguts. Van morir més de 150.000 civils italians, així com 35.828 partisans antinazis i antifeixistes i uns 35.000 soldats de la República Social Italiana.Giuseppe Fioravanzo, La Marina dall'8 settembre 1943 alla fine del conflitto, p. 433.

El 2010, l'Ufficio dell'Albo d'Oro del Ministeri de Defensa italià va registrar 15.197 partisans italians morts; tanmateix, l'Ufficio dell'Albo d'Oro només considerava com a partisans els membres de la Resistència italiana que eren civils abans d'unir-se als partisans, mentre que els partisans que anteriorment havien estat membres de les forces armades italianes (més de la meitat dels morts) eren considerats membres de la seva força armada d'origen. Al front occidental de la Segona Guerra Mundial, Itàlia va ser la campanya més costosa pel que fa a les baixes que van patir les forces d'infanteria d'ambdós bàndols, durant els combats agreujats a petita escala al voltant dels punts forts de la Línia d'Hivern, el cap de platja d'Anzio i la Línia Gòtica. Les baixes entre la infanteria a Itàlia van ser proporcionalment més altes que al front occidental de la Primera Guerra Mundial.

Rerefons estratègic

Des de la tardor de 1942, el curs de la Segona Guerra Mundial al teatre mediterrani havia experimentat un gir irreversible a favor de les potències aliades. Mentre els britànics, sota el comandament del general Bernard Law Montgomery, van concloure victoriosament la renyida segona batalla d'El Alamein el 4 de novembre de 1942 i van obligar les forces italoalemanyes restants, sota el comandament del mariscal de camp Erwin Rommel, a una retirada esgotadora al llarg de tota la costa líbia, una enorme força expedicionària angloamericana sota el comandament del general Dwight Eisenhower va dur a terme amb èxit l'Operació Torxa, és a dir, el desembarcament al Marroc i Algèria, a partir del 8 de novembre de 1942.Deakin|vol. I, p. 78-88

En els mesos següents, les operacions al nord d'Àfrica van continuar amb enfrontaments ferotges amb resultats alterns; malgrat el fort compromís de la Wehrmacht al front oriental, on s'estava desenvolupant la llarga batalla de Stalingrad i que va acabar amb una derrota desastrosa, Adolf Hitler va decidir enviar contingents de reforç a Tunísia per guanyar temps i donar suport militar al seu aliat Benito Mussolini, la posició política del qual a Itàlia s'estava debilitant a causa de les contínues derrotes.Deakin|vol. I, p. 99-112 e 143-166

Malgrat una resistència ferotge i hàbil, les forces de l'Eix al nord d'Àfrica, clarament superades en nombre pels exèrcits aliats en termes d'homes i recursos, van ser finalment derrotades i es van rendir el maig de 1943; la campanya de Tunísia va concloure així amb un gran èxit estratègic per als aliats, que van prendre possessió de tota la costa nord-africana, podent així dominar les rutes marítimes mediterrànies i atacar directament totes les costes italianes, les defenses de les quals eren ara completament inadequades per afrontar, malgrat l'optimisme presumit de Mussolini, la poderosa coalició oposada.Deakin|vol. I, p. 377-382 e 450-452

Els britànics, especialment el primer ministre, Winston Churchill, defensaven la seva estratègia perifèrica tradicional basada en la marina. Fins i tot amb un gran exèrcit, però amb un major poder naval, la resposta britànica tradicional contra un enemic continental era lluitar com a part d'una coalició, bloquejant amb la seva marina i organitzant petites operacions perifèriques dissenyades per debilitar gradualment l'enemic. Els Estats Units, amb l'exèrcit més gran, van afavorir un mètode més directe per lluitar contra la força principal de l'exèrcit alemany al nord-oest d'Europa. La capacitat de llançar aquesta campanya depenia de guanyar primer la batalla de l'Atlàntic.

El desacord estratègic va ser ferotge, amb els caps de servei nord-americans defensant una invasió de França el més aviat possible, mentre que els seus homòlegs britànics defensaven una política centrada en operacions a la Mediterrània. Fins i tot hi va haver pressió d'alguns països llatinoamericans per organitzar una invasió d'Espanya, que, sota el dictador Francisco Franco, era amiga de les nacions de l'Eix, tot i que no participava en la guerra"Batista's Boost" , TIME, 18 January 1943, Retrieved 2 March 2010 L'estat major americà creia que calia una invasió a gran escala de França el més aviat possible per posar fi a la guerra a Europa, i que no s'havien de dur a terme operacions que poguessin retardar aquest esforç.

Finalment, els líders polítics dels Estats Units i la Gran Bretanya van arribar a un compromís en què tots dos comprometrien la major part de les seves forces a una invasió de França a principis de 1944, però també llançarien una campanya italiana a relativament petita escala. Un factor que hi va contribuir va ser el desig de Franklin D. Roosevelt de mantenir les tropes nord-americanes actives al teatre europeu durant el 1943 i la seva atracció per la idea d'eliminar Itàlia de la guerra. S'esperava que una invasió pogués treure Itàlia del conflicte, o si més no augmentar la pressió sobre ella i debilitar-la. L'eliminació d'Itàlia permetria a les forces navals aliades, principalment la Royal Navy, dominar el mar Mediterrani, assegurant les línies de comunicació amb Egipte i, per tant, Àsia. Les divisions italianes en tasques d'ocupació i defensa costanera als Balcans i França es retirarien per defensar Itàlia, mentre que els alemanys haurien de transferir tropes del front oriental per defensar Itàlia i tota la costa sud de França, ajudant així la Unió Soviètica.

Plans operatius Aliats Mentre la campanya de Tunísia encara estava en marxa, el lideratge político-militar angloamericà ja havia començat a planificar la continuació de les operacions al teatre mediterrani. A la Conferència de Casablanca, entre el 14 i el 24 de gener de 1943, el president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, i el primer ministre britànic, Winston Churchill, es van reunir amb els caps dels estats majors; després de llargues i complexes discussions, es va decidir, malgrat l'escepticisme i la decepció dels generals nord-americans, que estaven ansiosos per aturar les operacions al sector sud i accelerar la invasió del nord-oest d'Europa, aprofitar la victòria esperada al nord d'Àfrica duent a terme un desembarcament a Sicília.Morris|p. 20-21 miniatura|esquerra|El president Franklin Delano Roosevelt i el primer ministre Winston Churchill a la Conferència de Casablanca

Els generals britànics van aconseguir convèncer els líders americans, destacant com un desembarcament a Sicília podria conduir al col·lapse del Regne d'Itàlia, amb la conseqüència que Alemanya es veuria obligada a intervenir en força al teatre sud-europeu dispersant les seves divisions a la península italiana, a les illes i als Balcans, alleugerint així la pressió sobre el front rus.Morris|p. 21-22 A més, amb la conquesta de Sicília, tot el mar Mediterrani quedaria obert a la navegació aliada, millorant la situació logística de les forces angloamericanes; finalment, es va planejar ampliar les operacions per incloure el sud d'Itàlia on, a la zona de Foggia, es podrien organitzar grans bases aèries des d'on els bombarders estratègics podrien atacar el sud d'Alemanya i Àustria.Bauer|p. 37-38