Malaca (Jawi: ملاك; malai: Melaka), conegut també com a Negeri Bersejarah (malai: estat històric) o Negeri Hang Tuah (estat Hang Tuah) és el segon estat més petit de Malàisia. És localitzat a la part meridional de la Península de Malàisia, a l'Estret de Malaca. La capital és Malaca.
Encara que Malaca és el genuí soldanat malai, avui dia no té soldà. En comptes, el cap d'estat és el Yang di-Pertua Negeri o Governador.
Geografia Malaca és a la costa sud-oest de la Península de Malàisia davant l'illa de Sumatra, i fa frontera amb els estats de Negeri Sembilan al nord i Johor a l'est.
Les principals ciutats de l'estat de Malaca són Malaca, Alor Gajah, Masjid Tanah, Jasin, Merlimau, Pulau Sebang i Ayer Keroh.
Demografia La població de Malaca el 2015 se situava en els 872.900 habitants, amb una composició de l'ordre de: 552.700 malais (63%); 215.000 xinesos (25%), inclosos els peranakan; 51.400 indis (6%), inclosos els chitty; 16.300 d'altres grups (2%), incloses minories com els temuan, autòctons de la península de Malaca o els kristang, grup ètnic amb arrels portugueses; 37.600 estrangers (4%).
Història El regne de Sri Vijayaen xinès San-fo-tchi es va fundar al i va dominar el comerç de Sumatra, la península Malaia i l'arxipèlag Riau-Lingga i altres illes del mar de la Xina Meridional. El regne es va afeblir el per la concurrència d'altres regnes i al els javanesos (a partir de 1371) van aspirar al domini del sud-est de Sumatra. Vers 1390 un príncep de Palembang va intentar afermar la seva independència però fou derrotat pels javanesos.a l'inici del Palembang fou visitat pel xinesos, i era encara un port important però ja no estava governat per un rei sinó que estava en mans d'un pirata xinès La ciutat de Malaca (Malaca, Melaka) hauria estat fundada vers 1400 per aquest príncep de Palembang i la primera referència històrica data de l'octubre de 1403, segons consta als arxius imperials xinesos de la dinastia Ming. L'emperador Yung Lo (1402-1424) va tenir notícies de Malaca a través d'enviats indis musulmans que visitaven Pequín. Es diu que la paraula voldria dir "reunir-se" perquè en poc temps d'hi havien establert moltes persones. Malaca va donar nom a l'estret de Malaca que separa la península Malaia de Sumatra. La fundació de Malaca pel príncep de Palembang es troba com a versió més antiga a la llegenda malaia Serajah Melayu (encara que la versió existent és del està basada en altres més antigues avui perdudes) que diu que el príncep, anomenat Iskandar Shah, era descendent d'Alexandre el Gran (en malai Iskandar Zul Karnain); la segona referència a aquests fets és l'obra del portuguès Tomé Pires anomenada Suma Oriental, que va estar a la zona el 1509. Pires esmenta al príncep de Palembang, Parameavara, que va resistir als javanesos i va haver de fugir a Singapur on va matar el cap local, vassall d'Ayudhia, ocupant el seu lloc. Fou atacat pels tailandesos al cap de cinc anys i va haver de fugir a Muar; anava sempre acompanyat d'una comunitat de fidels coneguda com els orang laut, un poble de mar, que es va establir al nord de la costa de Muar, a la desembocadura del riu Malaca, remuntant el qual van descobrir una agradable regió i van convèncer a Parameavara d'establir-s'hi. Segons Pires Parameavara va fundar Malaca que vol dir "Fugitiu amagat".Etimologia improbable segons els lingüistes; una altra etimologia possible seria de l'àrab malakat que vol dir "possessió" La cronologia dels primers prínceps varia força d'una font a l'altra i les tombes, on consten algunes dates, no són completes. La cronologia més acceptada és:
Parameavara vers 1400-1414 Megat Iskandar Shah 1414-1423 (fill) Sri Maharaja Sultan Muhammad Shah 1423-1444 (fill) Raja Ibrahim Sri Parameavara 1444-1446 Raja Kasim Sultan Muzaffar Shah 1446-1459 Raja Abd Allah Sultan Mansur Shah 1459-1477 Sultan Ala al-Din Riayat Shah 1477-1488 Sultan Mahmud Shah 1488-1528 (des de 1511 ja no resideix a Malaca)
Malaca es va destacar aviat pel seu comerç, superant a tots els ports de la zona, especialment Pasai i Aru a la costa nord-est de Sumatra, que eren els seus principals competidors. La seva situació a la costa d'uns estrets que havien de passar els vaixells que navegaven entre Xina i l'Índia la situaven en posició optima. El 1404 va rebre una gram ambaixada xinesa a la que va respondre enviant una ambaixada a la cort imperial. El 1406, 1419 i 1431 els tailandesos del regne d'Ayudhya van intentar sotmetre Malaca i cada vegada els sobirans d'aquesta van demanar ajut a la Xina que sempre va ordenar als atacants d'aturar-se. Fins a 1435 unes vint missions xineses van arribar a Malaca. Encara que després els contactes diplomàtics (no els comercials) es van aturar, els sultans entre 1446 i 1488 van demanar la investidura a l'emperador xinès si bé els sultans es consideraven vassalls nominals de Majapahit (a Java) amb el que sempre van tenir excel·lents relacions reforçades amb matrimonis i missions regulars.
Vers una data que no es coneix exactament (les opinions varien entre 1409 i 1436) el sultà Iskandar es va convertir a l'islam, segons Pires. Però com que a la seva llista manca un nom i allarga el regnat d'Iskandar, en realitat el que s'hauria convertit seria el tercer sultà Muhammad Shah, després del 1423 i abans del 1436. La Sejarah Melayu diu que fou aquest el sultà que es va convertir, i el Shah donat a Iskandar (típicament musulmà) seria pòstum o l'hauria agafat per prestigi sense canviar de religió; atribueix la conversió a una revelació divina, però Pires pensa que el port rival de Pasai, que era musulmà, atreia molts musulmans de l'Índia, i que el motiu fou doncs la competència. Pires diu que el sobirà (ell l'anomena Iskandar) es va convertir als 72 anys i es va casar amb una filla del sultà de Pasai; Muhammad Shah estava a la Xina el 1434 i va retornar el 1435 segurament estant al corrent que l'emperador havia decidit abandonar el comerç imperial cap a Malaia, i calia buscar doncs nous mercats pel port. En tot cas però l'islam era prestigiós i no comportava cap problema greu la conversió. A les monedes els sobirans apareixen amb el títol de sultà, xa; altres sobirans de la regió portaven el títol de raja, considerat per sota, fins i tot si eren musulmans.
Quan Tomé Pires va arribar a Malaca el 1509, va considerar la ciutat sense igual en tot el món i la població s'estimava en cent mil habitants;al fundar-se tenia uns 100 habitants, i al cap de pocs anys ja eren dos mil; el 1415 eren uns sis mil; la xifra de cent mil a l'inici del es no obstant, quasi segurament exagerada Pires diu que es parlaven 84 llengües i que hi havia 4000 comerciants estrangers; la ciutat s'estenia per 15 km un costat i a l'altre del riu. El grup principal eren els orang laut que dirigien la flota; alguns caps d'aquesta comunitat estava emparentat per matrimoni a la família reial, i diversos membres foren ministres o alts càrrecs.
El 1496 Malaca atacava Kelantan, vassall d'Ayudhya i el 1497 va arribar fins a Ligor. El príncep de Patani va acceptar la sobirania de Malaca i es va convertir a l'islam i el raja de Kedah va rebutjar la sobirania tailandesa. El 1500 els tailandesos van passar a l'ofensiva i van atacar Malaca sense èxit; un nou atac s'hauria produït vers el 1508 amb el mateix resultat. Els tailandesos es va haver d'acontentar a dominar els estats més al nord de la península Malaia.
El juliol de 1511 una flota portuguesa manada per Alfons d'Albuquerque atacava Malaca per establir un port com a base pel seu comerç en expansió a Àsia. El 10 d'agost de 1511 els portuguesos es van apoderar de la ciutat que després va constituir una dependència de Goa, a l'Índia Portuguesa. El sultà Mahmud Shah va demanar ajut a la Xina i va fugir abans de l'entrada dels portuguesos, refugiant-se a les illes i després a Johore a la península Malaia. Els malais de Malaca foren massacrats i els portuguesos es van suportar amb els hindús. Les mesquites i les tombes dels reis foren demolides per aconseguir pedra per construir la gran fortalesa que es va dir La Formosa, just al lloc de la gran mesquita del sultà Mansur. Els portuguesos van buscar un modus vivendi amb els veïns, el regne thai d'Ayudhia al nord i el javanès de Majapahit al sud. No obstant Malaca no va recuperar mai la seva grandesa comercial a causa de la corrupció i els drets elevats que es pagaven, i els musulmans van preferir dirigir-se a Atjeh. Alfonso de Albuquerque va abandonar Malaca el novembre de 1511 i van seguir una sèrie de capitans majors la llista dels quals és la següent:
Rui de Brito Patalim 1511 - 1514 Jorge de Albuquerque 1514 - 1515 Jorge de Brito 1515 - 1517 Nuno Vaz Pereira 1517 - 1518 Aleixo de Meneses 1518 Afonso Lopes da Costa 1518 - 1519 Garcia de Sá 1519 - 1520 Jorge de Albuquerque (segona vegada) 1521 - 1525 Pero de Mascarenhas 1525 - 1526 Jorge Cabral 1526 - 1528 Pero Faria 1528 - 1529 Garcia de Sá (segona vegada) 1529 - 1533 Paulo da Gama 1533 - 1534 Estêvão da Gama 1534 - 1539 Pero Faria (segona vegada) 1539 - 1542 Rui Vaz Pereira Marramaque 1542 - 1544 Simão Botelho de Andrade 1544 - 1545 Garcia de Sá (tercera vegada) 1545 Simão de Melo de Magalhães 1545 - 1548 Pedro da Silva da Gama 1548 - 1552 Francisco Álvares 1552 Álvaro de Ataíde da Gama 1552 - 1554 António de Noronha 1554 - 1556 João Pereira 1556 - 1557 João de Mendonça 1557 - 1561 Francisco de Eça 1561 - 1564 Diogo de Meneses 1564 - 1567 Leonis Pereira 1567 - 1570 Francisco da Costa 1570 - 1573 Francisco Henriques 1573 - 1574 Tristão Vaz da Veiga 1574 - 1575 Miguel de Castro 1575 Aires de Saldanha 1576 - 1579 João da Gama 1579- 1582 Roque de Melo 1582 - 1585 João da Silva Pereira 1585 - 1587 João Ribeiro Gaio (interí) maig 1587 - febrer de 1588 João da Silva Pereira (segona vegada) 1588 Diogo Lobo 1588 - 1590 Pero Lopes de Sousa 1590 - 1593 Francisco da Silva de Meneses 1594 - 1597 Martim Afonso de Melo 1597 - 1600 Fernão de Albuquerque 1600 - 1603 André Furtado de Mendonça 1603 - 1606 António de Meneses 1606 - 1607 Sebastião de Távora 1607 - 1609 Francisco Miranda Henriques 1609 - 1613 Gaspar Afonso de Melo 1613 - 1615 João Caiado de Gambôa 1615 - 1616 António Pinto da Fonseca 1616 João da Silva 1616 João da Silveira 1616 - 1618 Fradique Lopes de Sousa 1618 - 1620 Filipe de Sousa 1620? Desconegut 1620 - 1624 Francisco Coutinho 1624 - 1626 Luis de Mello de Sampaio 1626 - 1629 (mort en el càrrec) Gaspar de Mello de Sampaio 1629 - 1630 Diego de Mello e Castro 1630 - 1633 Gaspar de Mello de Sampaio (segona vegada) 1633 - 1634 Álvaro de Castro 1634 - 1636 Francisco de Sousa de Castro 1636 Diogo Coutinho Doçem 1636 - 1638 Manuel de Sousa Coutinho 1638 - 1641
Des de 1616 el govern de Portugal (aleshores sota un rei castellà) va nomenar per Malaca i dependències un capità general, dels que tres van ocupar el càrrec:
António Pinto da Fonseca 1616 - 1635 Diogo Coutinho Doçem 1635 - 1637 Luís Martins de Sousa Chichorro 1637 - 1641
Els descendents del sultà van mantenir l'hostilitat contra els portuguesos. Inicialment es van establir a l'arxipèlag de Riau-Lingga i van atacar Malaca diversos cops. El 1641 al sud de Malaca es va fundar el petit regne de Naning.
Més tard els sultans es van establir a Johore i van col·laborar amb els holandesos contra el portuguesos. Els holandesos manats per Minne Williemson Kaartokoe finalment van ocupar la ciutat de Malaca el 14 de gener de 1641, passant a ser una dependència de Batàvia, des de la que es vigilaven els estrets. Sota els holandesos els malais van poder retornar i en canvi els hindús van perdre la seva posició dominant. Un governador neerlandès designat per la Companyia Holandesa de les Índies Orientals exercia el poder a Malaca i regió; la llista de governador és la següent:
Jan van Twist 1641 - 1642 Jeremias van Vliet 1642 - 1645 Arnout de Vlamingh van Oudtshoorn 1645 - 1646