miniatura|Immunoglobulina G, un tipus d'anticòs La immunologia és l'estudi de les bases biològiques i bioquímiques dels mecanismes de defensa del cos contra patògens, com ara bacteris, virus i fongs, o altres substàncies alienes, com ara toxines i verins. És una subdisciplina de les ciències de la salut. La immunologia també estudia els desajustaments i les disfuncions d'aquests mecanismes. L'objecte d'estudi de la immunologia és el sistema immunitari, un sistema de processos cel·lulars i moleculars que s'encarreguen de reconèixer i eliminar els patògens i les substàncies alienes. En conjunt, aquests processos formen la resposta immunitària. A causa del paper central que juga el sistema immunitari humà en una gran varietat de malalties, la immunologia té una gran importància en medicina a l'hora de comprendre, prevenir, diagnosticar i tractar les malalties.
Existeixen diverses branques de la immunologia. La immunoquímica estudia l'estructura dels antígens, els anticossos i les bases químiques de les reaccions immunitàries. La immunogenètica estudia l'aspecte genètic de les reaccions immunitàries, com per exemple els mecanismes de producció d'anticossos, de receptors dels limfòcits T i de complexos antigènics. La immunopatologia i la immunologia clínica estudien les disfuncions del sistema immunitari, com per exemple les al·lèrgies, la formació de tumors i les malalties autoimmunitàries.
Història Primeres observacions miniatura|Edward Jenner, pioner de la immunologia Els documents més antics coneguts que contenen referències a fenòmens immunitaris rellevants daten del 430 aC. Durant la pandèmia d'Atenes, que tingué lloc durant la Guerra del Peloponès, l'historiador Tucídides afirma que les úniques persones que gosaven ocupar-se dels malalts eren les que ja havien patit la malaltia i havien sobreviscut.Tucídides. Història de la Guerra del Peloponès. 2.51 (6). Als voltants del 100 aC, a la Xina, es tenen notícies de la transmissió deliberada de la verola a persones sanes amb l'objectiu d'immunitzar-les. Aquesta pràctica, que implicava la inoculació de pus de persones lleugerament malaltes a persones sanes (un mètode d'immunització denominat variolització), s'estengué molt a partir del , especialment a la Xina, l'Índia i Turquia. A través de Mary Wortley Montagu, dona de l'ambaixador britànic a Constantinoble, que permeté que el seu fill fos immunitzat d'aquesta manera, la variolització arribà a Anglaterra als voltants del 1722 i en els anys següents s'estengué per la resta d'Europa.
En aquell mateix temps, el metge rural anglès Edward Jenner fou informat per altres metges amb els quals mantenia correspondència que les munyidores que s'havien infectat amb la verola bovina, inofensiva per als humans, o bé no eren afectades per les freqüents epidèmies de verola, o bé si eren afectades, es restablien ràpidament. Després d'observar a consciència aquest fenomen, el 14 de maig del 1796 Jenner vacunà James Phipps, un nen sa de vuit anys, amb líquid intersticial provinent d'una pústula d'una munyidora infectada amb la verola bovina. Després que el nen es restablís fàcilment de la verola bovina, Jenner l'infectà amb verola autèntica. El nen també es recuperà d'aquesta infecció sense patir símptomes greus. En comparació amb la variolització, el procediment de Jenner oferia certs avantatges decisius: les persones vacunades amb la verola bovina no presentaven les pústules típiques de la verola, ni les cicatrius resultants; no hi havia possibilitats que la vacuna causés la mort i les persones vacunades no representaven cap risc de contagi. Per això, avui en dia Edward Jenner és considerat el fundador de la immunologia.
Inicis de la investigació immunològica miniatura|Louis Pasteur Una fita en el desenvolupament de la immunologia, que marcà l'inici de la investigació dirigida, fou el desenvolupament d'una vacuna contra la ràbia; ho aconseguí Louis Pasteur el 1885. El 6 de juliol del 1885, la inoculà a un nen de nou anys anomenat Joseph Meister, que dos dies abans havia estat mossegat per un gos infectat. D'aquesta manera, Joseph Meister esdevingué la primera persona en la història de la medicina que sobrevisqué a una infecció de la ràbia. Al llarg de l'any següent, aquesta vacuna fou injectada a 350 persones infectades més, cap de les quals morí de ràbia. Tres anys abans, Robert Koch ja havia descobert el patogen de la tuberculosi, i poc temps després la prova de la tuberculina, que permetia detectar una infecció de tuberculosi basant-se en la resposta immunitària.El Premi Nobel de Fisiologia o Medicina 1905 Nobelprize.org Consultat el 8 de gener del 2007.
El 1888, Pierre Paul Émile Roux i Alexandre Émile Jean Yersin descobriren la toxina de la diftèria. Dos anys més tard, Emil Adolf von Behring i Shibasaburo Kitasato detectaren l'antitoxina contra la diftèria en el sèrum de pacients que havien sobreviscut a la malaltia. Behring començà a utilitzar aquest antisèrum per al tractament de la diftèria.Gherardi E. The experimental foundations of Immunology Immunology Course Medical School, Universitat de Pavia. En reconeixement dels resultats de la seva investigació, el 1901 guanyà el primer Premi Nobel de Medicina o Fisiologia.El Premi Nobel de Fisiologia o Medicina 1901 Nobelprize.org Consultat el 23 de gener del 2009. El bacteriòleg belga Jules Baptiste Vincent Bordet descobrí el 1898 que escalfar el sèrum a 55 °C gairebé no tenia efecte sobre la seva capacitat d'unir-se a certes substàncies químiques, però el seu efecte bactericida desapareixia. Basant-se en aquest descobriment, postulà l'existència d'un component sensible a la calor en el sèrum, necessari perquè aquest fes el seu efecte sobre els bacteris, i li donà el nom d'alexina. Durant els anys següents, Paul Ehrlich treballà intensament en la investigació d'aquest component i introduí el concepte de complement, encara utilitzat avui en dia.
L'origen de dos corrents de pensament miniatura|Emil Adolf von Behring, descobridor de les antitoxines i, per tant, de la immunitat humoral A principis del , la investigació immunològica es dividí en dos corrents. Els humoralimmunòlegs, els més prominents dels quals foren Paul Ehrlich i Emil Adolf von Behring, donaven suport a la teoria que calia buscar les bases de la immunitat en substàncies del sèrum, és a dir, les antitoxines. Als voltants del 1900, i durant les dècades següents, aquesta fou la posició predominant. L'altre corrent era el dels immunòlegs cel·lulars, que es basaven principalment en els treballs de George Nuttall i d'Ilià Ilitx Métxnikov entre el 1883 i el 1884. Basant-se en investigacions sobre l'efecte dels leucòcits sobre els bacteris, Métxnikov pogué demostrar la importància dels processos cel·lulars en la defensa contra patògens. Com quedaria demostrat més endavant, ambdós aspectes tenen una importància semblant en el funcionament del sistema immunitari i de la resposta immunitària. Tanmateix, no fou fins als voltants del 1940 que les teories dels immunòlegs cel·lulars trobaren un i reconeixement general, i que la idea que els anticossos són el mecanisme principal del sistema immunitari fou abandonada.
El 1901, Karl Landsteiner descobrí el sistema AB0 dels grups sanguinis, fent una important contribució a la comprensió del sistema immunitari. Clemens Peter Freiherr von Pirquet observà el 1906 que els pacients que rebien un tractament repetit amb sèrum de cavall tenien una reacció violenta a la segona donació. Pirquet encunyà el terme «al·lèrgia» per referir-se a aquesta reacció d'hipersensibilitat. Emil von Dungern i Ludwik Hirszfeld publicaren el 1910 les seves conclusions sobre l'heretabilitat dels grups sanguinis, i per tant, els primers resultats sobre la genètica dels components del sistema immunitari. En aquesta obra, també encunyaren la nova distinció «AB0». Tanmateix, no esdevingué oficial arreu del món fins al 1928. El 1917, Karl Landsteiner descrigué el concepte dels haptens, petites molècules que poden desencadenar una reacció immunitària amb la producció d'anticossos específics per mitjà de la seva unió a una proteïna. El 1926, Lloyd Felton aconseguí extreure anticossos del sèrum. A la dècada del 1930, Michael Heidelberger descobrí que els anticossos són proteïnes. A més a més, juntament amb Elvin A. Kabat, fou capaç de demostrar que corresponen a la fracció gamma de les globulines presents en el sèrum. Cap a la mateixa època, John Marrack desenvolupà per primer cop una teoria sobre el reconeixement específic dels antígens pels anticossos.
Desenvolupament de la immunologia moderna miniatura|Ilià Ilitx Métxnikov, pioner de la immunologia cel·lular A la dècada del 1930, mentre estudiava el rebuig de tumors trasplantats a ratolins, Peter Alfred Gorer descobrí l'antigen H-2 del ratolí i, amb ell, el primer complex d'histocompatibilitat principal (MHC). També en el curs d'estudis sobre el rebuig de trasplantament, Peter Medawar i Thomas Gibson pogueren aclarir funcions importants de les cèl·lules immunitàries. Així començà finalment l'acceptació de la immunologia cel·lular. El 1948, Astrid Fagraeus descobrí que els anticossos són produïts pels limfòcits B del plasma. Un any més tard, Frank Macfarlane Burnet i Frank Fenner publicaren la seva hipòtesi sobre la tolerància immunitària, que seria confirmada alguns anys més tard per Jacques Miller amb el descobriment de l'eliminació de limfòcits T autoreactius al tim. El 1957, Frank Macfarlane Burnet descrigué la teoria de la selecció clonal com a principi central de la immunitat adaptiva.Forsdyke, D. R. (1995). «The Origins of the Clonal Selection Theory of Immunity» FASEB. Journal 9:164-66
El 1957, el britànic Alick Isaacs i el suís Jean Lindenmann descobriren, durant la seva investigació dels efectes d'infeccions víriques sobre cultius de cèl·lules, que durant la infecció vírica, les cèl·lules esdevenien més resistents davant segones infeccions amb un altre virus. Aïllaren una proteïna d'aquestes cultures infectades, a la qual donaren el nom d'interferó. Al final de la dècada del 1960 i principi de la dècada del 1970, John David i Barry Bloom descobriren de manera independent el factor inhibidor de la migració dels macròfags (MIF) i una nova classe de substàncies secretades pels limfòcits. Dudley Dumonde encunyà el terme «limfocina» per a aquestes substàncies. Stanley Cohen, que el 1986 fou guardonat amb el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina pel seu descobriment dels factors de creixement NGF i EGF,El Premi Nobel de Fisiologia o Medicina 1986 Nobelprize.org Consultat el 23 de desembre del 2008. començà a estudiar a principis de la dècada del 1970 les funcions dels factors denominats limfocines juntament amb Takeshi Yoshida. Descobriren que aquestes substàncies pertanyen a un grup de substàncies missatgeres que són produïdes per molts tipus diferents de cèl·lules del sistema immunitari. El 1974 Stanley Cohen proposà el terme «citocina», que es consolidà amb el descobriment d'encara més substàncies d'aquest tipus. Des d'aleshores s'han descobert més de cent noves citocines, l'estructura i les funcions de les quals han estat investigades en detall.