és un músic, cantautor, escriptor i polític català. Va ser l'últim component del grup dels Setze Jutges i se'l considera un dels capdavanters del fenomen de la Nova Cançó. Entre juny de 2024 i abril de 2026 va ser president de l'Assemblea Nacional Catalana.
Perseguit pel franquisme, a la dècada de 1970 va haver d'exiliar-se un temps a París. El setembre de 1979 va esdevenir el primer cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentar Somniem. El 6 de juliol de 1985, Llach va congregar 103.000 persones al Camp Nou durant la celebració d'un concert, el més gran fet mai a Europa fins aleshores.
Entre el 1969 i el 2007, Llach va enregistrar 33 discs. La seva cançó més popular i més compromesa, «L'estaca» (1968), fou adaptada com a himne pel sindicat polonès Solidarność fundat per Lech Walesa, i també es va convertir en l'himne oficial del club de rugbi Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà i de la Revolució de Tunísia de 2011.
El 2011 va crear la Fundació Lluís Llach al Senegal. El seu llibre Memòria d'uns ulls pintats fou un dels més venuts de l'any 2012. És un dels fundadors de l'Assemblea Nacional Catalana.
A les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015, Lluís Llach va liderar la llista de la coalició independentista Junts pel Sí a la circumscripció de Girona. El 8 de març de 2016 es va convertir en el nou president de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent al Parlament, prenent el relleu de Muriel Casals.
Biografia Infantesa a Verges És fill d'un metge de poble, Josep Maria Llach i Llach, de família de terratinents, qui després de combatre en el Requetè durant la Guerra Civil espanyola va aconseguir plaça en el poble empordanès de Verges, poble del qual va arribar a ser l'alcalde entre 1950 i 1963, i de mare mestra nascuda a Porrera (el Priorat) i que havia rebut una educació burgesa a Barcelona. La seva família havia estat vinculada al carlisme durant diverses generacions; i el seu besavi, Joaquim Llach i Coll, havia estat el cap carlí de la província de Girona. Va viure la infància a aquest petit poble situat al Baix Empordà, comarca d'on sempre s'ha declarat un enamorat. No ha perdut mai aquestes arrels i encara avui participa cada setmana santa a la famosa processó de la Dansa de la Mort i té una residència al poble veí de Parlavà.
Segons paraules del mateix Lluís Llach, la persona que va introduir la música a casa seva va ser la seva mare. Tant Lluís com el seu germà, Josep Maria, feien servir la guitarra fins que a l'edat de quatre anys veuen entrar un piano amb el qual Lluís comença a compondre les primeres melodies, aproximadament, dos anys més tard. Observant la bona oïda del fill, els pares confien la seva educació musical a Quim Gil, pel que fa al solfeig, i en Lau Roure i la seva esposa Montserrat Puigdemont i Oliveras (tia de Carles Puigdemont i Casamajó).
El 1957, als nou anys, es trasllada a Figueres (l'Alt Empordà) per continuar els estudis internat al col·legi La Salle, on es refugia en el món de la música i passa hores i hores sol davant el piano. El contrapès en aquest món solitari el troba als estius anant al poble de la mare, Porrera (el Priorat), on coneix Jorgina Domènech, que l'apropa a la música dels chansonniers francesos, i de manera especial Jacques Brel. A ella dedicà l'any 1968 la cançó d'amor «Per un tros del teu cos». Tanmateix, la seva primera cançó, «Que feliç era, mare!», amb lletra de son germà, és del voltant de 1965.
Els Setze Jutges
El 1963, a l'edat de setze anys, es trasllada a Barcelona per estudiar el preuniversitari i així, posteriorment fer els estudis d'enginyeria. Dos anys després, s'inscriuria a la Facultat d'Econòmiques, de la qual va abandonar els estudis per cursar el que segons ell seria la seva universitat: s'integra al moviment de la Nova Cançó incorporant-se a Els Setze Jutges, grup del qual va ser l'últim component. Albert Mallofré, crític musical de La Vanguardia ho comentava així:
El seu debut el va fer el 22 de març de 1967 a Terrassa, concert en el qual, segons ha explicat sovint, es passà tot el temps amb els ulls tancats i amb les cames tremolant. El novembre del mateix any, actua al costat de Raimon a la plaça de braus de les Arenes. miniatura|Piano al Mas Pi a Verges, on Lluís Llach va compondre L'Estaca El 1968, any del maig francès, del qual es considera fill, és per Llach el de l'arribada de l'èxit popular amb «L'estaca» (Concèntric). Els censors aprovaren aquesta cançó a la vuitena volta que Llach la va presentar, això sí, va ser aprovada amb un altre nom, «Ahir». Aquest himne de reivindicació dels Països Catalans va ser prohibit l'any següent, però ja era un cant popular. Joan Molas i Núria Batalla es converteixen en els seus representants, acord que perdurarà fins al desembre de 1990.
El novembre participa en el Festival de la Cançó de Barcelona amb la cançó «A cara o creu», interpretada també per Dolors Lafitte i composta per Josep Maria Andreu i Forns i Lleó Borrell, i aconsegueix el segon lloc. Entre els assistents hi havia un representant de CBS a Espanya, que li ofereix fitxar per la multinacional per cantar en castellà. Desestima l'oferiment i signa un contracte amb un petit segell discogràfic català, Concèntric, que tenia com a únic objectiu mantenir vives la llengua i cultura catalana enfront de la dictadura franquista. Amb aquesta discogràfica grava el seu primer disc amb les cançons «La barca», «En Quitero», «El Parc» i «Que feliç era mare!».
L'any següent, grava el seu primer disc de llarga durada: Els èxits de Lluís Llach, reeditat posteriorment amb el títol Les seves primeres cançons. La popularitat del cantant va pujant i amb el tema Irene, ja amb la discogràfica Movieplay i la producció musical de Joan Molas, assoleix les 100.000 unitats venudes del disc que l'integra. «Irene» neix d'un desengany amorós amb una noia francesa que estiuejava a l'Escala i que li obre les portes de tots els canvis que s'estaven produint a França. Si «Irene» constitueix una cançó d'indubtable «ganxo» comercial, és també un interessant retrat de les inquietuds de la joventut d'aquell moment, com ho són també «Despertar» i «Res no ha acabat», mentre que «Temps i temps...» és, possiblement, la millor de totes les cançons interpretades fins llavors per Lluís Llach. Totes les cançons foren escrites pel mateix intèrpret, a excepció de l'última, amb lletra de Josep M. Andreu i música de Llach.Jordi Garcia-Soler La Vanguardia 9 de juliol de 1967
El 13 de desembre de 1969, es va presentar en solitari al Palau de la Música Catalana on es va consolidar com un dels millors cantautors del moment amb una popularitat creixent a tots els nivells. En aquest recital L'estaca és cantada només pel públic dempeus perquè estava censurada. El disc Ara i aquí recull en directe la seva actuació. El 26 de desembre canta per primer cop amb Laura Almerich, una part fonamental del seu acompanyament musical durant tota la seva carrera.
Posseïdor d'una singular personalitat artística, coneixedor com pocs de l'autèntica sensibilitat popular i home conscient del seu paper social com a autor i intèrpret de noves cançons populars, Lluís Llach era, probablement, una de les més suggestives personalitats de la música més moderna popular d'aquells moments.Jordi Garcia-Soler. La Vanguardia 13 de setembre de 1970, després d'un recital a L'Aliança del Poble Nou.
Exili a París A partir d'aquell moment, Llach és víctima de prohibicions i persecució intel·lectual. El novembre de 1970, viatja a Cuba i participa en un recital on critica la política de Franco, cosa que provoca que l'ambaixador espanyol abandoni la sala. De retorn, i després de ser ajornat repetides vegades, el 6 de desembre, Lluís fa el seu debut al teatre Monumental de Madrid, el primer recital íntegrament en català en un local comercial. Ambdós fets li van ocasionar dures prohibicions: durant quatre anys no podria cantar a l'Estat espanyol, tret de Catalunya. El 12 de desembre se li prohibeix un recital a la final del I Premi Revelació de Cançó al País Valencià, a València, on participava com a artista convidat. La seva situació professional es fa insostenible i decideix exiliar-se a París al costat dels seus representants. Teresa Rebull el presenta a Paco Ibáñez i a Mikis Theodorakis.
El 1972 es publica el seu tercer disc de llarga durada Com un arbre nu, i els anys 1973 i 1974 veuen la consagració de Lluís Llach fora de Catalunya amb les seves actuacions a l'Olympia de París. El disc contenia nou cançons de contextura diferent, però unides pel mateix esperit i enfilades en una sola unitat homogènia. És, sense cap dubte, el volum més interessant per la seva concepció i el més reeixit dels que s'havien creat al país últimament. És, a més, un tot harmònic, ja que no es pot en rigor destacar una cançó per sobre de les altres en una estimació qualitativa, ni es troba en el treball global de Lluís Llach el menor desequilibri tant en la construcció dels texts com en les seves partitures.Albert Mallofré. La Vanguardia 17 de juny de 1972.
Debut a l'Olympia El debut a París es portà a terme el 21 de gener de 1973, i els crítics diuen que fou una de les seves millors actuacions fins aleshores. Si bé el públic era predominantment català, també hi assistiren molts francesos, i la reeixida significà el triomf definitiu tant de Lluís Llach com de la Nova Cançó a París.
Al llarg de gairebé dues hores d'actuació, el jove i entusiasta cantautor empordanès va oferir un magnífic recital, tot ell quallat d'encerts. Partint d'un suport en aparença mínim, acompanyant-se ell mateix a la guitarra, en algunes ocasions al piano, amb el suport instrumental de Laura Almerich a la guitarra, Rafael Ortiz al contrabaix i Jordi Gener al trombó, el violí i la percussió, va ser una mostra molt eloqüent de les seves extraordinàries condicions com a autor i intèrpret dins de la línia que feia ja mitja dotzena d'anys que anava conreant dins i fora de Catalunya.
Durant la seva estada a França, torna en ocasions molt concretes i també canta a Suïssa, Alemanya, Mèxic. Precisament durant la seva estada a Mèxic, apareix a Catalunya l'esperat disc «long play» (produït per Joan Molas) en el qual es recull bona part de l'actuació de Lluís Llach al famós Teatre Olympia. Encara que la majoria de les cançons de l'àlbum ja havien estat gravades en anteriors discs, aquest volum inclou un interès renovat, i no només com a document sonor d'una efemèride important, sinó també per la mateixa satisfacció que produeix la seva audició intrínseca. Lluís Llach canta amb nervi, amb tremp i amb profund poder de convicció, i no és simplement el «com» sinó també el «què» —i diríem que molt especialment el «perquè»—, ja que en les cançons hi ha com una força continguda que, pel mateix, resulta incontenible.La Vanguardia 2 de juny de 1973
Després de quatre anys d'absència a Barcelona, tret de petits recitals a les comarques, el 2 i 3 de febrer de 1974, torna a actuar al Palau de la Música per presentar en directe les cançons del seu nou disc I si canto trist. Els recitals tingueren una molt bona recepció tant de públic com de crítica, que li reconegué un gran pas en la seva maduresa artística, destacant especialment el seu pas de la guitarra al piano i que per primer cop hagués optat per musicar texts d'altri («La casa que vull» de Salvat-Papasseit i «Cançó a Mahalta» de Màrius Torres). Les cues arribaren a ser excepcionals i tothom coincidia en el fet que la tanda de recitals podia haver-se allargat una setmana més.