Xinjiang (; en ), oficialment la Regió Autònoma Uigur de Xinjiang (; en ) és una regió autònoma de la República Popular de la Xina. La capital és Ürümchi, situada en l'extrem oest de la Xina. Vorejada per altes muntanyes, la regió ha estat durant molt temps una cruïlla essencial de les rutes de seda. Se li va concedir la categoria de Regió Autònoma l'1 d'octubre de 1955. "Xinjiang" en mandarí i "Ice Jecen" en manxú, volen dir literalment "Nova Frontera", nom donat durant la dinastia Qing i considerat xinocèntric per molts defensors de la independència que prefereixen fer servir noms històrics o ètnics com Turquestan Oriental o Uiguristan. De vegades se l'esmenta com a Turquestan xinès o com a Àsia central xinesa.
Història La lluita entre els xiongnu i la Xina Han Al començament de la dinastia Han (206 aC - 220 dC) la regió depenia dels xiongnu, un poderós poble nòmada radicat en l'actual Mongòlia. El va arribar a la zona Zhang Qian, enviat dels Han, el que seria el començament de diverses dècades d'enfrontaments amb els xiongnu pel domini de la regió que van acabar amb la victòria dels Han. L'any 60 aC van establir el protectorat de les Regions Occidentals (西域 Xīyù terra occidental) a Wulei (乌垒) a prop de l'actual Luntai per a supervisar tota la regió fins al Pamir, anomenada Comandància del territori occidental (西域都护府 Xīyù dūhù fǔ).
Durant la usurpació de Wang Mang a la Xina, els estats dependents del protectorat es van rebel·lar i van tornar sota dominació xiongnu l'any 13 dC. Durant el següent segle, els Han van enviar diverses expedicions a la regió, restablint el protectorat durant els períodes 74-76, 91-107 i des del 123 fins ara. Després de la caiguda de la dinastia Han (220 dC), el protectorat es va mantenir sota la dinastia Wei i la dinastia Jin Occidental.
Una successió de pobles La dinastia Jin Occidental va sucumbir davant les successives onades invasores dels nòmades del nord al començament del . Els següents regnes que van governar el nord-oest de la Xina, Liang Anteriors, Qin Anteriors, Liang Posteriors i Liang Occidentals, van intentar mantenir el protectorat amb diferent èxit. Després de la reunificació final del nord de la Xina sota la dinastia Wei del Nord, el Protectorat abastava el terç sud-oriental de l'actual Xinjiang. Estats locals com Shule, Yutian, Guizi i Qiemo en controlaven la meitat occidental, mentre que la zona central entorn de Turpan estava controlada pels Gaochang, descendents dels Liang del Nord que anteriorment governaren part del que ara és la província de Gansu.
L'imperi Turc A la fi del els Tuyuhun i els Rouran van començar a envair la regió i a fer valer el seu poder en les zones sud i nord de Xinjiang, respectivament, i el protectorat xinès va desaparèixer un cop més. Al , els turcs aparegueren a la regió d'Altai com a vassalls dels Rouran, als quals un segle després derrotarien, establint un vast imperi que s'estenia per la major part de l'Àsia central, més enllà del mar d'Aral per l'oest i del llac Baikal per l'est. El 583 l'imperi Turc es va dividir en dues meitats, l'occidental i l'oriental, i Xinjiang va quedar a la meitat occidental. El 609, sota la dinastia Sui, la Xina va vèncer als Tuyuhun i va prendre el control de la zona sud-oriental de Xinjiang.
La dinastia Tang i els kanats La dinastia Tang, establerta en 618, fou una de les més expansionistes de la història xinesa. A partir de l'any 620 va enviar una sèrie d'expedicions contra els turcs i va forçar la rendició dels turcs occidentals el 657. Xinjiang va ser posat sota protectorat amb el nom d'Anxi (安西都护府; "Protectorat Pacificador de l'Oest"). El Protectorat no va sobreviure en caure la dinastia en el . Durant la devastadora rebel·lió d'An Lushan, el Tibet va envair la Xina Tang per un ample front que abastava des de Xinjiang a Yunnan, i va saquejar la capital el 763 i prendre control del Xinjiang meridional al final de la centúria. Al mateix temps, el kanat Uigur (que el 744 va adoptar el maniqueisme com a religió d'estat i fins al 840) va prendre control del Xinjiang septentrional, i també d'una gran part de l'Àsia central, incloent Mongòlia. La invasió musulmana de la regió de Tiraz o Talas es va acabar el 750/751 amb la batalla del Talas i els musulmans no tornaran en força a la regió fins a l'arribada dels karakhànides o Ileks Khans al .
Tant el Tibet com el kanat uigur van declinar a mitjan i la zona va entrar en una era de fragmentació. El kanat karakhànida va controlar el Xinjiang occidental al final del i al mentre que branques dels uigurs dominaven el Xinjiang central en aquesta mateixa època. El 1132, el que quedava de l'imperi Khitan de Manxúria va entrar al Xinjiang fugint dels violents atacs dels Jurchen i van establir al kanat Kara-khitai, unificant l'actual Xinjiang durant un segle. Els karakhànides van adoptar l'islam segurament sota Yusuf Kadir Khan (1026-1032) i es va consolidar a Kaixgar i al Regne de Khotan. Les possessions dels karakhànides al Xinjiang foren arrabassades pels kara-khitai, que eren budistes confucianistes, i l'expansió de l'islam es va aturar.
Arribada dels mongols L'imperi Mongol de Genguis Kan va conquistar el Kara-khitai en 1218. Després de la desintegració de l'Imperi, el Xinjiang va quedar a l'ulus de Txagatai Khan, un dels fills de Genguis Kan, i dels seus successors. Els kans txagataïdes no van perseguir l'islam però tampoc no el van promocionar clarament i les conversions es van produir de manera molt lenta excepte en el regnat de Tughluk Temur (1359-1363). A la meitat del el kanat de Txagatai es va començar a desintegrar per les parts occidental i oriental: a l'oriental, la vall del Tarim i Turfan, el kanat va subsistir fins al final del però hi van sorgir diversos estats com Khuldja, Yarkand i Turfan. Els Dughlat turcs de Kashghària van protegir els kans. En aquest període ja s'havien islamitzat. Al final del la família dels Khodja, sorgits de l'orde religiós dels nakshbandiyya de Samarcanda, va adquirir gran influència religiosa, i es va dividir en dues branques: els aktaghliks (poble de la muntanya blanca) centrats a Kaixgar, i els karataghliks (poble de la muntanya negra) centrats a Yarkand.
A partir de l'inici del l'autoritat dels kans fou suprimida de fet per la família Khodja, que va governar les diferents ciutats del Xinjiang com a caps religiosos (un membre de la família diferent en cada lloc) i en va accentuar el caràcter musulmà. El 1678 Hadrat Apak, dels aktaghliks, va derrotar els seus rivals amb l'ajut dels mongols calmucs i va reunificar la Kashghària fundant un estat teocràtic musulmà que va esdevenir un protectorat de l'estat mongol dels jungars (oirats en plena ascensió, conegut com a Imperi de Jungària. Això va suposar un desafiament per la Xina que va derrotar els jungars el 1697. A la meitat del , el 1755, la dinastia Qing xinesa va atacar Khuldja i va capturar el kan dels jungars i calmucs; els calmucs que abans eren una part de l'imperi de Jungària, eren ara el darrer imperi nòmada d'Àsia i controlaven una vasta regió coneguda a Occident com a Gran Tartària (o Imperi Calmuc), que s'estenia des de la Gran Muralla fins al riu Don i des de l'Himàlaia fins a Sibèria. Les lluites entre la Xina i els calmucs van acabar amb la victòria dels primers i l'annexió de Jungària a la Xina el 1757. La conca del Tarim fou anomenada com Hui p'u (regió musulmana) pels xinesos. Aquestos van repoblar Jungària amb poblacions diverses entre les quals musulmans de la conca del Tarim i de Gansu. Annexionada Kashghària el 1759，fou unida a Jungària i el conjunt rebatejat Hui-chiang (dependències musulmanes).
Imperi Manxú L'Imperi Qing dominava ara el Xinjiang. El 1759, una rebel·lió al sud de les muntanyes Tian va ser sufocada i va cimentar el poder manxú sobre Xinjiang. Els manxús van establir la caserna general de la zona a Khuldja.
Les revoltes musulmanes foren constants especialment dirigides per la família Khoja. Aquesta família, exiliada a Kokand, encoratjava la resistència dels musulmans i va provocar rebel·lions el 1825, 1830, 1846 i 1857. La darrera revolta khoja fou el 1857, i va durar només unes setmanes sota la direcció de Wali-Khan, famós per l'assassinat de l'explorador Adolf Schlagintweit. La gran revolució musulmana dels dungans (barreja de xinesos i turcs) va esclatar el 1862 i es va estendre aviat. El 1864 la major part del Xinjiang nord-occidental, fins al llac Balqaş, va ser cedida a l'Imperi Rus pel tractat de Tacheng; aquesta zona constituïx actualment part del Kazakhstan, Kirguizstan i Tadjikistan. Aquest mateix any les rebel·lions es van succeir per tot Xinjiang, incloent Khuldja, Hotan, Kashgar, Turfan i altres zones en favor dels khoges. A Kashgar els xinesos foren massacrats i la ciutat va demanar ajut al kan de Kokand que va enviar al cap kirguís Sadik Beg que tenia el suport de Buzurg Khan Khodja, hereu del notable cap khodja Jahanghir Khodja, i del seu general Yakub Beg (de sobrenom Atalik Ghazi) nascut a Kokand. Aquests dos darrers van prendre el control de Kashgar (1865) abans de l'arribada de Sadik Beg, que quan va arribar fou rebutjat i va haver de tornar a Khokand. L'estat khodja feia servir les banderes blanques tradicionals de la família.
miniatura|Banderes dels khoja, Yakub Beg (vassall otomà i kan independent) i sultanat dels Tres Cavalls establerts per la família Ma a Kansu, Tsinghai i Ninghsia, ja al segle XX Buzurg Khodja era indolent però Yakub tenia molta energia i quan Buzurg el va voler eliminar (1866) va donar un cop d'estat i va prendre el poder a Kashgar; Yakub es va apoderar de diverses regions veïnes incloses Yarkand i Khotan i va esdevenir de fet l'únic senyor del país i va ser reconegut pel sultà otomà; es creu que per això va adoptar bandera vermella amb mitja lluna i estrella semblant a la de l'Imperi, si bé es va declarar vassall del kan de Kokand. Els musulmans de Jungària (al nord de les muntanyes amb Kuldja, a l'Ili, i Ürümchi) li van donar suport tallant les comunicacions entre la Xina i Kashghària (que era el territori al sud de les muntanyes amb Kaixgar, Yarkand, Hotan, Turfan, Aksu i Yangi Hissar). Els russos van ocupar la vall de l'Ili el 1871-1872, on s'havia establert un govern independent. Yakub Beg va quedar independent de Kokand el 1873; va governar fins al maig de 1877 quan va morir en estranyes circumstàncies i el país fou recuperat pels xinesos sota el seu general i governador Tsao Tsung Tang que van entrar a Kaixgar el desembre d'aquell any i a altres llocs els primers mesos de 1878. El 1882 o 1884 el territori va ser rebatejat Xinjiang (transcrit també com Sinkiang o Hsin-chiang que vol dir "Nous Territoris").
Després de la dinastia Qing miniatura|Bandera del govern de Xinjiang de vers 1928 a 1933 El 1912 es posa fi a la dinastia Qing i es proclama la República de la Xina, la qual es va reconèixer al Xinjiang. El senyor de la guerra Yang Zengxin va ésser nomenat pel Guomindang governador de la província. Va sufocar les revoltes d'Aksu i del kan de Kasgària. Després d'això va mantenir sota control mantenint-la aïllada de la resta de la Xina i la Unió Soviètica fins al seu assassinat el 1928.
Després, el govern va quedar en mans de Jin Shuren, el qual va aplicar polítiques en favor dels xinesos i en contra dels musulmans, cosa que augmentà les tensions entre aquests. També va annexionar l'oasi de Komul (Hami), fins aleshores el darrer kan autònom de l'Àsia central. Es van enviar molts funcionaris i refugiats xinesos a la zona, fet que creà una gran agitació que va propiciar l'esclat de la revolta d'uigurs el 1931 contra Jin Shuren, liderada per Yulbars Khan i el senyor de la guerra hui Ma Zhongying.